MEMÒRIES XVII
Dels anys 40 al 42 (que és quan acabem els estudis de Comerç) jo em vaig fent un homenet, ple de cabòries i de projectes i amb algun complex que altre.
A la família hi ha hagut diverses novetats.
El tiet Frederic, pobre, ha passat pel tràngol de la depuració, el que li ha representat que de bon antuvi no trobava feina més que com el que llavors es deia “comisionista”, a les estacions de França o del Nord.
Era el mateix que feia el Miquel, però sense cotxe ni cavall (no vaig saber mai que se’n féu del que tenia el Miquel) i amb un problema addicional, que era que tenia que parlar castellà, i el seu era francament horrible.
A més, era més baix que jo i no inspirava massa respecte, si s’ha de dir tot. Però, tanmateix, se les apanyava com podia (tothom es buscava la vida d’una manera o d’una altra) i va debutar amb bastant èxit amb la nova moda que s’imposava ràpidament: l’estraperlo...
L’origen d’aquesta paraula ve del 1934, quan uns empresaris holandesos (Strauss, Perel i Lowmann), que volien instal•lar una ruleta al Casino de San Sebastián, varen subornar a alguns alts càrrecs del Govern de la 2ª República, i es va organitzar un gran escàndol.
Amb les inicials dels 3 noms (StrPerLo) es forma el nom final.
Les cartilles de racionament –que no varen ser totalment eliminades fins al 1951- proveïen més o menys a les necessitats més imperioses de les famílies, sobre tot a les ciutats. El pa, l’oli, el sucre, la farina, l’alcohol, el vi,la xocolata, el tabac i la carn eren els articles que més patien la carestia a Barcelona.
Durant aquells anys, hi havia un tram de vies entre l’estació de Sants i la plaça de Sants i molta gent que venia dels pobles del municipi, abans d’arribar a l’estació i aprofitant que el tren frenava per a col•locar-se a la seva andana, llençaven paquets amb tot tipus de coses (tabac, farina, robes, xocolata...) a la seva gent que s’estava esperant per collir-los.
Això era degut a que, en arribar a l’estació, tothom havia de passar per una mena d’aduana (els Burots) on tots aquests paquets eren requisats excepte si podien subornar als duaners.
Un parell de cops a la setmana el Frederic era avisat per telèfon pels familiars de Moià (que com he dit eren pagesos) conforme l’endemà un dels cosins duria un o dos paquets per a nosaltres (en aquells dies per parlar amb qualsevol número fora de Barcelona, o de fora amb Barcelona, calia demanar conferència i a vegades, amb Moià, per exemple, sortia més a compte i era més ràpid fer-ho de nit).
I, com un clau, el Frederic a l’endemà esperava el tren que venia de Puigcerdà per recollir els paquets i dur-los ràpidament a la tia Angelina que era la distribuïdora i venedora.
Gràcies a aquest “mercat negre” vàrem poder subsistir força bé durant els primers anys de la postguerra que varen ser molt durs.
La tia Angelina amb els panets del racionament de tota la família i alguna barra addicional que rebíem de Moià feia entrepans que omplia amb llonges de mortadel•la o de botifarra catalana (també del Moianès).
Llavors omplia un cistell d’aquests entrepans, el tapava amb un tros de roba, i un servidor, el dissabte a la tarda o el diumenge al mati, l’agafava i, tot cofoi, marxava a la cantonada del carrer Tallers amb la Pl. de l’ Universitat. Era la meva iniciació en el món del Comerç.
Posava un diari a terra, m’hi asseia amb el cistell agafat sobre les cames i esperava que els que s’ho podien permetre, em compressin les existències.
No voldria equivocar-me però em sembla que les veníem a tres pessetes. I eren faves comptades...
Tants entrepans, tantes pessetes; no podia fer cap trampa. El que si feia era que en el trajecte Rambla amunt, me les apanyava per a pessigar trossets de mortadel•la o botifarra, no massa grans perquè la clientela no ho notés.
I el benefici familiar era considerable. Perquè el cost, segons la tia, no excedia de 1 pesseta. Així, amb cada panet guanyàvem el 300%...
Posteriorment, aquest sistema que no vaig patentar, el varen copiar gairebé tots els venedors de queviures quan posaven dissimuladament un dit al plat de les balances o cobraven el paper d’embolicar al preu de la carn...
No recordo haver tornat mai amb existències i si recordo, en canvi, un diumenge (que havia futbol a Les Corts,) haver fet jornada doble (al matí i a la tarda). I com cada vegada duia uns 30 panets, doncs fèiem un bon negoci.
És clar que renunciar al pa de racionament que ens corresponia suposava haver de substituir-lo per algun altra tipus de pa. I de Moià ens arribaven les galetes de “barco”...
Aquestes galetes (fetes amb farina, oli i sal) eren ja conegudes al segle XVI, o abans, i se’n deien així perquè es podien conservar mesos sense que es fessin malbé.
Tenien només un “petit” inconvenient. Eren dures com a pedres i calia un martell per tal de trencar-les, però a bocins petits eren força bones.
El tall diari, a més de la sopa de verdures que l’avia feia gairebé cada dia per dinar i sopar i les patates, podia consistir amb una doble ració de garrofes.
Les garrofes anaven bé de preu, doncs no tothom gosava menjar-les i dues peces deixaven d’allò més tip... Tenien un regust dolç i potser per això agraden tant al bestiar. L’inconvenient és que són antidiarreiques o sigui que restrenyen,
Durant un temps vàrem reduir les visites als “toilets” a un parell de cops a la setmana...
En 5 o 6 ocasions vaig acompanyar al tiet Frederic a Moià, quan anava per arranjar els subministres d’aliments amb els cosins i llavors podia traure com es diu l’estómac “de apuros”.
Com ja havia passat durant la guerra, als pobles no es va passar mai fam de debò com a la ciutat, on la Comisaría General de Abastecimientos, amb els cupons de racionament, havien muntat també el seu propi embolic estraperlista.
En aquestes visites a Moià vaig conèixer la filla d’una cosina del Frederic –l’Hermina-, una noieta de 14 anys, amb els cabells color de mel i més bufona que un entrepà de pernil, que en aquells dies és dir molt.
Jo ja anava pels 15, o ja els tenia, i me la mirava amb ulls tendres, mentre que ella en retornava la mirada amb un somriure tot tímid.
Perquè cal dir que fa 60 anys les noies encara es feien les tímides.
De fet, com a resultat de les lectures que llegia llavors, moltes nits havia somiat amb ella. Jo era Sandokan i ella la jove donzella índia que havia estat segrestada per l’innoble Corsari Negre i que jo salvava amb risc de la meva vida.
Sempre he tingut una certa tendència a posar les dones a dalt d’un pedestal.
I és que no llegia tan sols a Emilio Salgari, sinó també a Lamartine, Dumas, Dickens, Turgeniev o al Werther, de Goethe.
I fins i tot ara, quan veig a la Violeta, a la Dama de las Camèlies, morir de tuberculosi mentre el pobre Alfredo, el seu enamorat, es fon de pena i dolor, encara em cau una llagrimeta. I és que no tinc remei...
O sigui que penso hauria fet més bon paper si hagués nascut als segles XVIII o XIX, o fins i tot al XVII, fent companyia al capità Alatriste, en els tercis de Flandès.
I per això durant uns mesos vaig estar bastant enamoradet de na Hermina, rosa, d’ulls blaus...
Però encara que aquell “bolero” diu “Dicen que la distancia es el olvido… Pero yo no concibo esa razón.. Porque yo seguiré siendo el cautivo de los caprichos de tu corazón...” jo em vaig quedar a la primera part i la distància ens va separar per sempre més.
Fou un amor platònic. Com el dels amants de Terol, Juan Diego de Marcilla i Isabel de Segura,
També fou en aquella època que l’Angelina canvià per enèsima volta de pis. Aquest cop vàrem agafar un principal molt gran de 7 o 8 habitacions, amb una terrassa enjardinada (les coses anaven bastant més bé) al carrer de la Mercè, cantonada al mateix carrer de la Fusteria. O sigui que només ens bellugàrem uns metres cap al mar.
Tenia una balconada que pràcticament agafava tota la façana del carrer de la Fusteria i la Plaça Antonio López.
Evidentment, cada cop que, anant a la Barceloneta, passo pel davant, no puc deixar de mirar aquella façana on vaig fer la meva primera obra d’art.
En efecte, la meva tia va muntar una pensió i li vàrem posar el nom molt adient de “Pensión Mediterráneo” i jo vaig ser l’encarregat de pintar a la paret de la façana aquest nom.
Fins no fa gaire encara es veien restes de la pintura... Llàstima; ha durat menys que jo.
Però em va quedar molt bé i el vaig pintar amb lletres vermelles que es veien gairebé des de la plaça del Palau...
Va ser quan ja estàvem en aquesta pensió (si no recordo malament) quan morí de meningitis el meu cosinet Frederic (un cop terrible per a tots i especialment pels pares que no se’n referen mai més), encara que cap a finals del 40 va néixer la Angelita, que encara deu viure.
La tieta Lola i el seu marit Augusto varen anar a raure al carrer Giner i Pertegaz, 5, quart pis, al final del carrer Ginebra, o sigui al començament de la Barceloneta.
I també va ser en aquesta pensió quan vaig tornar a enamorar-me.
La meva cosina Regina del Prisco (encara viu, amb 84 anys) i germana de la dona del Miquel, va venir a Barcelona a examinar-se a la Universitat central d’un parell d’assignatures (Histologia i Biologia, doncs estava estudiant Biologia a Murcia però aquell curs li demanaven passar per Barcelona.
Total que si va passar 1 mes i escaig a casa nostra.
Tenia 18 gloriosos anys i estava molt ben desenvolupada, com és natural per les noies d’aquesta edat.
I jo, amb 15 anyets em vaig “flipar”, com es diu ara, per ella.
Ella, naturalment, se’n adonà perfectament i em va prendre el pel tant com va poder. Recordo que un cop estàvem jugant a pilota a la terrassa i d’un cop de peu va anar a parar a la terrassa del costat, que estava separada per una paret de pedra més alta que una persona normal.
I jo, sentint-me un heroi, vaig voler trepar per la paret fins que em va veure la meva avia i em va fer sortir a cops d’escombra, el que em va deixar molt avergonyit davant de la Regina, que es feu un tip de riure...
I passem als nous episodis de la Falange!
Curius97
martes, 18 de diciembre de 2007
viernes, 30 de noviembre de 2007
Memòries XVI
La Platja
Entrem al 1940, com deia abans i a més, oh meravella, jo entro amb 14 anys.
A Europa la 2ª guerra mundial ja està gaire bé arribant al seu apogeu. De fet, al juny, en començar les vacances, la radio ens diu que els alemanys ja han conquerit França i Noruega.
Però per nosaltres aquestes noticies no volen dir gaire bé res. De fet, influïts per la propaganda de les emissores nacionalistes, i donada l’ ignorància (o millor inconsciència) de la nostra edat, tots anem encara a favor dels alemanys.
Els nostres problemes són uns altres.
A l’escola tots anem una mica esbojarrats i els padres que, naturalment, duen el control de les nostres edats i dels nostres canvis fisiològics, només fan que preguntar-nos a l’hora de la confessió (que és els divendres a la tarda) si “hem tingut mals pensaments” i si “hem comés accions impures”. Les confessions les fem en català, doncs ningú no pot escoltar-nos. Els parenostres de càstig van a dojo.
Es veu que els grans que ens surten per la cara a tots plegats són una constatació dels canvis hormonals que el nostre organisme està tenint.
De repent ens en adonem que pel carrer també circulen unes persones, més o menys de la nostre edat, que van amb faldilles i que, algunes, són molt bufones. Sobre tot les que van pels 16 i 17 anys.
Resulta que estem veient que, en el fons, són com les mares o germanes o altres dones que circulen pel carrer, però extraordinàriament més ben fetes, més proporcionades; com si diguéssim, tot ho tenen més ben posat...
Malauradament, les que són més grans que nosaltres, excepte quan es tracta de la germana gran d’algun company de classe, ens ignoren olímpicament. I les més joves ens miren, es posen a riure com a bledes i xiuxiuegen, aneu a saber què!
Aquestes més jovenetes, excepte alguna que altra, no ens les mirem gaire perquè estan molt primes, però al menys, hem descobert que existeixen tota vegada que, tant sols un any enrere, eren més aviat com un mal de cap.
Estic, naturalment, parlant de les noies del barri, doncs hi havia un grapat i, i resulta que gaire bé totes ens coneixien i sabien els nostres noms, mentre nosaltres, com he dit, acabàvem de descobrir-les!
Quan passàvem al carrer pel costat d’alguna de les més grans, normalment, la miràvem de reüll, ens posàvem vermells com un tomàquet i si anàvem dos o tres nois junts, fèiem tota classe de bestiasses, com escridassar-nos, rient a crits, o donant-nos empentes...
Després, amb els anys i als documentals del National Geographic Magazine, he pogut constatar que molts mamífers joves fan exactament el mateix davant de les femelles de la espècie...
I és que el instint és el instint...
Els padres també observaven els canvis. Resulta que cada diumenge a les 10 del matí, feien Missa a la capella de l’escola i, en principi, acostumàvem a anar els alumnes que vivíem mes a prop.
Algun cop acompanyats per familiars.
Doncs bé, darrerament, es podia apreciar una gran assistència de noies fins al punt que els padres varen haver de posar-les en els bancs d’un costat i nosaltres en els de l’altre.
Curiosament les noies a l’esquerra i nosaltres a la dreta. Això pot ser el reflex subliminal del subconscient dels religiosos que, instintivament, consideraven al sexe femení com l’enemic del que calia tenir cura...
I no s’equivocaven!
En acabar la Missa tots marxàvem i, al davant de la escola formàvem grupets de nois i noies que anàvem cap a les Rambles o al Port.
El problema, és clar, era que hi havia alumnes de les classes superiors (15 i 16 anys) que eren els que se’n duien el “gat a l’aigua”.
Nosaltres ens quedàvem amb les escorrialles... Però com diu l’adagi “a falta de pan buenas son tortas” o sigui que fèiem cap al Port amb les escorrialles a veure les “golondrinas” (les embarcacions que duien del port fins al final de l’escullera) i somiar amb singladures transatlàntiques, mentre menjàvem cigrons cuits.
Al voltant de l’estàtua de Colom hi havia tota una sèrie de casetes on venien paperines de cigrons cuits, tramussos i xufles. També patates fregides i xocolatines pels més rics. Nosaltres estàvem contents amb els cigrons cuits (encara m’agraden) que valien un ral (0,25 pts.) la paperina.
D’allà també sortien uns cotxes de cavalls descoberts (com els que circulen pel Central Park, de Nova York) però amb els cavalls segurament més prims per que els nostres menjaven certament menys.
Si no recordo malament pujaven Rambles amunt fins a la Plaça de Catalunya i baixaven per l’altra banda.
La gran atracció dels diumenges al mati al port eren els venedors ambulants.
L’actor de cine Manolo Morán, els interpretava magníficament.
Eren uns personatges (els avantpassats del “top manta” d’avui i dels que van venent catifes per la platja) que es posaven darrera d’una petita taula plegable plena de la seva mercaderia i començaven a cridar com a bojos dient que tenien l’elixir meravellós que curava els mals d’amors o qualsevol altre cosa igualment inversemblant i que t’ho donaven, NO per 5, ni per 4, ni per 3, ni tan sols per 2 pessetes, sinó per 1 i, a sobre, et regalaven una pinta d’aquell material nou que s’acabava d’inventar (plàstic) i que durava per sempre més...
I venien de tot i més. I la gent picava que donava gust de veure-ho. I nosaltres, com no podíem picar per manca d’efectiu, ens ho passàvem d’allò més bé en veure als altres caure-hi.
En aquestes passejades matinals dels diumenges abans de vacances, sempre érem grups de 3 o 4 nois i 4 o 5 noies.
Sembla que les mares les instruïen dient que era molt convenient que sempre haguessin més noies que nois.
Deu ser per allò de “l’union fait la force”. O perquè la experiència els ensenyava que el risc estava en els números pars, mentre els senars eren els segurs.
Però, tant se valia, així anàvem entrenant-nos per la “guerra dels sexes” que, evidentment, no tenia res a veure amb la d’ara.
Per que enteneu el que vull dir, considerem que quan sortíem un grup mixt com he dit, les noies sempre anaven juntes i gairebé sempre agafades del braç mentre nosaltres anàvem amb les mans a les butxaques a manca d’un millor lloc on haurien volgut posar-les.
No penseu malament: estic referint-me al voltant de l’espatlla de la “donzella” escollida. Aquesta era la màxima aspiració “protectora” possible en aquells temps.
Així vaig familiaritzar-me molt amb una tal Mercè, els pares de la qual tenien una botiga de perfumeria al carrer Ample, cantonada Regomir (pràcticament davant de casa) i que sembla sentia una certa debilitat per un servidor.
La realitat era que ella em tenia vist i revist quan jo ni tant sols sabia que existia. Però aquell any, de repent, es posà a florir i va ser quan es féu “la llum!” als meus ulls, cecs fins llavors.
Això demostra que, com la major part dels nois d’aquella edat i d’aquell temps jo era una mica retardat.
A les vacances –com llavors la gent normal no marxava a la Ribera Maya -ni tan sols a Manresa- els joves ens ho muntàvem bàsicament a base de platja.
A la Pl. Antonio López, agafàvem el 33 (que era una jardinera, o sigui amb els costats oberts, i es podia pujar i baixar des del seients) que ens deixava als banys Orientals.
Jo acostumava a muntar al darrera (on hi havia el para-xocs del tramvia) agafat com podia. En realitat, tots els tramvies de Barcelona anaven carregats de nois al darrera i a les dues entrades posteriors.
Com que a les hores de més afluència tots els tramvies anaven plens de gent dreta a les plataformes i fins i tot al espai entre els seients, els revisors o cobradors (les màquines automàtiques varen trigar molts anys a venir) amb prou feina podien cobrar a la gent que anava seguda.
Tots els demés NO pagàvem el ralet que valia. I si vèiem que el cobrador s’atansava massa llavors ens deixàvem anar del tramvia, en marxa, el que era bastant perillós però, en qualsevol cas, menys que si t’agafava el cobrador que et podia donar un parell de cleques.
En el Metro era el mateix. Hi havia els torns giratoris i passàvem per sota, doncs a les estacions (llevat de la Pl. De Catalunya) no hi havia gairebé mai cap inspector. Llavors, escoliem el vagó que anava més ple i quan en una estació vèiem pujar al revisor era el moment de baixar i esperar un altre tren.
Nosaltres no ho sabíem però estàvem construint la història del cine neorealista de Vittorio de Sica en el seu fantàstic “Laddri di biciclette” o de Rossellini, en “Roma, città aperta”.
Alguns ens deien trinxeraires, o “trinxes”, però no més ho érem en la mesura que havíem de viure en uns moments en els que la majoria vivia per sota del que ara s’anomena “llindar de la pobresa”... i calia espavilar-se.
