Memòries XXI

Memòries XXI
(19/21 anys -1945/1947)

“aquest és un dia transcendental per a tots dos. No ho oblidi!! Ens tornarem a veure”

I així fou. Aquella mateixa setmana, fent-me el boig ja me les vaig apanyar per a anar a buscar-la al treball. Conscient de les meves limitacions –que no vol dir acomplexat- calia mantenir fos com fos el foc sagrat. Si no sabia ballar podia, en canvi, utilitzar el meu gran “atout”. El “pico de oro”...

Calia, doncs, tornar-la a veure.


Per tant, l’endemà, dilluns, mitja hora abans de plegar, per no fer tard, ja estava amagadet a una escala al costat de la sabateria Soriano, del carrer del Call, des de on podia veure sense ésser vist.

I quan va sortir en direcció cap a la Plaça de Sant Jaume, fent un esprint quasi olímpic, agafo carrer Santo Domingo del Call, carrer Sant Sever i carrer del Bisbe (estava perfectament planificat) per anar a sortir a la Pl. Sant Jaume, just quan ella arribava al bell mig, davant de l’Ajuntament.

Estava en bona forma, encara que bastant prim, i per tant, no vaig tenir problemes en controlar la respiració, una mica sobtada per la carrera.

I plantant-me davant de ella vaig saludar-la amb el millor dels somriures tot dient-li “ves per on, quina casualitat, oi?. Com està vostè?” O quelcom per l’estil.

Ella sí és va endur un ensurt en veure’m aparèixer del no res, però estic segur que no va creure mai en una casualitat. Massa espavilada...

Tanmateix, no es va posar a córrer ni a cridar. Ans va reaccionar il•luminant el rostre amb un somriure que, tot i que deurien ser les 7 de la tarda, va fer sortir el Sol, al menys pels meus ulls.

Llavors li digué si li feia res que l’acompanyés una estoneta i, tot seguit, vaig engegar el magnetòfon intern que duia a la gola. L’únic que la pobreta va poder dir va ser: bé, només una estoneta...

Per allargar un xic el camí vàrem baixar per la Pl. de S. Miquel, darrera de l’Ajuntament, i pel carrer de la Ciutat fins a la Pl. Regomir. Llavors, vàrem pujar una miqueta pel carrer S. Just, fins a la Pl. del mateix nom.

Quan vaig veure l’Església dels Sants Just i Pastor, vaig tenir el pressentiment que allí ens casaríem, però vaig callar com un cavaller, doncs era massa aviat per parlar de matrimoni. Tan sols feia 24 hores que ens coneixíem...!

No recordo de què vaig parlar amb ella. Estava massa atabalat i, com he dit abans, era el magnetòfon el que engegava el rotllo. Jo no més pensava en lo bonica que era i en la sort que tenia...

Així que, molt tímidament (a les dones, en aquells temps, una mica de genuïna timidesa les encantava) li vaig demanar permís per tornar-hi l’endemà i quan em va dir que “bé, si vostè vol”, li vaig donar la ma com un cavaller i vaig romandre mirant com marxava carrer Lladó avall...

Vaig estar a punt d’entrar a la Església per tal de reservar ja el 3 de maig de 1950, però vaig pensar que el rector potser ho trobaria un xic avançat, doncs encara faltaven cinc anys, així que vaig deixar-ho córrer.

Jo suposo que l’Elvireta es va resignar a veure’m gaire bé cada dia i com jo em comportava correctíssimament, tenia el magnetòfon sempre engegat i la feia riure amb les meves ximpleries (sempre ha estat convenient que les dones riguin), deuria pensar que valia més això que un cop de roc al cap.

I llavors va començar un període d’allò més frenètic i agitat. Les nits les passava somiant en situacions en les que tenia de salvar-la de perills inaudits a costa de la meva vida. I els vespres, sortia corrent del despatx (que estava una mica més amunt de la Pl. d’Antoni Maura) creuava pel carrer del Bisbe, i en un “plis-plas”, ja estava a l’entrada del carrer del Call, a la Pl. S. Jaume.

Perquè durant bastant temps no va voler que l’esperés al davant de la sabateria.
Llavors fèiem passejades cada cop més llargues –però sempre camí de casa seva – pels carrers dels voltants (Ferran, Avinyó, etc.)

