Saga VI
1936
Barcelona havia estat preparant-se per hostatjar la que seria la primera Olimpíada Popular del món. La Esquerra de Catalunya I la recent formació d’esquerres nomenada Front Popular l’havien organitzat pels dies 19 al 26 de juliol, per a protestar contra les Olimpíades d’Estiu de Berlin del mateix any planejades pel regim nazi pel l’Agost.
Així, després de la seva elecció el febrer del 1936, el Front Popular decidí boicotejar-les organitzant uns altres jocs.
Val a dir que va ser una iniciativa agosarada de les esquerres catalanes ja que l’únic lloc per a celebrar-les era l’estadi de Montjuic (que havia estat arreglat pels jocs així com tota l’àrea del parc de Montjuic) i com a vila olímpica es planejava utilitzar tots els hotels de Barcelona, molts dels quals eren força nous, doncs s’havien construït per la Fira Mundial del 1029.
Es varen enviar invitacions a molts països i, com dic, en acabar el 26 de Juliol representava fer-ho sis dies abans de que comencessin els Jocs oficials d’Alemanya.
Dins de la modèstia d’elements amb que haurien comptat aquestes Olimpíades Populars, a més dels actes esportius normals de l’època, també s’havien previst denses populars, concerts, teatre i fins un torneig d’escacs, o sigui que, era un esdeveniment esportiu i intel•lectual, a l’ansem.
Varen inscriure’s 6.000 atletes de 22 països, amb els contingents més importants venint dels Estats Units, Gran Bretanya, Bèlgica, Txecoeslovàquia, Dinamarca, Noruega, Suècia i l’Argelia Francesa. També hi havia Alemanys i Italians que havien fugit d’aquest països.
Tot un èxit que s’explica perquè les esquerres dels principis del segle XX encara tenien ideals romàntics i no calia gaire per a mobilitzar-les.
Cal no oblidar el fet que quan un és pobre i té poc a perdre està més predisposat a adoptar aquells ideals que puguin representar una millora futura.
Contràriament al que passa ara.
Que les esquerres –i en general, tots els partits- estan profundament manipulats en els països del 1er. món, degut precisament a l’alt nivell de vida assolit, fins i tot per la classe obrera.
Així, els veritables pobres d’ara no tenen res a veure amb els dels anys previs al 1936. Ara, al primer món, són pobres una minoria. Hi ha molts que tenen problemes per arribar a fi de mes, cert, però NO es poden considerar pobres. Els problemes els venen per haver canviat el cotxe, o la Tele, o estirar més el brac que la màniga. A més tenim una classe mitja, encara que sigui molt soferta. Tant uns com els altres tenen molt a perdre.
Però abans, tothom era pobre de solemnitat o, al menys, la gran majoria. La classe mitja era pràcticament inexistent i bàsicament la composaven els botiguers. I finalment, hi havia la gran burgesia que, aquí a Catalunya eren els fabricants de teixits i els industrials que provenien de la 2ª revolució industrial.
Nosaltres pertanyíem, doncs, al menys tècnicament, a aquestes esquerres formades pels pobres dels diferents països.
Cal fer esment, però, que a Espanya, Portugal, Itàlia i Grècia, aquest nivell de pobresa era inferior, molt inferior, al de la resta de la Europa Occidental, tot i que aquesta hagués passat per una guerra terrible dels anys 14 al 18.
Aquí, érem molts els que no teníem més que una camisa i una muda interior (que es rentava el dissabte per tornar a poder posar-la el dilluns), un parell de mitjons i unes espardenyes. A l’hivern jo, per exemple, només tenia un jersei marron, de coll alt, dels de llana regenerada d’Olot (que fotien una pudor impressionant), una bufanda i una boina. Els pantalons curts els duia tot l’any… I la resta de la família era per l’estil.
L’aigua calenta la podíem tenir si escalfàvem una palangana i la barrejàvem amb la freda. I la forma de rentar-se era a base d’agafar una tovallola més prima que un paper, mullar-la amb aigua freda i passar-hi per sobre una pastilla d’un sabó verd (El Lagarto), que era el mateix per a fer la bogada i per la cuina.
Amb sort, un cop al menys alguns podien anar a uns banys públics (jo havia anat als de la Rda. Sant Antoni, a prop del mercat) on per una pesseta, et donaven un tros de sabó, una tovallola de rus i mitja hora amb una banyera, això si, amb aigua calenta.
El que recordo es que en acabar l’aigua era quasi negre...
La calefacció a casa nostre –i a mols habitatges- es composava de brasers i botelles de goma amb aigua bullint per a escalfar el llit. Una flassada i bona nit. Moltes nits havia dormit vestit...
I els gran invitats d’aquells dies d’hivern eren els penellons. Es posaven els dits de les mans, dels peus inflats, amb un mal terrible que feien i les orelles, vermelles e inflades com pàmpols. Era a causa de la mala circulació de la sang, del fred i de la mala alimentació.
Recordo que a l’escola tots anàvem (i els capellans també) amb guants de punt que no ens el traiem ni per escriure.
Jo d’això en dic ser pobre, pobre, i actualment, només els desgraciats que venen amb els “cayucos” de l’Àfrica potser ho són més per bé que molts d’ells ja venen amb mòbil…
Molts dels atletes inscrits a aquesta olimpíada popular, doncs, havien estat enviats pels sindicats, associacions de treballadors, partits socialistes i comunistes i grups d’esquerres dels diferents països.
Els atletes professionals, evidentment, anaren tots a Berlin. I en aquells Jocs va ser on Jesse Owens féu que Hitler se’n anés empipat de l’estadi en veure un negre guanyar 4 medalles d’or (100, 200, 4x100 i llargada)… contra els tot poderosos i perfectes “aris”, blancs i rosos.
Però, ai las!, o com diuen els francesos, “Hélas”, que ve a voler dir el mateix.
Amb el començament del nostre conflicte privat, aquells jocs populars varen haver d’esser cancel•lats a córrer cuita. Cal a dir que, aquí, a Catalunya som una mica “gafes”.
A la nostra diada celebrem una gran pallissa, que vol dir que ens enorgullim d’haver-la rebut, perquè nosaltres teníem raó i els que ens la pegaren no… Però podríem haver trobat quelcom de millor, com per exemple, quan el timbaler del Bruc va fer fugir als francesos...
El nostre himne “Els segadors” (que per cert, l’autor de la lletra es deia Emili Guanyavents) fa referència a un conflicte que també varen perdre.
En efecte, el 7 de juny de 1640, al carrer Ample precisament (llavors era el rovell de l’ou), un grup de segadors i alguns barcelonesos es varen barallar i un dels segadors va ser malferit. Allò va precipitar la revolta nomenada Corpus de Sang, doncs va ocórrer el dia del Corpus Christie.
La revolta va durar 3 dies, en els que segadors i pagesos van més o menys dominar la ciutat, amb un balanç d’uns 20 o 25 morts, majorment, funcionaris reials, entre els quals el compte de Queralt. Aquell alçament va marcar el inici de la Guerra dels Segadors (1640-1652) que, naturalment, varem perdre.
“Una de las dos Españas ha de helarte el corazón”
I per acabar d’arrodonir-ho, el 19 de juliol havia de començar l’Olimpíada Popular i en comptes d’això va començar la Guerra Civil el 18...! El que dic, gafes.
El problema va ser amb els atletes que ja havien arribat i que varen tenir que fugir precipitadament abans no tanquessin la frontera amb França. Amb tot i això, i per demostrar el romanticisme de l’època, al menys uns 200 atletes (bàsicament Nord-americans i Anglesos) varen optar per romandre a Barcelona i allistar-se a les milícies populars per a defensar la República.
Ja que no podien córrer a l’estadi correrien al front… Aquests atletes varen ser l’embrió de les que després serien les Brigades Internacionals Republicanes, que l’Ernest Hemingway (For whom the bells toll o Per qui repiquen les campanes) i George Orwell (Homage to Catalonia o Homenatge a Catalunya) varen exalçar.
La ciutat, i en general tot Catalunya, era resoltament Republicana. Moltes empreses i serveis públics es varen “col•lectivitzar” per la CNT i la UGT. I conforme el poder de la Generalitat i d’en Companys anava disminuint, els grups anarquistes (i més tard els comunistes anaven agafant el control).
Curious97
martes, 30 de octubre de 2007
Saga V
Aquells eren els temps en que podíem jugar al carrer i passar-ho d’allò més bé.
A la nostra classe hi havia 5 grups de nois: el de la Barceloneta, el de Poble Nou, el del Prat (no més 2 que s’ajuntaven amb els de la Barceloneta) els del barri (carrers Ample, Regomir, Gignàs, Mercè, Ataulf, Plata, etc) i, finalment, els rics (el Freixes, de la camiseria del mateix nom, a la Rambla; el Monfort, quins pares tenien una botiga al carrer del Call i l’Ostench, que era el meu protegit, i quins pares tenien una impremta.
En general es pot dir que tots érem amics i estàvem units quan teníem que prendre part amb alguna competició esportiva amb les altres escoles pies, o sigui com els Espanyols quan ens envaïren els francesos al 1808.
Però, quan es tractava de repartir-nos iniciatives esportives o de veure qui manava més...
Antonio Machado, en el seu llibre “Campos de Castilla” escriu:
Ya hay un español que quiere
vivir y a vivir empieza,
entre una España que muere
y otra que bosteza.
Españolito que vienes
al mundo, te guarde Dios.
Una de las dos Españas
ha de helarte el corazón
I quina veritat la d’aquest hispanista i poeta! No dues, sinó cinc o més, i així ens va…
I nosaltres també eren 5 autonomies, per bé que catalanes, però, tant se val, autonomies al cap i a la fi… I ens barallàvem que donava gust.
Es clar que la sang no arribava mai al riu… però algun cop de roc si que es perdia de tant en tant…
En aquests casos, encara que jo estava adoptat pel Bayarri (que era de la Barceloneta) i jo havia adoptat a l’Ostench (que era del grup dels rics), érem lleials als grups respectius; en el fons érem un pentapartit en lloc d’un tripartit…
Barcelona anava modernitzant-se.
Després de la primera Exposició Universal de 1888, la ciutat va absorbir els fins llavors municipis de Sants, Les Corts, Sant Gervasi de Cassoles, Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals, el 1897. El 1904, es va annexionà el barri d’Horta i el 24 el de Sarrià.
Al 1929 s’organitzà una altra Exposició Internacional que va dur com a conseqüència la urbanització al voltant de la Plaça d’Espanya,.així com varies ampliacions del metro que havia estat inaugurat ja el 1924.
Però, per a nosaltres, el nostre món, quedava limitat pel carrer Ample, la Plaça de Medinaceli i el Passeig de Colom. I mentre, apreníem força. Jo ja llegia i escrivia força bé.
El Pare Camps em deixava dur a casa llibres de la Biblioteca de l’Escola que, tot i ésser petita, estava ben assortida de llibres d’aventures. Allà vaig fer-me amic del Julio Verne, Fenimore Cooper, Zane Grey, James Oliver Curwood, Emilio Salgari, Dumas, Dickens, P.C. Wren, (el de Beau Gste i Beau Sabreur), etc.
I, a més, apreníem castellà, doncs abans de la guerra, els padres (que eren tots catalans) ensenyaven en aquesta llengua.
I arribà el 1936.
Deixeu-me fer una mica t’historia!
Les eleccions que se celebraren a les acaballes de 1933 van donar la victòria a la coalició formada pel Partit Republicà Radical, de Lerroux, i a la dretana i antirepublicana CEDA. S'iniciava aleshores el nomenat Bienni Negre. El govern format per Lerroux va representar una reacció en contra de l'orientació reformista de la República.
En aquesta conjuntura, l'aprovació per part de la Generalitat de la Llei de Contractes de Conreu el 1934 va produir una situació conflictiva al camp català. Aquesta llei respectava el dret dels propietaris, però millorava la situació econòmica i social dels rabassaires catalans. Propietaris i homes de la Lliga Regionalista es van oposar a la llei i van aconseguir que el Tribunal Constitucional la denegués al•legant la manca de competències de la Generalitat.
Coincidint amb aquestes actuacions, van entrar al govern de la República tres ministres de la CEDA. I aleshores, el 6 d’Octubre del 1934, el nou president de la Generalitat, Lluís Companys, va reaccionar proclamant l'Estat Català de la República Federal Espanyola., el que, òbviament, el posava fora de la llei i contra la República.
Paral•lelament, arreu de l'estat es va proclamar la vaga general i a Astúries hi va haver una insurrecció obrera.
Recordo, com si ho hagués vist en una altra vida, els escamots de les milícies paramilitars d’Esquerra Republicana de Catalunya, formant-se devant de Correus i corrent Via Laietana amunt per anar a reunir-se a la Plaça de Sant Jaume per anar a defensar a Lluis Companys. D’altra banda també assassinaren alguns capellans i començaren a cremar algunes esglésies.
La repressió que va seguir a aquests fets, amb l'empresonament del govern de la Generalitat em ple i la suspensió de l'Estatut i la majoria d'Ajuntaments i el manteniment de l'estat d'excepció fins al 1935, va preparar la Guerra Civil.
A començaments de 1936, la contrarevolució governamental va impulsar que les esquerres s'unissin en el Front Popular, que triomfaria en les eleccions generals. Això va permetre que a Catalunya, on va guanyar el Front d'Esquerres, es restablís l'Estatut. Durant l'etapa de govern del Front Popular es va reiniciar el procés reformista en un ambient molt radicalitzat. Finalment, el Govern no va poder aturar la conspiració militar que va provocar l'esclat de la Guerra Civil i el inici de la revolució.
1936
Curious97
A la nostra classe hi havia 5 grups de nois: el de la Barceloneta, el de Poble Nou, el del Prat (no més 2 que s’ajuntaven amb els de la Barceloneta) els del barri (carrers Ample, Regomir, Gignàs, Mercè, Ataulf, Plata, etc) i, finalment, els rics (el Freixes, de la camiseria del mateix nom, a la Rambla; el Monfort, quins pares tenien una botiga al carrer del Call i l’Ostench, que era el meu protegit, i quins pares tenien una impremta.
En general es pot dir que tots érem amics i estàvem units quan teníem que prendre part amb alguna competició esportiva amb les altres escoles pies, o sigui com els Espanyols quan ens envaïren els francesos al 1808.
Però, quan es tractava de repartir-nos iniciatives esportives o de veure qui manava més...
Antonio Machado, en el seu llibre “Campos de Castilla” escriu:
Ya hay un español que quiere
vivir y a vivir empieza,
entre una España que muere
y otra que bosteza.
