la saga

Bé, ja soc aquí baix. Però la mare ha quedat molt debilitada pel part, i segons em digué l’avia quan ja podia entendre-ho, no hem va poder criar al pit (així que, ja de bebè (i deuria ser moníssim), vaig subscriure’m a “La Lechera”, llet condensada de la Nestlé, que va proporcionar-me aquesta robusta constitució que probablement vaig heretar del pare).

La família no “nedava” en la abundor (més aviat, podríem dir que “surava” en la misèria com tantes altres famílies en els anys previs a la guerra civil, o sigui els anys 20s i 30s del segle passat.

La tia Angelina havia pogut casar-se amb un català de Moià (el Frederic Ros, dels Ros de tota la vida) que venia de pagès i, de qui no vaig aconseguir mai saber què feia.

Bé, sí. Durant un temps venia galetes Maries com a representant…; però, segons deia la Angelina tenia un os a l’esquena, o sigui que les feines desapareixien tan aviat com apareixien…

El Miquel feia el que llavors se’n deia “comisionista” del Hotel Suís (aquest hotel encara hi és, a la Pl. de l’Àngel), que volia dir que cercava a la estació de França o a la del Nord, viatgers que volguessin hostatjar-se en aquell Hotel.

Encara recordo quan l’ajudava (jo tenia 9 o 10 anys) poc abans de començar el nostre conflicte civil.

Duia una gorra blava, que em semblava de militar, amb una cinta daurada on apareixia el nom de “Hotel Suizo” i d’alguna manera, s’havia agenciat un faetó (una espècie de diligència de l’Oest, però amb dues rodes, on podien seure 4 persones en dos seients) i un cavall que havia batejat amb el nom de “Babieca” com el del Cid (somnis de grandesa que deuria tenir el Miquel), però que més aviat es podria haver dit “Rocinante”, com el de Cervantes, de prim que estava.

Tanmateix, jo el veia com els que muntava la policia (que llavors, molt sovint, anava a cavall). I a més jo encara no sabia res ni del Cid ni de Cervantes...

A la arribada dels trens, doncs, tots els comissionistes dels diferents hotels es posaven a la sortida dels passatgers en dos rengles i quan aquells sortien, es posaven a cridar, vociferant el nom de cada Hotel.

Normalment, el Miquel sempre trobava un o dos clients a cada tren. Jo l’esperava al pescant del faetó, vigilant el cavall. I quan sortia carregat de maletes, l’ajudava a posar-les al sostre del carruatge, les lligava amb unes cordes gruixudes, i tornava al pescant, per posar rumb, Via Laietana amunt, a l’Hotel Suís.

Allà, en principi, jo tenia, que pujar l’equipatge dels senyors a l’habitació i esperar-me que hi arribessin els clients confiant en la propina. Normalment, no podia ser molt generosa (un o dos rals i si algun dia queia una “pela”, se la guardava el Miquel o la hi donàvem a l’avia.

Llavors vivíem al Poble Sec. No recordo ben bé on, però més o menys al darrera del Molino. Prèviament, havíem viscut a Hostafrans (on vaig néixer) i després a Sants (tinc entès que per on estaven les cotxeres dels tramvies) i a molts més llocs.

Aquests canvis, però, tenen una explicació.

La tia Angelina, que tenia un esperit molt emprenedor, havia trobat un sistema de guanyar-se la vida que funcionava força bé però que ens obligava a viure com a nòmades.

Llogàvem un pis per quatre quartos (pisos atrotinats i en condicions terribles n’hi havien tants com volguessis a la Barcelona de la II República. I gana…, que tampoc faltava).

Això ho destaco, perquè en llegir els diaris ara, els que no varen viure aquells anys poden tenir la idea que tothom lligava els gossos amb llonganisses. I no és així. De fet, l’any 34, ja s’havien produït alçaments al nord d’Espanya i també a Catalunya!!

El gener del 34 Lluís Companys fou anomenat President de la Generalitat. De sortida ja va enfrontar-se contra el govern central de la República i contra els grans propietaris catalans, degut a la seva polèmica llei de Contractes de Cultiu.

I amb motiu de la vaga revolucionaria a tot l’estat del 6 d’octubre del 34, en Lluís Companys va proclamar l’Estat Català, i per tant la Catalunya independent.
Llavors, per una banda, la vaga organitzada per la UGT i la CNT (o sigui socialistes i anarquistes) a Astúries va esdevenir una alçament armat que va ser ràpidament sufocat per l’exèrcit republicà. Per l’altra, un tal general Batet, comandant en cap de la 4ª divisió orgànica, va entrar a Barcelona, i va agafar a Companys amb tot el govern de la generalitat en ple, i els varen engarjolar a bord del vaixell Ururguay que es trobava al port de Barcelona.

L’Estatut d’Autonomia de Catalunya va ser, naturalment, cancel•lat i Companys jutjat i condemnat a 30 anys de presó major, essent traslladat al Puerto de Santa Maria.
O sigui que Companys es va alçar contra el govern republicà legalment constituït de l’Estat d’igual forma que 2 anys més tard ho feren els generals. Però d’això no se’n parla, doncs Companys ho féu per la independència de Catalunya, mentre que els generals ho feren per sortir l’Estat del marasme on es trobava.

Per tant, Companys fou un patriota i Mola, Sanjurjo i Franco, uns traïdors.
Aquesta és més o menys la lògica de la historia segons qui la escriu. ..
Com deia, doncs, els pisos que llogaven els pintàvem, els netejàvem una mica , arreglàvem la instal•lació eléctrica (això ho feia el Miquel ajudat pel Frederic), canviàvem les aixetes de la cuina i lavabo i si es podia, instal•làvem una dutxa, que ja era el màxim.

Un cop fet tot això, per una banda anunciàvem el traspàs del pis i en llogàvem un altre per on poder anar, tan bon cop haguéssim traspassat el primer. El traspàs era possible perquè l’arrendador sortia guanyant doncs podia llogar el pis més car i, a més, el tenia molt millor que al principi.

Nosaltres cobríem despeses i ens quedava un marge per anar fent.

Tanmateix, recordo alguns pisos notables. El pitjor, que també va ser un dels primers, al Passatge Brusoli (un petit carreró sense sortida, a la Via Laietana) on, quan vam entrar, ens trobàrem amb uns escarabats grans com a pilotes de ping-pong, que si els haguessin trobat els antics egipcis els haurien adorat sense reserves.

Hi ha coses que no s’obliden, i aquesta és una de elles. Una altra, la gent corrent per la Via Laietana amb fusells i banderes catalanes el 6 d’octubre. Tenia 8 anys, però el Miquel m’hi va dur perquè veiés com s’organitzava una revolució.

I tant que ho vaig veure…!