La Saga III

El Miquel era així. Ara em diríem un romàntic, idealista, però altament esbojarrat. La meva avia ho passà molt malament per culpa seva!

A ell, però, li agradava explicar-me les seves aventures; potser perquè era l’únic hereu baró de la família i pensava que podria intentar emular-les algun dia.

Així, vaig saber que quan encara estaven a Archena, amb 10 anys – em sembla va néixer a la primera dècada del segle – ja va fugir a Murcia capital a cercar feina a la botiga que tenien uns germans de l’avi, és a dir, del seu pare, Sortosament, el varen tornar sense gaires contemplacions a casa seva.

Quan va fer els 20 anys – veient com anaven les coses a Barcelona – ve tenir el “brillant” acudit d’allistar-se a la Legió Francesa. En aquells temps, la legió estrangera era una via de fulgida per aventurers i tots aquells que desitjaven canviar el seu estil de vida. Qualsevol podia doncs inscriure-s’hi sota un nom fictici, doncs no demanaven cap document d’identitat.

La legió tenia una certa anomenada a Espanya, doncs no feia pas tant que hi havien participat amb més de 4000 homes a la I guerra Carlista, en ajut d’Isabel II, i on s’havien distingit pel seu valor i coratge.

Sigui com sigui, se’n anà a Alacant, on s’enrolà com a marí en un vaixell rumb a Oran, i tan bon cop hi arribà, fugi del vapor i anar a cercar la primera caserna de la legió que va trobar. Allà s’hi va inscriure per 5 anys (era el mínim que acceptaven), i com tenia bona planta i una constitució física excel•lent, l’acceptaren de seguida.

I va anar a raure al 1er regiment, que era el destinat a Algèria i Síria.

Segons em va explicar, allà va aprendre a parlar i escriure Francès i Angles, força bé. Sobre tot el Francès i, naturalment, a utilitzar tot l’armament de que disposava la legió.

El problema fou, tanmateix, que com ja he dit, ell era molt aventurer i a la legió, la disciplina era absolutament fèrria. O sigui que ja podien córrer aventures, ja, però com i les que manaven els oficials.

La seva companyia va ser destinada, al poc de ser-hi. a Síria (que llavors era colònia francesa), a Latakia (l’antic mandat francès dels Alawites o Alaouites, als que també pertany l’actual rei del Marroc). L’enfonsament de l’Imperi Otomà en acabar la I guerra mundial el 1918 va fer que la Lliga de les Nacions (l’equivalent de l’actual ONU) donés en protectorat tots aquells territoris a França. I des del 1930, quan es constituí el Sanjak de Latakia, allò era un pou de problemes amb els Alaouites.

Però desprès d’un any, o una mica més, els varen rellevar i se’n tornaren a prop d’ Oran, a Sidi bel Abbés, a uns 75 qms cap el sud-oest.

Des d’aquell indret feien sortides periòdiques per rellevar guarnicions a l’interior del desert. Feien marxes de 50 kms. carregats com a muls i amb temperatures de 40ª.

Allò era massa pel Miquel i per un parell d’amics espanyols (aventurers com ell)que van posar-se a concebre un pla per desertar, doncs se'n adonaren que allò no era tan romàntic com es pensaven.

I quan els faltaven menys de 2 anys per acomplir el terme signat, tornant un dia a Sidi bel Abbés, varen poder fugir els 3 –no sé ben bé com, però aprofitant la nit, en tot cas- ficant-se en un camió que anava cap a Oran, i un cop al port, introduint-se, com a polissons i aprofitant de la foscor, en un vaixell que algú els havia dit sortia aquella nit cap a Espanya.

A Oran es veu que havien robat d’una botiga vestimenta pels tres, doncs, òbviament, no podien anar amb l’uniforme de legionaris. del que es desferen ràpidament. Tampoc tenien armes, doncs, al retirar-se pel descans tot l’armament havia de deixar-se a l’armeria.

En principi, la travessa d’Oran a Alacant era de 24 hores, però al segon dia se’n adonaren que el vaixell no anava a Espanya sinó a França. En efecte, anava a Marsella, on arribà 2 dies més tard.

Allí tenien un problema afegit. Al vaixell havien tingut sort i havien resistit amagats els 3 dies de la travessa, menjant i bevent no sé ben bé què. Però se’n havien sortit.

A Marsella calia anar però, amb molt de compte doncs si la gendarmeria els agafava sabien que anirien de pet a la presó i si la legió havia informat de la fugida (cosa més que probable) serien retornats i afusellats, in situ.

Així que quan va arribar la nit saltaren a l’aigua i nedant van anar a raure al moll dels pescadors, on sembla que un dels altres dos coneixia algú que feia contraban.

El hampa de Marsella tenia (i encara té) una reputació bastant terrible. De fet, els apatxes marsellesos no tenien res a envejar dels seus coetanis parisencs i, hi havia qui deia que eren encara més perillosos.

L’ambient on es trobaren els 3 amics era doncs gaire bé més terrible que el de la legió. Però no suficient com per a espaordir a 3 legionaris que ja n’havien vist de tots els colors i havien tallat més d’un coll.