Españolito que vienes
al mundo, te guarde Dios.
Una de las dos Españas
ha de helarte el corazón
I quina veritat la d’aquest hispanista i poeta! No dues, sinó cinc o més, i així ens va…
I nosaltres també eren 5 autonomies, per bé que catalanes, però, tant se val, autonomies al cap i a la fi… I ens barallàvem que donava gust.
Es clar que la sang no arribava mai al riu… però algun cop de roc si que es perdia de tant en tant…
En aquests casos, encara que jo estava adoptat pel Bayarri (que era de la Barceloneta) i jo havia adoptat a l’Ostench (que era del grup dels rics), érem lleials als grups respectius; en el fons érem un pentapartit en lloc d’un tripartit…
Barcelona anava modernitzant-se.
Després de la primera Exposició Universal de 1888, la ciutat va absorbir els fins llavors municipis de Sants, Les Corts, Sant Gervasi de Cassoles, Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals, el 1897. El 1904, es va annexionà el barri d’Horta i el 24 el de Sarrià.
Al 1929 s’organitzà una altra Exposició Internacional que va dur com a conseqüència la urbanització al voltant de la Plaça d’Espanya,.així com varies ampliacions del metro que havia estat inaugurat ja el 1924.
Però, per a nosaltres, el nostre món, quedava limitat pel carrer Ample, la Plaça de Medinaceli i el Passeig de Colom. I mentre, apreníem força. Jo ja llegia i escrivia força bé.
El Pare Camps em deixava dur a casa llibres de la Biblioteca de l’Escola que, tot i ésser petita, estava ben assortida de llibres d’aventures. Allà vaig fer-me amic del Julio Verne, Fenimore Cooper, Zane Grey, James Oliver Curwood, Emilio Salgari, Dumas, Dickens, P.C. Wren, (el de Beau Gste i Beau Sabreur), etc.
I, a més, apreníem castellà, doncs abans de la guerra, els padres (que eren tots catalans) ensenyaven en aquesta llengua.
I arribà el 1936.
Deixeu-me fer una mica t’historia!
Les eleccions que se celebraren a les acaballes de 1933 van donar la victòria a la coalició formada pel Partit Republicà Radical, de Lerroux, i a la dretana i antirepublicana CEDA. S'iniciava aleshores el nomenat Bienni Negre. El govern format per Lerroux va representar una reacció en contra de l'orientació reformista de la República.
En aquesta conjuntura, l'aprovació per part de la Generalitat de la Llei de Contractes de Conreu el 1934 va produir una situació conflictiva al camp català. Aquesta llei respectava el dret dels propietaris, però millorava la situació econòmica i social dels rabassaires catalans. Propietaris i homes de la Lliga Regionalista es van oposar a la llei i van aconseguir que el Tribunal Constitucional la denegués al•legant la manca de competències de la Generalitat.
Coincidint amb aquestes actuacions, van entrar al govern de la República tres ministres de la CEDA. I aleshores, el 6 d’Octubre del 1934, el nou president de la Generalitat, Lluís Companys, va reaccionar proclamant l'Estat Català de la República Federal Espanyola., el que, òbviament, el posava fora de la llei i contra la República.
Paral•lelament, arreu de l'estat es va proclamar la vaga general i a Astúries hi va haver una insurrecció obrera.
Recordo, com si ho hagués vist en una altra vida, els escamots de les milícies paramilitars d’Esquerra Republicana de Catalunya, formant-se devant de Correus i corrent Via Laietana amunt per anar a reunir-se a la Plaça de Sant Jaume per anar a defensar a Lluis Companys. D’altra banda també assassinaren alguns capellans i començaren a cremar algunes esglésies.
La repressió que va seguir a aquests fets, amb l'empresonament del govern de la Generalitat em ple i la suspensió de l'Estatut i la majoria d'Ajuntaments i el manteniment de l'estat d'excepció fins al 1935, va preparar la Guerra Civil.
A començaments de 1936, la contrarevolució governamental va impulsar que les esquerres s'unissin en el Front Popular, que triomfaria en les eleccions generals. Això va permetre que a Catalunya, on va guanyar el Front d'Esquerres, es restablís l'Estatut. Durant l'etapa de govern del Front Popular es va reiniciar el procés reformista en un ambient molt radicalitzat. Finalment, el Govern no va poder aturar la conspiració militar que va provocar l'esclat de la Guerra Civil i el inici de la revolució.
1936
Curious97
lunes, 29 de octubre de 2007
Sava IV
Aquí cal fer una explicació. L’Avia era una dona d’una fe incommovible (si el Cel existeix i jo ho crec) hi ha de ser, necessariament. Era de Missa i comunió diàries. Els capellans de totes les parròquies on anava a Missa devien tenir-li segurament por, doncs a l’hora de confessar-se, podia estar-s’hi mitja hora amb el capellà. Ho sé de primera mà, doncs, els diumenges anàvem junts a Missa (sempre a la de les 9 del matí) i sempre veia com al confessionari on ella hi era sempre hi havia cua.
Perquè, abans de la nostre guerra, la gent (sobre tot les dones grans) es confessaven abans de combregar... i, naturalment, estaven en dejú. Ara, en canvi, sembla que pots esmorzar tranquil•lament a les 10 i a les 11 combregar, com si res...
Doncs bé. A la parròquia de la Mercè l’avia era força coneguda del rector i ja havia aconseguit que jo fes d’escolà el diumenge a les misses de 11 i 12. La de 10 acostumava a ser solemne de 3 capellans i els escolans eren més grans.
Això em permetia poder esmorzar a la sagristia un got de llet amb un croissant, el que no era pas de menysprear en aquells temps...
Anàvem ja pel 1935 i jo pels 9 anyets.
Però, amb tot, ho feia força bé i em sabia tota la Missa en llatí des de l’ Introit fins al “Ite Missa est”, que jo contestava “Deo gratias” i llavors, sortíem de l’altar, el capellà davant i jo al darrera, aguantant-li la punta de la casulla, en senyal de reverència.
I com era quasi tan alt com el rector, quedaven força bé.
En qualsevol cas, la pobre avia, no sé com s’ho va fer (segurament al confessionari, per esgotament) però, sigui com sigui, va obtenir del rector una carta de recomanació pel rector dels Escolapis (el pare Rodés) per que m’acceptessin a l’escola com a “fàmul”.
La segona accepció de la RAE defineix “fámulo” com a servent de la comunitat d’un col•legi”.
I això és el que, en efecte, jo era. A canvi de no cobrar res podia assistir a les classes com els alumnes que pagaven, però de gratis.
D’altre banda, el Pare Camps (cap de serveis i subministres escolars) m’havia agafat simpatia immediatament i em facilitava tots els llibres (els primers de text que tingué) així com el material escolar necessari. Unes llibretes, un llapis, un mànec amb plomi-les (una normal i una de gòtica), una goma, una maquineta d’esmolar i el no va més del luxe “un plumier” (o plomer, en català) de fusta.
Ara crec que ja no se’n fan, però era com un estoig de fusta allargat amb tapadora i un petit pany amb claueta. Dintre estava compartimentat amb 3 o 4 departaments, un de tota la llargada (pel llapis i les plomes) i dos o tres de més petits per gomes o la màquina d’esmolar.
Però, la màxima felicitat va arribar quan el Miquel em va comprar una “cartera” d’esquena. Cal dir que “le dernier cri” llavors a les escoles de la burgesia eren aquestes carteres. Estaven fetes d’un cartró molt dur de color marró fosc i es duien a l’esquena, com una motxilla, el que et deixava llibertat de moviments mentre els que duien carteres de mà, evidentment, o la tenien que deixar a terra o no podien disposar més que d’una mà.
Pel que fa a les obligacions que tenia, tampoc eren tantes. Les classes començaven a les 9 fins a les 12:30 i de les 3 a les 6. Tanmateix, els alumnes havien d’arribar a les 8:30 per anar a la Missa diària, a la capella de l’escola.
Jo havia d’arribar a les 8 en punt per endreçar la 2 dues classes (eren 5 o 6 fàmuls per tota l’escola) que vol dir omplir els tinters de tinta, posar qualsevol paper o llibre deixat sobre els pupitres, dins dels mateixos (la part superior del pupitre era inclinada i s’alçava com una tapadora donant accés a l’interior que s’utilitzava com calaix), netejar el guix de la pissarra i penjar els davantals dels penjadors murals.
Per la tarda, si s’havia de fer alguna feina o ajudar al pare Camps al magatzem, havia de quedar-me fins que s’acabés aquesta. Com a resultat el pare Camps (que tenia una panxa enorme) i jo ens varem fer molt amics, i moltes vegades m’invitava a berenar pa amb oli...
Cada alumne tenia un davantal (els rics, dos) amb les inicials cosides i cada penjador també les tenia escrites. Recordo que fins que no vaig tornar a l’escola després de la guerra, jo no vaig poder tenir-ne. Aquests davantals eren típics. Com una sotana blanca de tela prima, amb ratlles verticals blaves, coll obert blau i un cinturó també blau fosc. Arribava fins al genoll i anava botonat del coll fins a baix. A la part de sobre el pit, a l’esquerra, tenia una butxaca del mateix teixit, amb una tapeta blava d’adorn.
Era l’uniforme que tots els alumnes duien, fins i tot, a Sarrià.
El fet que jo no en tingués em produïa força vergonya, doncs era l’evidència clara del meu “status” social. Però, de tota manera, ésser fàmul no em creà problemes més que al principi i pocs.
Ja he dit que tenia una constitució força robusta i era bastant alt. Així els primers que van fer una mica de broma sobre el tema van rebre algun cop que altre, el que féu que ràpidament m’acceptessin com un més d’ells.
Curiosament, el que més se’n rigué al principi (un tal Bayarri, de la Barceloneta, que era el dur de la classe i tant alt com jo o més, desprès de la primera (i darrera baralla) em va agafar com el seu segon i val a dir que tots dos inspiràvem respecte.
Quan 60 anys més tard ens retrobarem molts dels alumnes amb motiu del centenari d’aquella institució (que encara existeix) el Bayarri i jo ens varem reconèixer immediatament i ens varem abraçar com a bons companys que havíem estat.
D’altra banda, com tots (o quasi tots) eren d’extracció molt humil i, poc o molt, comprenien la misèria que, en general, era el denominador comú de tots nosaltres, i no feien distincions de classes, com sí passava a Balmes i a Sarrià.
També es podria recriminar als escolapis que utilitzessin fàmuls en lloc d’acceptar simplement alguns alumnes sense pagar però nosaltres ajudàvem als padres estalviant-los la necessitat de recórrer a un servei exterior que haurien hagut de pagar, i com cal dir que la escola no nedava en la abundància érem, en definitiva, un ajut.
De tots aquells Paters (als que els dec tant) només vivia fa un parell d’anys (ara ja no ho sé), el més jove (el Pare Clapers) que em va agafar sota la seva protecció desprès de la guerra, i volia que em fes escolapi també. Fa 2 anys ja tenia 91 anys i estava vivint a la residència que els escolapis tenen a Mataró, pels vellets o malalts.
Un altre padre que sempre recordaré era el padre Gironès. Era un home de constitució molt feble i fràgil però molt intel•ligent i amb molt mal geni. Ell era molt estricte i tenia el costum de passejar pel corredor que separava les dues rengleres de bancs de la capella vigilant que tots atenguéssim la Missa amb devoció.
El cas és que els fàmuls seiem als costats del corredor per si de cas havíem d’ajudar a fer qualsevol cosa. I quan el Bayarri seia al meu costat sempre ens posàvem a parlar en veu baixa i a riure per qualsevol bajanada.
El resultat immediat era que el padre Gironès –que ja s’ho esperava—venia corrent i començava a colpejar-nos amb els dos punys a l’esquena.
Nosaltres teníem que fer la comèdia i fer veure que ens feia molt de mal. La realitat és que se’n feia més ell que a nosaltres, que fèiem més bony que ell. Però mentre ens queixàvem del “mal” que ens feia, ens miràvem el Bayarri i jo i ens em rèiem...
I per castigar-lo, a l’hora de la recreació, ens escapolien, baixaven a la capella, i ens bevíem el vi de la Missa... Ja érem uns bons elements, ja.
Curious97
Perquè, abans de la nostre guerra, la gent (sobre tot les dones grans) es confessaven abans de combregar... i, naturalment, estaven en dejú. Ara, en canvi, sembla que pots esmorzar tranquil•lament a les 10 i a les 11 combregar, com si res...
Doncs bé. A la parròquia de la Mercè l’avia era força coneguda del rector i ja havia aconseguit que jo fes d’escolà el diumenge a les misses de 11 i 12. La de 10 acostumava a ser solemne de 3 capellans i els escolans eren més grans.
Això em permetia poder esmorzar a la sagristia un got de llet amb un croissant, el que no era pas de menysprear en aquells temps...
Anàvem ja pel 1935 i jo pels 9 anyets.
Però, amb tot, ho feia força bé i em sabia tota la Missa en llatí des de l’ Introit fins al “Ite Missa est”, que jo contestava “Deo gratias” i llavors, sortíem de l’altar, el capellà davant i jo al darrera, aguantant-li la punta de la casulla, en senyal de reverència.
I com era quasi tan alt com el rector, quedaven força bé.
En qualsevol cas, la pobre avia, no sé com s’ho va fer (segurament al confessionari, per esgotament) però, sigui com sigui, va obtenir del rector una carta de recomanació pel rector dels Escolapis (el pare Rodés) per que m’acceptessin a l’escola com a “fàmul”.
La segona accepció de la RAE defineix “fámulo” com a servent de la comunitat d’un col•legi”.
I això és el que, en efecte, jo era. A canvi de no cobrar res podia assistir a les classes com els alumnes que pagaven, però de gratis.
D’altre banda, el Pare Camps (cap de serveis i subministres escolars) m’havia agafat simpatia immediatament i em facilitava tots els llibres (els primers de text que tingué) així com el material escolar necessari. Unes llibretes, un llapis, un mànec amb plomi-les (una normal i una de gòtica), una goma, una maquineta d’esmolar i el no va més del luxe “un plumier” (o plomer, en català) de fusta.
Ara crec que ja no se’n fan, però era com un estoig de fusta allargat amb tapadora i un petit pany amb claueta. Dintre estava compartimentat amb 3 o 4 departaments, un de tota la llargada (pel llapis i les plomes) i dos o tres de més petits per gomes o la màquina d’esmolar.