Els divendres acordàvem on ens trobaríem el diumenge per anar a ballar (recordo que a la Cooperativa feien ball diumenges alterns, o sigui que havíem de triar altres llocs quan no podíem anar al carrer Urgell.

El dissabte no ens vèiem car ella no sortia i jo em mossegava les ungles de gelosia pensant en el que estaria fent o en els milions de nois que la estarien envoltant.
Bé, si, una mica gelós sí ho era però és que estava un tant acomplexat per la meva aparença externa.

No podia canviar massa de roba, doncs el meu vestuari era més aviat escàs. Tampoc podia invitar-la als llocs on jo hauria volgut dur-la. És clar que, molt més endavant, vaig descobrir que a ella no li preocupaven aquestes coses i que poc a poc, anava afeccionant-se a la meva presència, tal com jo era.

I és que, a més de totes les virtuts que jo li veia, tenia un cor que no li cabia al pit.

Però com jo no he estat mai un gran psicòleg, “voici” els meus temors...

Jo, és clar, estava totalment enamorat i tots els amics ho sabien. A casa, també vaig acabar per reconèixer-ho.

I detall curiós. L’avia anava a rentar la roba a un safareig públic que casualment es trobava al mateix carrer Lladó, al començament.

En aquells llocs públics, on només anaven les matrones o les avies, es garlava tant com es rentava i el xafardeig era formidable. Tothom sabia el que passava – bo o dolent – en tot el barri.

I com l’avia sabia on vivia l’Elvireta, li va faltar temps per a fer les seves investigacions sobre la moralitat i posició social de la seva família.

El resultat, però, la va deixar força satisfeta.

Era una família modesta de treballadors, com totes les del barri. El pare, treballava a la casa Rull (que estava al mateix carrer Lladó) de vidrier; la mare, feia les feines domèstiques. Tenia dues germanes. La gran que treballava de modista a Santa Eulàlia, una casa de modes del Passeig de Gràcia. I la petita encara anava a escola, al Col•legi Baixeres, darrera de Correus.

La reputació de l’Elvireta era impecable, és a dir que, per molt que s’hi esforçaren ningú no podia dir res de ella.

Per tant, l’avia i tota la resta de la família estaven molt contents.

Va ser llavors que per tal de millorar l’aspecte físic vaig apuntar-me al Gimnàs del Price, al carrer Sepùlveda.

El Price era un local on s’organitzaven vetllades de boxa i de lluita lliure, que llavors es deia “catch as catch can”, o sigui agafa com puguis.

Això encara va complicar més la meva vida. Tenia que combinar, sortint de la feina, el anar a buscar a l’Elvireta, el anar al gimnàs i en començar el curs, anar també a les classes d’EADA. que eren nocturnes.

Al gimnàs, que més que un gimnàs a l’estil actual era un típic gimnàs de boxa, el cap, un ex campió d’Espanya i d’Europa del pes mig que es deia Ignacio Ara, veient la meva alçada i el pes (80 quilos) va considerar que podia entrenar-me com a futur pes pesat.

Curiosament, el pes em venia (i encara em ve) de l’ossada no pas de la carn. És a dir d’ossos els tenia tots; de carn, més aviat poca...

El pes d’un pes pesat ja el tenia, ja, però un crític esportiu diria més aviat “mal fotut!”; el cas és que entre el viatge de Cuba a Espanya, els vaixells dels anys 20s que no duien estabilitzadors com ara, i la meva pobre mare que es va marejar com una sopa, la qüestió és que jo vaig néixer una mica mal proporcionat, o sigui el cap d’un pes pesadíssim, les cames d’un pes pesat i el tors i els braços d’un mig.

Això representa que com la boxa es fa amb els braços i no amb les cames, com la lluita lleonesa o la Tailandesa, jo fallava on devia tenir més força. I per molt que li donés al sac no podia arribar mai a la força d’un pes pesat autèntic (cap normal, tors desenvolupat i cames primes, com el Cassius Clay).

I si afegim que la meva agilitat boxejadora era semblant a la de ballador (hi ha molta similitud entre les dues), tenim que quan sortia al ring –encara que ho feia sempre com a entrenament- amb els pesos forts normals rebia unes castanyes impressionants i en canvi, jo, quan per casualitat tocava al company, li feia pessigolles...

Una anècdota, que és com un afront i em cobreix d’oprobi sobre la meva activitat boxadora.