Com, de fet, va passar també a l’Europa mig derruïda després de la Segona Guerra Mundial.
La platja de Barcelona que començava on comença la Barceloneta, o sigui al Gasòmetre, era una platja lliure fins arribar als Banys dels Astillers que tenien casetes per despullar-se i una espècie de taulell on deixaves la roba i et donaven una peça de llauna amb un número estampat a sobre i un cordill per lligar-la al canell.
A continuació venien els Banys Orientals, que ja disposaven d’un edifici de fusta, pintat a ratlles blaves i blanques, i a dins hi havia com unes casetes adossades en fileres, formant varis passadissos i tres seccions. Famílies (mixtes), Homes i Dónes. Les claus de les casetes havies d’endur-te-les, lligades al banyador.
Aquestes seccions també es mantenien a la platja pròpiament dita per mitjans d’unes cordes gruixudes que baixaven fins a l’aigua.
Més amunt i abans d’arribar al Club Natació Barcelona, però tocant-se, hi havia els Banys de San Sebastián, que ja era un establiment de pedra amb seccions i casetes com als Orientals, però amb moltes dutxes i altres serveis.
En realitat, eren els banys de la gent benestant de la ciutat, i estaven separats de la resta per un mur mig de pedra i mig d’encanyissada.
A més, uns anys després, es va construir una piscina de 50 metres a l’aire lliure (tocant a l’edifici) que va tenir un èxit immediat.
A la dreta d’aquests banys, i també separats de la mateixa forma, estava el Club Natació Barcelona.
Què fèiem nosaltres?
Ens posàvem d’acord amb les nenes (la Mercè, la Raquel –una “imponent”rosa de 16 anys, que era la meva preferida encara que jo tingués només 14, o potser per això mateix- i la Conchita eren les més addictes al nostre grup: l’Antonio, el Carles Orta, el Rucabado i jo) per a trobar-nos a la secció de famílies dels Orientals, en un determinat lloc (sempre el mateix), i als vols de les 11 del matí, quan la platja ja començava a estar plena .
Elles anaven pagant i llogant només una caseta per totes.
Nosaltres ens baixàvem a la platja lliure i, com dúiem ja el banyador, ens despullàvem (total una camisa, els calçotets, els pantalons curts i les espardenyes), fèiem un paquet lligat amb el cinturó i així creuàvem els Banys Astilleros fins a arribar als Orientals.
Per creuar de la platja lliure als banys públics i no arriscar-nos a que els vigilants ens agafessin, ens llençàvem a l’aigua amb el paquet al cap i com tots nedàvem força bé, a braça, creuàvem a l’altre banda, sortint a la sorra als llocs on hi havia més gent.
Quan finalment arribàvem al lloc de trobada, les noies agafaven la nostra roba i la duien a la caseta. Mai vàrem tenir cap problema.
Llavors venia lo realment bo.
Elles no sabien nedar (o ho feien veure), i nosaltres, els cavallers de la “taula rodona” havíem d’ensenyar-les.
Primer les feien posar-se planes sobre els nostres “robusts” avantbraços (realment, eren com a “sardines” però nosaltres els notàvem com si fossin els de Hulk, la Massa) de manera que la seva cintura venia a caure sobre la ma esquerra i la ma dreta queia, com qui no vol la cosa, a ran del pit.
Llavors, caminàvem on l’aigua ens arribava al nostre pit i així elles flotaven una mica i bellugaven braços i cames llençant petits xisclets nerviosos i nosaltres ens sentíem com herois.
La segona part era la passejada fins a la bota!
A uns 40 o 50 mts de la sorra i cada 100 o 150 mts. de separació flotaven, ancorats al fons, uns barrils de fusta buits, dels que hi ha a les bodegues pel vi, i que tothom havia batejat com “la bota”; una soga molt gruixuda lligada per l’altre extrem a una gran pedra a la sorra, la mantenia en posició perpendicular a la platja.
La passejada consistia en dur a les noies, agafades al nostre coll, i sobre la nostre esquena, fins a la bota.
Naturalment, teníem que anar a braça i procuràvem fer-ho tan poc a poc com podíem amb l’excusa de no fer-les tragar aigua.
La realitat era que s’agafaven com si s’estiguessin ofegant, mortes de por.
Però, els que quasi ens ofegàvem érem nosaltres: primer perquè no ens deixaven respirar bé i després de l’emoció de sentir a l’esquena com s’incrustaven aquelles protuberàncies que, tot i incipients, ja es feien notar.
Amb els anys, és clar, es feien notar més i més...
Rumiant sobre aquestes experiències ara, estic segur que totes sabien nedar més bé que nosaltres i tenien tanta por d’ofegar-se com hauria pogut tenir una sirena.
Però els agradava tant o més que a nosaltres i es feien les pobres criatures dèbils i necessitades de protecció... que això les dones sempre han sabut fer-ho d’allò més bé!
El problema es presentava a la tornada de la bota, doncs a vegades (gairebé sempre) teníem una certa dificultat per a dissimular les nostres “emocions” més íntimes i havíem de descarregar-la mercaderia abans de sortir de l’aigua, de fet quan ens arribava a sobre de la cintura... el que els feia molta gràcia, doncs evidentment, eren molt més llestes que nosaltres i sabien perfectament el que passava.
Per vestir-nos cap problema. Ens vestíem a la caseta després d’elles, doncs els empleats dels banys no podien saber si havíem entrat per la porta o no.
I cap a casa, de nou, amb el tramvia 33.
Això va durar més o menys fins a acabar l’escola, quan la Mercè i l’Orta i la Raquel i el Rucabado varen començar a sortir més en serio. L’Antonio i jo vàrem restar cèlibes i sense compromís.
També érem dels més despreocupats del tema i amb menys recursos econòmics, sobre tot jo.
Tanmateix, ni la Mercè ni la Raquel varen arribar enlloc. Carlos Orta va marxar cap a Saragossa i el Rucabado (que era d’una família molt coneguda a Barcelona) va passar a estudiar Batxillerat als escolapis de Balmes.
I tot això demostra un cop més que per a ser feliç no cal gaire més que una mica d’imaginació i no tantes històries com calen ara...
Amen!
Curious97
Entrem al 1940, com deia abans i a més, oh meravella, jo entro amb 14 anys.
A Europa la 2ª guerra mundial ja està gaire bé arribant al seu apogeu. De fet, al juny, en començar les vacances, la radio ens diu que els alemanys ja han conquerit França i Noruega.
Però per nosaltres aquestes noticies no volen dir gaire bé res. De fet, influïts per la propaganda de les emissores nacionalistes, i donada l’ ignorància (o millor inconsciència) de la nostra edat, tots anem encara a favor dels alemanys.
Els nostres problemes són uns altres.
A l’escola tots anem una mica esbojarrats i els padres que, naturalment, duen el control de les nostres edats i dels nostres canvis fisiològics, només fan que preguntar-nos a l’hora de la confessió (que és els divendres a la tarda) si “hem tingut mals pensaments” i si “hem comés accions impures”. Les confessions les fem en català, doncs ningú no pot escoltar-nos. Els parenostres de càstig van a dojo.
Es veu que els grans que ens surten per la cara a tots plegats són una constatació dels canvis hormonals que el nostre organisme està tenint.
De repent ens en adonem que pel carrer també circulen unes persones, més o menys de la nostre edat, que van amb faldilles i que, algunes, són molt bufones. Sobre tot les que van pels 16 i 17 anys.
Resulta que estem veient que, en el fons, són com les mares o germanes o altres dones que circulen pel carrer, però extraordinàriament més ben fetes, més proporcionades; com si diguéssim, tot ho tenen més ben posat...
Malauradament, les que són més grans que nosaltres, excepte quan es tracta de la germana gran d’algun company de classe, ens ignoren olímpicament. I les més joves ens miren, es posen a riure com a bledes i xiuxiuegen, aneu a saber què!
Aquestes més jovenetes, excepte alguna que altra, no ens les mirem gaire perquè estan molt primes, però al menys, hem descobert que existeixen tota vegada que, tant sols un any enrere, eren més aviat com un mal de cap.
Estic, naturalment, parlant de les noies del barri, doncs hi havia un grapat i, i resulta que gaire bé totes ens coneixien i sabien els nostres noms, mentre nosaltres, com he dit, acabàvem de descobrir-les!
Quan passàvem al carrer pel costat d’alguna de les més grans, normalment, la miràvem de reüll, ens posàvem vermells com un tomàquet i si anàvem dos o tres nois junts, fèiem tota classe de bestiasses, com escridassar-nos, rient a crits, o donant-nos empentes...
Després, amb els anys i als documentals del National Geographic Magazine, he pogut constatar que molts mamífers joves fan exactament el mateix davant de les femelles de la espècie...
I és que el instint és el instint...
Els padres també observaven els canvis. Resulta que cada diumenge a les 10 del matí, feien Missa a la capella de l’escola i, en principi, acostumàvem a anar els alumnes que vivíem mes a prop.
Algun cop acompanyats per familiars.
Doncs bé, darrerament, es podia apreciar una gran assistència de noies fins al punt que els padres varen haver de posar-les en els bancs d’un costat i nosaltres en els de l’altre.
Curiosament les noies a l’esquerra i nosaltres a la dreta. Això pot ser el reflex subliminal del subconscient dels religiosos que, instintivament, consideraven al sexe femení com l’enemic del que calia tenir cura...
I no s’equivocaven!
En acabar la Missa tots marxàvem i, al davant de la escola formàvem grupets de nois i noies que anàvem cap a les Rambles o al Port.
El problema, és clar, era que hi havia alumnes de les classes superiors (15 i 16 anys) que eren els que se’n duien el “gat a l’aigua”.
Nosaltres ens quedàvem amb les escorrialles... Però com diu l’adagi “a falta de pan buenas son tortas” o sigui que fèiem cap al Port amb les escorrialles a veure les “golondrinas” (les embarcacions que duien del port fins al final de l’escullera) i somiar amb singladures transatlàntiques, mentre menjàvem cigrons cuits.
Al voltant de l’estàtua de Colom hi havia tota una sèrie de casetes on venien paperines de cigrons cuits, tramussos i xufles. També patates fregides i xocolatines pels més rics. Nosaltres estàvem contents amb els cigrons cuits (encara m’agraden) que valien un ral (0,25 pts.) la paperina.
D’allà també sortien uns cotxes de cavalls descoberts (com els que circulen pel Central Park, de Nova York) però amb els cavalls segurament més prims per que els nostres menjaven certament menys.
Si no recordo malament pujaven Rambles amunt fins a la Plaça de Catalunya i baixaven per l’altra banda.
La gran atracció dels diumenges al mati al port eren els venedors ambulants.
L’actor de cine Manolo Morán, els interpretava magníficament.
Eren uns personatges (els avantpassats del “top manta” d’avui i dels que van venent catifes per la platja) que es posaven darrera d’una petita taula plegable plena de la seva mercaderia i començaven a cridar com a bojos dient que tenien l’elixir meravellós que curava els mals d’amors o qualsevol altre cosa igualment inversemblant i que t’ho donaven, NO per 5, ni per 4, ni per 3, ni tan sols per 2 pessetes, sinó per 1 i, a sobre, et regalaven una pinta d’aquell material nou que s’acabava d’inventar (plàstic) i que durava per sempre més...
I venien de tot i més. I la gent picava que donava gust de veure-ho. I nosaltres, com no podíem picar per manca d’efectiu, ens ho passàvem d’allò més bé en veure als altres caure-hi.
En aquestes passejades matinals dels diumenges abans de vacances, sempre érem grups de 3 o 4 nois i 4 o 5 noies.
Sembla que les mares les instruïen dient que era molt convenient que sempre haguessin més noies que nois.
Deu ser per allò de “l’union fait la force”. O perquè la experiència els ensenyava que el risc estava en els números pars, mentre els senars eren els segurs.
Però, tant se valia, així anàvem entrenant-nos per la “guerra dels sexes” que, evidentment, no tenia res a veure amb la d’ara.
Per que enteneu el que vull dir, considerem que quan sortíem un grup mixt com he dit, les noies sempre anaven juntes i gairebé sempre agafades del braç mentre nosaltres anàvem amb les mans a les butxaques a manca d’un millor lloc on haurien volgut posar-les.
No penseu malament: estic referint-me al voltant de l’espatlla de la “donzella” escollida. Aquesta era la màxima aspiració “protectora” possible en aquells temps.
Així vaig familiaritzar-me molt amb una tal Mercè, els pares de la qual tenien una botiga de perfumeria al carrer Ample, cantonada Regomir (pràcticament davant de casa) i que sembla sentia una certa debilitat per un servidor.
La realitat era que ella em tenia vist i revist quan jo ni tant sols sabia que existia. Però aquell any, de repent, es posà a florir i va ser quan es féu “la llum!” als meus ulls, cecs fins llavors.
Això demostra que, com la major part dels nois d’aquella edat i d’aquell temps jo era una mica retardat.
A les vacances –com llavors la gent normal no marxava a la Ribera Maya -ni tan sols a Manresa- els joves ens ho muntàvem bàsicament a base de platja.
A la Pl. Antonio López, agafàvem el 33 (que era una jardinera, o sigui amb els costats oberts, i es podia pujar i baixar des del seients) que ens deixava als banys Orientals.
Jo acostumava a muntar al darrera (on hi havia el para-xocs del tramvia) agafat com podia. En realitat, tots els tramvies de Barcelona anaven carregats de nois al darrera i a les dues entrades posteriors.
Com que a les hores de més afluència tots els tramvies anaven plens de gent dreta a les plataformes i fins i tot al espai entre els seients, els revisors o cobradors (les màquines automàtiques varen trigar molts anys a venir) amb prou feina podien cobrar a la gent que anava seguda.
Tots els demés NO pagàvem el ralet que valia. I si vèiem que el cobrador s’atansava massa llavors ens deixàvem anar del tramvia, en marxa, el que era bastant perillós però, en qualsevol cas, menys que si t’agafava el cobrador que et podia donar un parell de cleques.
En el Metro era el mateix. Hi havia els torns giratoris i passàvem per sota, doncs a les estacions (llevat de la Pl. De Catalunya) no hi havia gairebé mai cap inspector. Llavors, escoliem el vagó que anava més ple i quan en una estació vèiem pujar al revisor era el moment de baixar i esperar un altre tren.
Nosaltres no ho sabíem però estàvem construint la història del cine neorealista de Vittorio de Sica en el seu fantàstic “Laddri di biciclette” o de Rossellini, en “Roma, città aperta”.
Alguns ens deien trinxeraires, o “trinxes”, però no més ho érem en la mesura que havíem de viure en uns moments en els que la majoria vivia per sota del que ara s’anomena “llindar de la pobresa”... i calia espavilar-se.
Com, de fet, va passar també a l’Europa mig derruïda després de la Segona Guerra Mundial.
La platja de Barcelona que començava on comença la Barceloneta, o sigui al Gasòmetre, era una platja lliure fins arribar als Banys dels Astillers que tenien casetes per despullar-se i una espècie de taulell on deixaves la roba i et donaven una peça de llauna amb un número estampat a sobre i un cordill per lligar-la al canell.
A continuació venien els Banys Orientals, que ja disposaven d’un edifici de fusta, pintat a ratlles blaves i blanques, i a dins hi havia com unes casetes adossades en fileres, formant varis passadissos i tres seccions. Famílies (mixtes), Homes i Dónes. Les claus de les casetes havies d’endur-te-les, lligades al banyador.
Aquestes seccions també es mantenien a la platja pròpiament dita per mitjans d’unes cordes gruixudes que baixaven fins a l’aigua.
Més amunt i abans d’arribar al Club Natació Barcelona, però tocant-se, hi havia els Banys de San Sebastián, que ja era un establiment de pedra amb seccions i casetes com als Orientals, però amb moltes dutxes i altres serveis.
En realitat, eren els banys de la gent benestant de la ciutat, i estaven separats de la resta per un mur mig de pedra i mig d’encanyissada.
A més, uns anys després, es va construir una piscina de 50 metres a l’aire lliure (tocant a l’edifici) que va tenir un èxit immediat.
A la dreta d’aquests banys, i també separats de la mateixa forma, estava el Club Natació Barcelona.
Què fèiem nosaltres?
Ens posàvem d’acord amb les nenes (la Mercè, la Raquel –una “imponent”rosa de 16 anys, que era la meva preferida encara que jo tingués només 14, o potser per això mateix- i la Conchita eren les més addictes al nostre grup: l’Antonio, el Carles Orta, el Rucabado i jo) per a trobar-nos a la secció de famílies dels Orientals, en un determinat lloc (sempre el mateix), i als vols de les 11 del matí, quan la platja ja començava a estar plena .
Elles anaven pagant i llogant només una caseta per totes.
Nosaltres ens baixàvem a la platja lliure i, com dúiem ja el banyador, ens despullàvem (total una camisa, els calçotets, els pantalons curts i les espardenyes), fèiem un paquet lligat amb el cinturó i així creuàvem els Banys Astilleros fins a arribar als Orientals.
Per creuar de la platja lliure als banys públics i no arriscar-nos a que els vigilants ens agafessin, ens llençàvem a l’aigua amb el paquet al cap i com tots nedàvem força bé, a braça, creuàvem a l’altre banda, sortint a la sorra als llocs on hi havia més gent.
Quan finalment arribàvem al lloc de trobada, les noies agafaven la nostra roba i la duien a la caseta. Mai vàrem tenir cap problema.
Llavors venia lo realment bo.
Elles no sabien nedar (o ho feien veure), i nosaltres, els cavallers de la “taula rodona” havíem d’ensenyar-les.
Primer les feien posar-se planes sobre els nostres “robusts” avantbraços (realment, eren com a “sardines” però nosaltres els notàvem com si fossin els de Hulk, la Massa) de manera que la seva cintura venia a caure sobre la ma esquerra i la ma dreta queia, com qui no vol la cosa, a ran del pit.
Llavors, caminàvem on l’aigua ens arribava al nostre pit i així elles flotaven una mica i bellugaven braços i cames llençant petits xisclets nerviosos i nosaltres ens sentíem com herois.
La segona part era la passejada fins a la bota!
A uns 40 o 50 mts de la sorra i cada 100 o 150 mts. de separació flotaven, ancorats al fons, uns barrils de fusta buits, dels que hi ha a les bodegues pel vi, i que tothom havia batejat com “la bota”; una soga molt gruixuda lligada per l’altre extrem a una gran pedra a la sorra, la mantenia en posició perpendicular a la platja.
La passejada consistia en dur a les noies, agafades al nostre coll, i sobre la nostre esquena, fins a la bota.
Naturalment, teníem que anar a braça i procuràvem fer-ho tan poc a poc com podíem amb l’excusa de no fer-les tragar aigua.
La realitat era que s’agafaven com si s’estiguessin ofegant, mortes de por.
Però, els que quasi ens ofegàvem érem nosaltres: primer perquè no ens deixaven respirar bé i després de l’emoció de sentir a l’esquena com s’incrustaven aquelles protuberàncies que, tot i incipients, ja es feien notar.