Però, la màxima felicitat va arribar quan el Miquel em va comprar una “cartera” d’esquena. Cal dir que “le dernier cri” llavors a les escoles de la burgesia eren aquestes carteres. Estaven fetes d’un cartró molt dur de color marró fosc i es duien a l’esquena, com una motxilla, el que et deixava llibertat de moviments mentre els que duien carteres de mà, evidentment, o la tenien que deixar a terra o no podien disposar més que d’una mà.
Pel que fa a les obligacions que tenia, tampoc eren tantes. Les classes començaven a les 9 fins a les 12:30 i de les 3 a les 6. Tanmateix, els alumnes havien d’arribar a les 8:30 per anar a la Missa diària, a la capella de l’escola.
Jo havia d’arribar a les 8 en punt per endreçar la 2 dues classes (eren 5 o 6 fàmuls per tota l’escola) que vol dir omplir els tinters de tinta, posar qualsevol paper o llibre deixat sobre els pupitres, dins dels mateixos (la part superior del pupitre era inclinada i s’alçava com una tapadora donant accés a l’interior que s’utilitzava com calaix), netejar el guix de la pissarra i penjar els davantals dels penjadors murals.
Per la tarda, si s’havia de fer alguna feina o ajudar al pare Camps al magatzem, havia de quedar-me fins que s’acabés aquesta. Com a resultat el pare Camps (que tenia una panxa enorme) i jo ens varem fer molt amics, i moltes vegades m’invitava a berenar pa amb oli...
Cada alumne tenia un davantal (els rics, dos) amb les inicials cosides i cada penjador també les tenia escrites. Recordo que fins que no vaig tornar a l’escola després de la guerra, jo no vaig poder tenir-ne. Aquests davantals eren típics. Com una sotana blanca de tela prima, amb ratlles verticals blaves, coll obert blau i un cinturó també blau fosc. Arribava fins al genoll i anava botonat del coll fins a baix. A la part de sobre el pit, a l’esquerra, tenia una butxaca del mateix teixit, amb una tapeta blava d’adorn.
Era l’uniforme que tots els alumnes duien, fins i tot, a Sarrià.
El fet que jo no en tingués em produïa força vergonya, doncs era l’evidència clara del meu “status” social. Però, de tota manera, ésser fàmul no em creà problemes més que al principi i pocs.
Ja he dit que tenia una constitució força robusta i era bastant alt. Així els primers que van fer una mica de broma sobre el tema van rebre algun cop que altre, el que féu que ràpidament m’acceptessin com un més d’ells.
Curiosament, el que més se’n rigué al principi (un tal Bayarri, de la Barceloneta, que era el dur de la classe i tant alt com jo o més, desprès de la primera (i darrera baralla) em va agafar com el seu segon i val a dir que tots dos inspiràvem respecte.
Quan 60 anys més tard ens retrobarem molts dels alumnes amb motiu del centenari d’aquella institució (que encara existeix) el Bayarri i jo ens varem reconèixer immediatament i ens varem abraçar com a bons companys que havíem estat.
D’altra banda, com tots (o quasi tots) eren d’extracció molt humil i, poc o molt, comprenien la misèria que, en general, era el denominador comú de tots nosaltres, i no feien distincions de classes, com sí passava a Balmes i a Sarrià.
També es podria recriminar als escolapis que utilitzessin fàmuls en lloc d’acceptar simplement alguns alumnes sense pagar però nosaltres ajudàvem als padres estalviant-los la necessitat de recórrer a un servei exterior que haurien hagut de pagar, i com cal dir que la escola no nedava en la abundància érem, en definitiva, un ajut.
De tots aquells Paters (als que els dec tant) només vivia fa un parell d’anys (ara ja no ho sé), el més jove (el Pare Clapers) que em va agafar sota la seva protecció desprès de la guerra, i volia que em fes escolapi també. Fa 2 anys ja tenia 91 anys i estava vivint a la residència que els escolapis tenen a Mataró, pels vellets o malalts.
Un altre padre que sempre recordaré era el padre Gironès. Era un home de constitució molt feble i fràgil però molt intel•ligent i amb molt mal geni. Ell era molt estricte i tenia el costum de passejar pel corredor que separava les dues rengleres de bancs de la capella vigilant que tots atenguéssim la Missa amb devoció.
El cas és que els fàmuls seiem als costats del corredor per si de cas havíem d’ajudar a fer qualsevol cosa. I quan el Bayarri seia al meu costat sempre ens posàvem a parlar en veu baixa i a riure per qualsevol bajanada.
El resultat immediat era que el padre Gironès –que ja s’ho esperava—venia corrent i començava a colpejar-nos amb els dos punys a l’esquena.
Nosaltres teníem que fer la comèdia i fer veure que ens feia molt de mal. La realitat és que se’n feia més ell que a nosaltres, que fèiem més bony que ell. Però mentre ens queixàvem del “mal” que ens feia, ens miràvem el Bayarri i jo i ens em rèiem...
I per castigar-lo, a l’hora de la recreació, ens escapolien, baixaven a la capella, i ens bevíem el vi de la Missa... Ja érem uns bons elements, ja.
Curious97
viernes, 26 de octubre de 2007
La Saga III
El Miquel era així. Ara em diríem un romàntic, idealista, però altament esbojarrat. La meva avia ho passà molt malament per culpa seva!
A ell, però, li agradava explicar-me les seves aventures; potser perquè era l’únic hereu baró de la família i pensava que podria intentar emular-les algun dia.
Així, vaig saber que quan encara estaven a Archena, amb 10 anys – em sembla va néixer a la primera dècada del segle – ja va fugir a Murcia capital a cercar feina a la botiga que tenien uns germans de l’avi, és a dir, del seu pare, Sortosament, el varen tornar sense gaires contemplacions a casa seva.
Quan va fer els 20 anys – veient com anaven les coses a Barcelona – ve tenir el “brillant” acudit d’allistar-se a la Legió Francesa. En aquells temps, la legió estrangera era una via de fulgida per aventurers i tots aquells que desitjaven canviar el seu estil de vida. Qualsevol podia doncs inscriure-s’hi sota un nom fictici, doncs no demanaven cap document d’identitat.
La legió tenia una certa anomenada a Espanya, doncs no feia pas tant que hi havien participat amb més de 4000 homes a la I guerra Carlista, en ajut d’Isabel II, i on s’havien distingit pel seu valor i coratge.
Sigui com sigui, se’n anà a Alacant, on s’enrolà com a marí en un vaixell rumb a Oran, i tan bon cop hi arribà, fugi del vapor i anar a cercar la primera caserna de la legió que va trobar. Allà s’hi va inscriure per 5 anys (era el mínim que acceptaven), i com tenia bona planta i una constitució física excel•lent, l’acceptaren de seguida.
I va anar a raure al 1er regiment, que era el destinat a Algèria i Síria.
Segons em va explicar, allà va aprendre a parlar i escriure Francès i Angles, força bé. Sobre tot el Francès i, naturalment, a utilitzar tot l’armament de que disposava la legió.
El problema fou, tanmateix, que com ja he dit, ell era molt aventurer i a la legió, la disciplina era absolutament fèrria. O sigui que ja podien córrer aventures, ja, però com i les que manaven els oficials.
La seva companyia va ser destinada, al poc de ser-hi. a Síria (que llavors era colònia francesa), a Latakia (l’antic mandat francès dels Alawites o Alaouites, als que també pertany l’actual rei del Marroc). L’enfonsament de l’Imperi Otomà en acabar la I guerra mundial el 1918 va fer que la Lliga de les Nacions (l’equivalent de l’actual ONU) donés en protectorat tots aquells territoris a França. I des del 1930, quan es constituí el Sanjak de Latakia, allò era un pou de problemes amb els Alaouites.
Però desprès d’un any, o una mica més, els varen rellevar i se’n tornaren a prop d’ Oran, a Sidi bel Abbés, a uns 75 qms cap el sud-oest.
Des d’aquell indret feien sortides periòdiques per rellevar guarnicions a l’interior del desert. Feien marxes de 50 kms. carregats com a muls i amb temperatures de 40ª.
Allò era massa pel Miquel i per un parell d’amics espanyols (aventurers com ell)que van posar-se a concebre un pla per desertar, doncs se'n adonaren que allò no era tan romàntic com es pensaven.
I quan els faltaven menys de 2 anys per acomplir el terme signat, tornant un dia a Sidi bel Abbés, varen poder fugir els 3 –no sé ben bé com, però aprofitant la nit, en tot cas- ficant-se en un camió que anava cap a Oran, i un cop al port, introduint-se, com a polissons i aprofitant de la foscor, en un vaixell que algú els havia dit sortia aquella nit cap a Espanya.
A Oran es veu que havien robat d’una botiga vestimenta pels tres, doncs, òbviament, no podien anar amb l’uniforme de legionaris. del que es desferen ràpidament. Tampoc tenien armes, doncs, al retirar-se pel descans tot l’armament havia de deixar-se a l’armeria.
En principi, la travessa d’Oran a Alacant era de 24 hores, però al segon dia se’n adonaren que el vaixell no anava a Espanya sinó a França. En efecte, anava a Marsella, on arribà 2 dies més tard.
Allí tenien un problema afegit. Al vaixell havien tingut sort i havien resistit amagats els 3 dies de la travessa, menjant i bevent no sé ben bé què. Però se’n havien sortit.
A Marsella calia anar però, amb molt de compte doncs si la gendarmeria els agafava sabien que anirien de pet a la presó i si la legió havia informat de la fugida (cosa més que probable) serien retornats i afusellats, in situ.
Així que quan va arribar la nit saltaren a l’aigua i nedant van anar a raure al moll dels pescadors, on sembla que un dels altres dos coneixia algú que feia contraban.
El hampa de Marsella tenia (i encara té) una reputació bastant terrible. De fet, els apatxes marsellesos no tenien res a envejar dels seus coetanis parisencs i, hi havia qui deia que eren encara més perillosos.
L’ambient on es trobaren els 3 amics era doncs gaire bé més terrible que el de la legió. Però no suficient com per a espaordir a 3 legionaris que ja n’havien vist de tots els colors i havien tallat més d’un coll.
Així doncs no sé el que feren –res de bo, segur- però hi convisqueren i foren respectats durant uns quants mesos. Quan pensaren que ja havia una certa calma agafaren el tren cap a Perpinyà i des de allí, un altra cap a Barcelona, on arribaren com caiguts del cel, i amb bastants quartets.
El Miquel sabia sempre on paràvem tots doncs, en marxar a la Legió, havia establert que es posaria en contacte amb la família del Frederic, a Moià (que era inamovible) per saber de nosaltres.
Per tant no li va costar gens trobar-nos, Això era el 1933 i jo ja tenia 7 gloriosos anys. Llavors vivíem al carrer Fusteria, (davant de Correus) amb un pis amb balcons al carrer Ample.
És curiós, però entre boires, recordo un amic (l’Antonio; què se'n deu haver fet?) que vivia a l’altra banda del carrer i quin balcó es trobava un pis més amunt però al davant del meu (a sota hi vivia un sastre que es deia Batalla i que va ser el primer que va tenir l’honor de fer-me uns pantalons llargs, molts anys més tard).
Aquest noi, que era un any més gran, i jo, havíem fet una espècie de telefèric miniatura amb un cordill doble que anava del seu balcó al meu i tornava al seu. Hi havíem penjat una petita capsa de cartró i a dintre posàvem la nostra “correspondència secreta” i els còmics que em deixava el meu amic.
Jo dibuixava llavors sobre una cartolina que en donava l’Antonio soldadets colonials que retallàvem i ens repartíem per jugar a guerres… Poc ens imaginàvem que se’n atansava una a casa nostra...
Dic que eren soldats colonials perquè, influenciat pels còmics de Tim Tyler i Spud, de Lyman Young, i els de Jim l’Intrèpid (Jungle Jim, d’Alex Raymond) els dibuixava sempre amb pantalons curts, salacot i motxilla.
No em pregunteu per què però la motxilla era molt important. Probablement, una miqueta de seny català… allò, per si de cas, oi?
Ho teníem ben combinat l’Antonio i jo. Ell vivia amb els pares i li compraven cada setmana els tebeos (llavors se’n deien així, en homenatge al TBO que va ser el primer a Espanya, doncs sortí el 1917. És ara que en diem còmics, que no és més que un altre anglicisme que ens ve dels EE.UU.).
Els americans que dic abans, corrien ja pel nostre país i no voldria equivocar-me, però em sembla eren els únics estrangers que circulaven. Quan va acabar la guerra civil (pels anys 40) van començar a venir molts més dels EE.UU. (Flash Gordon, Rip Kirby, X-9, Agent secret, La Sombra, Merlin, Fantomas, etc. De l’Europa no varen aparèixer fins ben passats els 50s.
Doncs, com dic, l’Antonio me’ls deixava, ja que jo no podia comprar-ne, i li retornava el favor, amb els soldadets colonials doncs ell no sabia gens de dibuixar.
De fet, jo sentia una certa enveja per ell doncs els seus pares, encara que humils com gairebé tothom al barri (el sastre no; aquell la bitllava força) podien permetre’s alguns luxes, com comprar tebeos i menjar més o menys bé (que vol dir menjar calent) cada dia.
També podien pagar l’escola de “Can Colapi” (les Escoles Pies, del mateix carrer Ample, prop de la Pl. de Medinaceli.
Aquest col•legi era el segon més antic dels Escolapis de Barcelona i també el que tenia la barriada més humil i pobre de la ciutat. El de S. Anton, a la Rda. S. Antoni, venia desprès. I els de Balmes i Sarrià (sobre tot aquest darrer) eren on anava la gent benestant i de recursos, la burgesia catalana, “what”!
Degut als constants canvis de pis i, sobre tot, al fet que la mare passés a millor vida (conseqüència d’una tuberculosi deguda a l’anèmia que ja carretejava des de Cuba) quan jo havia justament fet els 3 anys, feren que, als 7 anys, jo fos una mica perdulari i amb prou feina sabes llegar i escriure.
El poc que sabia l’havia après gràcies a l’ajut de l'oncle Frederic i de la tia Lola. L’avia pobre no en sabia gaire, el Miquel no hi era mai i la tia Angelina sempre anava, com vulgarment es diu, de cul amb els pisos.
Així doncs, el Frederic va comprar un llibre que, si mal no recordo, es deia “Catón” o “El nuevo Catón”, per fer exercicis de lectura i escriptura i una Geografia (que quan em vaig casar encara corria per casa) editada per la llavors coneguda Editorial Ramón Sopena.
