Memòries XVII

MEMÒRIES XVII

Dels anys 40 al 42 (que és quan acabem els estudis de Comerç) jo em vaig fent un homenet, ple de cabòries i de projectes i amb algun complex que altre.

A la família hi ha hagut diverses novetats.

El tiet Frederic, pobre, ha passat pel tràngol de la depuració, el que li ha representat que de bon antuvi no trobava feina més que com el que llavors es deia “comisionista”, a les estacions de França o del Nord.

Era el mateix que feia el Miquel, però sense cotxe ni cavall (no vaig saber mai que se’n féu del que tenia el Miquel) i amb un problema addicional, que era que tenia que parlar castellà, i el seu era francament horrible.

A més, era més baix que jo i no inspirava massa respecte, si s’ha de dir tot. Però, tanmateix, se les apanyava com podia (tothom es buscava la vida d’una manera o d’una altra) i va debutar amb bastant èxit amb la nova moda que s’imposava ràpidament: l’estraperlo...

L’origen d’aquesta paraula ve del 1934, quan uns empresaris holandesos (Strauss, Perel i Lowmann), que volien instal•lar una ruleta al Casino de San Sebastián, varen subornar a alguns alts càrrecs del Govern de la 2ª República, i es va organitzar un gran escàndol.

Amb les inicials dels 3 noms (StrPerLo) es forma el nom final.

Les cartilles de racionament –que no varen ser totalment eliminades fins al 1951- proveïen més o menys a les necessitats més imperioses de les famílies, sobre tot a les ciutats. El pa, l’oli, el sucre, la farina, l’alcohol, el vi,la xocolata, el tabac i la carn eren els articles que més patien la carestia a Barcelona.

Durant aquells anys, hi havia un tram de vies entre l’estació de Sants i la plaça de Sants i molta gent que venia dels pobles del municipi, abans d’arribar a l’estació i aprofitant que el tren frenava per a col•locar-se a la seva andana, llençaven paquets amb tot tipus de coses (tabac, farina, robes, xocolata...) a la seva gent que s’estava esperant per collir-los.

Això era degut a que, en arribar a l’estació, tothom havia de passar per una mena d’aduana (els Burots) on tots aquests paquets eren requisats excepte si podien subornar als duaners.

Un parell de cops a la setmana el Frederic era avisat per telèfon pels familiars de Moià (que com he dit eren pagesos) conforme l’endemà un dels cosins duria un o dos paquets per a nosaltres (en aquells dies per parlar amb qualsevol número fora de Barcelona, o de fora amb Barcelona, calia demanar conferència i a vegades, amb Moià, per exemple, sortia més a compte i era més ràpid fer-ho de nit).

I, com un clau, el Frederic a l’endemà esperava el tren que venia de Puigcerdà per recollir els paquets i dur-los ràpidament a la tia Angelina que era la distribuïdora i venedora.

Gràcies a aquest “mercat negre” vàrem poder subsistir força bé durant els primers anys de la postguerra que varen ser molt durs.

La tia Angelina amb els panets del racionament de tota la família i alguna barra addicional que rebíem de Moià feia entrepans que omplia amb llonges de mortadel•la o de botifarra catalana (també del Moianès).

Llavors omplia un cistell d’aquests entrepans, el tapava amb un tros de roba, i un servidor, el dissabte a la tarda o el diumenge al mati, l’agafava i, tot cofoi, marxava a la cantonada del carrer Tallers amb la Pl. de l’ Universitat. Era la meva iniciació en el món del Comerç.

Posava un diari a terra, m’hi asseia amb el cistell agafat sobre les cames i esperava que els que s’ho podien permetre, em compressin les existències.
No voldria equivocar-me però em sembla que les veníem a tres pessetes. I eren faves comptades...

Tants entrepans, tantes pessetes; no podia fer cap trampa. El que si feia era que en el trajecte Rambla amunt, me les apanyava per a pessigar trossets de mortadel•la o botifarra, no massa grans perquè la clientela no ho notés.

I el benefici familiar era considerable. Perquè el cost, segons la tia, no excedia de 1 pesseta. Així, amb cada panet guanyàvem el 300%...

Posteriorment, aquest sistema que no vaig patentar, el varen copiar gairebé tots els venedors de queviures quan posaven dissimuladament un dit al plat de les balances o cobraven el paper d’embolicar al preu de la carn...

No recordo haver tornat mai amb existències i si recordo, en canvi, un diumenge (que havia futbol a Les Corts,) haver fet jornada doble (al matí i a la tarda). I com cada vegada duia uns 30 panets, doncs fèiem un bon negoci.

És clar que renunciar al pa de racionament que ens corresponia suposava haver de substituir-lo per algun altra tipus de pa. I de Moià ens arribaven les galetes de “barco”...

Aquestes galetes (fetes amb farina, oli i sal) eren ja conegudes al segle XVI, o abans, i se’n deien així perquè es podien conservar mesos sense que es fessin malbé.
Tenien només un “petit” inconvenient. Eren dures com a pedres i calia un martell per tal de trencar-les, però a bocins petits eren força bones.