Amb els anys, és clar, es feien notar més i més...
Rumiant sobre aquestes experiències ara, estic segur que totes sabien nedar més bé que nosaltres i tenien tanta por d’ofegar-se com hauria pogut tenir una sirena.
Però els agradava tant o més que a nosaltres i es feien les pobres criatures dèbils i necessitades de protecció... que això les dones sempre han sabut fer-ho d’allò més bé!
El problema es presentava a la tornada de la bota, doncs a vegades (gairebé sempre) teníem una certa dificultat per a dissimular les nostres “emocions” més íntimes i havíem de descarregar-la mercaderia abans de sortir de l’aigua, de fet quan ens arribava a sobre de la cintura... el que els feia molta gràcia, doncs evidentment, eren molt més llestes que nosaltres i sabien perfectament el que passava.
Per vestir-nos cap problema. Ens vestíem a la caseta després d’elles, doncs els empleats dels banys no podien saber si havíem entrat per la porta o no.
I cap a casa, de nou, amb el tramvia 33.
Això va durar més o menys fins a acabar l’escola, quan la Mercè i l’Orta i la Raquel i el Rucabado varen començar a sortir més en serio. L’Antonio i jo vàrem restar cèlibes i sense compromís.
També érem dels més despreocupats del tema i amb menys recursos econòmics, sobre tot jo.
Tanmateix, ni la Mercè ni la Raquel varen arribar enlloc. Carlos Orta va marxar cap a Saragossa i el Rucabado (que era d’una família molt coneguda a Barcelona) va passar a estudiar Batxillerat als escolapis de Balmes.
I tot això demostra un cop més que per a ser feliç no cal gaire més que una mica d’imaginació i no tantes històries com calen ara...
Amen!
Curious97
lunes, 26 de noviembre de 2007
Memóries XV
Memòries XV
Bé, doncs, “com dèiem ahir”, reprenem els fets on els vàrem deixar al capítol XII.
Embadalit, contemplava la desfilada dels legionaris per la Gran Via i, com molta gent de la que els aclamava, pensava que quelcom estava canviant.
Jo no havia vist mai encara una desfilada militar, amb soldats marxant amb disciplina i ordre.
Havia vist els milicians en camions cridant i disparant trets a l’aire i d’altres corrent i cantant “a las barricadas, a las barricadas por el triunfo de la confederación...” o “Hijos del pueblo, te oprimen cadenas...” o aquell tan famós de “Arriba parias de la tierra, en pie famélica legión, atruena la razón en marcha, es el fin de la opresión...”, que són els primers compassos de La Internacional soviética.
Tothom campava com i per on volien.
Però aquells que ara desfilaven eren diferents. En columna de quatre (perquè així s’allargaven més), nets, ben uniformats, amb bandes militars interpretant els himnes (la música no més) de la Legió (soy el novio de la muerte...) i d’altres, segons els cossos que desfilaven...
Per a un noi de 12 anys i escaig, l’espectacle era força al•lucinant, oi?
Però “fotia” una rasca molt respectable i l’avia, veient que la cosa s’allargava i que no anàvem massa abrigats, decidí tornar cap a casa.
L’endemà mateix, el primer que l’avia féu va ser cercar i anar a trobar-se amb els capellans que coneixia i amb els escolapis que havien tornat a l’escola del carrer Ample.
La escola havia estat ocupada per algun organisme del PSUC, sinó estic equivocat, i per tant, no havia sofert cap dany, llevat que la capella havia estat totalment destrossada. No així l’Església de la Mercè que sí es va haver de reconstruir en part.
Doncs bé, paulatinament, les nostres vides tornaren a reprendre un ritme més normal, dins de l’anormalitat de viure en una ciutat conquerida quina reputació era vista amb sospites per les autoritats del moment.
Com a primera providència, es va prohibir l’ús del català en qualsevol activitat pública i/o oficial així com les manifestacions culturals típicament catalanes, com per exemple les sardanes.
Es va establir immediatament un alcalde. Miquel Mateu y Pla (empresari català de vins, propietari del Castell de Peralada, home de dretes i simpatitzant del nou règim), que al 1941 esdevindria, a més, el President de La Caixa, amb la missió de retornar-li l’esplendor antic perdut durant i immediatament després de la guerra.
Però la autoritat efectiva estava en mans del Governador Civil, Wenceslao Fernàndez Oliveros, anomenat directament per Franco. Aquest governador va governar Barcelona amb mà forta el temps que hi va ser, com es pot deduir de la següent afirmació, feta a l’agost del 39.
“Nuestro formidable ejército, creación asombrosa del Caudillo, vino aquí en marcha triunfal a salvar a los buenos españoles y a vencer, pero no a convencer, a los enemigos de España. Que no se imaginen, pues, que nos urja adoptar una indigna actitud depreciatoria, para tratar de convencerlos”
Els primers anys, però, encara manava més el Governador Militar, i el primer que tinguérem a Barcelona, si no recordo malament fou durant un temps curt, doncs aviat passà al govern central com a cap de premsa i propaganda, res més que al general Millàn Astray, manc i borni.
D’aquest personatge és famosa la seva baralla dialèctica amb el Miguel de Unamuno a Salamanca, i també que el 1941 va haver d’emigrar a Lisboa, perquè es va enamorar de Rita Gasset (no Rosa Gasset, sisplau), cosina del filòsof Ortega y Gasset, i que, com la va deixar en estat de bona esperança, va haver d’abandonar a la seva esposa Elvira, marxant amb la Rita a Lisboa a tenir la seva filla Peregrina. (El nom li deurien posar perquè potser pensaven que s’haurien de passar la resta de la seva vida anant d’un costat a l’altre)
Ja compreneu que en aquells moments hauria pogut organitzar-se un escàndol majúscul de fer-se públic un esdeveniment com aquell.
Encara no havia passat un mes de la caiguda de Barcelona i Franco ja va celebrar la seva primera desfilada de la Victòria.
Va ser un dimecres 21 de febrer i Franco va institucionalitzar llavors les seves aparicions a la tribuna de l’edifici dels sindicats, a la Via Laietana.
Desfilaren més de 100.000 homes i jo vaig anar a veure-ho com era natural i perquè estava en una finestra de l’Hotel Suís, on anava esporàdicament per si necessitaven ajut amb els clients.
Finalment, el 1er d’abril del 39, varen escoltar per la radio aquell part de guerra tan famós:
"En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado."
Aquell 1939, tinguérem novetats a la família.
- La tia Lola va començar a sortir amb un noi (l’Augusto)
- La tia Angelina va donar a llum a una bessonada que va morir en néixer. Però a finals de l’any, va tornar a quedar encinta de la seva filla Angelita.
- Del Miquel no en sabíem res.
- Jo tornava a anar als Escolapis
- Vàrem tornar a canviar de pis. Agafem un pis més gran que l’Angelina converteix en pensió.
- El Frederic és depurat
- Començo la meva activitat com a venedor d’entrepans.
La tia Lola, que recordo com una noia molt bufona i simpàtica, va tornar un diumenge molt riallera i li va dir a l’avia que havia conegut un noi mol eixerit i atractiu que es deia Augusto.
L’havia conegut en un ball on anava amb amigues a passar la tarda. La tieta Lola ja deuria anar pels 25 anys i, en aquells temps, 25 eren molts anys per una noia que encara no estava casada.
Les males llengües deien que “corria el risc de quedar-se per a vestir sants...”
Així que la pobreta va arribar molt contenteta i pensant que ja havia “pescat”.
El Augusto no era mal noi, però ara, amb la experiència i la “saviesa” que donen els anys, diria que era una mica “fantasma”, o potser una persona amb complexa de superioritat, evidentment, en relació a una família com la nostra d’extracció totalment humil.
La d’ell, segons deia, havia tingut moments “d’esplendor” abans la guerra civil i és cert que semblava haver tingut una formació d’un cert nivell.
Segons ell, havia cursat estudis de batxillerat als jesuïtes del carrer Casp, doncs els seus pares s’ho podien permetre. A l’inici del nostre conflicte, però, el seu pare l’havien agafat els republicans i no en saberen mai res més.
Com a conseqüència ho perderen tot i tingueren que viure durant la guerra com bonament pogueren. La germana gran, Zulema, (que era monja) va haver de fugir cap a l’Argentina i sembla s’hi estava en un convent a Còrdova.
L’altre germana mitjana, Rosario, era infermera del Clínic i hi continuava.
En quant a ell, treballava de delineant en una empresa d’arquitectes de on el varen despatxar quan varen agafar al seu pare.
Pot ser que tot això fos veritat. Qui sap!
De tota manera, quan va terminar la guerra civil es trobava, segons deia, ple de projectes i de relacions que havien de dur-li la fortuna... Però la realitat és que sempre sortia alguna “pega” que li ho engegava tot en l’aire. Qüestió de mala sort o simple xerrameca...
Jo era massa jove per a esbrinar-ho.
Sí que me’n vaig adonar que ni a l’avia ni a la tia Angelina els queia massa bé, però com la tieta Lola n’estava tant d’ell, no gosaven oposar-se-li massa fort...
En qualsevol cas, es varen casar a primers del 1940 a l’església de la Mercè.
Tinc un record més aviat borrós d’aquella cerimònia. El record més clar és que la tia Lola duia un pomet de flors blanques i vestia un vestit de carrer. De l’Augusto tot el que recordo és que dui corbata, cosa que no estava massa acostumat a veure en aquells temps.
De viatge de noces varen anar a passar uns dies a La Garriga, on em sembla que ell coneixia algú.
Jo vaig tornar a l’escola immediatament la varen obrir, que fou també pràcticament l’endemà de l’entrada dels nacionalistes a Barcelona.
Es tractava de tractar de salvar el curs com poguéssim. Tots els d’aquella escola havíem de cursar uns estudis semblants als del Peritatge Mercantil, que se’n deien de Comerç. Com una espècia de F.P. vaja.
Normalment, aquells estudis s’acabaven als 16 anys i s’iniciaven als 12. Com tots nosaltres ja en teníem 13 era, doncs, qüestió de no perdre pas ni un minut.
I de fet, varen acabar als 16 anys, al 1942.
Tots nosaltres, havíem seguit més o menys estudis a les escoles de la Generalitat (com jo al Baixeres), i per tant, no estàvem massa retardats respecte a la formació que hauríem rebut dels Escolapis de no haver estat per la guerra. El que fallava més era la religió.
Érem 20 o 22, i com podeu comprendre, estàvem d’allò més contents de retrobar-nos quasi tots. De fet, només mancaven 4 dels que no sabérem res més.
Jo vaig tornar a agafar sota la meva protecció a l’Ostench i els de Poble Nou (Banyeres, Jesús del Alba i Joan Ferrer) em vàrem convèncer per anar a jugar a futbol al Júpiter de Poble Nou, que llavors celebrava el 30 aniversari.
Així que alguns diumenges anava cap a Poble Nou, amb el tramvia 36 (que sortint del Passeig de Colon, anava fins al Passeig de Pujades) i el Banyeres (que era com jo d’alçada) em deixava unes botes i un equip (pantalons curts i camisa).
Jo no era molt bo, però jugant de defensa (llavors la configuració dels equips era: porter, 2 defenses, 3 mitjos i 5 davanters), com era alt i força bestia, imposava un cert respecte.
Però quan vaig plegar de l’escola ho vaig haver de deixar per manca de temps.
Com a anècdota trista de la meva activitat futbolística puc recordar que vaig lesionar a un bon amic (el Jesús del Alba), a qui, en un entrada terrible per part meva, li vaig trencar el turmell...
L’any 1992 ens vàrem trobar a l’Escola tots, amb motiu del 75 aniversari de la escola, i el tal del Alba encara anava coix...
No sé pas com s’ho varen fer, però els Pares Escolapis, quan varen obrir les classes de nou, tenien tots els llibres que calien, tot el material escolar necessari i totes les classes a punt.
Així, el 1940, va sortir la 1ª promoció de Comerç, i el 42, sortíem nosaltres com la 3ª promoció.
L’única diferència era que les classes es feien en castellà quan abans les fèiem en català.
Un altre diferència, des del meu punt de vista al menys, era que m’havien comprat un davantal com els dels altres nois (els famosos de ratllats blaus i blancs) i, per tant, ja era igual que ells.
A la missa diària, jo seguia ajudant, però al Rosari el Padre Gironés ja no em picava a l’esquena. Potser se’n havia adonat que em feia menys mal a mi que el que es podia fer ell.
No obstant, amb els que érem més “costauds”, com el Bayarri, Flotats i jo mateix, es prenia la revenja amb escreix.
Quan ens pescava garlant a classe (ell ensenyava Mates i Religió) s’havia acostumat a colpejar-nos la palma de les mans amb el regle. El regle en qüestió era curt però en forma de paral•lelepípede, no pla com els fan ara. Els quatre costats, a més, estaven resseguits per una peça metàl•lica incrustada, o sigui que quan picava a la ma, coïa bastant.
I el súmmum era quan estava molt empipat perquè li havíem fet alguna jugada bruta. Llavors, ens feia posar els dits ajuntats cap a munt, i colpejava al mig.
Allò feia mal de veritat! Però cap de nosaltres va protestar mai ni va deixar anar cap “ui” o “ai”!
I és que havíem passat ja una guerra...!
Però, al mateix temps, el P. Gironés tenia un gran cor; així a l’hora d’esbarjo de la tarda, en lloc de sortir al patí va agafar el costum de explicar-nos narracions de escriptors famosos, com “La Vall dels Gegants”, de Peter B. Kyne, “El coratge del capità Plum”, de J. Oliver Curwood o el que va causar-nos una gran impressió, el gran “Norte contra Sur”, magnífica novel•la de Juli Verne, sobre la guerra civil nord-americana.
Teníem summament recent la nostra pròpia!
En els quasi quatre anys que vàrem conviure amb ell, el Padre Gironés ens va familiaritzar amb els escriptors que llavors s’editaven més, com Zane Grey, Emilio Salgari, Jack London, Dumas fill, o Julio Verne.
A més, la gràcia que tenia era que ell coneixia els llibres molt bé, i llavors més que llegir-los, els narrava. De tan en tant, llegia un fragment però, tot seguit, continuava de memòria o resumint.
I jo llegia tot el que podia que era molt, doncs el Pare Camps (encarregat del magatzem de material i de la biblioteca de la escola) sabia que jo no podia comprar molts llibres i me’ls anava deixant, doncs veia que els hi tornava amb molta cura.
Així va ser com vaig enganxar-me a la lectura i poc a poc vaig anar adquirint una petita cultureta literària.
Pel que fa als TBOs (o còmics com se’n diu ara) seguia tenint accés a través del meu amic Antonio, com ja he dit abans.
Hi ha un lapse de temps quan no arriben els americans (suposo que per culpa de la II Guerra Mundial9 i en canvi proliferen els TBOs que podríem dir del regim.
Els més importants eren “Flechas i Pelayos” (començaren el 1938, però arribaren a Barcelona al final de la nostre guerra); Juan Centella (creat a la Itàlia de Mussolini el 1938 amb el nom de Dick Fulmine, arribat a Espanya el 1940); Chicos (del 1938, amb un dels personatges més simpàtics, un noi de nom Cuto); Roberto Alcázar y Pedrin (també del 1940); El Guerrero del Antifaz (que s'inicià en el 1944) i, el 1948, les Hazañas Bélicas, de Boixcar, totes amb referència a la II Guerra Mundial.
En aquella època vaig també afeccionar-me a unes novel•letes de la col•lecció “Hombres Audaces” (American pulp novels & heroes) que el pare Camps comprava a la Editorial Bruguera i que totes emfatitzaven els nobles ideals del protagonistes que lluitaven per la justícia i per la pau del món.
Una, tractava de Doc Savage, de Lester Dent. Que venien traduïts com els “Fabulosos 5, Pat i l’home de bronze”. Aquests 5 eren cinc científics de reputació mundial.
1 – El famós industrial químic, Coronel Andrew Blodgett *Monk* i la seva mascota, el porquet “Habeas Corpus”. Li deien Monk perquè era pelut i tenia la força d’un goril•la.
2 – L’advocat Brigadier General Theodore Marley “Ham” Brooks, a qui “Monk” li deia “picaplets”
Sempre duia un bastó que, en realitat, tenia una espècie de floret dins.
3 – L’enginyer Coronel John “Renny” Renwick. Que tenia uns punys com a dos pistons de tendrums i ossos, que s’especialitzava en trencar portes a cops de punys.
4 – L’enginyer de telecomunicacions Comandant Thomas J. “Long Tom” Roberts. Prim com una escombra però un geni de l’electricitat. I
5 – L’arqueòleg i geòleg William Harper “Johny” Littlejohn.
La cosina de Doc Savage, Pat Savage, era una morena sensacional, molt agosarada, que sempre posava en problemes al seu cosí. Parlava 10 o 12 llengües.
I, finalment, el mateix Doc Savage, cirurgià eminent, que a més superava a tots cinc en cada una de les seves especialitats, que per a comunicar-se entre ells els havia ensenyat el Maia antic, i que tenia el seu laboratori a l’Antàrtica, on duia els dolents que agafaven i els transformava en persones bones per mitjans d’una delicada operació quirúrgica al cervell...
Un altre, era la Sombra, de Walter B. Gibson, un extraordinari lluitador contra el crim organitzat, que ningú coneixia i que sempre, evidentment, sortia triomfant de les empreses més àrdues. Li deien “La Sombra” per que tot el que sempre es veia d’ell era la seva ombra.
Un altre fou Pete “Pistol” Rice, el Sheriff de la “Quebrada del Buitre”, de Austin Gridley. Es definia a si mateix com a llargarut, més aviat lleig, cara arrugada i tustada pel Sol, ulls grisos acerats, cabells castanys, i sempre duia un “Stetson”, el famós barret texà. Anava sempre a favor dels indis i tenia una punteria infalible amb els seus dos 45s.
El quart d’aquesta col•lecció era Bill Barnes, de George L. Eaton. Era el millor pilot de combat que hagués mai existit al temps que dissenyador d’avions de combat. En la seva primera aventura “Los Halcones del Cráter” descobreix una fabulosa fortuna en el fons d’un cràter que li permet dedicar-se a combatre el crim organitzat, sempre lluitant contra altres aviadors “dolents”.
I entrem al 1940.
Curious97
Bé, doncs, “com dèiem ahir”, reprenem els fets on els vàrem deixar al capítol XII.
Embadalit, contemplava la desfilada dels legionaris per la Gran Via i, com molta gent de la que els aclamava, pensava que quelcom estava canviant.
Jo no havia vist mai encara una desfilada militar, amb soldats marxant amb disciplina i ordre.
Havia vist els milicians en camions cridant i disparant trets a l’aire i d’altres corrent i cantant “a las barricadas, a las barricadas por el triunfo de la confederación...” o “Hijos del pueblo, te oprimen cadenas...” o aquell tan famós de “Arriba parias de la tierra, en pie famélica legión, atruena la razón en marcha, es el fin de la opresión...”, que són els primers compassos de La Internacional soviética.