Aquest dos llibres eren tot el bagatge que tenia juntament amb unes ganes enormes d’aprendre, una gran curiositat i una bona constitució física per la meva edat (deguda a la llet La Lechera, de la Nestlé, sens dubte...)
I amb aquest bagatge, l’avia Dolores (que sempre em féu de mare) m’agafà un bon dia per les orelles i em va dur a Can Colapi, amb una carta que li havia fet el rector de l’Església de la Mercè per al rector del Col•legi.
CUrious97
A ell, però, li agradava explicar-me les seves aventures; potser perquè era l’únic hereu baró de la família i pensava que podria intentar emular-les algun dia.
Així, vaig saber que quan encara estaven a Archena, amb 10 anys – em sembla va néixer a la primera dècada del segle – ja va fugir a Murcia capital a cercar feina a la botiga que tenien uns germans de l’avi, és a dir, del seu pare, Sortosament, el varen tornar sense gaires contemplacions a casa seva.
Quan va fer els 20 anys – veient com anaven les coses a Barcelona – ve tenir el “brillant” acudit d’allistar-se a la Legió Francesa. En aquells temps, la legió estrangera era una via de fulgida per aventurers i tots aquells que desitjaven canviar el seu estil de vida. Qualsevol podia doncs inscriure-s’hi sota un nom fictici, doncs no demanaven cap document d’identitat.
La legió tenia una certa anomenada a Espanya, doncs no feia pas tant que hi havien participat amb més de 4000 homes a la I guerra Carlista, en ajut d’Isabel II, i on s’havien distingit pel seu valor i coratge.
Sigui com sigui, se’n anà a Alacant, on s’enrolà com a marí en un vaixell rumb a Oran, i tan bon cop hi arribà, fugi del vapor i anar a cercar la primera caserna de la legió que va trobar. Allà s’hi va inscriure per 5 anys (era el mínim que acceptaven), i com tenia bona planta i una constitució física excel•lent, l’acceptaren de seguida.
I va anar a raure al 1er regiment, que era el destinat a Algèria i Síria.
Segons em va explicar, allà va aprendre a parlar i escriure Francès i Angles, força bé. Sobre tot el Francès i, naturalment, a utilitzar tot l’armament de que disposava la legió.
El problema fou, tanmateix, que com ja he dit, ell era molt aventurer i a la legió, la disciplina era absolutament fèrria. O sigui que ja podien córrer aventures, ja, però com i les que manaven els oficials.
La seva companyia va ser destinada, al poc de ser-hi. a Síria (que llavors era colònia francesa), a Latakia (l’antic mandat francès dels Alawites o Alaouites, als que també pertany l’actual rei del Marroc). L’enfonsament de l’Imperi Otomà en acabar la I guerra mundial el 1918 va fer que la Lliga de les Nacions (l’equivalent de l’actual ONU) donés en protectorat tots aquells territoris a França. I des del 1930, quan es constituí el Sanjak de Latakia, allò era un pou de problemes amb els Alaouites.
Però desprès d’un any, o una mica més, els varen rellevar i se’n tornaren a prop d’ Oran, a Sidi bel Abbés, a uns 75 qms cap el sud-oest.
Des d’aquell indret feien sortides periòdiques per rellevar guarnicions a l’interior del desert. Feien marxes de 50 kms. carregats com a muls i amb temperatures de 40ª.
Allò era massa pel Miquel i per un parell d’amics espanyols (aventurers com ell)que van posar-se a concebre un pla per desertar, doncs se'n adonaren que allò no era tan romàntic com es pensaven.
I quan els faltaven menys de 2 anys per acomplir el terme signat, tornant un dia a Sidi bel Abbés, varen poder fugir els 3 –no sé ben bé com, però aprofitant la nit, en tot cas- ficant-se en un camió que anava cap a Oran, i un cop al port, introduint-se, com a polissons i aprofitant de la foscor, en un vaixell que algú els havia dit sortia aquella nit cap a Espanya.
A Oran es veu que havien robat d’una botiga vestimenta pels tres, doncs, òbviament, no podien anar amb l’uniforme de legionaris. del que es desferen ràpidament. Tampoc tenien armes, doncs, al retirar-se pel descans tot l’armament havia de deixar-se a l’armeria.
En principi, la travessa d’Oran a Alacant era de 24 hores, però al segon dia se’n adonaren que el vaixell no anava a Espanya sinó a França. En efecte, anava a Marsella, on arribà 2 dies més tard.
Allí tenien un problema afegit. Al vaixell havien tingut sort i havien resistit amagats els 3 dies de la travessa, menjant i bevent no sé ben bé què. Però se’n havien sortit.
A Marsella calia anar però, amb molt de compte doncs si la gendarmeria els agafava sabien que anirien de pet a la presó i si la legió havia informat de la fugida (cosa més que probable) serien retornats i afusellats, in situ.
Així que quan va arribar la nit saltaren a l’aigua i nedant van anar a raure al moll dels pescadors, on sembla que un dels altres dos coneixia algú que feia contraban.
El hampa de Marsella tenia (i encara té) una reputació bastant terrible. De fet, els apatxes marsellesos no tenien res a envejar dels seus coetanis parisencs i, hi havia qui deia que eren encara més perillosos.
L’ambient on es trobaren els 3 amics era doncs gaire bé més terrible que el de la legió. Però no suficient com per a espaordir a 3 legionaris que ja n’havien vist de tots els colors i havien tallat més d’un coll.
Així doncs no sé el que feren –res de bo, segur- però hi convisqueren i foren respectats durant uns quants mesos. Quan pensaren que ja havia una certa calma agafaren el tren cap a Perpinyà i des de allí, un altra cap a Barcelona, on arribaren com caiguts del cel, i amb bastants quartets.
El Miquel sabia sempre on paràvem tots doncs, en marxar a la Legió, havia establert que es posaria en contacte amb la família del Frederic, a Moià (que era inamovible) per saber de nosaltres.
Per tant no li va costar gens trobar-nos, Això era el 1933 i jo ja tenia 7 gloriosos anys. Llavors vivíem al carrer Fusteria, (davant de Correus) amb un pis amb balcons al carrer Ample.
És curiós, però entre boires, recordo un amic (l’Antonio; què se'n deu haver fet?) que vivia a l’altra banda del carrer i quin balcó es trobava un pis més amunt però al davant del meu (a sota hi vivia un sastre que es deia Batalla i que va ser el primer que va tenir l’honor de fer-me uns pantalons llargs, molts anys més tard).
Aquest noi, que era un any més gran, i jo, havíem fet una espècie de telefèric miniatura amb un cordill doble que anava del seu balcó al meu i tornava al seu. Hi havíem penjat una petita capsa de cartró i a dintre posàvem la nostra “correspondència secreta” i els còmics que em deixava el meu amic.
Jo dibuixava llavors sobre una cartolina que en donava l’Antonio soldadets colonials que retallàvem i ens repartíem per jugar a guerres… Poc ens imaginàvem que se’n atansava una a casa nostra...
Dic que eren soldats colonials perquè, influenciat pels còmics de Tim Tyler i Spud, de Lyman Young, i els de Jim l’Intrèpid (Jungle Jim, d’Alex Raymond) els dibuixava sempre amb pantalons curts, salacot i motxilla.
No em pregunteu per què però la motxilla era molt important. Probablement, una miqueta de seny català… allò, per si de cas, oi?
Ho teníem ben combinat l’Antonio i jo. Ell vivia amb els pares i li compraven cada setmana els tebeos (llavors se’n deien així, en homenatge al TBO que va ser el primer a Espanya, doncs sortí el 1917. És ara que en diem còmics, que no és més que un altre anglicisme que ens ve dels EE.UU.).
Els americans que dic abans, corrien ja pel nostre país i no voldria equivocar-me, però em sembla eren els únics estrangers que circulaven. Quan va acabar la guerra civil (pels anys 40) van començar a venir molts més dels EE.UU. (Flash Gordon, Rip Kirby, X-9, Agent secret, La Sombra, Merlin, Fantomas, etc. De l’Europa no varen aparèixer fins ben passats els 50s.
Doncs, com dic, l’Antonio me’ls deixava, ja que jo no podia comprar-ne, i li retornava el favor, amb els soldadets colonials doncs ell no sabia gens de dibuixar.
De fet, jo sentia una certa enveja per ell doncs els seus pares, encara que humils com gairebé tothom al barri (el sastre no; aquell la bitllava força) podien permetre’s alguns luxes, com comprar tebeos i menjar més o menys bé (que vol dir menjar calent) cada dia.
També podien pagar l’escola de “Can Colapi” (les Escoles Pies, del mateix carrer Ample, prop de la Pl. de Medinaceli.
Aquest col•legi era el segon més antic dels Escolapis de Barcelona i també el que tenia la barriada més humil i pobre de la ciutat. El de S. Anton, a la Rda. S. Antoni, venia desprès. I els de Balmes i Sarrià (sobre tot aquest darrer) eren on anava la gent benestant i de recursos, la burgesia catalana, “what”!
Degut als constants canvis de pis i, sobre tot, al fet que la mare passés a millor vida (conseqüència d’una tuberculosi deguda a l’anèmia que ja carretejava des de Cuba) quan jo havia justament fet els 3 anys, feren que, als 7 anys, jo fos una mica perdulari i amb prou feina sabes llegar i escriure.
El poc que sabia l’havia après gràcies a l’ajut de l'oncle Frederic i de la tia Lola. L’avia pobre no en sabia gaire, el Miquel no hi era mai i la tia Angelina sempre anava, com vulgarment es diu, de cul amb els pisos.
Així doncs, el Frederic va comprar un llibre que, si mal no recordo, es deia “Catón” o “El nuevo Catón”, per fer exercicis de lectura i escriptura i una Geografia (que quan em vaig casar encara corria per casa) editada per la llavors coneguda Editorial Ramón Sopena.
Aquest dos llibres eren tot el bagatge que tenia juntament amb unes ganes enormes d’aprendre, una gran curiositat i una bona constitució física per la meva edat (deguda a la llet La Lechera, de la Nestlé, sens dubte...)
I amb aquest bagatge, l’avia Dolores (que sempre em féu de mare) m’agafà un bon dia per les orelles i em va dur a Can Colapi, amb una carta que li havia fet el rector de l’Església de la Mercè per al rector del Col•legi.
CUrious97
miércoles, 24 de octubre de 2007
la saga
Bé, ja soc aquí baix. Però la mare ha quedat molt debilitada pel part, i segons em digué l’avia quan ja podia entendre-ho, no hem va poder criar al pit (així que, ja de bebè (i deuria ser moníssim), vaig subscriure’m a “La Lechera”, llet condensada de la Nestlé, que va proporcionar-me aquesta robusta constitució que probablement vaig heretar del pare).
La família no “nedava” en la abundor (més aviat, podríem dir que “surava” en la misèria com tantes altres famílies en els anys previs a la guerra civil, o sigui els anys 20s i 30s del segle passat.
La tia Angelina havia pogut casar-se amb un català de Moià (el Frederic Ros, dels Ros de tota la vida) que venia de pagès i, de qui no vaig aconseguir mai saber què feia.
Bé, sí. Durant un temps venia galetes Maries com a representant…; però, segons deia la Angelina tenia un os a l’esquena, o sigui que les feines desapareixien tan aviat com apareixien…
El Miquel feia el que llavors se’n deia “comisionista” del Hotel Suís (aquest hotel encara hi és, a la Pl. de l’Àngel), que volia dir que cercava a la estació de França o a la del Nord, viatgers que volguessin hostatjar-se en aquell Hotel.
Encara recordo quan l’ajudava (jo tenia 9 o 10 anys) poc abans de començar el nostre conflicte civil.
Duia una gorra blava, que em semblava de militar, amb una cinta daurada on apareixia el nom de “Hotel Suizo” i d’alguna manera, s’havia agenciat un faetó (una espècie de diligència de l’Oest, però amb dues rodes, on podien seure 4 persones en dos seients) i un cavall que havia batejat amb el nom de “Babieca” com el del Cid (somnis de grandesa que deuria tenir el Miquel), però que més aviat es podria haver dit “Rocinante”, com el de Cervantes, de prim que estava.
Tanmateix, jo el veia com els que muntava la policia (que llavors, molt sovint, anava a cavall). I a més jo encara no sabia res ni del Cid ni de Cervantes...
A la arribada dels trens, doncs, tots els comissionistes dels diferents hotels es posaven a la sortida dels passatgers en dos rengles i quan aquells sortien, es posaven a cridar, vociferant el nom de cada Hotel.
Normalment, el Miquel sempre trobava un o dos clients a cada tren. Jo l’esperava al pescant del faetó, vigilant el cavall. I quan sortia carregat de maletes, l’ajudava a posar-les al sostre del carruatge, les lligava amb unes cordes gruixudes, i tornava al pescant, per posar rumb, Via Laietana amunt, a l’Hotel Suís.
Allà, en principi, jo tenia, que pujar l’equipatge dels senyors a l’habitació i esperar-me que hi arribessin els clients confiant en la propina. Normalment, no podia ser molt generosa (un o dos rals i si algun dia queia una “pela”, se la guardava el Miquel o la hi donàvem a l’avia.
Llavors vivíem al Poble Sec. No recordo ben bé on, però més o menys al darrera del Molino. Prèviament, havíem viscut a Hostafrans (on vaig néixer) i després a Sants (tinc entès que per on estaven les cotxeres dels tramvies) i a molts més llocs.
Aquests canvis, però, tenen una explicació.
La tia Angelina, que tenia un esperit molt emprenedor, havia trobat un sistema de guanyar-se la vida que funcionava força bé però que ens obligava a viure com a nòmades.
Llogàvem un pis per quatre quartos (pisos atrotinats i en condicions terribles n’hi havien tants com volguessis a la Barcelona de la II República. I gana…, que tampoc faltava).
Això ho destaco, perquè en llegir els diaris ara, els que no varen viure aquells anys poden tenir la idea que tothom lligava els gossos amb llonganisses. I no és així. De fet, l’any 34, ja s’havien produït alçaments al nord d’Espanya i també a Catalunya!!
El gener del 34 Lluís Companys fou anomenat President de la Generalitat. De sortida ja va enfrontar-se contra el govern central de la República i contra els grans propietaris catalans, degut a la seva polèmica llei de Contractes de Cultiu.
I amb motiu de la vaga revolucionaria a tot l’estat del 6 d’octubre del 34, en Lluís Companys va proclamar l’Estat Català, i per tant la Catalunya independent.