Una nit, el que el 1949 es convertiria en campió d’Europa del pes gall, Lluís Romero, necessitava espàrrings, que són els que entrenen als boxadors. Ell s’entrenava normalment al Price i, en aquells moments (1946) ja havia fet una sèrie de 17 combats professionals guanyats per K.O.

Però com no feia més que 54 quilos i m’arribava només a la barbeta, pensava jo, amb el meu optimisme proverbial i sentint-me com Sir Galahad (conseqüència d’estar enamorat) a la recerca del Sant Graal, que podria sortir-me dels 3 assalts que cada espàrring feia, relativament bé, sobretot perquè duia el casc de cuiro, obligatori en aquests entrenaments.

Vaig pujar, doncs, al ring entusiasmat perquè l’endemà podria dir-li a l’Elvireta que havia lluitat amb un boxador professional de tremenda reputació assassina i, així, aparèixer davant de ella com el Cid.

Cal dir ara que els protectors de cap normalment s’agafen per sota la barbeta però deixen més o menys desprotegit el centre d’aquesta, que és el lloc ideal per deixar fora de combat a qualsevol.

Dalt del ring Romero ja estava saltant i fent ombra. No és podia estar quiet, però jo me’l vaig mirar amb el menyspreu propi del que està convençut de la seva superioritat i sentint una mica de llàstima per ell.

La llàstima l’hauria d’haver sentit per mi...

Vaig sentir la campaneta per començar l’assalt; vaig veure com un llamp que s’apropava a tota velocitat i res més.

No vaig durar ni 30 segons. Quan em vaig despertar, estava estirat dalt d’un banc de fusta amb un massatgista que em mullava el front amb una tovallola humida. Va ser ell qui em va dir que havia batut el rècord de velocitat en quedar K.O.

Romero havia sortir del recó com una exhalació i amb la seva dreta mortal m’havia enganxat un directe a la mandíbula que m’havia posat a dormir...

Tot un honor!

Mentre, i tenint en compte que jo ja m’havia ficat entre pit i esquena que l’Elvireta i jo havíem de finir casant-nos (ella no en sabia res, doncs jo no li ho havia pas dit encara, per por de les carabasses) em vaig posar a treballar, estudiar l’anglès i estalviar, tot frenèticament.

En el treball, el Sr. Fortuny em va agafar força simpatia i em va apujar el sou fins a 525 ptes., o sigui més d’un 15%. La veritat és que a més de dur-li la comptabilitat li feia també, sempre que es presentava l’ocasió, vendes de filat per telèfon.

Aquest augment en va donar molta moral i, com a conseqüència, en vaig posar a cercar feina per a veure si podia guanyar més, doncs sempre he pensat que, amb una mica d’esforç podia guanyar més.

D’altre banda i per tal de alleujar la càrrega que representava el fer els dos àpats a casa reduint al mateix temps una mica l’aportació dinerària que feia cada més, vaig optar per cercar algun lloc per menjar baratet.

I vaig trobar un establiment de menjars al carrer Tres Llits (que és un carreró que surt de la Pl. Reial) on per 5 ptes. teníem un plat d’aigua bruta amb bledes, un plat de Curadella (que ara, normalment, ara és fa amb fetge, cor de perdiu i trossets d’aquesta au però llavors estava fet bàsicament de fetge i sang de pollastre, tot ben fregit) i de postres un plàtan o una poma. De fet el postre era el millor del menú i el que canviava cada dia, és a dir un dia plàtan i l’altre poma.

Vaig resistir 2 o 3 mesos, em sembla, i vaig aprendre que encara era afortunat doncs jo ho feia perquè volia estalviar i així, moltes vegades canviava un bitllet de 25 pessetes per abonar el compte, mentre que, al voltant meu hi havia molta gent –captaires- que pagaven amb 5 munts de 1 pesseta, fets amb les monedes de 10 cèntims que havien pogut recollir...

I és que com diu el poema de Calderón de la Barca

“Cuentan de un sabio que un día tan pobre y mísero estaba que sólo se sustentaba de las hierbas que cogía.
¿Habrá otro –entre sí decía- más pobre y triste que yo?
Y cuando el rostro volvió halló la respuesta viendo
que otro sabio iba cogiendo las hierbas que él arrojó…”

No hi ha pas millor Universitat que la de la lluita per la vida!

Però una anècdota bastant divertida (al menys per a mi) em va fer canviar de plans i anar a viure durant un temps a casa de l’amic Antonio, al carrer Ample. L’Antonio amb qui jugàvem a soldadets durant la guerra civil.