Tothom campava com i per on volien.
Però aquells que ara desfilaven eren diferents. En columna de quatre (perquè així s’allargaven més), nets, ben uniformats, amb bandes militars interpretant els himnes (la música no més) de la Legió (soy el novio de la muerte...) i d’altres, segons els cossos que desfilaven...
Per a un noi de 12 anys i escaig, l’espectacle era força al•lucinant, oi?
Però “fotia” una rasca molt respectable i l’avia, veient que la cosa s’allargava i que no anàvem massa abrigats, decidí tornar cap a casa.
L’endemà mateix, el primer que l’avia féu va ser cercar i anar a trobar-se amb els capellans que coneixia i amb els escolapis que havien tornat a l’escola del carrer Ample.
La escola havia estat ocupada per algun organisme del PSUC, sinó estic equivocat, i per tant, no havia sofert cap dany, llevat que la capella havia estat totalment destrossada. No així l’Església de la Mercè que sí es va haver de reconstruir en part.
Doncs bé, paulatinament, les nostres vides tornaren a reprendre un ritme més normal, dins de l’anormalitat de viure en una ciutat conquerida quina reputació era vista amb sospites per les autoritats del moment.
Com a primera providència, es va prohibir l’ús del català en qualsevol activitat pública i/o oficial així com les manifestacions culturals típicament catalanes, com per exemple les sardanes.
Es va establir immediatament un alcalde. Miquel Mateu y Pla (empresari català de vins, propietari del Castell de Peralada, home de dretes i simpatitzant del nou règim), que al 1941 esdevindria, a més, el President de La Caixa, amb la missió de retornar-li l’esplendor antic perdut durant i immediatament després de la guerra.
Però la autoritat efectiva estava en mans del Governador Civil, Wenceslao Fernàndez Oliveros, anomenat directament per Franco. Aquest governador va governar Barcelona amb mà forta el temps que hi va ser, com es pot deduir de la següent afirmació, feta a l’agost del 39.
“Nuestro formidable ejército, creación asombrosa del Caudillo, vino aquí en marcha triunfal a salvar a los buenos españoles y a vencer, pero no a convencer, a los enemigos de España. Que no se imaginen, pues, que nos urja adoptar una indigna actitud depreciatoria, para tratar de convencerlos”
Els primers anys, però, encara manava més el Governador Militar, i el primer que tinguérem a Barcelona, si no recordo malament fou durant un temps curt, doncs aviat passà al govern central com a cap de premsa i propaganda, res més que al general Millàn Astray, manc i borni.
D’aquest personatge és famosa la seva baralla dialèctica amb el Miguel de Unamuno a Salamanca, i també que el 1941 va haver d’emigrar a Lisboa, perquè es va enamorar de Rita Gasset (no Rosa Gasset, sisplau), cosina del filòsof Ortega y Gasset, i que, com la va deixar en estat de bona esperança, va haver d’abandonar a la seva esposa Elvira, marxant amb la Rita a Lisboa a tenir la seva filla Peregrina. (El nom li deurien posar perquè potser pensaven que s’haurien de passar la resta de la seva vida anant d’un costat a l’altre)
Ja compreneu que en aquells moments hauria pogut organitzar-se un escàndol majúscul de fer-se públic un esdeveniment com aquell.
Encara no havia passat un mes de la caiguda de Barcelona i Franco ja va celebrar la seva primera desfilada de la Victòria.
Va ser un dimecres 21 de febrer i Franco va institucionalitzar llavors les seves aparicions a la tribuna de l’edifici dels sindicats, a la Via Laietana.
Desfilaren més de 100.000 homes i jo vaig anar a veure-ho com era natural i perquè estava en una finestra de l’Hotel Suís, on anava esporàdicament per si necessitaven ajut amb els clients.
Finalment, el 1er d’abril del 39, varen escoltar per la radio aquell part de guerra tan famós:
"En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado."
Aquell 1939, tinguérem novetats a la família.
- La tia Lola va començar a sortir amb un noi (l’Augusto)
- La tia Angelina va donar a llum a una bessonada que va morir en néixer. Però a finals de l’any, va tornar a quedar encinta de la seva filla Angelita.
- Del Miquel no en sabíem res.
- Jo tornava a anar als Escolapis
- Vàrem tornar a canviar de pis. Agafem un pis més gran que l’Angelina converteix en pensió.
- El Frederic és depurat
- Començo la meva activitat com a venedor d’entrepans.
La tia Lola, que recordo com una noia molt bufona i simpàtica, va tornar un diumenge molt riallera i li va dir a l’avia que havia conegut un noi mol eixerit i atractiu que es deia Augusto.
L’havia conegut en un ball on anava amb amigues a passar la tarda. La tieta Lola ja deuria anar pels 25 anys i, en aquells temps, 25 eren molts anys per una noia que encara no estava casada.
Les males llengües deien que “corria el risc de quedar-se per a vestir sants...”
Així que la pobreta va arribar molt contenteta i pensant que ja havia “pescat”.
El Augusto no era mal noi, però ara, amb la experiència i la “saviesa” que donen els anys, diria que era una mica “fantasma”, o potser una persona amb complexa de superioritat, evidentment, en relació a una família com la nostra d’extracció totalment humil.
La d’ell, segons deia, havia tingut moments “d’esplendor” abans la guerra civil i és cert que semblava haver tingut una formació d’un cert nivell.
Segons ell, havia cursat estudis de batxillerat als jesuïtes del carrer Casp, doncs els seus pares s’ho podien permetre. A l’inici del nostre conflicte, però, el seu pare l’havien agafat els republicans i no en saberen mai res més.
Com a conseqüència ho perderen tot i tingueren que viure durant la guerra com bonament pogueren. La germana gran, Zulema, (que era monja) va haver de fugir cap a l’Argentina i sembla s’hi estava en un convent a Còrdova.
L’altre germana mitjana, Rosario, era infermera del Clínic i hi continuava.
En quant a ell, treballava de delineant en una empresa d’arquitectes de on el varen despatxar quan varen agafar al seu pare.
Pot ser que tot això fos veritat. Qui sap!
De tota manera, quan va terminar la guerra civil es trobava, segons deia, ple de projectes i de relacions que havien de dur-li la fortuna... Però la realitat és que sempre sortia alguna “pega” que li ho engegava tot en l’aire. Qüestió de mala sort o simple xerrameca...
Jo era massa jove per a esbrinar-ho.
Sí que me’n vaig adonar que ni a l’avia ni a la tia Angelina els queia massa bé, però com la tieta Lola n’estava tant d’ell, no gosaven oposar-se-li massa fort...
En qualsevol cas, es varen casar a primers del 1940 a l’església de la Mercè.
Tinc un record més aviat borrós d’aquella cerimònia. El record més clar és que la tia Lola duia un pomet de flors blanques i vestia un vestit de carrer. De l’Augusto tot el que recordo és que dui corbata, cosa que no estava massa acostumat a veure en aquells temps.
De viatge de noces varen anar a passar uns dies a La Garriga, on em sembla que ell coneixia algú.
Jo vaig tornar a l’escola immediatament la varen obrir, que fou també pràcticament l’endemà de l’entrada dels nacionalistes a Barcelona.
Es tractava de tractar de salvar el curs com poguéssim. Tots els d’aquella escola havíem de cursar uns estudis semblants als del Peritatge Mercantil, que se’n deien de Comerç. Com una espècia de F.P. vaja.
Normalment, aquells estudis s’acabaven als 16 anys i s’iniciaven als 12. Com tots nosaltres ja en teníem 13 era, doncs, qüestió de no perdre pas ni un minut.
I de fet, varen acabar als 16 anys, al 1942.
Tots nosaltres, havíem seguit més o menys estudis a les escoles de la Generalitat (com jo al Baixeres), i per tant, no estàvem massa retardats respecte a la formació que hauríem rebut dels Escolapis de no haver estat per la guerra. El que fallava més era la religió.
Érem 20 o 22, i com podeu comprendre, estàvem d’allò més contents de retrobar-nos quasi tots. De fet, només mancaven 4 dels que no sabérem res més.
Jo vaig tornar a agafar sota la meva protecció a l’Ostench i els de Poble Nou (Banyeres, Jesús del Alba i Joan Ferrer) em vàrem convèncer per anar a jugar a futbol al Júpiter de Poble Nou, que llavors celebrava el 30 aniversari.
Així que alguns diumenges anava cap a Poble Nou, amb el tramvia 36 (que sortint del Passeig de Colon, anava fins al Passeig de Pujades) i el Banyeres (que era com jo d’alçada) em deixava unes botes i un equip (pantalons curts i camisa).
Jo no era molt bo, però jugant de defensa (llavors la configuració dels equips era: porter, 2 defenses, 3 mitjos i 5 davanters), com era alt i força bestia, imposava un cert respecte.
Però quan vaig plegar de l’escola ho vaig haver de deixar per manca de temps.
Com a anècdota trista de la meva activitat futbolística puc recordar que vaig lesionar a un bon amic (el Jesús del Alba), a qui, en un entrada terrible per part meva, li vaig trencar el turmell...
L’any 1992 ens vàrem trobar a l’Escola tots, amb motiu del 75 aniversari de la escola, i el tal del Alba encara anava coix...
No sé pas com s’ho varen fer, però els Pares Escolapis, quan varen obrir les classes de nou, tenien tots els llibres que calien, tot el material escolar necessari i totes les classes a punt.
Així, el 1940, va sortir la 1ª promoció de Comerç, i el 42, sortíem nosaltres com la 3ª promoció.
L’única diferència era que les classes es feien en castellà quan abans les fèiem en català.
Un altre diferència, des del meu punt de vista al menys, era que m’havien comprat un davantal com els dels altres nois (els famosos de ratllats blaus i blancs) i, per tant, ja era igual que ells.
A la missa diària, jo seguia ajudant, però al Rosari el Padre Gironés ja no em picava a l’esquena. Potser se’n havia adonat que em feia menys mal a mi que el que es podia fer ell.
No obstant, amb els que érem més “costauds”, com el Bayarri, Flotats i jo mateix, es prenia la revenja amb escreix.
Quan ens pescava garlant a classe (ell ensenyava Mates i Religió) s’havia acostumat a colpejar-nos la palma de les mans amb el regle. El regle en qüestió era curt però en forma de paral•lelepípede, no pla com els fan ara. Els quatre costats, a més, estaven resseguits per una peça metàl•lica incrustada, o sigui que quan picava a la ma, coïa bastant.
I el súmmum era quan estava molt empipat perquè li havíem fet alguna jugada bruta. Llavors, ens feia posar els dits ajuntats cap a munt, i colpejava al mig.
Allò feia mal de veritat! Però cap de nosaltres va protestar mai ni va deixar anar cap “ui” o “ai”!
I és que havíem passat ja una guerra...!
Però, al mateix temps, el P. Gironés tenia un gran cor; així a l’hora d’esbarjo de la tarda, en lloc de sortir al patí va agafar el costum de explicar-nos narracions de escriptors famosos, com “La Vall dels Gegants”, de Peter B. Kyne, “El coratge del capità Plum”, de J. Oliver Curwood o el que va causar-nos una gran impressió, el gran “Norte contra Sur”, magnífica novel•la de Juli Verne, sobre la guerra civil nord-americana.
Teníem summament recent la nostra pròpia!
En els quasi quatre anys que vàrem conviure amb ell, el Padre Gironés ens va familiaritzar amb els escriptors que llavors s’editaven més, com Zane Grey, Emilio Salgari, Jack London, Dumas fill, o Julio Verne.
A més, la gràcia que tenia era que ell coneixia els llibres molt bé, i llavors més que llegir-los, els narrava. De tan en tant, llegia un fragment però, tot seguit, continuava de memòria o resumint.
I jo llegia tot el que podia que era molt, doncs el Pare Camps (encarregat del magatzem de material i de la biblioteca de la escola) sabia que jo no podia comprar molts llibres i me’ls anava deixant, doncs veia que els hi tornava amb molta cura.
Així va ser com vaig enganxar-me a la lectura i poc a poc vaig anar adquirint una petita cultureta literària.
Pel que fa als TBOs (o còmics com se’n diu ara) seguia tenint accés a través del meu amic Antonio, com ja he dit abans.
Hi ha un lapse de temps quan no arriben els americans (suposo que per culpa de la II Guerra Mundial9 i en canvi proliferen els TBOs que podríem dir del regim.
Els més importants eren “Flechas i Pelayos” (començaren el 1938, però arribaren a Barcelona al final de la nostre guerra); Juan Centella (creat a la Itàlia de Mussolini el 1938 amb el nom de Dick Fulmine, arribat a Espanya el 1940); Chicos (del 1938, amb un dels personatges més simpàtics, un noi de nom Cuto); Roberto Alcázar y Pedrin (també del 1940); El Guerrero del Antifaz (que s'inicià en el 1944) i, el 1948, les Hazañas Bélicas, de Boixcar, totes amb referència a la II Guerra Mundial.
En aquella època vaig també afeccionar-me a unes novel•letes de la col•lecció “Hombres Audaces” (American pulp novels & heroes) que el pare Camps comprava a la Editorial Bruguera i que totes emfatitzaven els nobles ideals del protagonistes que lluitaven per la justícia i per la pau del món.
Una, tractava de Doc Savage, de Lester Dent. Que venien traduïts com els “Fabulosos 5, Pat i l’home de bronze”. Aquests 5 eren cinc científics de reputació mundial.
1 – El famós industrial químic, Coronel Andrew Blodgett *Monk* i la seva mascota, el porquet “Habeas Corpus”. Li deien Monk perquè era pelut i tenia la força d’un goril•la.
2 – L’advocat Brigadier General Theodore Marley “Ham” Brooks, a qui “Monk” li deia “picaplets”
Sempre duia un bastó que, en realitat, tenia una espècie de floret dins.
3 – L’enginyer Coronel John “Renny” Renwick. Que tenia uns punys com a dos pistons de tendrums i ossos, que s’especialitzava en trencar portes a cops de punys.
4 – L’enginyer de telecomunicacions Comandant Thomas J. “Long Tom” Roberts. Prim com una escombra però un geni de l’electricitat. I
5 – L’arqueòleg i geòleg William Harper “Johny” Littlejohn.
La cosina de Doc Savage, Pat Savage, era una morena sensacional, molt agosarada, que sempre posava en problemes al seu cosí. Parlava 10 o 12 llengües.
I, finalment, el mateix Doc Savage, cirurgià eminent, que a més superava a tots cinc en cada una de les seves especialitats, que per a comunicar-se entre ells els havia ensenyat el Maia antic, i que tenia el seu laboratori a l’Antàrtica, on duia els dolents que agafaven i els transformava en persones bones per mitjans d’una delicada operació quirúrgica al cervell...
Un altre, era la Sombra, de Walter B. Gibson, un extraordinari lluitador contra el crim organitzat, que ningú coneixia i que sempre, evidentment, sortia triomfant de les empreses més àrdues. Li deien “La Sombra” per que tot el que sempre es veia d’ell era la seva ombra.
Un altre fou Pete “Pistol” Rice, el Sheriff de la “Quebrada del Buitre”, de Austin Gridley. Es definia a si mateix com a llargarut, més aviat lleig, cara arrugada i tustada pel Sol, ulls grisos acerats, cabells castanys, i sempre duia un “Stetson”, el famós barret texà. Anava sempre a favor dels indis i tenia una punteria infalible amb els seus dos 45s.
El quart d’aquesta col•lecció era Bill Barnes, de George L. Eaton. Era el millor pilot de combat que hagués mai existit al temps que dissenyador d’avions de combat. En la seva primera aventura “Los Halcones del Cráter” descobreix una fabulosa fortuna en el fons d’un cràter que li permet dedicar-se a combatre el crim organitzat, sempre lluitant contra altres aviadors “dolents”.
I entrem al 1940.
Curious97
viernes, 23 de noviembre de 2007
MEMÒRIES XIV
MEMÒRIES XIV
Petit complement de capítol anterior per si pot interessar a algú.
Informació addicional sobre el Miquel, amb foto enclosa, pot trobar-se a aquesta web:
http://64.233.183.104/search?q=cache:tO2xv7QB4lcJ:raforum.info/article.php3%3Fid_article%3D2913+*anarquista+miguel+garcia+garcia*&hl=en&ct=clnk&cd=5
Traducció d’un comentari sobre el llibre “Herois desconeguts”.
Editat el juliol 2005, a la Kate Sharpley Library, de Londres. ISSN 1479 9085, ISBN 1 873605 83 8.
“Es tracta d’un petit opuscle de 18 pàgines que dóna una impressió de primera mà sobre uns quants dels lluitadors anarquistes que foren empresonats i executats pel règim de Franco.
Gaire bé 70 anys més tard del inici de la guerra civil espanyola, en la que a prop d’un milió d’espanyols varen ser morts i desenes de milers executats, els successius governs continuen refusant obrir el llibre sobre les massacres de Franco durant la postguerra, els anys de repressió i els assassinats judicials dels lluitadors de la resistència anarquista que va rebutjar el govern Franquista.
30 anys de la mort de Franco, els principals partits polítics d’Espanya no volen alçar el vel de la brutalitat de l’era. Les tombes massives segueixen amagades i els lluitadors anarquistes de la resistència, considerats com a criminals.
La Kate Sharpley Library ha tractat de reobrir el debat sobre això imprimint un nombre d’articles escrits pel Miguel García, que apareixerien a Black Flag del 1971 al 1976.
En tan sols 18 pàgines dóna al lector una percepció de les vides, sacrificis i pensament dels homes que pagaren el preu final pel privilegi de continuar la lluita armada contra el govern de Franco molt després que la Guerra Civil hagués acabat. Miguel va ser un participant en aquesta resistència, arrestat el 1949, condemnat a mort, per la seva participació a la guerrilla urbana Tallion (Venjança); va ser un dels quatre membres dels 9 que formaven el grup quina pena de mort va ser commutada. Va passar 20 anys a les presons de Franco; alliberat el 1969 esdevingué Secretari Internacional de la recentment reformada Creu Negra Anarquista.
“Herois Desconeguts” ha estat editat pòstumament per la Kate Sharpley Library per tal de mantenir vives les memòries d’aquells herois oblidats i, en paraules del mateix editor “Esperem que aquest pamflet inspiri als camarades a mirar no tant sols enrere sinó que els animi, aquí i ara, en la seva lluita per l’alliberament humà”.
Per informació sobre com adquirir aquest opuscle, poseu-vos en contacte amb:
Kate Sharpley
Library, BM Hurricane, London WCIN 3XX, ENGLAND, UK
or
PMD 820, 2425,
Channing Way, Berkley, California, 94704, US. o
www.katesharpleylibrary.net
Vull fer esment que els anteriors comentaris són exclusivament de la esmentada llibreria editorial quines activitats editorials són exclusivament anarquistes com es pot apreciar visitant la seva web.
Curious97
Petit complement de capítol anterior per si pot interessar a algú.