Llavors, per una banda, la vaga organitzada per la UGT i la CNT (o sigui socialistes i anarquistes) a Astúries va esdevenir una alçament armat que va ser ràpidament sufocat per l’exèrcit republicà. Per l’altra, un tal general Batet, comandant en cap de la 4ª divisió orgànica, va entrar a Barcelona, i va agafar a Companys amb tot el govern de la generalitat en ple, i els varen engarjolar a bord del vaixell Ururguay que es trobava al port de Barcelona.
L’Estatut d’Autonomia de Catalunya va ser, naturalment, cancel•lat i Companys jutjat i condemnat a 30 anys de presó major, essent traslladat al Puerto de Santa Maria.
O sigui que Companys es va alçar contra el govern republicà legalment constituït de l’Estat d’igual forma que 2 anys més tard ho feren els generals. Però d’això no se’n parla, doncs Companys ho féu per la independència de Catalunya, mentre que els generals ho feren per sortir l’Estat del marasme on es trobava.
Per tant, Companys fou un patriota i Mola, Sanjurjo i Franco, uns traïdors.
Aquesta és més o menys la lògica de la historia segons qui la escriu. ..
Com deia, doncs, els pisos que llogaven els pintàvem, els netejàvem una mica , arreglàvem la instal•lació eléctrica (això ho feia el Miquel ajudat pel Frederic), canviàvem les aixetes de la cuina i lavabo i si es podia, instal•làvem una dutxa, que ja era el màxim.
Un cop fet tot això, per una banda anunciàvem el traspàs del pis i en llogàvem un altre per on poder anar, tan bon cop haguéssim traspassat el primer. El traspàs era possible perquè l’arrendador sortia guanyant doncs podia llogar el pis més car i, a més, el tenia molt millor que al principi.
Nosaltres cobríem despeses i ens quedava un marge per anar fent.
Tanmateix, recordo alguns pisos notables. El pitjor, que també va ser un dels primers, al Passatge Brusoli (un petit carreró sense sortida, a la Via Laietana) on, quan vam entrar, ens trobàrem amb uns escarabats grans com a pilotes de ping-pong, que si els haguessin trobat els antics egipcis els haurien adorat sense reserves.
Hi ha coses que no s’obliden, i aquesta és una de elles. Una altra, la gent corrent per la Via Laietana amb fusells i banderes catalanes el 6 d’octubre. Tenia 8 anys, però el Miquel m’hi va dur perquè veiés com s’organitzava una revolució.
I tant que ho vaig veure…!
La família no “nedava” en la abundor (més aviat, podríem dir que “surava” en la misèria com tantes altres famílies en els anys previs a la guerra civil, o sigui els anys 20s i 30s del segle passat.
La tia Angelina havia pogut casar-se amb un català de Moià (el Frederic Ros, dels Ros de tota la vida) que venia de pagès i, de qui no vaig aconseguir mai saber què feia.
Bé, sí. Durant un temps venia galetes Maries com a representant…; però, segons deia la Angelina tenia un os a l’esquena, o sigui que les feines desapareixien tan aviat com apareixien…
El Miquel feia el que llavors se’n deia “comisionista” del Hotel Suís (aquest hotel encara hi és, a la Pl. de l’Àngel), que volia dir que cercava a la estació de França o a la del Nord, viatgers que volguessin hostatjar-se en aquell Hotel.
Encara recordo quan l’ajudava (jo tenia 9 o 10 anys) poc abans de començar el nostre conflicte civil.
Duia una gorra blava, que em semblava de militar, amb una cinta daurada on apareixia el nom de “Hotel Suizo” i d’alguna manera, s’havia agenciat un faetó (una espècie de diligència de l’Oest, però amb dues rodes, on podien seure 4 persones en dos seients) i un cavall que havia batejat amb el nom de “Babieca” com el del Cid (somnis de grandesa que deuria tenir el Miquel), però que més aviat es podria haver dit “Rocinante”, com el de Cervantes, de prim que estava.
Tanmateix, jo el veia com els que muntava la policia (que llavors, molt sovint, anava a cavall). I a més jo encara no sabia res ni del Cid ni de Cervantes...
A la arribada dels trens, doncs, tots els comissionistes dels diferents hotels es posaven a la sortida dels passatgers en dos rengles i quan aquells sortien, es posaven a cridar, vociferant el nom de cada Hotel.
Normalment, el Miquel sempre trobava un o dos clients a cada tren. Jo l’esperava al pescant del faetó, vigilant el cavall. I quan sortia carregat de maletes, l’ajudava a posar-les al sostre del carruatge, les lligava amb unes cordes gruixudes, i tornava al pescant, per posar rumb, Via Laietana amunt, a l’Hotel Suís.
Allà, en principi, jo tenia, que pujar l’equipatge dels senyors a l’habitació i esperar-me que hi arribessin els clients confiant en la propina. Normalment, no podia ser molt generosa (un o dos rals i si algun dia queia una “pela”, se la guardava el Miquel o la hi donàvem a l’avia.
Llavors vivíem al Poble Sec. No recordo ben bé on, però més o menys al darrera del Molino. Prèviament, havíem viscut a Hostafrans (on vaig néixer) i després a Sants (tinc entès que per on estaven les cotxeres dels tramvies) i a molts més llocs.
Aquests canvis, però, tenen una explicació.
La tia Angelina, que tenia un esperit molt emprenedor, havia trobat un sistema de guanyar-se la vida que funcionava força bé però que ens obligava a viure com a nòmades.
Llogàvem un pis per quatre quartos (pisos atrotinats i en condicions terribles n’hi havien tants com volguessis a la Barcelona de la II República. I gana…, que tampoc faltava).
Això ho destaco, perquè en llegir els diaris ara, els que no varen viure aquells anys poden tenir la idea que tothom lligava els gossos amb llonganisses. I no és així. De fet, l’any 34, ja s’havien produït alçaments al nord d’Espanya i també a Catalunya!!
El gener del 34 Lluís Companys fou anomenat President de la Generalitat. De sortida ja va enfrontar-se contra el govern central de la República i contra els grans propietaris catalans, degut a la seva polèmica llei de Contractes de Cultiu.
I amb motiu de la vaga revolucionaria a tot l’estat del 6 d’octubre del 34, en Lluís Companys va proclamar l’Estat Català, i per tant la Catalunya independent.
Llavors, per una banda, la vaga organitzada per la UGT i la CNT (o sigui socialistes i anarquistes) a Astúries va esdevenir una alçament armat que va ser ràpidament sufocat per l’exèrcit republicà. Per l’altra, un tal general Batet, comandant en cap de la 4ª divisió orgànica, va entrar a Barcelona, i va agafar a Companys amb tot el govern de la generalitat en ple, i els varen engarjolar a bord del vaixell Ururguay que es trobava al port de Barcelona.
L’Estatut d’Autonomia de Catalunya va ser, naturalment, cancel•lat i Companys jutjat i condemnat a 30 anys de presó major, essent traslladat al Puerto de Santa Maria.
O sigui que Companys es va alçar contra el govern republicà legalment constituït de l’Estat d’igual forma que 2 anys més tard ho feren els generals. Però d’això no se’n parla, doncs Companys ho féu per la independència de Catalunya, mentre que els generals ho feren per sortir l’Estat del marasme on es trobava.
Per tant, Companys fou un patriota i Mola, Sanjurjo i Franco, uns traïdors.
Aquesta és més o menys la lògica de la historia segons qui la escriu. ..
Com deia, doncs, els pisos que llogaven els pintàvem, els netejàvem una mica , arreglàvem la instal•lació eléctrica (això ho feia el Miquel ajudat pel Frederic), canviàvem les aixetes de la cuina i lavabo i si es podia, instal•làvem una dutxa, que ja era el màxim.
Un cop fet tot això, per una banda anunciàvem el traspàs del pis i en llogàvem un altre per on poder anar, tan bon cop haguéssim traspassat el primer. El traspàs era possible perquè l’arrendador sortia guanyant doncs podia llogar el pis més car i, a més, el tenia molt millor que al principi.
Nosaltres cobríem despeses i ens quedava un marge per anar fent.
Tanmateix, recordo alguns pisos notables. El pitjor, que també va ser un dels primers, al Passatge Brusoli (un petit carreró sense sortida, a la Via Laietana) on, quan vam entrar, ens trobàrem amb uns escarabats grans com a pilotes de ping-pong, que si els haguessin trobat els antics egipcis els haurien adorat sense reserves.
Hi ha coses que no s’obliden, i aquesta és una de elles. Una altra, la gent corrent per la Via Laietana amb fusells i banderes catalanes el 6 d’octubre. Tenia 8 anys, però el Miquel m’hi va dur perquè veiés com s’organitzava una revolució.
I tant que ho vaig veure…!
martes, 23 de octubre de 2007
Una saga sense cap interès
O millor, una “saga” sense massa interès!
No en té gaire, en efecte, excepte potser per a mi. I encara…
Corria l’any 1925 quan el pare i la mare es varen conèixer a La Habana. Ella hi havia arribat com a mainadera dels petits de la senyora Salat, de Barcelona, que marxava a Cuba amb el marit, D. Francisco Salat, i els seus fills, per passar una temporada llarga doncs el Sr. Salat volia controlar de prop els seus afers en aquell país.
Aquí tenien olis – olis Salat, que ara ven la firma Successors de Joan Ballester; allà, com a d’altres empresaris catalans, eren propietaris d’alguns “ingenios” sucrers i, a més, exportaven l’oli d’oliva que feien a Espanya.
EL pare, pel que tinc entès, era jardiner a l’empresa Salat, de La Habana. El típic emigrant gallec (ell provenia d’un llogaret de la província de Pontevedra anomenat San Miguel de Castro, prop de La Estrada) que els anys 20 havia optat per cercar fortuna a les Amèriques, com tants d’altres gallecs que, a principis del segle XX, fugiren de la tremenda pobresa que afligia des de temps immemorials el Nord-est espanyol, amb més força encara que a d’altres regions del país.
Amb la independència dels distints països americans continuà el procés migratori cap a Sud-Amèrica, que es centra durant els finals del segle XIX i inicis del XX a l’illa de Cuba així com a la Argentina. Es calcula que uns dos milions d’espanyols (en gran majoria gallecs i bascs) emigraren cap a aquests països, entre 1857 i 1935. La successió de crisis governamentals, la marxa desfavorable de la guerra en el Rif, la agitació social i el cop d’estat del general Primo de Rivera, el 13 de setembre de 1923 hi contribuïren molt i molt a aquesta fugida massiva a la recerca de fortuna,.tota vegada que la economia a casa nostra, que havia tingut una lleugera millora durant la guerra mundial del 14/18, degut a la nostre neutralitat, havia tornat a davallar terriblement a tot el territori.
Doncs bé, Cuba era el lloc que el destí havia senyalat perquè ells dos es trobessin. Dos pobres emigrants (sembla mentida que un país com Espanya amb una quota d’emigrants, que ja prové dels inicis de l’Edat Moderna, al segle XV, ara, sembla menyspreï als que ens arriben cercant el mateix que nosaltres anàvem a cercar a terres molt més llunyanes en molts casos), trobant-se sols i nostàlgics de la seva terra. Sobre tot el pare, doncs ja es coneguda la famosa “morriña” o “nostalxia” dels gallecs que es correspon amb la “saudade” dels portuguesos…
Suposo que en trobar-se l’un amb l’altra se’ls deuria obrir el cel i naturalment, s’enamoraren i contragueren matrimoni. Pot ser al registre civil de La Habana o al bisbat encara deu poder trobar-se el certificat corresponent, doncs en aquells anys les parelles més aviat havien de contreure matrimoni si volien viure junts.
I, així, la mare es quedà encinta al cap de poc.
Quin podia ser el proper pas de ella amb aquesta situació. Doncs regressar a Barcelona, on vivien la seva mare i germans, per tal de sentir-se, si més no, un xic més protegida.
L’avia havia arribat a Barcelona, convertint-se així amb la típica xarnega (gentilici despectiu i xenòfob aplicat a Catalunya als emigrants murcians i andalusos, sense els quals ja m’agradaria veure on seriem ara, com també, m’agradaria saber on seria la Seguretat Social actual sense el concurs dels “sudacas”, “moros” i “negres”. Tots, gentilicis igualment despectius, però és que els catalans som dels que es creiem que no hi ha res millor al món que nosaltres. I encara ens permetem criticar el “chauvinisme” francès…).
Havia, en efecte, arribat d’Archena, fugint de la malaurada i mal anomenada pandèmia de “gripe Española” del 1918 (mal anomenada perquè on va aparèixer per primer cop va ser als EE.UU.), amb els quatre fills que li restaven, desprès que la esmentada grip se li endugués el marit i cinc fills.
Una vídua amb tres noies i un noi, el Miquel, del que potser en parlaré en algun altra moment. De les tres dones, la gran (l’Àngels o Angelina), la mare (Concepció o Concha) i la petita, (Dolors o Lola)
Així doncs, la senyora Salat sembla va ajudar a la mare a obtenir un passatge en el vapor Reina María Cristina de la companyia Transatlàntica (vaixell que, per cert, havia ja participat a la guerra Hispano/Americana forçant el setge a la badia de Cienfuegos, el 1898), i arribà a Barcelona sense més problemes, amb un avançat estat de gestació.
Al poc temps, un 15 de desembre de 1926, arribo jo, tot cofoi i grassonet (4 quilos, diuen les males llengües).
(continuarà)
No en té gaire, en efecte, excepte potser per a mi. I encara…
Corria l’any 1925 quan el pare i la mare es varen conèixer a La Habana. Ella hi havia arribat com a mainadera dels petits de la senyora Salat, de Barcelona, que marxava a Cuba amb el marit, D. Francisco Salat, i els seus fills, per passar una temporada llarga doncs el Sr. Salat volia controlar de prop els seus afers en aquell país.
Aquí tenien olis – olis Salat, que ara ven la firma Successors de Joan Ballester; allà, com a d’altres empresaris catalans, eren propietaris d’alguns “ingenios” sucrers i, a més, exportaven l’oli d’oliva que feien a Espanya.
EL pare, pel que tinc entès, era jardiner a l’empresa Salat, de La Habana. El típic emigrant gallec (ell provenia d’un llogaret de la província de Pontevedra anomenat San Miguel de Castro, prop de La Estrada) que els anys 20 havia optat per cercar fortuna a les Amèriques, com tants d’altres gallecs que, a principis del segle XX, fugiren de la tremenda pobresa que afligia des de temps immemorials el Nord-est espanyol, amb més força encara que a d’altres regions del país.
