Una saga sense cap interès

O millor, una “saga” sense massa interès!

No en té gaire, en efecte, excepte potser per a mi. I encara…
Corria l’any 1925 quan el pare i la mare es varen conèixer a La Habana. Ella hi havia arribat com a mainadera dels petits de la senyora Salat, de Barcelona, que marxava a Cuba amb el marit, D. Francisco Salat, i els seus fills, per passar una temporada llarga doncs el Sr. Salat volia controlar de prop els seus afers en aquell país.

Aquí tenien olis – olis Salat, que ara ven la firma Successors de Joan Ballester; allà, com a d’altres empresaris catalans, eren propietaris d’alguns “ingenios” sucrers i, a més, exportaven l’oli d’oliva que feien a Espanya.

EL pare, pel que tinc entès, era jardiner a l’empresa Salat, de La Habana. El típic emigrant gallec (ell provenia d’un llogaret de la província de Pontevedra anomenat San Miguel de Castro, prop de La Estrada) que els anys 20 havia optat per cercar fortuna a les Amèriques, com tants d’altres gallecs que, a principis del segle XX, fugiren de la tremenda pobresa que afligia des de temps immemorials el Nord-est espanyol, amb més força encara que a d’altres regions del país.

Amb la independència dels distints països americans continuà el procés migratori cap a Sud-Amèrica, que es centra durant els finals del segle XIX i inicis del XX a l’illa de Cuba així com a la Argentina. Es calcula que uns dos milions d’espanyols (en gran majoria gallecs i bascs) emigraren cap a aquests països, entre 1857 i 1935. La successió de crisis governamentals, la marxa desfavorable de la guerra en el Rif, la agitació social i el cop d’estat del general Primo de Rivera, el 13 de setembre de 1923 hi contribuïren molt i molt a aquesta fugida massiva a la recerca de fortuna,.tota vegada que la economia a casa nostra, que havia tingut una lleugera millora durant la guerra mundial del 14/18, degut a la nostre neutralitat, havia tornat a davallar terriblement a tot el territori.

Doncs bé, Cuba era el lloc que el destí havia senyalat perquè ells dos es trobessin. Dos pobres emigrants (sembla mentida que un país com Espanya amb una quota d’emigrants, que ja prové dels inicis de l’Edat Moderna, al segle XV, ara, sembla menyspreï als que ens arriben cercant el mateix que nosaltres anàvem a cercar a terres molt més llunyanes en molts casos), trobant-se sols i nostàlgics de la seva terra. Sobre tot el pare, doncs ja es coneguda la famosa “morriña” o “nostalxia” dels gallecs que es correspon amb la “saudade” dels portuguesos…

Suposo que en trobar-se l’un amb l’altra se’ls deuria obrir el cel i naturalment, s’enamoraren i contragueren matrimoni. Pot ser al registre civil de La Habana o al bisbat encara deu poder trobar-se el certificat corresponent, doncs en aquells anys les parelles més aviat havien de contreure matrimoni si volien viure junts.
I, així, la mare es quedà encinta al cap de poc.

Quin podia ser el proper pas de ella amb aquesta situació. Doncs regressar a Barcelona, on vivien la seva mare i germans, per tal de sentir-se, si més no, un xic més protegida.

L’avia havia arribat a Barcelona, convertint-se així amb la típica xarnega (gentilici despectiu i xenòfob aplicat a Catalunya als emigrants murcians i andalusos, sense els quals ja m’agradaria veure on seriem ara, com també, m’agradaria saber on seria la Seguretat Social actual sense el concurs dels “sudacas”, “moros” i “negres”. Tots, gentilicis igualment despectius, però és que els catalans som dels que es creiem que no hi ha res millor al món que nosaltres. I encara ens permetem criticar el “chauvinisme” francès…).

Havia, en efecte, arribat d’Archena, fugint de la malaurada i mal anomenada pandèmia de “gripe Española” del 1918 (mal anomenada perquè on va aparèixer per primer cop va ser als EE.UU.), amb els quatre fills que li restaven, desprès que la esmentada grip se li endugués el marit i cinc fills.

Una vídua amb tres noies i un noi, el Miquel, del que potser en parlaré en algun altra moment. De les tres dones, la gran (l’Àngels o Angelina), la mare (Concepció o Concha) i la petita, (Dolors o Lola)

Així doncs, la senyora Salat sembla va ajudar a la mare a obtenir un passatge en el vapor Reina María Cristina de la companyia Transatlàntica (vaixell que, per cert, havia ja participat a la guerra Hispano/Americana forçant el setge a la badia de Cienfuegos, el 1898), i arribà a Barcelona sense més problemes, amb un avançat estat de gestació.

Al poc temps, un 15 de desembre de 1926, arribo jo, tot cofoi i grassonet (4 quilos, diuen les males llengües).

(continuarà)