Informació addicional sobre el Miquel, amb foto enclosa, pot trobar-se a aquesta web:
http://64.233.183.104/search?q=cache:tO2xv7QB4lcJ:raforum.info/article.php3%3Fid_article%3D2913+*anarquista+miguel+garcia+garcia*&hl=en&ct=clnk&cd=5
Traducció d’un comentari sobre el llibre “Herois desconeguts”.
Editat el juliol 2005, a la Kate Sharpley Library, de Londres. ISSN 1479 9085, ISBN 1 873605 83 8.
“Es tracta d’un petit opuscle de 18 pàgines que dóna una impressió de primera mà sobre uns quants dels lluitadors anarquistes que foren empresonats i executats pel règim de Franco.
Gaire bé 70 anys més tard del inici de la guerra civil espanyola, en la que a prop d’un milió d’espanyols varen ser morts i desenes de milers executats, els successius governs continuen refusant obrir el llibre sobre les massacres de Franco durant la postguerra, els anys de repressió i els assassinats judicials dels lluitadors de la resistència anarquista que va rebutjar el govern Franquista.
30 anys de la mort de Franco, els principals partits polítics d’Espanya no volen alçar el vel de la brutalitat de l’era. Les tombes massives segueixen amagades i els lluitadors anarquistes de la resistència, considerats com a criminals.
La Kate Sharpley Library ha tractat de reobrir el debat sobre això imprimint un nombre d’articles escrits pel Miguel García, que apareixerien a Black Flag del 1971 al 1976.
En tan sols 18 pàgines dóna al lector una percepció de les vides, sacrificis i pensament dels homes que pagaren el preu final pel privilegi de continuar la lluita armada contra el govern de Franco molt després que la Guerra Civil hagués acabat. Miguel va ser un participant en aquesta resistència, arrestat el 1949, condemnat a mort, per la seva participació a la guerrilla urbana Tallion (Venjança); va ser un dels quatre membres dels 9 que formaven el grup quina pena de mort va ser commutada. Va passar 20 anys a les presons de Franco; alliberat el 1969 esdevingué Secretari Internacional de la recentment reformada Creu Negra Anarquista.
“Herois Desconeguts” ha estat editat pòstumament per la Kate Sharpley Library per tal de mantenir vives les memòries d’aquells herois oblidats i, en paraules del mateix editor “Esperem que aquest pamflet inspiri als camarades a mirar no tant sols enrere sinó que els animi, aquí i ara, en la seva lluita per l’alliberament humà”.
Per informació sobre com adquirir aquest opuscle, poseu-vos en contacte amb:
Kate Sharpley
Library, BM Hurricane, London WCIN 3XX, ENGLAND, UK
or
PMD 820, 2425,
Channing Way, Berkley, California, 94704, US. o
www.katesharpleylibrary.net
Vull fer esment que els anteriors comentaris són exclusivament de la esmentada llibreria editorial quines activitats editorials són exclusivament anarquistes com es pot apreciar visitant la seva web.
Curious97
domingo, 18 de noviembre de 2007
Memòries XIII
Memòries XIII
Aquí, potser podríem fer un petit incís per parlar del Miquel i del que ens va dir quan el vàrem anar a veure amb l’avia a la presó Model.
Ja recularem més tard a on estàvem.
Jo ja tenia 25 anys i escaig i feia 2 que estava feliçment casat, i el Claudiet ja ens alegrava la existència a punt de fer el primer any de vida.
No voldria equivocar-me però, com veureu després, molt em sembla que era precisament per las dates del XXXV Congrés Eucarístic Internacional, que es celebrà a Barcelona del 27 de maig al 1 de juny del 1952.
El Miquel ens va fer arribar una nota, a través de l’Angelina (via la família del Frederic a Moià, que era l’adreça que el Miquel sempre tenia com a referència per localitzar-nos) dient-nos que estava a la Model tancat des de feia quasi 3 anys.
De fet –i això potser ho tenia que haver mencionat abans, però no ho he recordat fins ara- el Miquel va fugir cap a França, però va tornar a Catalunya quan ja estava tota ocupada, perquè va tenir por de que la policia francesa mirés els seus arxius, i trobessin la referència a la seva deserció de la Legió.
Així que va deixar la dona a Paris i va tornar cap a Espanya.
Però tan aviat va creuar la frontera el varen pescar i el duren a la Model. Estem a l’hivern del 1939. Recordo que vaig anar amb l’avia i vàrem haver d’esperar bastant temps al carrer Entença amb el fred que feia... Com, llavors no estàvem tan ben alimentats com ara el fred es notava més.
Durant algunes setmanes l’avia li dugué un paquet amb roba i menjar (que no sé com s’apanyava, doncs seguien “fruint” d’ un racionament encara més estricte que abans) fins que un bon dia ens va dir que no ho féssim més que el traslladaven al Penal de Ocaña.
Però a mig viatge (anaven varis en algun tipus de camió o furgoneta) 2 o 3 dels que hi anaven deurien aconseguir fugir sense que se’n adonessin els guàrdies, o no sé com s’ho varen fer. La qüestió és que quan tornarem a tenir noticies d’ell venien de Paris i no de Ocaña.
Quan va començar la Guerra Mundial, doncs, l’any 1939, es trobava a Paris, amb tots els elements del Partit Comunista que Santiago Carrillo, que també havia pogut escapar dels nacionalistes, estava intentant reorganitzar.
Però els núvols de la guerra ja no eren núvols sinó tempesta que es respirava a Paris i els francesos i tothom es demanaven què passaria després de la invasió de Polònia.
I, contràriament al que el líder del P.C. Francès, Léon Blum (que a més era jueu) decidí, romanent a França, malgrat el risc que corria si els Alemanys la envaïen, els comunistes espanyols (entre ells el Miquel i, naturalment, Carrillo) tots (o al menys els VIPS) volaren cap el “paredis” soviètic.
L’Àngels del Miquel va decidir, en canvi, esperar a Paris, fins que trobés una forma de tornar a Murcia, doncs estava encinta i, segurament, s’estimava més que el fill naixés a Espanya ans que a Rússia.
Mentre, tan bon cop arribats a Moscou, el Miquel i els altres se’n adonaren que pels soviètics eren més aviat el que els anglesos diuen “a pain in the neck”, o sigui, un mal de cap...
Tanmateix, amb l’ajut de la Passionària (que fins al 1960, quan va ser substituïda pel Carrillo, fou la Secretària General del PCE), i fruïa d’una certa consideració a nivell del “Kommitern”, varen aconseguir que els donessin habitació, alimentació i treball, preparant la reorganització del PCE.
Ara bé, NO a cap residència de luxe de Moscou sinó que era en algun lloc de l’est (no ens digué a on), però havia de ser algun lloc on no poguessin destorbar. Probablement, Stalin no se’n refiava massa d’ells o els considerava uns fracassats, des de la seva òptica.
Va ser llavors que el Miquel (i també Carrillo) decidiren tornar a França abans que anar a raure a Sibèria, ja que aprofitant el tractat de no agressió que acabaven de firmar Hitler i Stalin (agost del 39) deurien poder volar sense problemes.
Aneu a saber...
La qüestió és que el Miquel va tornar amb l’Àngels per a veure com podia arranjar el seu viatge a Murcia, doncs la guerra civil ja havia acabat.
El cas es que la va facturar cap a Lisboa amb documents falsos i d’allà a Madrid i, finalment a Murcia, on sembla va arribar sense problemes.
Carrillo va marxar de França, em sembla que a Anglaterra.
Llavors, no podent tornar a Espanya, el Miquel es va dedicar a connectar amb els espanyols dissidents que ja s’estaven preparant, juntament amb els nuclis de la Resistència Francesa, per a la imminent invasió de França pels alemanys.
En aquest context, sembla documentat que va prendre part activa en la esmentada Resistència des del juliol del 40 fins a la fi de la guerra. I que durant aquest temps, va ajudar a evadir-se, via Espanya i Portugal, a molts jueus així com a aviadors aliats que havien estat abatuts.
La seva especialitat era la falsificació de documents, doncs de molt jove havia treballat en una impremta i sembla havia adquirit una gran habilitat sobre el tema, o al menys, així consta en les distintes biografies que he trobat d’ell a la xarxa.
De fet, aparentment, fins i tot rebé entrenament en aquest camp del servei secret Britànic!!
A més, el “Maquis” espanyol (les forces antifranquistes que passaren a França) de les que ell formava part, és clar, estava prou enfeinat.
Durant la ocupació dels alemanys, s’ha dit que els “espanyols” (com els deien), varen organitzar més de 400 sabotatges als ferrocarrils, destruïren 58 locomotores, dinamitaren 35 ponts de FC., 155 línies telefòniques, atacaren 20 fàbriques, de les que 12 foren totalment destruïdes, i sabotejaren 15 mines de carbó... Varen capturar varius milers de soldats alemanys i, fins i tot, capturaren 3 tancs...
Al sud-oest francès (on crec s’havia situat el Miquel també)i, on les forces aliades no varen lluitar mai, els maquis varen alliberar, cap al final de la guerra a Europa, juntament amb la Resistència Francesa, més de 20 pobles.
Potser la gesta (si se’n pot dir així) més notable d’aquest grup d’espanyols fou la mort (assassinats) dels generals alemanys Von Schaumberg (comandant de la regió dels voltants de Paris o de l’Ille de France) i Von Ritter (que s’ocupava de reclutar gent per aenviar-los treballs forçats).
Podem dir, doncs, que estaven força ben organitzats i, a la vista dels èxits que aconseguien a França pensaren que ells sols podrien potser derrocar a Franco, o al menys fer-li molt mal.
Així un dels principals caps d’aquest maquis, en aquells moments bàsicament anarquista, l’Antonio Téllez Solà, va reunir un grup de 6.000 homes, i l’octubre del 1944, varen entrar a Espanya per la Vall d’Aran.
Desprès de 10 dies de lluita contra la guàrdia civil i contra alguns efectius que Franco va enviar a corre cuita, varen haver de tornar cap a França havent perdut més de 1.500 homes. Lla Guàrdia Civil no va fer cap presoner, doncs els que agafaren varen ser morts immediatament.
L’Antonio Téllez, però, va ser mes llest que el Miquel, doncs quan va acabar la Guerra, degut al seu Currículum dins de la resistència, es queda a viure a Perpignan, treballant com a periodista per l’Agència France Press, i escrivint varies biografies d’anarquistes famosos com la de Francesc Sabater, Agustín Remiro, Josep Lluís Facerias i Salvador Puig Antich.
I va morir tranquil•lament a casa seva, el 2005 als 84 anyets.
Això és el que el Miquel hauria pogut fer si hagués estat menys un “idealista” pur a l’estil Mikhaïl Alexandrovich Bakunin, però segons he pogut esbrinar, també va tenir la seva part de glòria.
Del que feren els maquis a Espanya no se’n sap gaire degut a que tots els documents varen ser considerats, com diuen els ianquis, “classificats”.
Sí se sap, però, que entre el 1944 i el 1952, 3166 varen ser fets presoners per la Guàrdia Civil i gaire bé tots afusellats.
També se sap que, malgrat el fracàs de la invasió de la Vall d’Aran, algunes columnes continuaren progressant per l’interior de les muntanyes pel País Basc, Galícia i fins a Extremadura, connectant amb alguns que s’havien amagat en aquells indrets des del 39.
Entre els anys 45 i 47, va haver una revifalla, aprofitant que la Resistència a França ja havia terminat, però Franco va saber fer-ho més bé que els Alemanys, doncs pràcticament, conforme anaven passant la frontera els anaven agafant i els anaven “pelant”
Alguns més agosarats i astuts, com el Sabater, varen resistir més temps, però, finalment, també foren morts.
Cal dir també que el caràcter polític de les guerrilles del maquis era tan divers com el del Front Popular, ja que contenia anarquistes, socialistes i comunistes, però degut a la importància del PCE, fins al 1948, els comunistes dominaren a les altres corrents.
Així, quan Carrillo i els demés tornaren de Rússia i d’Anglaterra, i malgrat la desfeta de la Vall d’Aran, la moral dels exiliats comunistes estava bastant alta, doncs la fallida del feixisme de Mussolini, els donava peu a esperar qualsevol cosa en contra de Franco per part dels aliats.
Amb aquesta idea els comunistes es reorganitzaren amb una estructura mes militaritzada formant el que se’n digué Agrupacions Guerrilleres com, per exemple l’Agrupació Guerrillera del Llevant i de l’Aragó (AGLA) que fou bastant activa a l’àrea encloent el sud de Terol, l’interior de Castelló i el nord de Cuenca.
Degut, no obstant, a que de cada enfrontament amb la Guàrdia Civil, se’n escapaven ben pocs i quasi tots morien, el mateix Stalin va renunciar a la guerra de guerrilles i decidí que valia més la pena intentar sabotejar des dintre mateix, a través del mateix Sindicat Vertical, amb el que les Agrupacions Guerrilleres passaren a ser denominats Comitès de Resistència.
Però aquests darrers tampoc tingueren èxit, i tot l’embolic es va definitivament desfer el 1952, quan amb l’inici de la Guerra Freda els comunistes se’n adonaren que no podien esperar cap ajut dels Aliats, ans al contrari.
Va ser llavors quan el Miquel va ficar la cullerada, com es diu vulgarment, i es va deixar ensarronar pel Carrillo –també perquè anava amb el seu temperament i ideals- per tornar a Espanya, i formar part del grup “Tallion”, que més o menys, dirigia el “Quico” (el famós Sabaté, enemic públic número 1 del govern de Franco que, finalment, morí el 1960 en una emboscada a algun indret del Bergadà).
El 1949 el Miquel va ser agafat i condemnat a mort.
I nosaltres ho vàrem saber 3 anys més tard!!
Llavors, aprofitant que, amb motiu del Congrés Eucarístic Internacional a Barcelona, teníem el bisbe de Castelló/Segorbe Dr. Pont i Gol (ja tornaré sobre el tema), a casa, vàrem demanar-li la seva intercessió per condonar-li la pena de mort.
I com el bisbe era un sant home, s’ho va prendre en serio i ho aconseguí, potser també, degut a que Franco estava tot eufòric per l’èxit que estava tenint a nivell internacional aquell Congrés.
Així el Miquel fou condemnat a 20 anys de presó que complí religiosament, doncs fou alliberat el 1969.
Feia poc que jo treballava a Torras Hostench però em va localitzar no sé com. L’avia ja era morta, pobreta, i no poder fruir d’aquells moments de felicitat que haurien representat veure al seu fill, finalment, lliure.
Em va venir a veure per si volia ajudar-lo amb les seves cabòries anarquistes (evidentment, no havien pogut rompre el seu esperit a la presó). Però jo em trobava ja als antípodes de qualsevol moviment polític i molt menys, anarquista.
Així que només vaig oferir-li ajuda econòmica que ell, però, va rebutjar perquè no li feia falta, segons em digué.
Ara he pogut esbrinar que l’anarquista escocès Stuart Christie, que coneixia de la presó d’Alacant, el va invitar a anar a Londres.
Aquest personatge (38 anys més jove que el Miquel i 20 més jove que jo, sentia veritable adoració pel Miquel). Quan tenia 18 anys va arribar a Espanya amb la missió d’assassinar a Franco, cosa que, òbviament, no va poder dur a terme, perquè el varen agafar abans i el tancaren a la presó d’Alacant, també amb 20 anys a l’esquena. Però, gràcies a que era Anglès i l’atemptat ni tan sols s’havia arribat a produir, va sortir un any abans del Miquel.
Doncs bé, quan el Miquel va arribar a Londres es va posar a treballar immediatament amb el Stuart i amb un tal Albert Meitzer (que va morir al poc temps) a l’organització Anarchist Black Cross (ABC – o Creu Negra Anarquista), de la que el Miquel fou nomenat Secretari Internacional.
La ABC s’ocupava (i s’ocupa) dels presoners polítics arreu del món i, bàsicament, a Espanya, sobre tot dels anarquistes.
A Londres va donar conferències i va escriure pamflets contra el Franquisme, com “Spanish Political Prisoners” i “Looking back after twenty years of jail” (Mirant enrere després de Vint Anys de Presó.
En aquestes històries narra les vides d’alguns anarquistes militants que el Miquel va conèixer i que, des de la fi de la guerra civil fins al 1960, no es varen rendit mai “a la dictadura de Franco”. De fet són com el tribut als camarades caiguts de algú que va estar a punt d’acompanyar-los.
També són el testimoni d’una lluita a escala mundial de la que, fins i tot avui, ni se’n parla ni se’n té noticies.
Aquestes publicacions varen aparèixer primer a “Black Flag” (Bandera Negra), el butlletí de l’ABC.
El 1972, el Miquel va editar la seva autobiografia, “Franco’s prisoner” (El Presoner de Franco) on explica la seva lluita i el seu empresonament.
En qualsevol cas, el que he pogut llegir fins ara, destaca al Miquel como “Una figura significativa del anarquisme del segle XX, no tan sols pel seu paper en la resistència anarquista a Espanya sinó també per arribar, i inspirar, a tota una nova generació d’activistes, des d’Austràlia al Canadà, on sorprenentment, és prou conegut.
Aquestes referències al Miquel concloent tot dient que es tracta d’un heroi desconegut per la immensa majoria de la gent (veritat! Fins i tot per mi) però que la història jutjarà al nivell de grans ideòlegs de l’anarquisme internacional com Mihail Bakunin, José Llunas, Michael Albert, Luce Fabbri o Pièrre-Joseph Proudhon...
Mori a Londres el 1981, als 73 anys.
Eventualment, vaig rebre un escrit de la ABC dient-me que s’havien fet càrrec de totes les despeses de l’enterrament, però que si volia contribuir era benvingut. També em varen dir que si anava a Londres algun cop m’acompanyarien a la seva tomba.
Vaig aprofitar que tenia una bona relació amb els agents de Torres Hostench a Londres, i els vaig demanar si podrien abonar a ABC, quan els vingués bé, 100 lliures esterlines, explicant perquè eren.
Ho varen fer, i la sorpresa la vaig rebre quan em varen dir que només havien acceptat 50, dient que era el que els havia costat a ells el sepeli!!
D’això en dic ser coherent amb el temari de l’ideal anarquista! Segur que Rubalcava o Acebes haurien arrufat el nas tot dient que era poc i que els havia costat 1.000...
PS. EL darrer pamflet del Miquel “Unknown Heroes” ha estat publicat el 2005, per la Llibreria Kate Sharpley, tot dient “que confien que aquest pamflet inspiri als camarades no tan sols a mirar al passat, sinó que els animi, aquí i ara, en la lluita per la alliberació humana”.
Per obtenir l’obra editada pel Miquel, hom pot adreçar-se a:
Kate Sharpley Library, BM Hurricane, London WCIN3XX, England, U.K. o a PMD 820, 2435, Channing Way, Berkeley, California, 94704, US.
SI entreu a la web d’aquesta llibreria a:
www.katesharpleylibrary.net
trobareu tot el que tenen editat del Miquel. I el següent paràgraf:
Miguel Garcia
Miguel Garcia's story
Cienfuegos & Miguel Garcia Memorial Committee, 1982. 72p, ill. 21cm. 0904564-54-5 pamphlet £2 / $3
Memoirs and appreciation of a man who held an important place in the European anarchist movement after his release from a twenty year sentence, imposed for resistance activities inside Spain.