Amb la independència dels distints països americans continuà el procés migratori cap a Sud-Amèrica, que es centra durant els finals del segle XIX i inicis del XX a l’illa de Cuba així com a la Argentina. Es calcula que uns dos milions d’espanyols (en gran majoria gallecs i bascs) emigraren cap a aquests països, entre 1857 i 1935. La successió de crisis governamentals, la marxa desfavorable de la guerra en el Rif, la agitació social i el cop d’estat del general Primo de Rivera, el 13 de setembre de 1923 hi contribuïren molt i molt a aquesta fugida massiva a la recerca de fortuna,.tota vegada que la economia a casa nostra, que havia tingut una lleugera millora durant la guerra mundial del 14/18, degut a la nostre neutralitat, havia tornat a davallar terriblement a tot el territori.
Doncs bé, Cuba era el lloc que el destí havia senyalat perquè ells dos es trobessin. Dos pobres emigrants (sembla mentida que un país com Espanya amb una quota d’emigrants, que ja prové dels inicis de l’Edat Moderna, al segle XV, ara, sembla menyspreï als que ens arriben cercant el mateix que nosaltres anàvem a cercar a terres molt més llunyanes en molts casos), trobant-se sols i nostàlgics de la seva terra. Sobre tot el pare, doncs ja es coneguda la famosa “morriña” o “nostalxia” dels gallecs que es correspon amb la “saudade” dels portuguesos…
Suposo que en trobar-se l’un amb l’altra se’ls deuria obrir el cel i naturalment, s’enamoraren i contragueren matrimoni. Pot ser al registre civil de La Habana o al bisbat encara deu poder trobar-se el certificat corresponent, doncs en aquells anys les parelles més aviat havien de contreure matrimoni si volien viure junts.
I, així, la mare es quedà encinta al cap de poc.
Quin podia ser el proper pas de ella amb aquesta situació. Doncs regressar a Barcelona, on vivien la seva mare i germans, per tal de sentir-se, si més no, un xic més protegida.
L’avia havia arribat a Barcelona, convertint-se així amb la típica xarnega (gentilici despectiu i xenòfob aplicat a Catalunya als emigrants murcians i andalusos, sense els quals ja m’agradaria veure on seriem ara, com també, m’agradaria saber on seria la Seguretat Social actual sense el concurs dels “sudacas”, “moros” i “negres”. Tots, gentilicis igualment despectius, però és que els catalans som dels que es creiem que no hi ha res millor al món que nosaltres. I encara ens permetem criticar el “chauvinisme” francès…).
Havia, en efecte, arribat d’Archena, fugint de la malaurada i mal anomenada pandèmia de “gripe Española” del 1918 (mal anomenada perquè on va aparèixer per primer cop va ser als EE.UU.), amb els quatre fills que li restaven, desprès que la esmentada grip se li endugués el marit i cinc fills.
Una vídua amb tres noies i un noi, el Miquel, del que potser en parlaré en algun altra moment. De les tres dones, la gran (l’Àngels o Angelina), la mare (Concepció o Concha) i la petita, (Dolors o Lola)
Així doncs, la senyora Salat sembla va ajudar a la mare a obtenir un passatge en el vapor Reina María Cristina de la companyia Transatlàntica (vaixell que, per cert, havia ja participat a la guerra Hispano/Americana forçant el setge a la badia de Cienfuegos, el 1898), i arribà a Barcelona sense més problemes, amb un avançat estat de gestació.
Al poc temps, un 15 de desembre de 1926, arribo jo, tot cofoi i grassonet (4 quilos, diuen les males llengües).
(continuarà)
lunes, 22 de octubre de 2007
Please read the little cartoon carefully, it's powerful. Then read the comments at the end, and please - forward it! We cannot, we must not, ever forget what happened in Europe over 60 years ago, because it could happen again. Anyone, any group, could be the target. It has been said that those who refuse to study history are doomed to repeat it.
In this case, those who are attempting to rewrite history are probably planning to repeat it! The hatred is already there, in place, taught to the children from infancy, with promises of glory and honor to those who carry out the plans. Forewarned is forearmed, and I'm doing my small part by forwarding this message. I hope you'll do the same.
In Memoriam
It is now more than 60 years after the Second World War in Europe ended. This e-mail is being sent as a memorial chain, in memory of the six million Jews, 20 million Russians, 10 million Christians and 1,900 Catholic priests who were murdered, massacred, raped, burned, starved and humiliated with the German and Russia peoples looking the other way!
Now, more than ever, with Iran, among others, claiming the Holocaust to be "a myth," it is imperative to make sure the world never forgets, because there are others who would like to do it again.
The Islamic extremists are bent on the same thing that Hitler and Stalin were. The conquest of the world and the destruction of anyone who doesn't believe the way they do. The rest of the Muslims who say or do nothing about them are as guilty as the extremist.
This e-mail is intended to reach 40 million people worldwide!
Curious97
In this case, those who are attempting to rewrite history are probably planning to repeat it! The hatred is already there, in place, taught to the children from infancy, with promises of glory and honor to those who carry out the plans. Forewarned is forearmed, and I'm doing my small part by forwarding this message. I hope you'll do the same.
In Memoriam
It is now more than 60 years after the Second World War in Europe ended. This e-mail is being sent as a memorial chain, in memory of the six million Jews, 20 million Russians, 10 million Christians and 1,900 Catholic priests who were murdered, massacred, raped, burned, starved and humiliated with the German and Russia peoples looking the other way!
Now, more than ever, with Iran, among others, claiming the Holocaust to be "a myth," it is imperative to make sure the world never forgets, because there are others who would like to do it again.
The Islamic extremists are bent on the same thing that Hitler and Stalin were. The conquest of the world and the destruction of anyone who doesn't believe the way they do. The rest of the Muslims who say or do nothing about them are as guilty as the extremist.
This e-mail is intended to reach 40 million people worldwide!
Curious97
domingo, 21 de octubre de 2007
Rebut d'un amic, encara que sigui en anglès
Stop, You’re Going Too Fast
"Velvet Brown, I Still Love You!"
By Ronnie Bray
I do not live in the past, but I do visit it. The distance travelled for each visit grows longer each passing day for the past and I are headed in converse directions. Although when I am sitting in my den I can summon the past with lightning speed, our separation velocity is declared with the voice of a trumpet when I speak with those who commenced their journeying through time and space long after my sluggish vessel had pulled away from the shore. Furthermore, because I live in two discrete worlds, my fleeting mortality surges away at differing rates in three separate directions.
For example, when I make my increasingly rare visits to my beloved Yorkshire, some folks well into their thirties and beyond, look profoundly vacant when I mention Frank Randle, blanker when I say George Formby, well blank at the mention of Old Mother Riley, and disappear altogether at the faintest whiff of Little Titch or Marie Lloyd! It is then I recognise that I am, as it were, abandoned in deepest space along with vivid memories of the old world, into which I was born and nurtured with the aid of such cultural informants as I have listed, plus others whose sighed names bring tears to my eyes.
My isolation in inner space grows ever more heightened when I tell tales of Old Yorkshire, and, by so doing, raising spectres of the past of whom few in the present are cognizant. This is part of the past that I visit but have not experienced in real time but that is a tawdry reason to abandon it, for it holds riches beyond belief, and I speak s one who was actually there, as my grandchildren, for whom I retell these ancient accounts will avidly testify.
Although I did not dwell in the midst of American society until I was sixty-five years old, I knew about Theda Bara, Rudolph Valentino, Billy Gilbert, WD Griffiths, Harold Huth, Donald Meeks, Moroni Olsen, Mr Ed, Francis, and Who’s on first? Yet I cannot find one of my new countrymen who have heard of the cultural giants of my childhood. Naturally, I make allowances for these and avoid the rancour that would accompany cultural conflict with my neo-colonial cousins.
That aside, waiting in the wings as it were was an encounter underlying the distance I had travelled from the past that once was and is no more, whose outcome shocked me to the core and rattled my magma!
We visited a musical theatre production in which several talented members of our family were engaged. I will say that their contributions were outstanding, but it was a particular non-family-member that caught and held my attention the moment she danced onstage. How anyone could miss her, I could not fathom. I nudged my sweetheart and whispered in her ear, "Young Elizabeth Taylor!" Gay enthusiastically agreed.
The balleticist was a girl of seventeen, eighteen at the most. She had glossy raven-wing hair, large dark eyes, full eyebrows, the forehead, face, and brilliant smile that had endeared the young Liz Taylor to me when I first saw her in National Velvet those many years hence. I felt I had been whooshed backwards sixty-years into my tenpenny seat in Huddersfield’s Picture House, down Ramsden Street, except I wasn’t wearing short trousers and knee-socks.
After the show when visiting backstage I came across the enchanting phenomenon outside the dressing rooms and took her by the hand. Looking into her intense eyes I whispered, "Elizabeth Taylor!" Her face immediately went into that mixture of repose and confusion reserved for the elderly when listening to Rap Music.
I tried again; "Elizabeth Taylor!" Confusion spread over her beautiful features. "Elizabeth Taylor," I repeated squeezing her hand. She looked as if she had just met the village idiot by accident and found him speaking Upside-down Cyrillic or Backward Dutch. Now her visage took on a hint of apprehension. But all was not lost. "You have heard of Elizabeth Taylor," I gently intoned to allay her fears that an alien was about to abduct her from the bosom of the friends and fans that gathered around her in the narrow passageway. She hadn’t.
I noted an elderly gentleman standing almost next to her who had been privy to these proceedings. I pulled him towards me with my free arm. He was used to being pulled by strangers and did not object. "Is this your granddad?" I asked the terpsichorean. "Yes," she admitted in a puzzled tone.
Of him I enquired in that confidential tone for which the West Riding people are the finest practitioners in the world – something to do with the textile mills, the noise, the deafness, the need for mouth-to-earspeak – "You have heard of Elizabeth Taylor!" It was not a question. He had in him the lamp of truth and experience, and when I uttered the enchanted cognomen the lamp lit!
"Oh, yes," he agreed with a passion that told he was not yet ready for the sealed box. "Elizabeth Taylor, yes, oh yes!" "Do you not," I began in English Backspeak, "think that your granddaughter looks like a young Elizabeth Taylor?"
It mars his case that he had to turn to look at her before he answered, "Why, yes, she does!" as if the notion had not occurred to him before. As for the moppet, she was still looking confused as I parted with a direction to her grandpa to "Tell her about Elizabeth Taylor, one of the brightest stars to grace the firmament of Hollywood," adding, because I cannot help it, "And an Englishwoman!"
Apart from the sad fact that some American youngsters look blank when the name of Elvis Presley or Charlie Chaplain are mentioned, this was probable the strongest marker that I and the modern world are parting company at the speed of darkness. But the darling Elizabeth Taylor is very much alive. She has not gone to join the serried ranks of heroes and champions of yesteryear. Liz continues to draw huge crowds whenever she ventures to Cleopatrise her eyes, don her sparklers, put on a frock that cost most that I earned in a lifetime of hard labour, and favour her adoring public with that big, broad smile that is her signature.
That a young girl entering into show business had not even heard of the Super-Star whom she resembles so particularly, gave me pause to reflect that, in Wordsworth’s words, "Another race hath been; And other palms are won," and convinced me that I was in the old race whose finishing line I must have passed without noticing, and that there might be no new wreaths pressed down on my brow. But that was trifling compared to the size of the abyss that separated me from today, its things, its people, and its doings.
We who have no future are condemned to look to the past for comfort, and for confirmation that we are, and assurances that we still count for something, even if it is very little. Perhaps that is why some of the sweetest words I hear in my old age are from grandchildren whose sweet spirits are too innocent to recognise that their grandparents are from another world, and time, and place, and that the customs and manners with which we were infused in our salad days, and to which we cling, are alien to today and most of the today people, yet still they count us among their treasures.
I have no celerity to leave this world soon, because I cannot bear to think of being parted from my loved ones, ‘even for the least division of an hour.’ Although I do not fear death or what it brings, yet I hold a toe or two in this strange world, because of the Love that bids me stay. Besides which, I might see the young Elizabeth Taylor looking for all the world like Velvet Brown again, and that’s worth staying around for.
Therefore, to whatever mechanism regulates the speed at which geriatrics like me and the present world separates, I have but an earnest plea – "Stop! You’re going too fast!"
Pensem-hi!
Curious97
"Velvet Brown, I Still Love You!"
By Ronnie Bray
I do not live in the past, but I do visit it. The distance travelled for each visit grows longer each passing day for the past and I are headed in converse directions. Although when I am sitting in my den I can summon the past with lightning speed, our separation velocity is declared with the voice of a trumpet when I speak with those who commenced their journeying through time and space long after my sluggish vessel had pulled away from the shore. Furthermore, because I live in two discrete worlds, my fleeting mortality surges away at differing rates in three separate directions.
For example, when I make my increasingly rare visits to my beloved Yorkshire, some folks well into their thirties and beyond, look profoundly vacant when I mention Frank Randle, blanker when I say George Formby, well blank at the mention of Old Mother Riley, and disappear altogether at the faintest whiff of Little Titch or Marie Lloyd! It is then I recognise that I am, as it were, abandoned in deepest space along with vivid memories of the old world, into which I was born and nurtured with the aid of such cultural informants as I have listed, plus others whose sighed names bring tears to my eyes.
My isolation in inner space grows ever more heightened when I tell tales of Old Yorkshire, and, by so doing, raising spectres of the past of whom few in the present are cognizant. This is part of the past that I visit but have not experienced in real time but that is a tawdry reason to abandon it, for it holds riches beyond belief, and I speak s one who was actually there, as my grandchildren, for whom I retell these ancient accounts will avidly testify.
Although I did not dwell in the midst of American society until I was sixty-five years old, I knew about Theda Bara, Rudolph Valentino, Billy Gilbert, WD Griffiths, Harold Huth, Donald Meeks, Moroni Olsen, Mr Ed, Francis, and Who’s on first? Yet I cannot find one of my new countrymen who have heard of the cultural giants of my childhood. Naturally, I make allowances for these and avoid the rancour that would accompany cultural conflict with my neo-colonial cousins.
That aside, waiting in the wings as it were was an encounter underlying the distance I had travelled from the past that once was and is no more, whose outcome shocked me to the core and rattled my magma!
We visited a musical theatre production in which several talented members of our family were engaged. I will say that their contributions were outstanding, but it was a particular non-family-member that caught and held my attention the moment she danced onstage. How anyone could miss her, I could not fathom. I nudged my sweetheart and whispered in her ear, "Young Elizabeth Taylor!" Gay enthusiastically agreed.