Anys enrere –quan teníem 15 o 16 anys i ni un duro a la butxaca- estàvem naturalment molt intrigats per les cases de barrets i les meuques que circulaven pels carrers de les Tàpies o de Roca.

Evidentment, ja sabíem el que feien però ens les miràvem amb una barreja de curiositat i por.

A mi, francament, em feien molta angúnia i era ben conscient de la possibilitat d’agafar malalties veneres a dojo.

La nostra salvació radicava precisament en el fet que, com dic, no teníem ni cinc per gastar, o sigui que “no money, no risk”...

Les més econòmiques, costaven 10 o 15 pessetes i es situaven als portals del carrer de les Tapies, però tenien mil anys i anaven tan brutes que només de mirar-les ja podies agafar la sífilis.

La sífilis era el SIDA d’aquells temps i responsable d’una quantitat bàrbara de nois desarrelats i amb problemes terribles de salut. Molts hi deixaren la pell...

A més, la profilaxis era molt precària. Al carrer d’Escudellers i al carrer Nou de la Rambla hi havia un munt de petites botigues, d’aspecte més aviat lúgubre, on s’anunciaven “lavados”, “gomas” (volien dir preservatius) i, en les més grans “Wassermans” que era el tractament en vigor per la Sífilis, tractament que, segons ens dèiem entre nosaltres, eren dolorosíssim.

Recordo que un dia un grup de 5 o 6 varen arriscar-nos a entrar en una casa de barrets que hi havia al començament del carrer Nou de la Rambla, i que tenia fama de ser el “Ritz” de les meuques.

Anàvem molt tranquils, doncs ja sabíem que el preu era de 100 pessetes, quelcom totalment inassequible per a les nostres minses economies.

Així que molt confiats vàrem pujar (era un pis) i quan ens obriren la porta varen passar a una sala enorme plena de sofàs i otomanes on seien, amb indolència forçada, unes noies joves vestides amb vestits llargs de coloraines molt llampants i fumant amb unes embocadures llarguíssimes, com la Marlene Dietrich.

Hi havia molts homes granadets xerrant amb elles o fen tractes però nosaltres certament estàvem tan fora de lloc com un capellà amb sotana ballant a l’envelat de la Festa Major de Gràcia.

Així que quan va aparèixer la mestressa demanant-nos si teníem les 100 pessetes i que si no era així que f...essim el camp, amb el cap cot, però satisfeta la nostra curiositat, vàrem agafar el portant i vàrem sortir escopetejats...

Bé, com el que més o menys sortia ja amb alguna noia seriosament i a més érem bastant porucs, el tema de la prostitució ens interessava més aviat poc o gens.
Però, evidentment, no tothom era igual. I una nit, abans de sopar, l’Antonio em ve a cercar a casa tot dient que havia de parlar amb mi urgentment.

Baixem al carrer i abans de sortir es descorda els pantalons i és treu el “mingo” com si anés a fer un riu i em mostra un tros de carn purulent, inflamat i vermell com un pebrot. De fet semblava un pebrot més que altra cosa.
Vaig quedar tan esverat que no sabia què dir-li. Tanmateix, li vaig dir que havíem d’anar immediatament a una d’aquelles cases de “lavados” on, al menys, li donarien algun remei.

Com no estàvem lluny del carrer d’Escudellers el vaig arrastrar a la primera botiga que estava oberta i ell va mostrar al personatge que va obrir el seu tresor fet malbé...

L’encarregat –em sembla que eren practicants i no arribaven a metges – en veure’l li va dir que tenia una gonorrea monumental i curar-la li costaria bastants dies, quartos i li faria mal.

La primera cura quasi m’agafa quelcom. Es va posar uns guants, li va agafar el “monstre” amb una ma i amb l’altra li introduí una cànula de vidre que deuria arribar-li a la gola. El pobre Antonio es mossegava els llavis fins a fer-se sang i jo devia estar pàl•lid com un mort.

Llavors va omplir una espècie de pilota de goma tan gran com una pilota i omplint-la de permanganat li va buidar dins de la cànula.

Llavors li va embolicar tot el paquet amb gases i benes, deixant només un foradet per poder fer un riu i el va citar per l’endemà. I com cap dels dos havíem deixat cèntims, va haver de deixar el rellotge de penyora.