O sigui que, tan si ens agrada, com si no, comptem a la família amb un oncle famós, que és també el que poden dir, possiblement, els descendents de Sir Francis Drake, a qui a Espanya se’l considera un pirata i a Anglaterra un heroi o els del insigne Antonio López i López, Marqués de Comillas, fundador de la Companyia Transatlàntica (en quins vaixells navegà la meva mare per anar i tornar de Cuba) i que sembla que els primers calerets els feu gràcies al tracte d’esclaus que duia a Cuba per les plantacions de canya de sucre...
Ja veieu, com deia Calderón de la Barca “tot depèn del color del cristall amb que es mira...”
Curious97
Aquí, potser podríem fer un petit incís per parlar del Miquel i del que ens va dir quan el vàrem anar a veure amb l’avia a la presó Model.
Ja recularem més tard a on estàvem.
Jo ja tenia 25 anys i escaig i feia 2 que estava feliçment casat, i el Claudiet ja ens alegrava la existència a punt de fer el primer any de vida.
No voldria equivocar-me però, com veureu després, molt em sembla que era precisament per las dates del XXXV Congrés Eucarístic Internacional, que es celebrà a Barcelona del 27 de maig al 1 de juny del 1952.
El Miquel ens va fer arribar una nota, a través de l’Angelina (via la família del Frederic a Moià, que era l’adreça que el Miquel sempre tenia com a referència per localitzar-nos) dient-nos que estava a la Model tancat des de feia quasi 3 anys.
De fet –i això potser ho tenia que haver mencionat abans, però no ho he recordat fins ara- el Miquel va fugir cap a França, però va tornar a Catalunya quan ja estava tota ocupada, perquè va tenir por de que la policia francesa mirés els seus arxius, i trobessin la referència a la seva deserció de la Legió.
Així que va deixar la dona a Paris i va tornar cap a Espanya.
Però tan aviat va creuar la frontera el varen pescar i el duren a la Model. Estem a l’hivern del 1939. Recordo que vaig anar amb l’avia i vàrem haver d’esperar bastant temps al carrer Entença amb el fred que feia... Com, llavors no estàvem tan ben alimentats com ara el fred es notava més.
Durant algunes setmanes l’avia li dugué un paquet amb roba i menjar (que no sé com s’apanyava, doncs seguien “fruint” d’ un racionament encara més estricte que abans) fins que un bon dia ens va dir que no ho féssim més que el traslladaven al Penal de Ocaña.
Però a mig viatge (anaven varis en algun tipus de camió o furgoneta) 2 o 3 dels que hi anaven deurien aconseguir fugir sense que se’n adonessin els guàrdies, o no sé com s’ho varen fer. La qüestió és que quan tornarem a tenir noticies d’ell venien de Paris i no de Ocaña.
Quan va començar la Guerra Mundial, doncs, l’any 1939, es trobava a Paris, amb tots els elements del Partit Comunista que Santiago Carrillo, que també havia pogut escapar dels nacionalistes, estava intentant reorganitzar.
Però els núvols de la guerra ja no eren núvols sinó tempesta que es respirava a Paris i els francesos i tothom es demanaven què passaria després de la invasió de Polònia.
I, contràriament al que el líder del P.C. Francès, Léon Blum (que a més era jueu) decidí, romanent a França, malgrat el risc que corria si els Alemanys la envaïen, els comunistes espanyols (entre ells el Miquel i, naturalment, Carrillo) tots (o al menys els VIPS) volaren cap el “paredis” soviètic.
L’Àngels del Miquel va decidir, en canvi, esperar a Paris, fins que trobés una forma de tornar a Murcia, doncs estava encinta i, segurament, s’estimava més que el fill naixés a Espanya ans que a Rússia.
Mentre, tan bon cop arribats a Moscou, el Miquel i els altres se’n adonaren que pels soviètics eren més aviat el que els anglesos diuen “a pain in the neck”, o sigui, un mal de cap...
Tanmateix, amb l’ajut de la Passionària (que fins al 1960, quan va ser substituïda pel Carrillo, fou la Secretària General del PCE), i fruïa d’una certa consideració a nivell del “Kommitern”, varen aconseguir que els donessin habitació, alimentació i treball, preparant la reorganització del PCE.
Ara bé, NO a cap residència de luxe de Moscou sinó que era en algun lloc de l’est (no ens digué a on), però havia de ser algun lloc on no poguessin destorbar. Probablement, Stalin no se’n refiava massa d’ells o els considerava uns fracassats, des de la seva òptica.
Va ser llavors que el Miquel (i també Carrillo) decidiren tornar a França abans que anar a raure a Sibèria, ja que aprofitant el tractat de no agressió que acabaven de firmar Hitler i Stalin (agost del 39) deurien poder volar sense problemes.
Aneu a saber...
La qüestió és que el Miquel va tornar amb l’Àngels per a veure com podia arranjar el seu viatge a Murcia, doncs la guerra civil ja havia acabat.
El cas es que la va facturar cap a Lisboa amb documents falsos i d’allà a Madrid i, finalment a Murcia, on sembla va arribar sense problemes.
Carrillo va marxar de França, em sembla que a Anglaterra.
Llavors, no podent tornar a Espanya, el Miquel es va dedicar a connectar amb els espanyols dissidents que ja s’estaven preparant, juntament amb els nuclis de la Resistència Francesa, per a la imminent invasió de França pels alemanys.
En aquest context, sembla documentat que va prendre part activa en la esmentada Resistència des del juliol del 40 fins a la fi de la guerra. I que durant aquest temps, va ajudar a evadir-se, via Espanya i Portugal, a molts jueus així com a aviadors aliats que havien estat abatuts.
La seva especialitat era la falsificació de documents, doncs de molt jove havia treballat en una impremta i sembla havia adquirit una gran habilitat sobre el tema, o al menys, així consta en les distintes biografies que he trobat d’ell a la xarxa.
De fet, aparentment, fins i tot rebé entrenament en aquest camp del servei secret Britànic!!
A més, el “Maquis” espanyol (les forces antifranquistes que passaren a França) de les que ell formava part, és clar, estava prou enfeinat.
Durant la ocupació dels alemanys, s’ha dit que els “espanyols” (com els deien), varen organitzar més de 400 sabotatges als ferrocarrils, destruïren 58 locomotores, dinamitaren 35 ponts de FC., 155 línies telefòniques, atacaren 20 fàbriques, de les que 12 foren totalment destruïdes, i sabotejaren 15 mines de carbó... Varen capturar varius milers de soldats alemanys i, fins i tot, capturaren 3 tancs...
Al sud-oest francès (on crec s’havia situat el Miquel també)i, on les forces aliades no varen lluitar mai, els maquis varen alliberar, cap al final de la guerra a Europa, juntament amb la Resistència Francesa, més de 20 pobles.
Potser la gesta (si se’n pot dir així) més notable d’aquest grup d’espanyols fou la mort (assassinats) dels generals alemanys Von Schaumberg (comandant de la regió dels voltants de Paris o de l’Ille de France) i Von Ritter (que s’ocupava de reclutar gent per aenviar-los treballs forçats).
Podem dir, doncs, que estaven força ben organitzats i, a la vista dels èxits que aconseguien a França pensaren que ells sols podrien potser derrocar a Franco, o al menys fer-li molt mal.
Així un dels principals caps d’aquest maquis, en aquells moments bàsicament anarquista, l’Antonio Téllez Solà, va reunir un grup de 6.000 homes, i l’octubre del 1944, varen entrar a Espanya per la Vall d’Aran.
Desprès de 10 dies de lluita contra la guàrdia civil i contra alguns efectius que Franco va enviar a corre cuita, varen haver de tornar cap a França havent perdut més de 1.500 homes. Lla Guàrdia Civil no va fer cap presoner, doncs els que agafaren varen ser morts immediatament.
L’Antonio Téllez, però, va ser mes llest que el Miquel, doncs quan va acabar la Guerra, degut al seu Currículum dins de la resistència, es queda a viure a Perpignan, treballant com a periodista per l’Agència France Press, i escrivint varies biografies d’anarquistes famosos com la de Francesc Sabater, Agustín Remiro, Josep Lluís Facerias i Salvador Puig Antich.
I va morir tranquil•lament a casa seva, el 2005 als 84 anyets.
Això és el que el Miquel hauria pogut fer si hagués estat menys un “idealista” pur a l’estil Mikhaïl Alexandrovich Bakunin, però segons he pogut esbrinar, també va tenir la seva part de glòria.
Del que feren els maquis a Espanya no se’n sap gaire degut a que tots els documents varen ser considerats, com diuen els ianquis, “classificats”.
Sí se sap, però, que entre el 1944 i el 1952, 3166 varen ser fets presoners per la Guàrdia Civil i gaire bé tots afusellats.
També se sap que, malgrat el fracàs de la invasió de la Vall d’Aran, algunes columnes continuaren progressant per l’interior de les muntanyes pel País Basc, Galícia i fins a Extremadura, connectant amb alguns que s’havien amagat en aquells indrets des del 39.
Entre els anys 45 i 47, va haver una revifalla, aprofitant que la Resistència a França ja havia terminat, però Franco va saber fer-ho més bé que els Alemanys, doncs pràcticament, conforme anaven passant la frontera els anaven agafant i els anaven “pelant”
Alguns més agosarats i astuts, com el Sabater, varen resistir més temps, però, finalment, també foren morts.
Cal dir també que el caràcter polític de les guerrilles del maquis era tan divers com el del Front Popular, ja que contenia anarquistes, socialistes i comunistes, però degut a la importància del PCE, fins al 1948, els comunistes dominaren a les altres corrents.
Així, quan Carrillo i els demés tornaren de Rússia i d’Anglaterra, i malgrat la desfeta de la Vall d’Aran, la moral dels exiliats comunistes estava bastant alta, doncs la fallida del feixisme de Mussolini, els donava peu a esperar qualsevol cosa en contra de Franco per part dels aliats.
Amb aquesta idea els comunistes es reorganitzaren amb una estructura mes militaritzada formant el que se’n digué Agrupacions Guerrilleres com, per exemple l’Agrupació Guerrillera del Llevant i de l’Aragó (AGLA) que fou bastant activa a l’àrea encloent el sud de Terol, l’interior de Castelló i el nord de Cuenca.
Degut, no obstant, a que de cada enfrontament amb la Guàrdia Civil, se’n escapaven ben pocs i quasi tots morien, el mateix Stalin va renunciar a la guerra de guerrilles i decidí que valia més la pena intentar sabotejar des dintre mateix, a través del mateix Sindicat Vertical, amb el que les Agrupacions Guerrilleres passaren a ser denominats Comitès de Resistència.
Però aquests darrers tampoc tingueren èxit, i tot l’embolic es va definitivament desfer el 1952, quan amb l’inici de la Guerra Freda els comunistes se’n adonaren que no podien esperar cap ajut dels Aliats, ans al contrari.
Va ser llavors quan el Miquel va ficar la cullerada, com es diu vulgarment, i es va deixar ensarronar pel Carrillo –també perquè anava amb el seu temperament i ideals- per tornar a Espanya, i formar part del grup “Tallion”, que més o menys, dirigia el “Quico” (el famós Sabaté, enemic públic número 1 del govern de Franco que, finalment, morí el 1960 en una emboscada a algun indret del Bergadà).
El 1949 el Miquel va ser agafat i condemnat a mort.
I nosaltres ho vàrem saber 3 anys més tard!!
Llavors, aprofitant que, amb motiu del Congrés Eucarístic Internacional a Barcelona, teníem el bisbe de Castelló/Segorbe Dr. Pont i Gol (ja tornaré sobre el tema), a casa, vàrem demanar-li la seva intercessió per condonar-li la pena de mort.
I com el bisbe era un sant home, s’ho va prendre en serio i ho aconseguí, potser també, degut a que Franco estava tot eufòric per l’èxit que estava tenint a nivell internacional aquell Congrés.
Així el Miquel fou condemnat a 20 anys de presó que complí religiosament, doncs fou alliberat el 1969.
Feia poc que jo treballava a Torras Hostench però em va localitzar no sé com. L’avia ja era morta, pobreta, i no poder fruir d’aquells moments de felicitat que haurien representat veure al seu fill, finalment, lliure.
Em va venir a veure per si volia ajudar-lo amb les seves cabòries anarquistes (evidentment, no havien pogut rompre el seu esperit a la presó). Però jo em trobava ja als antípodes de qualsevol moviment polític i molt menys, anarquista.
Així que només vaig oferir-li ajuda econòmica que ell, però, va rebutjar perquè no li feia falta, segons em digué.
Ara he pogut esbrinar que l’anarquista escocès Stuart Christie, que coneixia de la presó d’Alacant, el va invitar a anar a Londres.
Aquest personatge (38 anys més jove que el Miquel i 20 més jove que jo, sentia veritable adoració pel Miquel). Quan tenia 18 anys va arribar a Espanya amb la missió d’assassinar a Franco, cosa que, òbviament, no va poder dur a terme, perquè el varen agafar abans i el tancaren a la presó d’Alacant, també amb 20 anys a l’esquena. Però, gràcies a que era Anglès i l’atemptat ni tan sols s’havia arribat a produir, va sortir un any abans del Miquel.
Doncs bé, quan el Miquel va arribar a Londres es va posar a treballar immediatament amb el Stuart i amb un tal Albert Meitzer (que va morir al poc temps) a l’organització Anarchist Black Cross (ABC – o Creu Negra Anarquista), de la que el Miquel fou nomenat Secretari Internacional.
La ABC s’ocupava (i s’ocupa) dels presoners polítics arreu del món i, bàsicament, a Espanya, sobre tot dels anarquistes.
A Londres va donar conferències i va escriure pamflets contra el Franquisme, com “Spanish Political Prisoners” i “Looking back after twenty years of jail” (Mirant enrere després de Vint Anys de Presó.
En aquestes històries narra les vides d’alguns anarquistes militants que el Miquel va conèixer i que, des de la fi de la guerra civil fins al 1960, no es varen rendit mai “a la dictadura de Franco”. De fet són com el tribut als camarades caiguts de algú que va estar a punt d’acompanyar-los.
També són el testimoni d’una lluita a escala mundial de la que, fins i tot avui, ni se’n parla ni se’n té noticies.
Aquestes publicacions varen aparèixer primer a “Black Flag” (Bandera Negra), el butlletí de l’ABC.
El 1972, el Miquel va editar la seva autobiografia, “Franco’s prisoner” (El Presoner de Franco) on explica la seva lluita i el seu empresonament.
En qualsevol cas, el que he pogut llegir fins ara, destaca al Miquel como “Una figura significativa del anarquisme del segle XX, no tan sols pel seu paper en la resistència anarquista a Espanya sinó també per arribar, i inspirar, a tota una nova generació d’activistes, des d’Austràlia al Canadà, on sorprenentment, és prou conegut.
Aquestes referències al Miquel concloent tot dient que es tracta d’un heroi desconegut per la immensa majoria de la gent (veritat! Fins i tot per mi) però que la història jutjarà al nivell de grans ideòlegs de l’anarquisme internacional com Mihail Bakunin, José Llunas, Michael Albert, Luce Fabbri o Pièrre-Joseph Proudhon...
Mori a Londres el 1981, als 73 anys.
Eventualment, vaig rebre un escrit de la ABC dient-me que s’havien fet càrrec de totes les despeses de l’enterrament, però que si volia contribuir era benvingut. També em varen dir que si anava a Londres algun cop m’acompanyarien a la seva tomba.
Vaig aprofitar que tenia una bona relació amb els agents de Torres Hostench a Londres, i els vaig demanar si podrien abonar a ABC, quan els vingués bé, 100 lliures esterlines, explicant perquè eren.
Ho varen fer, i la sorpresa la vaig rebre quan em varen dir que només havien acceptat 50, dient que era el que els havia costat a ells el sepeli!!
D’això en dic ser coherent amb el temari de l’ideal anarquista! Segur que Rubalcava o Acebes haurien arrufat el nas tot dient que era poc i que els havia costat 1.000...
PS. EL darrer pamflet del Miquel “Unknown Heroes” ha estat publicat el 2005, per la Llibreria Kate Sharpley, tot dient “que confien que aquest pamflet inspiri als camarades no tan sols a mirar al passat, sinó que els animi, aquí i ara, en la lluita per la alliberació humana”.
Per obtenir l’obra editada pel Miquel, hom pot adreçar-se a:
Kate Sharpley Library, BM Hurricane, London WCIN3XX, England, U.K. o a PMD 820, 2435, Channing Way, Berkeley, California, 94704, US.
SI entreu a la web d’aquesta llibreria a:
www.katesharpleylibrary.net
trobareu tot el que tenen editat del Miquel. I el següent paràgraf:
Miguel Garcia
Miguel Garcia's story
Cienfuegos & Miguel Garcia Memorial Committee, 1982. 72p, ill. 21cm. 0904564-54-5 pamphlet £2 / $3
Memoirs and appreciation of a man who held an important place in the European anarchist movement after his release from a twenty year sentence, imposed for resistance activities inside Spain.
O sigui que, tan si ens agrada, com si no, comptem a la família amb un oncle famós, que és també el que poden dir, possiblement, els descendents de Sir Francis Drake, a qui a Espanya se’l considera un pirata i a Anglaterra un heroi o els del insigne Antonio López i López, Marqués de Comillas, fundador de la Companyia Transatlàntica (en quins vaixells navegà la meva mare per anar i tornar de Cuba) i que sembla que els primers calerets els feu gràcies al tracte d’esclaus que duia a Cuba per les plantacions de canya de sucre...
Ja veieu, com deia Calderón de la Barca “tot depèn del color del cristall amb que es mira...”
Curious97
viernes, 16 de noviembre de 2007
Memòries XII
I com va terminar l’ idil•li?
Podríem dir que va terminar com el famós Rosari de l’aurora.
El Miquel, recordo que quan agafava un client a l’Estació de França es posava molt content i sempre cantava una cançó en anglès que fins i tot jo vaig mig aprendre.
El títol era “My Blue Heaven” i era una balada molt famosa en aquell temps, de Walter Donaldson, i que després va esdevenir un clàssic que tothom va cantar, encloent Franky (blue eyes) Sinatra.
La cançó feia així:
When Whippoorwills call,
And evening is nigh
We'll hurry to My Blue Heaven
A turn to the right,
A little white light
Will lead you to My Blue Heaven.
You'll see a smiling face,
A fire place, a cosy room,
A little nest
That's nestled where the roses bloom.
Just Mollie and me, and Baby makes three,
We're happy in My Blue Heaven.
Els “whippoorwills” és un ocell nocturn, com el rossinyol, que viu principalment al continent Americà, des del Canadà a l’Argentina. I com el rossinyol, canta al capvespre amb un so que sembla digui “whip poor will”. Aquesta és la raó del nom en anglès.