The balleticist was a girl of seventeen, eighteen at the most. She had glossy raven-wing hair, large dark eyes, full eyebrows, the forehead, face, and brilliant smile that had endeared the young Liz Taylor to me when I first saw her in National Velvet those many years hence. I felt I had been whooshed backwards sixty-years into my tenpenny seat in Huddersfield’s Picture House, down Ramsden Street, except I wasn’t wearing short trousers and knee-socks.
After the show when visiting backstage I came across the enchanting phenomenon outside the dressing rooms and took her by the hand. Looking into her intense eyes I whispered, "Elizabeth Taylor!" Her face immediately went into that mixture of repose and confusion reserved for the elderly when listening to Rap Music.
I tried again; "Elizabeth Taylor!" Confusion spread over her beautiful features. "Elizabeth Taylor," I repeated squeezing her hand. She looked as if she had just met the village idiot by accident and found him speaking Upside-down Cyrillic or Backward Dutch. Now her visage took on a hint of apprehension. But all was not lost. "You have heard of Elizabeth Taylor," I gently intoned to allay her fears that an alien was about to abduct her from the bosom of the friends and fans that gathered around her in the narrow passageway. She hadn’t.
I noted an elderly gentleman standing almost next to her who had been privy to these proceedings. I pulled him towards me with my free arm. He was used to being pulled by strangers and did not object. "Is this your granddad?" I asked the terpsichorean. "Yes," she admitted in a puzzled tone.
Of him I enquired in that confidential tone for which the West Riding people are the finest practitioners in the world – something to do with the textile mills, the noise, the deafness, the need for mouth-to-earspeak – "You have heard of Elizabeth Taylor!" It was not a question. He had in him the lamp of truth and experience, and when I uttered the enchanted cognomen the lamp lit!
"Oh, yes," he agreed with a passion that told he was not yet ready for the sealed box. "Elizabeth Taylor, yes, oh yes!" "Do you not," I began in English Backspeak, "think that your granddaughter looks like a young Elizabeth Taylor?"
It mars his case that he had to turn to look at her before he answered, "Why, yes, she does!" as if the notion had not occurred to him before. As for the moppet, she was still looking confused as I parted with a direction to her grandpa to "Tell her about Elizabeth Taylor, one of the brightest stars to grace the firmament of Hollywood," adding, because I cannot help it, "And an Englishwoman!"
Apart from the sad fact that some American youngsters look blank when the name of Elvis Presley or Charlie Chaplain are mentioned, this was probable the strongest marker that I and the modern world are parting company at the speed of darkness. But the darling Elizabeth Taylor is very much alive. She has not gone to join the serried ranks of heroes and champions of yesteryear. Liz continues to draw huge crowds whenever she ventures to Cleopatrise her eyes, don her sparklers, put on a frock that cost most that I earned in a lifetime of hard labour, and favour her adoring public with that big, broad smile that is her signature.
That a young girl entering into show business had not even heard of the Super-Star whom she resembles so particularly, gave me pause to reflect that, in Wordsworth’s words, "Another race hath been; And other palms are won," and convinced me that I was in the old race whose finishing line I must have passed without noticing, and that there might be no new wreaths pressed down on my brow. But that was trifling compared to the size of the abyss that separated me from today, its things, its people, and its doings.
We who have no future are condemned to look to the past for comfort, and for confirmation that we are, and assurances that we still count for something, even if it is very little. Perhaps that is why some of the sweetest words I hear in my old age are from grandchildren whose sweet spirits are too innocent to recognise that their grandparents are from another world, and time, and place, and that the customs and manners with which we were infused in our salad days, and to which we cling, are alien to today and most of the today people, yet still they count us among their treasures.
I have no celerity to leave this world soon, because I cannot bear to think of being parted from my loved ones, ‘even for the least division of an hour.’ Although I do not fear death or what it brings, yet I hold a toe or two in this strange world, because of the Love that bids me stay. Besides which, I might see the young Elizabeth Taylor looking for all the world like Velvet Brown again, and that’s worth staying around for.
Therefore, to whatever mechanism regulates the speed at which geriatrics like me and the present world separates, I have but an earnest plea – "Stop! You’re going too fast!"
Pensem-hi!
Curious97
Pasqual Maragall
Avui surten al diari (gairebé a tota la premsa) les declaracions, un tant sorprenents, de Pasqual Maragall notificant que ha contret la malaltia l’Alzheimer.
Terrible malaltia degenerativa que a tots ens espanta i per la que, al menys avui, no hi ha encara solució. Tot el més, possibilitat d’anar retardant el seu procés degeneratiu, quan es detecta ràpidament.
No he tingut mai un gran apreci pel Pasqual Maragall com a polític, al contrari del que sí sento pel seu avi, el gran poeta Joan Maragall.
I no és que Pasqual Maragall no sigui un home cultivat o intel·ligent. Com a mínim té un doctorat en Economia Urbanística…
El problema li ve, penso, del seu histrionisme i desig de destacar, peti qui peti, encara que, sovint, el que ha petat ha estat ell mateix…
Però, avui, en canvi ha demostrat en la meva opinió un gran esperit en reconèixer la seva malaltia i el seu desig de contribuir a lluitar en contra de ella.
Aquí, en el nostre país, encara hi ha molta gent que viu amb la cultura de que certes malalties són innombrables. Com si fossin pecats terribles o indignes que maculen o embruten una persona. Així, aquestes malalties (i l’Alzheimer n’és una d’elles) s’han d’amagar i tractar de viure-les en secret, en la mesura que sigui possible...
Res de més erroni.
Les malalties, i penso que quan més greus amb més motiu, no són malediccions sinó circumstàncies a les que tots estem exposats, malauradament. I reconèixer que un té càncer, en lloc de dir té “una cosa dolenta” no és simplement admetre una realitat que no té res de vergonyosa sinó, potser, donar peu a que algú ens ofereixi alguna possibilitat de curació.
I si aquesta no existeix, al menys, dur la malaltia amb resignació i tranquil·litat.
Per això, el que ha fet el Pasqual Maragall trobo té mèrit com també el té quan ho féu en el seu dia un altre polític com el Ronald Reagan.
Chapeau!
CUrious97
Terrible malaltia degenerativa que a tots ens espanta i per la que, al menys avui, no hi ha encara solució. Tot el més, possibilitat d’anar retardant el seu procés degeneratiu, quan es detecta ràpidament.
No he tingut mai un gran apreci pel Pasqual Maragall com a polític, al contrari del que sí sento pel seu avi, el gran poeta Joan Maragall.
I no és que Pasqual Maragall no sigui un home cultivat o intel·ligent. Com a mínim té un doctorat en Economia Urbanística…
El problema li ve, penso, del seu histrionisme i desig de destacar, peti qui peti, encara que, sovint, el que ha petat ha estat ell mateix…
Però, avui, en canvi ha demostrat en la meva opinió un gran esperit en reconèixer la seva malaltia i el seu desig de contribuir a lluitar en contra de ella.
Aquí, en el nostre país, encara hi ha molta gent que viu amb la cultura de que certes malalties són innombrables. Com si fossin pecats terribles o indignes que maculen o embruten una persona. Així, aquestes malalties (i l’Alzheimer n’és una d’elles) s’han d’amagar i tractar de viure-les en secret, en la mesura que sigui possible...
Res de més erroni.
Les malalties, i penso que quan més greus amb més motiu, no són malediccions sinó circumstàncies a les que tots estem exposats, malauradament. I reconèixer que un té càncer, en lloc de dir té “una cosa dolenta” no és simplement admetre una realitat que no té res de vergonyosa sinó, potser, donar peu a que algú ens ofereixi alguna possibilitat de curació.
I si aquesta no existeix, al menys, dur la malaltia amb resignació i tranquil·litat.
Per això, el que ha fet el Pasqual Maragall trobo té mèrit com també el té quan ho féu en el seu dia un altre polític com el Ronald Reagan.
Chapeau!
CUrious97
Curiosidades Lingüísticas
AM CDT
Existen palabras extranjeras cuyo conocimiento se considera como parte de la cultura general; todo o casi todo el mundo sabe o cree que sabe saludar en los idiomas de los países de nuestro entorno europeo. No obstante, el conocer las palabras no significa conocer los matices que rodean su uso; un ejemplo muy sencillo es el de los españoles que dicen "good night" cuando llegan a un sitio por la noche ignorando que en inglés good night, al igual que en otros idiomas bonne nuit, buona notte o gute Nacht, sólo se utiliza para despedirse, nunca para saludar. De la misma forma bonjour tampoco es equivalente a nuestro buenos días, puesto que se emplea también por la tarde hasta la puesta de sol.
Otro de estos casos es ciao; en español hemos adoptado esta manera informal de despedirse en italiano, pero lo que alguna gente ignora es que en Italia ciao se utiliza con mayor frecuencia para decir hola que adiós. Además, al igual que ocurre con bonjour en francés, es muy común su uso en un sentido figurado; por ejemplo, una publicación italiana o francesa podrían encabezar la crónica del tiempo con el titular ciao pioggia o bonjour la pluie; en español ¡hola, lluvia! sonaría extraño o excesivamente informal, aquí diríamos más bien algo como han llegado las lluvias.
En el audiovisual esto ha generado confusión alguna que otra vez; por ejemplo, Buenos días tristeza, la adaptación al cine de la novela Bonjour tristesse de Françoise Sagan, suena muy literario en español mientras que en francés se trata de un registro totalmente coloquial del lenguaje.
Lo mismo respecto al film de Marco Ferreri Ciao maschio que aquí se tradujo de forma muy seria como Adiós al macho. Con el añadido de que, como hemos dicho, ciao significa tanto hola como adiós y que además maschio en italiano tiene un matiz muy distinto a macho en español; macho para nosotros es una palabra del campo de la zoología.
Aplicada a una persona tiene un matiz casi insultante porque lo correcto es en este caso decir varón; en italiano en cambio no es nada grosero decir que unos padres tienen un figlio maschio e una figlia femmina.
Como la mayoría de las lenguas, el italiano no tiene una palabra para designar rozando lo despectivo a un hombre muy viril y rudo, por lo que en ese caso recurren al español.
Casi todo el mundo sabe también que sí en alemán se dice ja, pero el uso de ja es también distinto del sí español. Si hablamos con un alemán es muy probable que al responder empiece diciendo ja, ja pero eso no quiere decir que nos esté dando la razón.
Suele ser lo contrario de hecho, ja, ja es una forma de introducir algún matiz que probablemente contradiga o modifique un poco lo que nosotros acabamos de decir; es equivalente a nuestro bueno o bien, que utilizamos, no queriendo decir que lo que haya dicho el otro esté bien, sino simplemente como forma de introducir la frase.
En los famosos juicios de Nuremberg que se celebraron tras la caída del nazismo, muy importantes para la historia de la traducción porque en ellos empezó a utilizarse la interpretación simultánea, los intérpretes recibieron la instrucción de no apresurarse a traducir los ja de los acusados alemanes por sí convirtiendo su testimonio en inculpatorio. No sé si la película que llevó a cabo Hollywood sobre estos juicios, Vencedores o vencidos, narraba esta anécdota.
Curious97
Existen palabras extranjeras cuyo conocimiento se considera como parte de la cultura general; todo o casi todo el mundo sabe o cree que sabe saludar en los idiomas de los países de nuestro entorno europeo. No obstante, el conocer las palabras no significa conocer los matices que rodean su uso; un ejemplo muy sencillo es el de los españoles que dicen "good night" cuando llegan a un sitio por la noche ignorando que en inglés good night, al igual que en otros idiomas bonne nuit, buona notte o gute Nacht, sólo se utiliza para despedirse, nunca para saludar. De la misma forma bonjour tampoco es equivalente a nuestro buenos días, puesto que se emplea también por la tarde hasta la puesta de sol.
Otro de estos casos es ciao; en español hemos adoptado esta manera informal de despedirse en italiano, pero lo que alguna gente ignora es que en Italia ciao se utiliza con mayor frecuencia para decir hola que adiós. Además, al igual que ocurre con bonjour en francés, es muy común su uso en un sentido figurado; por ejemplo, una publicación italiana o francesa podrían encabezar la crónica del tiempo con el titular ciao pioggia o bonjour la pluie; en español ¡hola, lluvia! sonaría extraño o excesivamente informal, aquí diríamos más bien algo como han llegado las lluvias.
En el audiovisual esto ha generado confusión alguna que otra vez; por ejemplo, Buenos días tristeza, la adaptación al cine de la novela Bonjour tristesse de Françoise Sagan, suena muy literario en español mientras que en francés se trata de un registro totalmente coloquial del lenguaje.
Lo mismo respecto al film de Marco Ferreri Ciao maschio que aquí se tradujo de forma muy seria como Adiós al macho. Con el añadido de que, como hemos dicho, ciao significa tanto hola como adiós y que además maschio en italiano tiene un matiz muy distinto a macho en español; macho para nosotros es una palabra del campo de la zoología.
Aplicada a una persona tiene un matiz casi insultante porque lo correcto es en este caso decir varón; en italiano en cambio no es nada grosero decir que unos padres tienen un figlio maschio e una figlia femmina.
Como la mayoría de las lenguas, el italiano no tiene una palabra para designar rozando lo despectivo a un hombre muy viril y rudo, por lo que en ese caso recurren al español.
Casi todo el mundo sabe también que sí en alemán se dice ja, pero el uso de ja es también distinto del sí español. Si hablamos con un alemán es muy probable que al responder empiece diciendo ja, ja pero eso no quiere decir que nos esté dando la razón.
Suele ser lo contrario de hecho, ja, ja es una forma de introducir algún matiz que probablemente contradiga o modifique un poco lo que nosotros acabamos de decir; es equivalente a nuestro bueno o bien, que utilizamos, no queriendo decir que lo que haya dicho el otro esté bien, sino simplemente como forma de introducir la frase.
En los famosos juicios de Nuremberg que se celebraron tras la caída del nazismo, muy importantes para la historia de la traducción porque en ellos empezó a utilizarse la interpretación simultánea, los intérpretes recibieron la instrucción de no apresurarse a traducir los ja de los acusados alemanes por sí convirtiendo su testimonio en inculpatorio. No sé si la película que llevó a cabo Hollywood sobre estos juicios, Vencedores o vencidos, narraba esta anécdota.
Curious97
lunes, 15 de octubre de 2007
Wishful thinking?
Per què?
Perquè, avui, La Vanguardia, a la primera plana posa molt visiblement “Porcel assegura que “las letras catalanas se pueden vender bien”, referint-se al discurs de clausura de la Fira del Llibre, de Frankfurt, afegint “y así lo he podido comprobar, viajando por el mundo”.