Així doncs no sé el que feren –res de bo, segur- però hi convisqueren i foren respectats durant uns quants mesos. Quan pensaren que ja havia una certa calma agafaren el tren cap a Perpinyà i des de allí, un altra cap a Barcelona, on arribaren com caiguts del cel, i amb bastants quartets.

El Miquel sabia sempre on paràvem tots doncs, en marxar a la Legió, havia establert que es posaria en contacte amb la família del Frederic, a Moià (que era inamovible) per saber de nosaltres.

Per tant no li va costar gens trobar-nos, Això era el 1933 i jo ja tenia 7 gloriosos anys. Llavors vivíem al carrer Fusteria, (davant de Correus) amb un pis amb balcons al carrer Ample.

És curiós, però entre boires, recordo un amic (l’Antonio; què se'n deu haver fet?) que vivia a l’altra banda del carrer i quin balcó es trobava un pis més amunt però al davant del meu (a sota hi vivia un sastre que es deia Batalla i que va ser el primer que va tenir l’honor de fer-me uns pantalons llargs, molts anys més tard).

Aquest noi, que era un any més gran, i jo, havíem fet una espècie de telefèric miniatura amb un cordill doble que anava del seu balcó al meu i tornava al seu. Hi havíem penjat una petita capsa de cartró i a dintre posàvem la nostra “correspondència secreta” i els còmics que em deixava el meu amic.

Jo dibuixava llavors sobre una cartolina que en donava l’Antonio soldadets colonials que retallàvem i ens repartíem per jugar a guerres… Poc ens imaginàvem que se’n atansava una a casa nostra...

Dic que eren soldats colonials perquè, influenciat pels còmics de Tim Tyler i Spud, de Lyman Young, i els de Jim l’Intrèpid (Jungle Jim, d’Alex Raymond) els dibuixava sempre amb pantalons curts, salacot i motxilla.

No em pregunteu per què però la motxilla era molt important. Probablement, una miqueta de seny català… allò, per si de cas, oi?

Ho teníem ben combinat l’Antonio i jo. Ell vivia amb els pares i li compraven cada setmana els tebeos (llavors se’n deien així, en homenatge al TBO que va ser el primer a Espanya, doncs sortí el 1917. És ara que en diem còmics, que no és més que un altre anglicisme que ens ve dels EE.UU.).

Els americans que dic abans, corrien ja pel nostre país i no voldria equivocar-me, però em sembla eren els únics estrangers que circulaven. Quan va acabar la guerra civil (pels anys 40) van començar a venir molts més dels EE.UU. (Flash Gordon, Rip Kirby, X-9, Agent secret, La Sombra, Merlin, Fantomas, etc. De l’Europa no varen aparèixer fins ben passats els 50s.

Doncs, com dic, l’Antonio me’ls deixava, ja que jo no podia comprar-ne, i li retornava el favor, amb els soldadets colonials doncs ell no sabia gens de dibuixar.

De fet, jo sentia una certa enveja per ell doncs els seus pares, encara que humils com gairebé tothom al barri (el sastre no; aquell la bitllava força) podien permetre’s alguns luxes, com comprar tebeos i menjar més o menys bé (que vol dir menjar calent) cada dia.

També podien pagar l’escola de “Can Colapi” (les Escoles Pies, del mateix carrer Ample, prop de la Pl. de Medinaceli.

Aquest col•legi era el segon més antic dels Escolapis de Barcelona i també el que tenia la barriada més humil i pobre de la ciutat. El de S. Anton, a la Rda. S. Antoni, venia desprès. I els de Balmes i Sarrià (sobre tot aquest darrer) eren on anava la gent benestant i de recursos, la burgesia catalana, “what”!

Degut als constants canvis de pis i, sobre tot, al fet que la mare passés a millor vida (conseqüència d’una tuberculosi deguda a l’anèmia que ja carretejava des de Cuba) quan jo havia justament fet els 3 anys, feren que, als 7 anys, jo fos una mica perdulari i amb prou feina sabes llegar i escriure.

El poc que sabia l’havia après gràcies a l’ajut de l'oncle Frederic i de la tia Lola. L’avia pobre no en sabia gaire, el Miquel no hi era mai i la tia Angelina sempre anava, com vulgarment es diu, de cul amb els pisos.

Així doncs, el Frederic va comprar un llibre que, si mal no recordo, es deia “Catón” o “El nuevo Catón”, per fer exercicis de lectura i escriptura i una Geografia (que quan em vaig casar encara corria per casa) editada per la llavors coneguda Editorial Ramón Sopena.

Aquest dos llibres eren tot el bagatge que tenia juntament amb unes ganes enormes d’aprendre, una gran curiositat i una bona constitució física per la meva edat (deguda a la llet La Lechera, de la Nestlé, sens dubte...)

I amb aquest bagatge, l’avia Dolores (que sempre em féu de mare) m’agafà un bon dia per les orelles i em va dur a Can Colapi, amb una carta que li havia fet el rector de l’Església de la Mercè per al rector del Col•legi.

CUrious97