Bé, el vaig acompanyar tots els dies (5 o 6) fins que va curar-se del tot i em va jurar que es faria frare amb vot de castedat permanent.

Pel que a mi es refereix vaig quedar tan curat d’espants com ell.

Però, com durant el període de curació vàrem tenir temps de parlar dels seus problemes i dels meus em va dir que per què no anava a viure amb ells.

Tenien una habitació que la seva mare llogava molt bé de preu i així podríem passar més temps junts.

La idea no era dolenta, doncs així sortiria una mica de la vigilància de l’avia, pobre, que es passava el dia demanant-me el que havia fet i on havia estat. Per altra banda, tampoc era com si me’n anés de casa definitivament, doncs l’armari amb la poca roba que tenia continuava a la pensió i jo estava al carrer Ample, o sigui escassament a 50 metres de distancia.

Així que, dit i fet, vaig canviar de llit i de regim alimentari.

En efecte, al matí camí del despatx, em comprava un llonguet, anous i figues seques. I a l’hora de dinar m’arribava al Bar de l’Estruch, a la Catedral, on em deixaven menjar les meves “delicatessen” si comprava una botelleta d’aigua, mentre jugava a escacs.

Era molt senzill. Obria les figues pel mig i hi ficava una nou i feia com un entrepà. Són molt bones, de veritat.

A la nit, però, com havia introduït amb l’ajut de l’Antonio un fogó elèctric i un perol que amagava a l’armari sota una flassada, em preparava un sopar d’allò més “sofisticat”. Tipus “El Bulli”

Agafava un parell de patates i amb la pela i tot, les bullia i me les menjava amb una mica de pa. No era gran cosa però em resultava un regim de carbohidrats bastant nutritiu.

O jo m’ho pensava!

Però, és clar; un regim basat amb figues i anous i patates bullides sense tall de cap mena ni fruites no era precisament el més adient per un noi de 20 anys que anava de bòlid pel carrer, d’un lloc a l’altre, sempre de pressa, i a sobre, practicant la boxa.

L’Elvireta –que poc a poc havia acabat per acceptar-me com a mal menor- es preocupava per la vida que duia, un tant desordenada. Jo li deia que estava estalviant encara que no li deia exactament per què...

Teníem grans xerrades. Gairebé tots els dies anava a buscar-la al treball i cada cop trigàvem més en arribar a casa seva.

Encara que no li feia cap gràcia al principi, paulatinament, va anar deixant que l’acompanyés fins a la porta de casa seva, però en lloc d’anar de la botiga a casa, solia dur-la a passejar –si es pot dir així- per tot el barri gòtic.

Hi havia una raó bastant egoista per part meva per tal de fer-ho. Primer, evidentment, podíem passar més temps junts i, com dic abans, parlar dels nostres problemes i plans de futur. Perquè podeu imaginar que de parlar, parlava sense parar...

Però, a més, sempre agafava per carrers no massa il•luminats (els de darrera la Catedral o de Sant Felip Neri) el que ens donava la oportunitat d’anar agafats de la ma i, fins i tot, si no hi passava ningú donar-nos el bec com dos colomets enamorats.
Això també té una història que explica com han canviat els temps.

El primer petó que vaig poder fer-li va trigar sis mesos en arribar. Igual que ara...
Jo ja ho havia provat més d’un cop però sense cap èxit. Ella estava molt ben ensenyada per la seva mare que li havia deixat ben clar que tots els nois érem iguals i que els petons eren el primer pas per coses terribles que venien al darrera...

Bé. No vull dir que en general no tingués una mica de raó, però també en general els xicots d’aquella generació ens conformaven amb molt menys.

Deuria ser l’ensenyament religiós...

Però aquell vespre quan la vaig deixar a casa em va dir que tornaria a sortir més tard –sense especificar quan- a cercar una gasosa per sopar.

Així que ja em teniu plantat a la porta de la escala de sentinella esperant que baixés un altre cop. Personalment, estava disposat a dormir al carrer. Així que, quan reaparegué al cap d’uns vint minuts em va semblar glòria.

No és que haguéssim d’anar gaire lluny. De fet a una botiga prop de la Pl. de S. Just. Però jo ja m’havia fet la resolució de fer una nova temptativa aquella nit.
El portal de casa seva sempre estava tancat. No recordo ben bé perquè. I els veïns entraven per un pati al costat mateix de on sortia la escala que pujava als pisos.
Al cap vespre aquest pati tenia molt poca il•luminació. No ho recordo bé però potser hi havia un fanal o una petita làmpara. En qualsevol cas era el lloc idoni pels meus plans miserables i lascius...