I per això la cançó diu que quan ell canta és hora d’anar cap a casa, amb la Mollie i el bebè...
Qui sap si quan la cantava ell no estava ja pensant en un futur de tons rosats, en comptes d’una realitat sagnant com la que li va tocar viure?
La guerra tocava a la seva fi, afortunadament.
Quan més fort cridava la radio que “no passarien” tothom que podia començava la emigració...
Els nacionalistes, en una campanya fulminant varen conquerir el que restava de Catalunya els 2 primers mesos del 39. Tarragona el 14 de gener, Barcelona, el 26 i Girona el 5 de febrer.
Aquell mes de gener recordo que tothom a casa anava molt dels nervis.
El Miquel havia comparegut amb l’Àngels per acomiadar-se. Marxaven cap a França obligats pel partit. De fet, tot el govern de la Generalitat estava fent les maletes per fugir, com era d’esperar.
Alguns, com Companys, varen anar primer a Girona, potser pensant que encara podrien resistir. Però, justament hores abans que els nacionalistes entressin a Girona, Companys s’exilià a Perpinyà, per passar tot seguit i formar el Consell Nacional de Catalunya.
D’allà se’n anà a La Baule-les-Pins (Loire-Atlantique) tractant de no perdre contacte amb el seu fill que patia d’una greu malaltia mental.
Es va jugar la vida –com un bon pare- pel seu fill i la va perdre. En efecte, l’agost del 1940, els agents de la Gestapo el varen agafar i el varen dur a Irún on fou lliurat a les autoritats espanyoles. Aquestes li varen fer un judici sumaríssim immediatament i l’octubre d’aquell any fou afusellat a Montjuic.
Anàvem tan nerviosos perquè, inicialment l’avia era de la opinió de marxar amb mi a França, però ni l’oncle Frederic, ni les tietes Angelina i Lola volien marxar de cap manera.
Però quan el Miquel va venir a acomiadar-se ell va convèncer a l’avia que era millor romandre a Barcelona que marxar. Ell ja estava al corrent que els francesos estaven rebent la gent que fugia a la frontera i enviant-la a camps de concentració.
Només passaven els que com ell –i l’Àngels- tenien passaport amb visat. A més, els rumors d’una guerra entre Alemanya i els aliats eren molt insistents, i tothom esperava que abans de terminar l’any aquesta esclataria, i no s’equivocaven, doncs 8 mesos més tard, el setembre del 39, els alemany envaïen Polònia.
Finalment, el Miquel tenia por que no hagués de marxar a la URSS amb tots els comunistes del partit –com de fet va haver de fet i ens digué quan el tornarem a veure, el 1952, ja a la presó i condemnat a mort.
El mateix febrer els governs Britànic i Francès varen reconèixer el règim de Franco i nosaltres vàrem prendre la decisió correcta, gràcies, sobre tot, a que l’avia i les ties havien mantingut bones relacions amb la gent del barri, i tothom deuria considerar que no valia la pena denunciar-nos.
Ii perquè, tot s’ha de dir, la gent del barri era més d’esquerres que de dretes, excepte les dones grans, com l’avia, que eren apolítiques, o sigui no eren ni d’esquerres ni de dretes, sinó – com dèiem llavors – gent de missa.
Així, ningú no ens va molestar mai durant els primers 5 o 6, anys que foren els més perillosos perquè foren els anys del que se’n digué “la depuración”.
Aquesta consistia en determinar si una persona havia tingut alguna actuació que pogués ser considerada com d’ideals republicans, hagués anat al front a lluitar contra les forces nacionalistes o hagués incorregut en algun delicte contra el nou regim.
El sistema també l’havien fet abans els republicans sobre tot a les escoles, però aquells es basaven quasi sempre en denúncies i eren molt expeditius. Si consideraven que algú s’ho mereixia, l’afusellaven directament al Camp de la Bota (el Fòrum actual).
Si no era “digne” d’aquest tractament anava a raure a alguna “Xeca”, on podia ser sotmès a “delicats tractaments” físics.
Els franquistes també es cobriren de glòria doncs les primeres represàlies provocaren la mort d’uns 30.000 republicans a tota Espanya, encara que alguns fan arribar la xifra fins a 200.000.
I després, tenim, els que van esser condemnats a treballs forçats, potser uns altres 200.000...
Però la “depuración” era diferent. Diríem que era per filtrar els bons dels menys bons i dels que podien haver estat “dolents”, sense arribar a merèixer càstigs més seriosos.
I, substancialment, s’aplicava als homes i a la gent que cercava una feina.
A casa, l’únic que va tenir “l’honor” de ser depurat fou el Frederic –l’únic baró i a més parlant malament el castellà, el que era ja un petit “delicte”.
Jo amb 12 anys i escaig no comptava i l’avia i les ties tampoc, doncs a més de ser dones, quan parlaven ho feien correctament amb “l’ idioma de l’Imperi”!
En canvi els que fugiren a peu cap a França (uns 500.000) reberen totes les atencions del govern de la III República, doncs com he dit ja havien, o estaven a punt de fer-ho, reconegut a Franco.
La quasi totalitat va ser reclosa amb camps prop de la frontera com el Camp Vernet o el Camp Gurs. Els francesos ja varen començar per fer també un filtratge entre els brigadistes internacionals, els que podien pilotar cotxes o camions, els gudaris (o bascs) i els espanyols ordinaris.
Els pilots i els bascos varen poder sortir dels camps si trobaven algun avalista, el que no era molt difícil, doncs els pilots eren cercats per a pilotar camions i/o tractors i els bascs, més o menys, tots tenien relacions en el país basc-francés.
Els brigadistes varen ser tornats a casa seva, al cap d’un temps, i en quant als espanyols “ordinaris” ho varen passar força malament.
Després d’uns mesos (fins poc abans de començar la guerra) el Govern Francès els oferí la possibilitat de tornar a Espanya duent-los a Irún, de conformitat amb en Franco. D’allà passaven a Miranda de Ebro, a un camp de concentració, per a esser “purificats”.
Però els milers que no volgueren arriscar-se a ésser “purificats” es varen equivocar “lourdement”.
Quan el Mariscal Pétain va establir el règim de Vichy, tots aquells refugiats esdevingueren “presoners polítics”, i tots els que havien aconseguit feina varen ser agafats per la policia i internats al camp d’internament de Drancy (al nord de Paris), etapa intermèdia per a ésser deportats als camps d’extermini alemany.
Des d’allà sortiren cap a Mauthausen més de 10000 espanyols, dels quals uns 5000 deixaren la pell en aquell camp de tan terrible memòria.
Els únics que tingueren sort dels emigrats foren els que abans d’esclatar la guerra mundial varen poder fugir a Mèxic (uns quants milers) o els 2000 i escaig que el poeta Pablo Neruda, anomenat cònsol a Paris per rescatar refugiats, va poder traure en un vaixell de càrrega –que ningú no sap com va poder arribar a Santiago de Xile- que es deia WInnipeg.
El 26 de Gener també era diumenge. El darrer focus de resistència fou el Tibidabo, on els homes del V exèrcit s’havien fet forts. Però a les 14 hores abandonaren la defensa per organitzar-se a l’altre banda del Besòs.
Llavors les forces dels generals Yagüe i Solchaga baixaren per la Rebassada i entraren a Barcelona sense trobar cap resistència. El govern central, amb el president Negrín al front, ha arribat ja a Figueres.
La noticia que les forces nacionalistes han entrat a Barcelona corre com la pólvora. No sé com però a nosaltres algú ens ho diu a migdia, quan encara no havien baixat del Tibidabo!
Bé, en qualsevol cas, l’avia encuriosida i, al mateix temps, amb una mica de por, decideix anar a oir missa com els altres diumenges. Aquest cop anem al carrer Tallers, a prop de la Pl. de la Universitat, a casa d’una amiga seva.
Calia anar canviant cada setmana per a no causar sospites.
I quan estàvem a mig ofici sentim una gran remor al carrer i el soroll de trompetes. I tots, encloent el capellà vàrem baixar al carrer i anàrem corrent cap a la Pl. de la Universitat, on s’havia ajuntat una munió de gent cridant i aplaudint...
I per primera vegada vaig veure una companyia de legionaris seguits de una columna de cavalleria mora i multitud de soldats, tots desfilant al so de tambors i trompetes, mentre els oficials anaven saludant a la gent que els victorejava!
És evident que el poble pla SEMPRE aplaudeix a aquells que venen de bell nou a dur qualsevol cosa, esperant SEMPRE que sigui millor que el que tenia fins a aquell moment.
I una cosa em va sorprendre de bon antuvi. I és que entre la munió de banderes que duien els soldats hi havia unes (les d’Espanya, però jo no ho sabia encara), que s’assemblaven a la que jo coneixia de tota la meva curta vida, però que un dels costats en lloc de ser morat era també vermell...
I unes altres que, a sobre, duien una creu. Eren banderes carlistes (vaig saber després) del Terci de Montejurra. Quan l’avia les va veure recordo també es posà a aplaudir, com tots els altres que ens acompanyàvem, doncs entenien que tornava la religió al poble...
Vàrem quedar-nos fins a la fi de la desfilada, doncs jo volia veure-ho tot i estava molt excitat de veure tants soldats a peu i a cavall i, després totes les unitats d’artilleria, camions blindats, etc.
I quan vàrem tornar a casa no podia ni estar-me quiet ni callar-me... Era molt jove, però intuïa ja que ens enfrontàvem a un gran canvi que pensava seria fantàstic.
Havia sentit parlar al Miquel darrerament de que s’estava preparant una de grossa a la resta d’Europa i jo, d’alguna manera, pensava que aquella desfilada volia dir que tot havia acabat a fi de bé...
El canvi fou real però no tot foren flors i violes com pensava...
En quant al Miquel, pel que vàrem saber (13 anys més tard!!) va anar a raure primer a Moscou i, quan la guerra acabà, a Paris.
Curious97
Podríem dir que va terminar com el famós Rosari de l’aurora.
El Miquel, recordo que quan agafava un client a l’Estació de França es posava molt content i sempre cantava una cançó en anglès que fins i tot jo vaig mig aprendre.
El títol era “My Blue Heaven” i era una balada molt famosa en aquell temps, de Walter Donaldson, i que després va esdevenir un clàssic que tothom va cantar, encloent Franky (blue eyes) Sinatra.
La cançó feia així:
When Whippoorwills call,
And evening is nigh
We'll hurry to My Blue Heaven
A turn to the right,
A little white light
Will lead you to My Blue Heaven.
You'll see a smiling face,
A fire place, a cosy room,
A little nest
That's nestled where the roses bloom.
Just Mollie and me, and Baby makes three,
We're happy in My Blue Heaven.
Els “whippoorwills” és un ocell nocturn, com el rossinyol, que viu principalment al continent Americà, des del Canadà a l’Argentina. I com el rossinyol, canta al capvespre amb un so que sembla digui “whip poor will”. Aquesta és la raó del nom en anglès.
I per això la cançó diu que quan ell canta és hora d’anar cap a casa, amb la Mollie i el bebè...
Qui sap si quan la cantava ell no estava ja pensant en un futur de tons rosats, en comptes d’una realitat sagnant com la que li va tocar viure?
La guerra tocava a la seva fi, afortunadament.
Quan més fort cridava la radio que “no passarien” tothom que podia començava la emigració...
Els nacionalistes, en una campanya fulminant varen conquerir el que restava de Catalunya els 2 primers mesos del 39. Tarragona el 14 de gener, Barcelona, el 26 i Girona el 5 de febrer.
Aquell mes de gener recordo que tothom a casa anava molt dels nervis.
El Miquel havia comparegut amb l’Àngels per acomiadar-se. Marxaven cap a França obligats pel partit. De fet, tot el govern de la Generalitat estava fent les maletes per fugir, com era d’esperar.
Alguns, com Companys, varen anar primer a Girona, potser pensant que encara podrien resistir. Però, justament hores abans que els nacionalistes entressin a Girona, Companys s’exilià a Perpinyà, per passar tot seguit i formar el Consell Nacional de Catalunya.
D’allà se’n anà a La Baule-les-Pins (Loire-Atlantique) tractant de no perdre contacte amb el seu fill que patia d’una greu malaltia mental.
Es va jugar la vida –com un bon pare- pel seu fill i la va perdre. En efecte, l’agost del 1940, els agents de la Gestapo el varen agafar i el varen dur a Irún on fou lliurat a les autoritats espanyoles. Aquestes li varen fer un judici sumaríssim immediatament i l’octubre d’aquell any fou afusellat a Montjuic.
Anàvem tan nerviosos perquè, inicialment l’avia era de la opinió de marxar amb mi a França, però ni l’oncle Frederic, ni les tietes Angelina i Lola volien marxar de cap manera.
Però quan el Miquel va venir a acomiadar-se ell va convèncer a l’avia que era millor romandre a Barcelona que marxar. Ell ja estava al corrent que els francesos estaven rebent la gent que fugia a la frontera i enviant-la a camps de concentració.
Només passaven els que com ell –i l’Àngels- tenien passaport amb visat. A més, els rumors d’una guerra entre Alemanya i els aliats eren molt insistents, i tothom esperava que abans de terminar l’any aquesta esclataria, i no s’equivocaven, doncs 8 mesos més tard, el setembre del 39, els alemany envaïen Polònia.
Finalment, el Miquel tenia por que no hagués de marxar a la URSS amb tots els comunistes del partit –com de fet va haver de fet i ens digué quan el tornarem a veure, el 1952, ja a la presó i condemnat a mort.
El mateix febrer els governs Britànic i Francès varen reconèixer el règim de Franco i nosaltres vàrem prendre la decisió correcta, gràcies, sobre tot, a que l’avia i les ties havien mantingut bones relacions amb la gent del barri, i tothom deuria considerar que no valia la pena denunciar-nos.
Ii perquè, tot s’ha de dir, la gent del barri era més d’esquerres que de dretes, excepte les dones grans, com l’avia, que eren apolítiques, o sigui no eren ni d’esquerres ni de dretes, sinó – com dèiem llavors – gent de missa.
Així, ningú no ens va molestar mai durant els primers 5 o 6, anys que foren els més perillosos perquè foren els anys del que se’n digué “la depuración”.
Aquesta consistia en determinar si una persona havia tingut alguna actuació que pogués ser considerada com d’ideals republicans, hagués anat al front a lluitar contra les forces nacionalistes o hagués incorregut en algun delicte contra el nou regim.
El sistema també l’havien fet abans els republicans sobre tot a les escoles, però aquells es basaven quasi sempre en denúncies i eren molt expeditius. Si consideraven que algú s’ho mereixia, l’afusellaven directament al Camp de la Bota (el Fòrum actual).
Si no era “digne” d’aquest tractament anava a raure a alguna “Xeca”, on podia ser sotmès a “delicats tractaments” físics.
Els franquistes també es cobriren de glòria doncs les primeres represàlies provocaren la mort d’uns 30.000 republicans a tota Espanya, encara que alguns fan arribar la xifra fins a 200.000.
I després, tenim, els que van esser condemnats a treballs forçats, potser uns altres 200.000...
Però la “depuración” era diferent. Diríem que era per filtrar els bons dels menys bons i dels que podien haver estat “dolents”, sense arribar a merèixer càstigs més seriosos.
I, substancialment, s’aplicava als homes i a la gent que cercava una feina.
A casa, l’únic que va tenir “l’honor” de ser depurat fou el Frederic –l’únic baró i a més parlant malament el castellà, el que era ja un petit “delicte”.
Jo amb 12 anys i escaig no comptava i l’avia i les ties tampoc, doncs a més de ser dones, quan parlaven ho feien correctament amb “l’ idioma de l’Imperi”!
En canvi els que fugiren a peu cap a França (uns 500.000) reberen totes les atencions del govern de la III República, doncs com he dit ja havien, o estaven a punt de fer-ho, reconegut a Franco.
La quasi totalitat va ser reclosa amb camps prop de la frontera com el Camp Vernet o el Camp Gurs. Els francesos ja varen començar per fer també un filtratge entre els brigadistes internacionals, els que podien pilotar cotxes o camions, els gudaris (o bascs) i els espanyols ordinaris.
Els pilots i els bascos varen poder sortir dels camps si trobaven algun avalista, el que no era molt difícil, doncs els pilots eren cercats per a pilotar camions i/o tractors i els bascs, més o menys, tots tenien relacions en el país basc-francés.
Els brigadistes varen ser tornats a casa seva, al cap d’un temps, i en quant als espanyols “ordinaris” ho varen passar força malament.
Després d’uns mesos (fins poc abans de començar la guerra) el Govern Francès els oferí la possibilitat de tornar a Espanya duent-los a Irún, de conformitat amb en Franco. D’allà passaven a Miranda de Ebro, a un camp de concentració, per a esser “purificats”.
Però els milers que no volgueren arriscar-se a ésser “purificats” es varen equivocar “lourdement”.
Quan el Mariscal Pétain va establir el règim de Vichy, tots aquells refugiats esdevingueren “presoners polítics”, i tots els que havien aconseguit feina varen ser agafats per la policia i internats al camp d’internament de Drancy (al nord de Paris), etapa intermèdia per a ésser deportats als camps d’extermini alemany.
Des d’allà sortiren cap a Mauthausen més de 10000 espanyols, dels quals uns 5000 deixaren la pell en aquell camp de tan terrible memòria.
Els únics que tingueren sort dels emigrats foren els que abans d’esclatar la guerra mundial varen poder fugir a Mèxic (uns quants milers) o els 2000 i escaig que el poeta Pablo Neruda, anomenat cònsol a Paris per rescatar refugiats, va poder traure en un vaixell de càrrega –que ningú no sap com va poder arribar a Santiago de Xile- que es deia WInnipeg.
El 26 de Gener també era diumenge. El darrer focus de resistència fou el Tibidabo, on els homes del V exèrcit s’havien fet forts. Però a les 14 hores abandonaren la defensa per organitzar-se a l’altre banda del Besòs.
Llavors les forces dels generals Yagüe i Solchaga baixaren per la Rebassada i entraren a Barcelona sense trobar cap resistència. El govern central, amb el president Negrín al front, ha arribat ja a Figueres.
La noticia que les forces nacionalistes han entrat a Barcelona corre com la pólvora. No sé com però a nosaltres algú ens ho diu a migdia, quan encara no havien baixat del Tibidabo!
Bé, en qualsevol cas, l’avia encuriosida i, al mateix temps, amb una mica de por, decideix anar a oir missa com els altres diumenges. Aquest cop anem al carrer Tallers, a prop de la Pl. de la Universitat, a casa d’una amiga seva.
Calia anar canviant cada setmana per a no causar sospites.
I quan estàvem a mig ofici sentim una gran remor al carrer i el soroll de trompetes. I tots, encloent el capellà vàrem baixar al carrer i anàrem corrent cap a la Pl. de la Universitat, on s’havia ajuntat una munió de gent cridant i aplaudint...
I per primera vegada vaig veure una companyia de legionaris seguits de una columna de cavalleria mora i multitud de soldats, tots desfilant al so de tambors i trompetes, mentre els oficials anaven saludant a la gent que els victorejava!