El tall diari, a més de la sopa de verdures que l’avia feia gairebé cada dia per dinar i sopar i les patates, podia consistir amb una doble ració de garrofes.
Les garrofes anaven bé de preu, doncs no tothom gosava menjar-les i dues peces deixaven d’allò més tip... Tenien un regust dolç i potser per això agraden tant al bestiar. L’inconvenient és que són antidiarreiques o sigui que restrenyen,
Durant un temps vàrem reduir les visites als “toilets” a un parell de cops a la setmana...

En 5 o 6 ocasions vaig acompanyar al tiet Frederic a Moià, quan anava per arranjar els subministres d’aliments amb els cosins i llavors podia traure com es diu l’estómac “de apuros”.

Com ja havia passat durant la guerra, als pobles no es va passar mai fam de debò com a la ciutat, on la Comisaría General de Abastecimientos, amb els cupons de racionament, havien muntat també el seu propi embolic estraperlista.

En aquestes visites a Moià vaig conèixer la filla d’una cosina del Frederic –l’Hermina-, una noieta de 14 anys, amb els cabells color de mel i més bufona que un entrepà de pernil, que en aquells dies és dir molt.

Jo ja anava pels 15, o ja els tenia, i me la mirava amb ulls tendres, mentre que ella en retornava la mirada amb un somriure tot tímid.

Perquè cal dir que fa 60 anys les noies encara es feien les tímides.

De fet, com a resultat de les lectures que llegia llavors, moltes nits havia somiat amb ella. Jo era Sandokan i ella la jove donzella índia que havia estat segrestada per l’innoble Corsari Negre i que jo salvava amb risc de la meva vida.

Sempre he tingut una certa tendència a posar les dones a dalt d’un pedestal.
I és que no llegia tan sols a Emilio Salgari, sinó també a Lamartine, Dumas, Dickens, Turgeniev o al Werther, de Goethe.

I fins i tot ara, quan veig a la Violeta, a la Dama de las Camèlies, morir de tuberculosi mentre el pobre Alfredo, el seu enamorat, es fon de pena i dolor, encara em cau una llagrimeta. I és que no tinc remei...

O sigui que penso hauria fet més bon paper si hagués nascut als segles XVIII o XIX, o fins i tot al XVII, fent companyia al capità Alatriste, en els tercis de Flandès.
I per això durant uns mesos vaig estar bastant enamoradet de na Hermina, rosa, d’ulls blaus...

Però encara que aquell “bolero” diu “Dicen que la distancia es el olvido… Pero yo no concibo esa razón.. Porque yo seguiré siendo el cautivo de los caprichos de tu corazón...” jo em vaig quedar a la primera part i la distància ens va separar per sempre més.

Fou un amor platònic. Com el dels amants de Terol, Juan Diego de Marcilla i Isabel de Segura,

També fou en aquella època que l’Angelina canvià per enèsima volta de pis. Aquest cop vàrem agafar un principal molt gran de 7 o 8 habitacions, amb una terrassa enjardinada (les coses anaven bastant més bé) al carrer de la Mercè, cantonada al mateix carrer de la Fusteria. O sigui que només ens bellugàrem uns metres cap al mar.

Tenia una balconada que pràcticament agafava tota la façana del carrer de la Fusteria i la Plaça Antonio López.

Evidentment, cada cop que, anant a la Barceloneta, passo pel davant, no puc deixar de mirar aquella façana on vaig fer la meva primera obra d’art.

En efecte, la meva tia va muntar una pensió i li vàrem posar el nom molt adient de “Pensión Mediterráneo” i jo vaig ser l’encarregat de pintar a la paret de la façana aquest nom.

Fins no fa gaire encara es veien restes de la pintura... Llàstima; ha durat menys que jo.

Però em va quedar molt bé i el vaig pintar amb lletres vermelles que es veien gairebé des de la plaça del Palau...

Va ser quan ja estàvem en aquesta pensió (si no recordo malament) quan morí de meningitis el meu cosinet Frederic (un cop terrible per a tots i especialment pels pares que no se’n referen mai més), encara que cap a finals del 40 va néixer la Angelita, que encara deu viure.

La tieta Lola i el seu marit Augusto varen anar a raure al carrer Giner i Pertegaz, 5, quart pis, al final del carrer Ginebra, o sigui al començament de la Barceloneta.
I també va ser en aquesta pensió quan vaig tornar a enamorar-me.

La meva cosina Regina del Prisco (encara viu, amb 84 anys) i germana de la dona del Miquel, va venir a Barcelona a examinar-se a la Universitat central d’un parell d’assignatures (Histologia i Biologia, doncs estava estudiant Biologia a Murcia però aquell curs li demanaven passar per Barcelona.

Total que si va passar 1 mes i escaig a casa nostra.

Tenia 18 gloriosos anys i estava molt ben desenvolupada, com és natural per les noies d’aquesta edat.

I jo, amb 15 anyets em vaig “flipar”, com es diu ara, per ella.

Ella, naturalment, se’n adonà perfectament i em va prendre el pel tant com va poder. Recordo que un cop estàvem jugant a pilota a la terrassa i d’un cop de peu va anar a parar a la terrassa del costat, que estava separada per una paret de pedra més alta que una persona normal.

I jo, sentint-me un heroi, vaig voler trepar per la paret fins que em va veure la meva avia i em va fer sortir a cops d’escombra, el que em va deixar molt avergonyit davant de la Regina, que es feu un tip de riure...

I passem als nous episodis de la Falange!

Curius97