I així, quan tornàrem, vaig entrar amb ella al pati i vàrem romandre uns moments parlant. Llavors, en un moment en que no passava ningú pel carrer i estàvem rodejats d’un silenci absolut, vaig atansar-me una mica més i ens vàrem fer el primer petó.
Cal dir, però, en defensa seva que va protegir sa virtuositat com deuria fer-ho Doña Ximena davant els repetits atacs del Cid.

I dic això, perquè no sé ben bé com s’ho va fer però en el mateix moment en que els nostres llavis s’ajuntaven en un cast òscul va aparèixer entre ella i jo la botella de gasosa, freda com un glaçó, el que cal dir que és un remei molt bo per refredar els ànims.

Tampoc va ser un bes d’aquells tan llargs, com els que es feien la Greta Garbo i el Melvin Douglas a Ninotchka.

De fet, no crec durés més de 10 segons, al cap dels quals va sortir disparada escales amunt.

Però, vosaltres, pobres generacions modernes no teniu idea del que es pot sentir en una situació parella.

Era l’època quan la Concha Piquer cantava allò de “la Española cuando besa es que besa de verdad y a ninguna le interesa besar por frivolidad...”

I, després de lluitar sis mesos per arribar-hi aquell primer bes sap a glòria beneïda. Dubto molt que ara sigui el mateix...

Aquells eren petons romàntics...; ara són pur instint sexual... I no més cal veure les pel•lícules d’abans i d’ara...

Abans, fins i tot la Marylin Monroe, en Con faldas y a lo loco, quan intenta fer reaccionar a Tony Curtis, li fa petons més o menys llargs però sense altres fantasies.

En canvi ara, quan una parella es fan el primer petó ja sembla que es vulguin devorar l’un a l’altre tractant d’arribar a la campaneta amb la llengua...

La passió està molt bé i és normal i necessària en els moments adient, però abans li estaves dient a la noia que la estimaves en tant que ara sembla que s’estiguin dient “a casa teva o a casa meva? Però ja! Que després he d’anar a veure al Barça!”
Aquells moments que passàvem junts pels carrers del Gòtic eren fantàstics i inoblidables.

I parlàvem i parlàvem... de tot.

Per això dic que ella es mostrava preocupada quan veia que anava empal•lidint a marxes forçades.

Per acabar-ho d’arrodonir la mare de l’Antonio, en abonar el rebut de la llum va notar que hi havia quelcom d’estrany en el import, que pujava més del normal. I, sospitant el que passava, va descobrir el fogonet elèctric... i el perol... i les patates.

I em va treure fora de casa seva, doncs em va dir –i tenia raó- que ella em llogava l’habitació per dormir i no pas per cuinar-hi.

Això em va fer tornar una mica compungit a l’àmbit familiar, però com la tia Angelina tenia la pensió plena gaire bé sempre varem establir que podia anar a dormir, al menys una temporada, a casa de la tieta Lola i l’Augusto, al carrer Giner i Pertegaz, a la Barceloneta.

Ells tenien una habitació per a cada fill, així que jo em vaig instal•lar, tot el que hi ha de provisionalment, amb l’Augusto jr.

De fet, tenia molta simpatia per ell i per la seva germana Sarita; eren dos nens molt macos i encara que varen perdre les relacions quan varen quedar-se orfes i anaren a viure amb la germana de l’Augusto, la infermera Rosario (com ja explicaré més tard), espero que segueixin bé. Ara, però, ja deuen anar a prop dels 70 anyets.
Renoi, com passa el temps!

En aquest interval de temps vaig haver d’enfrontar-me a dos petits problemes.
El primer, i força gros, al servei militar. Als 19 anys vaig rebre la notificació conforme als 20 hauria de fer-lo i dient-me que m’havia de presentar a Capitania per que em diguéssim si era o no apte.

Tot i que ja estava bastant anèmic això no era considerat com a impediment vàlid. Potser pensaven que amb el ranxo n’hi hauria prou per superar-ho.

Així que vaig passar l’examen sense cap problema. Cap problema per part d’ells, doncs jo si que en tenia un.