Baltasar Porcel m’inspira el màxim respecte i sempre li llegeixo la seva columna quasi cada dia a La Vanguardia (per cert, en castellà).
Per això suposo que quan diu que “les lletres catalanes es poden vendre bé” està, en realitat, parlant dels escriptors i literats catalans i no del idioma, doncs tinc seriosos dubtes que el idioma català es pugui vendre bé FORA de Catalunya.
Hi ha un grapat d’escriptors catalans, i d’altres, com ell mateix, que sense ser-ho poden escriure-hi. Però la seva obra original només la compraran aquells que comprin llibres en català a Catalunya i els pocs que puguin fer-ho fora del nostre país. Sens dubte, poquíssims al estranger…
Així en Porcel es refereix al seu llibre “Cavalls cap a la fosca” i menciona el títol en alemany “Galopp in die Finsternis” i menciona que s’acaba de traduir a aquest idioma “Difunts sota els ametllers en flor”
I és obvi que sigui així, doncs, quants –llevat del Txecs – poden haver llegit a Kafka en txec o a Ipsen, en noruec? I si ha més gent fora de Rússia que a dins que conegui a Chejov serà per les traduccions, oi?
Porcel ha donat el relleu al novel·lista turc Elif Shafak. A Turquia són aproximadament uns 72 milions (unes 10 vegades més que catalans) i, tot i això, dubto que arribin a traure més de cent mil còpies de la seva obra EN TURC “Baba be piç”.
En canvi, no em sorprendria que s’editessin cinc cents mil del mateix llibre en Anglès, “The bastard of Istambul”…
Evidentment, nosaltres, a Catalunya, de quina població que llegeixi –i compri—literatura en català estem parlant?
Per tant, impuls a les lletres catalanes, certament. Aquest és el veritable propòsit de la Buchmesse, com de qualsevol altra fira, o sigui, vendre llibres, quant més millor, i vinguin de on vinguin…
Però, impuls a la llengua catalana… Wishful thinking, of course!
Wishful thinking, i turisme a dojo pagant nosaltres…
Promocionar la cultura (no la llengua) catalana perquè vinguin turistes a milions a conèixer Barcelona i la Costa Brava, em sembla molt bé, tot i que això denoti un cert “centralisme”, doncs les altres contrades no se’n beneficien massa d’aquest turisme estranger, oi?
Però cinc dies a Frankfurt per part d’en Carod, Tresserres i Bargalló, en plan VIP (a més del personal de suport que calia, naturalment), i començar a preparar el terreny per París, Nova York, Estocolm, Tokio, Mèxic, DF… jo m’hi apunto, també, sobre tot, si no haig de pagar res…
I sobre tot, quan per a justificar l’èxit de les diferents missions comercials (que és ben bé el que són) diem el que calgui segurs que aquí “ni idea”…
Així, ja se’ns ha anunciat a cop de timbals i clarins, que el 2009 hem ESTAT invitats a la “Biennale” Venècia…
Doncs bé, fent una mica de recerca per la Xarxa (visca Google!) hom aprèn que:
a) La Biennale la regeix una Fundació (com acostuma a succeir) que és qui invita. I el seu president és anomenat pel Ministre de Cultura (normal, oi?)…
b) Per tant, el Sr. Màximo Cacciari, Batlle de la ciutat, no té res a dir sobre el tema i si ha signat un contracte, val més que el Carod se’l faci traduir ràpidament, no sigui que, coneixent als Italians força bé, no li hagin de fer una transferència ja “come anticipo in contanti”
.
c) Aquest certamen no contempla la figura de ’país invitat” com la Fira de Frankfurt. Escòcia, Gales o Irlanda, el que organitzen són el que en diuen “collateral events”, o sigui, exposicions d’art que NO formen part de la secció oficial de la “Biennale”, ni de les participacions nacionals (com Espanya, per ex.) ni poden rebre cap premi del certamen. De fet, encara que Escòcia s’autoanomeni “Pavillion”, llurs autoritats han hagut de llogar sempre un “Palazzo” per aquestes “ambaixades” col·laterals.
d) Tanmateix, les autoritats Britàniques estan encantades d’aquestes participacions perquè, com asseguren fonts artístiques consultades incrementen l’eventual turisme i no els costa un cèntim, doncs cada “autonomia” corre amb el cost…
e) “Para mayor INRI”, com es diu en l’idioma del imperi (parlat per més de 400 milions i per tant, amb bastants més possibilitats de lectura, malauradament), un representant dels artistes catalans (suposadament Tàpies) s’ha mostrat sorprès pel que ha dit en Carod. Ell ha anat a la Biennale i ha tingut premis, i diu que no sabia que a Venècia hi haguessin països invitats, afegint que pagant –-i com dic abans—al marge de la Biennale oficial, tothom és benvingut i, el mateix pot anar Catalunya que Madrid o Castella…
Perquè “pagant” S. Pere canta, i a Itàlia, pagant poden donar un concert a l’òpera de La Fenice fins i tot en Carod, en Bargalló i en Tresserres.
No m’estranya que les bases de ERC estiguin una mica “flies”…!
Curious97
Perquè, avui, La Vanguardia, a la primera plana posa molt visiblement “Porcel assegura que “las letras catalanas se pueden vender bien”, referint-se al discurs de clausura de la Fira del Llibre, de Frankfurt, afegint “y así lo he podido comprobar, viajando por el mundo”.
Baltasar Porcel m’inspira el màxim respecte i sempre li llegeixo la seva columna quasi cada dia a La Vanguardia (per cert, en castellà).
Per això suposo que quan diu que “les lletres catalanes es poden vendre bé” està, en realitat, parlant dels escriptors i literats catalans i no del idioma, doncs tinc seriosos dubtes que el idioma català es pugui vendre bé FORA de Catalunya.
Hi ha un grapat d’escriptors catalans, i d’altres, com ell mateix, que sense ser-ho poden escriure-hi. Però la seva obra original només la compraran aquells que comprin llibres en català a Catalunya i els pocs que puguin fer-ho fora del nostre país. Sens dubte, poquíssims al estranger…
Així en Porcel es refereix al seu llibre “Cavalls cap a la fosca” i menciona el títol en alemany “Galopp in die Finsternis” i menciona que s’acaba de traduir a aquest idioma “Difunts sota els ametllers en flor”
I és obvi que sigui així, doncs, quants –llevat del Txecs – poden haver llegit a Kafka en txec o a Ipsen, en noruec? I si ha més gent fora de Rússia que a dins que conegui a Chejov serà per les traduccions, oi?
Porcel ha donat el relleu al novel·lista turc Elif Shafak. A Turquia són aproximadament uns 72 milions (unes 10 vegades més que catalans) i, tot i això, dubto que arribin a traure més de cent mil còpies de la seva obra EN TURC “Baba be piç”.
En canvi, no em sorprendria que s’editessin cinc cents mil del mateix llibre en Anglès, “The bastard of Istambul”…
Evidentment, nosaltres, a Catalunya, de quina població que llegeixi –i compri—literatura en català estem parlant?
Per tant, impuls a les lletres catalanes, certament. Aquest és el veritable propòsit de la Buchmesse, com de qualsevol altra fira, o sigui, vendre llibres, quant més millor, i vinguin de on vinguin…
Però, impuls a la llengua catalana… Wishful thinking, of course!
Wishful thinking, i turisme a dojo pagant nosaltres…
Promocionar la cultura (no la llengua) catalana perquè vinguin turistes a milions a conèixer Barcelona i la Costa Brava, em sembla molt bé, tot i que això denoti un cert “centralisme”, doncs les altres contrades no se’n beneficien massa d’aquest turisme estranger, oi?
Però cinc dies a Frankfurt per part d’en Carod, Tresserres i Bargalló, en plan VIP (a més del personal de suport que calia, naturalment), i començar a preparar el terreny per París, Nova York, Estocolm, Tokio, Mèxic, DF… jo m’hi apunto, també, sobre tot, si no haig de pagar res…
I sobre tot, quan per a justificar l’èxit de les diferents missions comercials (que és ben bé el que són) diem el que calgui segurs que aquí “ni idea”…
Així, ja se’ns ha anunciat a cop de timbals i clarins, que el 2009 hem ESTAT invitats a la “Biennale” Venècia…
Doncs bé, fent una mica de recerca per la Xarxa (visca Google!) hom aprèn que:
a) La Biennale la regeix una Fundació (com acostuma a succeir) que és qui invita. I el seu president és anomenat pel Ministre de Cultura (normal, oi?)…
b) Per tant, el Sr. Màximo Cacciari, Batlle de la ciutat, no té res a dir sobre el tema i si ha signat un contracte, val més que el Carod se’l faci traduir ràpidament, no sigui que, coneixent als Italians força bé, no li hagin de fer una transferència ja “come anticipo in contanti”
.
c) Aquest certamen no contempla la figura de ’país invitat” com la Fira de Frankfurt. Escòcia, Gales o Irlanda, el que organitzen són el que en diuen “collateral events”, o sigui, exposicions d’art que NO formen part de la secció oficial de la “Biennale”, ni de les participacions nacionals (com Espanya, per ex.) ni poden rebre cap premi del certamen. De fet, encara que Escòcia s’autoanomeni “Pavillion”, llurs autoritats han hagut de llogar sempre un “Palazzo” per aquestes “ambaixades” col·laterals.
d) Tanmateix, les autoritats Britàniques estan encantades d’aquestes participacions perquè, com asseguren fonts artístiques consultades incrementen l’eventual turisme i no els costa un cèntim, doncs cada “autonomia” corre amb el cost…
e) “Para mayor INRI”, com es diu en l’idioma del imperi (parlat per més de 400 milions i per tant, amb bastants més possibilitats de lectura, malauradament), un representant dels artistes catalans (suposadament Tàpies) s’ha mostrat sorprès pel que ha dit en Carod. Ell ha anat a la Biennale i ha tingut premis, i diu que no sabia que a Venècia hi haguessin països invitats, afegint que pagant –-i com dic abans—al marge de la Biennale oficial, tothom és benvingut i, el mateix pot anar Catalunya que Madrid o Castella…
Perquè “pagant” S. Pere canta, i a Itàlia, pagant poden donar un concert a l’òpera de La Fenice fins i tot en Carod, en Bargalló i en Tresserres.
No m’estranya que les bases de ERC estiguin una mica “flies”…!
Curious97
Romàntic Caduc
Romàntic Caduc, perquè en el món actual aquest Blog està, de bon antuvi, condemnat a no ser llegit més que per mi (i potser algun fill) i para de comptar...
Per aquesta raó crec em puc permetre el luxe de ser coherent amb mi mateix, encara que això sigui a costa de dir allò que es pugui considerar políticament incorrecte.
Però se suposa vivim en un Estat democràtic i en una Nació (mentre la Constitució no ho tiri per terra) on encara som més demòcrates.
En efecte, aquí tothom afirma ser-ho, malgrat el fet que alguns només consideren demòcrates els que pensen com ells. Tots els altres són antidemocràtics, o "carrement" feixistes o, tot simplement, uns desgraciats que no saben el que els convé...
Jo, segurament, entraré en aquest darrer grup, però no m'amoïno... Soc massa gran i estic convençut que, estant aquí baix com estem de passada, val més prendre-s'ho rient i viure, el que em resti, tant content com un gínjol.
És possible que escrigui en algun altre idioma. No pas per "fardar", no (bé, potser si, una mica). Però si haig de comentar quelcom amb algú que no parla com nosaltres ho faré, car soc molt educadet, en la seva llengua.
Per tant "quien avisa no es traidor"
Para empezar, pues, podemos felicitarnos, pues ayer, en Toledo, en su reunión con los Barones del PSOE, Shuhmacher (Zapatero, en Alemán) dijo que “el PSOE es el partido que más se parece a la España SERENA capaz de unir , de dialogar y de subrayar lo que nos une y no lo que nos puede separar” (sic) El País – 15/10/2007.
Dins, doncs, d’aquesta “serenitat”, felicitem-nos de viure en aquesta Nova Icària (que no és la del Poble Nou, per favor) i alcem les nostres copes de cava brindant per tot allò que ens uneix (fora bo que algú m’expliqués què és) al temps que com diria un francès “je me frotte le nombril avec le pinceau de mon indifférence” amb tot allò que ens pot separar, com diu el “Serenísimo” Shuhmacher, títol que abans s’atorgava als prínceps d’Espanya i que, ara, li correspon amb justícia.
Per aquesta raó crec em puc permetre el luxe de ser coherent amb mi mateix, encara que això sigui a costa de dir allò que es pugui considerar políticament incorrecte.
Però se suposa vivim en un Estat democràtic i en una Nació (mentre la Constitució no ho tiri per terra) on encara som més demòcrates.
En efecte, aquí tothom afirma ser-ho, malgrat el fet que alguns només consideren demòcrates els que pensen com ells. Tots els altres són antidemocràtics, o "carrement" feixistes o, tot simplement, uns desgraciats que no saben el que els convé...
Jo, segurament, entraré en aquest darrer grup, però no m'amoïno... Soc massa gran i estic convençut que, estant aquí baix com estem de passada, val més prendre-s'ho rient i viure, el que em resti, tant content com un gínjol.
És possible que escrigui en algun altre idioma. No pas per "fardar", no (bé, potser si, una mica). Però si haig de comentar quelcom amb algú que no parla com nosaltres ho faré, car soc molt educadet, en la seva llengua.
Per tant "quien avisa no es traidor"
Para empezar, pues, podemos felicitarnos, pues ayer, en Toledo, en su reunión con los Barones del PSOE, Shuhmacher (Zapatero, en Alemán) dijo que “el PSOE es el partido que más se parece a la España SERENA capaz de unir , de dialogar y de subrayar lo que nos une y no lo que nos puede separar” (sic) El País – 15/10/2007.
Dins, doncs, d’aquesta “serenitat”, felicitem-nos de viure en aquesta Nova Icària (que no és la del Poble Nou, per favor) i alcem les nostres copes de cava brindant per tot allò que ens uneix (fora bo que algú m’expliqués què és) al temps que com diria un francès “je me frotte le nombril avec le pinceau de mon indifférence” amb tot allò que ens pot separar, com diu el “Serenísimo” Shuhmacher, títol que abans s’atorgava als prínceps d’Espanya i que, ara, li correspon amb justícia.
Salve i benvingut. Jo m'ho dic tot...
Curious97
Suscribirse a:
Entradas (Atom)