I era que no el volia pas fer el servei militar. No per cap raó antimilitarista. De fet, tots els meus amics el feren i els va anar força bé.

Però jo no volia arriscar-me a deixar l’Elvireta en mans de l’enemic.

Ella ja havia fet els 18 anys i estava com un pom de flors de bonica i simpàtica. Deixar-la sola podia ser tan arriscat com perdre un braçalet de diamants al mercat de La Boqueria.

Hi havia massa competència venint de tipus molt millors que jo, més grans i amb més recursos circulant per la ciutat i tampoc era qüestió de demanar-li que es tanqués en un convent, oi?

En principi, es podia sol•licitar durant 3 anys la pròrroga per fill de vídua, que s’aplicava als fills que havien de mantenir a la seva mare amb llur treball.
Que no era el meu cas, és clar. Però m’hi vaig agafar com un clau, encara que fos coent...

Primer vaig fer la sol•licitud com a net de vídua que em va ser denegada ja a la Capitania de Barcelona.

Però comentant el tema amb el Sr. Fortuny –a qui tampoc li interessava que desaparegués 2 anys i haver de guardar-me el lloc de treball- em va dir que parlaria amb un amic d’ell –el comandant Bergareche, de la mateixa Capitania- per tal de veure si es podia fer quelcom.

Aquest oficial li va dir que li presentés una sol•licitud explicant que la meva avia era molt gran i no podia treballar (el que era veritat), i només em tenia a mi per a mantenir-la (que no ho era, de veritat).

El problema era com podia demostrar-ho!

Per començar havia de provar que el marit i els 9 fills que apareixien al Llibre de Família havien desaparegut. Havia de recórrer per força a procurar-me alguns papers ficticis i alguns de reals.

Els reals no foren cap problema, doncs vaig poder obtenir els certificats de defunció de l’avi i dels 6 fills que havien mort per culpa de la grip del 1918.

Pels ficticis l’Augusto em va ajudar notablement (com em sembla ja he dit, dibuixava molt bé i feia els clichés de vidre dels espots que projectaven al cine Vergara) reproduint certificats de defunció per la tieta Lola i la tieta Angelina. Pel que fa al Miquel, no va haver cap problema. La policia el tenia fitxat com a pròfug de la Legió Francesa, cercat per la policia francesa i espanyola, i desaparegut.

Amb tot aquest paperam era evident que l’únic que podia ocupar-se de l’avia era jo.
I així vaig acompanyar-los a la meva instància que fou degudament presentada, personalment, al Comandant Bergareche, qui em va fer una carta recomanant-me, per què la tramités directament a Madrid, amb tot el protocol, i per la via reglamentaria.

El resultat va ser espectacular! Al cap d’un o dos mesos rebia la llibreta que em corresponia conforme era un soldat vàlid, però exempt provisionalment de fer el servei militar aquell primer any.

Això sí. Cada any tenia que renovar la sol•licitud d’exempció a Madrid.

I ho vaig fer. I, com diu Virgili amb allò de “audaces fortuna iuvat” amb la sort que ajuda als audaços me’n vaig sortir.

Se’m va ocórrer fer a l’impremta que treballava amb nosaltres a cal Fortuny i amb el seu ajut, uns quants impresos idèntics de la carta que el comandant Bergareche m’havia fet i que, naturalment estava firmada per ell.

Amb aquests impresos, doncs, cada any vaig fer un informe dirigit a Madrid dient que la situació de Claudio Rey continuava igual i, per tant, devia atendre a les necessitats de l’avia.

I amb un tampó igualment copiat i la firma del comandant que jo podia reproduir gairebé de memòria, vaig gosar arriscar-me a tenir problemes importants si es descobria l’engany, però tots dos cops vaig rebre la pròrroga, de forma que el 4º any, amb la llibreta militar i els 3 permisos dels 3 anys, vaig presentar-me a la Comandància de Barcelona, on em donaren la definitiva.

Faltaven mesos per casar-nos.

Molt sovint he pensat si em penedia d¡haver-ho fet així.

I la resposta és que no. Era la única forma com podia casar-me. I encara que ara no ho recomanaria a ningú en aquells moments vaig actuar com un digne parent del Miquel, o sigui totalment anti-establishment i, a dalt, algú deuria estar-hi d’acord, doncs, em vaig sortir amb flors i violes.

Pel que fa al segon petit problema, això serà objecte de la propera edició.

Petonets