És evident que el poble pla SEMPRE aplaudeix a aquells que venen de bell nou a dur qualsevol cosa, esperant SEMPRE que sigui millor que el que tenia fins a aquell moment.
I una cosa em va sorprendre de bon antuvi. I és que entre la munió de banderes que duien els soldats hi havia unes (les d’Espanya, però jo no ho sabia encara), que s’assemblaven a la que jo coneixia de tota la meva curta vida, però que un dels costats en lloc de ser morat era també vermell...
I unes altres que, a sobre, duien una creu. Eren banderes carlistes (vaig saber després) del Terci de Montejurra. Quan l’avia les va veure recordo també es posà a aplaudir, com tots els altres que ens acompanyàvem, doncs entenien que tornava la religió al poble...
Vàrem quedar-nos fins a la fi de la desfilada, doncs jo volia veure-ho tot i estava molt excitat de veure tants soldats a peu i a cavall i, després totes les unitats d’artilleria, camions blindats, etc.
I quan vàrem tornar a casa no podia ni estar-me quiet ni callar-me... Era molt jove, però intuïa ja que ens enfrontàvem a un gran canvi que pensava seria fantàstic.
Havia sentit parlar al Miquel darrerament de que s’estava preparant una de grossa a la resta d’Europa i jo, d’alguna manera, pensava que aquella desfilada volia dir que tot havia acabat a fi de bé...
El canvi fou real però no tot foren flors i violes com pensava...
En quant al Miquel, pel que vàrem saber (13 anys més tard!!) va anar a raure primer a Moscou i, quan la guerra acabà, a Paris.
Curious97
jueves, 15 de noviembre de 2007
Memòries XI
Memòries XI
“Le Generalitat vetlla per vosaltres”
I tant que vetlla! No teníem prou amb les bombes que aquí no s’entenia ningú.
Com passa encara avui tothom volia manar...
Els anarquistes volien acabar d’un cop amb qualsevol indici de govern ortodoxe, i al principi varen “col•lectivitzar” les empreses catalanes i, sobre tot, les de la conca del Llobregat, que eren majorment tèxtils.
Els primers mesos varen funcionar, bàsicament degut a l’entusiasme de la novetat.
Tothom”pencava de valent”
Però aviat sorgiren dificultats doncs els més llestos volien guanyar més i treballar menys que els més babaus i aquests, no hi estaven pas d’acord...
Així les coses, i per acabar-ho d’adobar, el maig del 37, vàrem tenir a Barcelona una insurrecció obrera entre els del POUM i la CNT per una banda i els del PSUC i la guàrdia “de Asalto” per l’altre, amb la connivència d’en Companys, el President de la Generalitat, que havia de vetllar per nosaltres...
El POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista), que anaven cridant allò de “Campesinos la tierra es vuestra”, era un partit comunista creat el 1935 per l’Andreu Nin i el Joaquim Maurin, de pensament Trotskista, o sigui totalment anti-Stalinista.
El seu membre més famós fou George Orwell, que lluità amb la milícia.
El PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya, avui integrat a Iniciativa per Catalunya) es formà el 23 de juliol del 1936 (o sigui 5 dies després de començar la guerra) per la fusió de 4 grups d’esquerres, és a dir: la Federació Catalana del PSOE (que avui es diu PSC), el Partit Comunista de Catalunya, la Unió Socialista de Catalunya i el Partit Català Proletari.
Doncs bé. Emportats pel seu desig de “vetllar per tots nosaltres”, com deia abans, les dues faccions de la República Catalan es varen enfrontar en violents combats de carrer, precisament pel costat on nosaltres vivíem, o sigui entre Correus i la Pl. de Catalunya...
De fet la cosa començà quan les milícies del PSUC, amb l’ajut dels Guàrdies “de Asalto” de la Generalitat (sí, precisament, els que havien de vetllar per nosaltres), volgueren apoderar-se de l’edifici de La Telefónica, que estava a la Pl. De Catalunya, cantonada carrer Fontanella, que estava en mans dels Anarquistes, per a poder controlar les comunicacions.
Sembla mentida, però mentre al front de l’Aragó i a Madrid els soldats “oficials” de la República Central morien “por la causa” defensant una República que ja estava moribunda, a Barcelona, durant 5 “gloriosos” dies –i sens dubte per fer-nos veure i que comprenguéssim bé el que passava al front- vàrem “fruir” de l’espectacle de veure com es mataven aquí, els que es deien germans, en una mini guerra civil addicional.
De la Telefònica, el conflicte s’estengué per les Rambles, Pl. De Sant Jaume, Via Laietana i per tots
els carrers adjacents...
Durant aquells cinc dies, recordo que no gosàvem sortir al carrer, però com teníem que menjar l’avia i jo (com a home protector), perquè el Frederic només sortia per anar a l’estanc del carrer Ample, cantonada Regomir. Sort que nosaltres tampoc havíem d’anar gaire lluny, perquè el forn, les verdures i la lleteria, es trobaven tots entre els carrers Ampla, Gignàs i Regomir.
Pel que fa al tall varem prescindir-ne (encara que teníem cartilles de racionament), doncs era molt perillós realment i quedaven més lluny.
El conflicte es va acabar quan el Govern Central, responent a la demanda d’auxili d’en Companys va enviar 10000 guàrdies d’assalt (no sé de on sortiren ni com arribaren, però ho feren), que, immediatament, es posaren al costat dels del PSUC i, pràcticament, liquidaren a tots els del POUM i els Anarquistes.
En el seu llibre “Homage to Catalonia”, George Orwell explica la seva versió dels fets que es contradiu amb la de la Passionària.
Mentre Orwell fa esment de l’heroica resistència dels del POUM davant de l’atac dels feixistes del PSUC, la Dolors Ibárruri descriu la lluita pels carrers dins d’un context “feixista-anarco-trotskysta”.
Una cosa que no he acabat mai d’assimilar és la facilitat amb la que alguns no dubten en qualificar de feixistes als enemics ideològics, siguin del signe que siguin...
Així, pels d’esquerres els feixistes són els de dretes. Però, els de dretes també qualifiquen de feixistes als de esquerres, i entre ambdós bàndols, també s’ho diuen entre ells, com queda palès en l’exemple anterior.
Afortunadament, el conflicte intern va finalitzar i la Generalitat, que va passar a ser dominada pel P.C., va poder tornar a “vetllar per tots nosaltres” i nosaltres vàrem poder tornar a menjar carn i peix, això si quan tocava.
Va ser llavors també que el Miquel va canviar de bàndol i de la FAI va passar al PSUC.
No sé pas com s’ho va fer, i a més, com a Comissari Polític!! Va ser el que ara diríem un canvi de camisa formidable. I és que no era pas ximple encara que el seu idealisme el perdés més tard...
Sí que em ve a la memòria que a la escala tothom ens tractava amb respecte (sempre ho havien fet, però llavors, potser més).
Els veïns del davant (els srs. Botella) eren els rics de la escala, doncs el sr. Botella tenia una botiga de subministres nàutics al Passeig de Colom (a sota els porxos de les 7 Portes) i semblava guanyar-se molt bé la vida. Tenien un fill i una filla. El noi era com jo d’edat i la nena uns dos anys menys, o sigui uns 8/9 anys en aquells moments.
El noi i jo no eren massa amics, doncs els pares no el deixaven sortir al carrer a jugar amb la nostra colla i abans de la guerra anava a una escola del Eixample. La nena, en canvi, que era molt bufona i es deia Mercè, venia sovint a casa a que li dibuixés els meus famosos soldadets amb salacot, que després, ella retallava.
Em sembla que em feia ulls tendres però jo no estava per brots en l’ambient bèl•lic que ens tocava viure, i com quasi tots els nois de la meva edat les noies les trobàvem més aviat tòtiles.
Nosaltres fèiem competicions, per exemple, a veure qui, fent un riu, podia creuar el carrer de la Mercè.
Poca broma!! Són ben bé 10 metres d’amplada i ho havíem de fer de nit, quan no passava ningú...
(Igual que ara, que em cal fer un esforç terrible per no fer-ho fora la tassa)
Tampoc podíem invitar-les a fer guerra de gafets de cortines (alguns, tenien cortines fetes de gafets de filferro i quan es trencaven, aquells gafets eren una bona munició pels tiradors de fusta que ens havíem fet prèviament i que podien tirar fins i tot pedres...)
O jugar al futbol de botons...
De fet, com dic, més aviat tòtiles...
Però si menciono a la Mercè és perquè recordo que un dia li preguntà a l’avia –que se la estimava molt- si podria demanar-li al seu fill Miquel algun favor pel seu pare...
Com no prestava massa atenció no sé de què anava la cosa, ni si li ho va fer.
Però és per dir que el Miquel tenia –com tots els comissaris polítics- una certa influència. De poc li va servir, però, més tard.
Com a anècdota d’aquells dies tant turbulents podríem dir que l’octubre del 38 vàrem escoltar per la radio que l’aviació franquista havia bombardejat Alacant AMB PA!
Eren llonguets embolicats amb un paper imprès que deia “Ni un hogar sin lumbre, ni un español sin pan. Franco”.
Però la radio afegí que segurament el pa estava enverinat, i que no se’l mengessin... Però la fam era de tal magnitud que la gent va menjar tant com varen poder recollir... i ningú no es va morir... al menys d’aquell pa.
Potser per això, agraïts, voten ara al PP!
Però, com passa sempre, plogui o faci sol, guerra o pau, el món no s’atura i sempre hi ha un moment en la vida de tothom perquè l’amor triomfi, i així, a la vida del Miquel també hi arribà aquest moment.
No recordo exactament quan però, en tot cas, un any abans d’acabar la guerra el Miquel es ca casar!!
Des del seu canvi al comissariat del PSUC venia a casa ben poc, i quan ho feia, no es quedava mai ni a dormir ni tan sols a menjar. Venia, li donava cèntims a l’avia o algun cupó de racionament a l’Angelina, i tot seguit tocava el dos.
Ens deia que tot anava bé i que no ens preocupéssim que la guerra s’acabaria aviat. El que em sembla no deia mai era si creia que la guanyarien ells o els altres. I és que si hagués dit que la guanyarien ells no ens ho hauríem pas cregut.
Quan més sentíem que tot anava bé i el “no passaran” més pessimistes es tornaven els adults...
Doncs bé, un bon dia el Miquel es va presentar amb una noia i ens va dir que s’havien casat. I va resultar que l’avia, al menys, la coneixia molt bé.
Era una cosina del Miquel (Àngels del Prisco, neboda de l’avia per part del seu marit, que es deia del Prisco). Els del Prisco (o sigui els germans de l’avi que, si no recordo malament es deia José Ramón del Prisco) havien marxat d’Archena a la capital, Murcia, i em sembla que allà havien obert una botiga de no sé què.
Un d’aquests germans o germana tenien dues filles l’Àngels i la Regina, i per alguna raó que no m’explicaren llavors –ni mai, de fet- l’Àngels havia vingut a Barcelona i Cupido se les havia apanyat perquè ella i el Miquel es trobessin.
Jo, ara, crec que més aviat el Miquel havia hagut d’anar a Murcia per alguna circumstància i allà hauria anat a veure a la família que sabia teníem i, possiblement, encara tenim!
Hauria vist a l’Àngels –amb la que probablement havia jugat de petit, doncs ella era tan sols un o dos anys més jove- l’hauria trobat més crescudeta i apetible, i haurien decidit casar-se, malgrat la guerra.
Llavors ella hauria vingut a Barcelona i s’haurien casat. Però havia d’haver estat una boda de les que en diem “íntimes” doncs jo no recordo pas que hi haguéssim anat. Si que em sembla, però, que tothom estava molt content i que vàrem fer un àpat extraordinari aquell dia.
Tampoc sé on varen anar a viure. Potser a alguna pensió o hotel, doncs la realitat era que el Miquel –com qualsevol militar en temps de guerra- no disposava de cap llibertat de moviments i, segurament, imaginant el partit com anava el conflicte, deurien estar preparant-se per emigrar.
I com va terminar l’ idil•li?
Curious97
“Le Generalitat vetlla per vosaltres”
I tant que vetlla! No teníem prou amb les bombes que aquí no s’entenia ningú.
Com passa encara avui tothom volia manar...
Els anarquistes volien acabar d’un cop amb qualsevol indici de govern ortodoxe, i al principi varen “col•lectivitzar” les empreses catalanes i, sobre tot, les de la conca del Llobregat, que eren majorment tèxtils.
Els primers mesos varen funcionar, bàsicament degut a l’entusiasme de la novetat.
Tothom”pencava de valent”
Però aviat sorgiren dificultats doncs els més llestos volien guanyar més i treballar menys que els més babaus i aquests, no hi estaven pas d’acord...
Així les coses, i per acabar-ho d’adobar, el maig del 37, vàrem tenir a Barcelona una insurrecció obrera entre els del POUM i la CNT per una banda i els del PSUC i la guàrdia “de Asalto” per l’altre, amb la connivència d’en Companys, el President de la Generalitat, que havia de vetllar per nosaltres...
El POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista), que anaven cridant allò de “Campesinos la tierra es vuestra”, era un partit comunista creat el 1935 per l’Andreu Nin i el Joaquim Maurin, de pensament Trotskista, o sigui totalment anti-Stalinista.
El seu membre més famós fou George Orwell, que lluità amb la milícia.
El PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya, avui integrat a Iniciativa per Catalunya) es formà el 23 de juliol del 1936 (o sigui 5 dies després de començar la guerra) per la fusió de 4 grups d’esquerres, és a dir: la Federació Catalana del PSOE (que avui es diu PSC), el Partit Comunista de Catalunya, la Unió Socialista de Catalunya i el Partit Català Proletari.
Doncs bé. Emportats pel seu desig de “vetllar per tots nosaltres”, com deia abans, les dues faccions de la República Catalan es varen enfrontar en violents combats de carrer, precisament pel costat on nosaltres vivíem, o sigui entre Correus i la Pl. de Catalunya...
De fet la cosa començà quan les milícies del PSUC, amb l’ajut dels Guàrdies “de Asalto” de la Generalitat (sí, precisament, els que havien de vetllar per nosaltres), volgueren apoderar-se de l’edifici de La Telefónica, que estava a la Pl. De Catalunya, cantonada carrer Fontanella, que estava en mans dels Anarquistes, per a poder controlar les comunicacions.
Sembla mentida, però mentre al front de l’Aragó i a Madrid els soldats “oficials” de la República Central morien “por la causa” defensant una República que ja estava moribunda, a Barcelona, durant 5 “gloriosos” dies –i sens dubte per fer-nos veure i que comprenguéssim bé el que passava al front- vàrem “fruir” de l’espectacle de veure com es mataven aquí, els que es deien germans, en una mini guerra civil addicional.
De la Telefònica, el conflicte s’estengué per les Rambles, Pl. De Sant Jaume, Via Laietana i per tots
els carrers adjacents...
Durant aquells cinc dies, recordo que no gosàvem sortir al carrer, però com teníem que menjar l’avia i jo (com a home protector), perquè el Frederic només sortia per anar a l’estanc del carrer Ample, cantonada Regomir. Sort que nosaltres tampoc havíem d’anar gaire lluny, perquè el forn, les verdures i la lleteria, es trobaven tots entre els carrers Ampla, Gignàs i Regomir.
Pel que fa al tall varem prescindir-ne (encara que teníem cartilles de racionament), doncs era molt perillós realment i quedaven més lluny.
El conflicte es va acabar quan el Govern Central, responent a la demanda d’auxili d’en Companys va enviar 10000 guàrdies d’assalt (no sé de on sortiren ni com arribaren, però ho feren), que, immediatament, es posaren al costat dels del PSUC i, pràcticament, liquidaren a tots els del POUM i els Anarquistes.
En el seu llibre “Homage to Catalonia”, George Orwell explica la seva versió dels fets que es contradiu amb la de la Passionària.
Mentre Orwell fa esment de l’heroica resistència dels del POUM davant de l’atac dels feixistes del PSUC, la Dolors Ibárruri descriu la lluita pels carrers dins d’un context “feixista-anarco-trotskysta”.
Una cosa que no he acabat mai d’assimilar és la facilitat amb la que alguns no dubten en qualificar de feixistes als enemics ideològics, siguin del signe que siguin...
Així, pels d’esquerres els feixistes són els de dretes. Però, els de dretes també qualifiquen de feixistes als de esquerres, i entre ambdós bàndols, també s’ho diuen entre ells, com queda palès en l’exemple anterior.
Afortunadament, el conflicte intern va finalitzar i la Generalitat, que va passar a ser dominada pel P.C., va poder tornar a “vetllar per tots nosaltres” i nosaltres vàrem poder tornar a menjar carn i peix, això si quan tocava.
Va ser llavors també que el Miquel va canviar de bàndol i de la FAI va passar al PSUC.
No sé pas com s’ho va fer, i a més, com a Comissari Polític!! Va ser el que ara diríem un canvi de camisa formidable. I és que no era pas ximple encara que el seu idealisme el perdés més tard...
Sí que em ve a la memòria que a la escala tothom ens tractava amb respecte (sempre ho havien fet, però llavors, potser més).
Els veïns del davant (els srs. Botella) eren els rics de la escala, doncs el sr. Botella tenia una botiga de subministres nàutics al Passeig de Colom (a sota els porxos de les 7 Portes) i semblava guanyar-se molt bé la vida. Tenien un fill i una filla. El noi era com jo d’edat i la nena uns dos anys menys, o sigui uns 8/9 anys en aquells moments.
El noi i jo no eren massa amics, doncs els pares no el deixaven sortir al carrer a jugar amb la nostra colla i abans de la guerra anava a una escola del Eixample. La nena, en canvi, que era molt bufona i es deia Mercè, venia sovint a casa a que li dibuixés els meus famosos soldadets amb salacot, que després, ella retallava.
Em sembla que em feia ulls tendres però jo no estava per brots en l’ambient bèl•lic que ens tocava viure, i com quasi tots els nois de la meva edat les noies les trobàvem més aviat tòtiles.
Nosaltres fèiem competicions, per exemple, a veure qui, fent un riu, podia creuar el carrer de la Mercè.
Poca broma!! Són ben bé 10 metres d’amplada i ho havíem de fer de nit, quan no passava ningú...
(Igual que ara, que em cal fer un esforç terrible per no fer-ho fora la tassa)
Tampoc podíem invitar-les a fer guerra de gafets de cortines (alguns, tenien cortines fetes de gafets de filferro i quan es trencaven, aquells gafets eren una bona munició pels tiradors de fusta que ens havíem fet prèviament i que podien tirar fins i tot pedres...)
O jugar al futbol de botons...
De fet, com dic, més aviat tòtiles...
Però si menciono a la Mercè és perquè recordo que un dia li preguntà a l’avia –que se la estimava molt- si podria demanar-li al seu fill Miquel algun favor pel seu pare...
Com no prestava massa atenció no sé de què anava la cosa, ni si li ho va fer.
Però és per dir que el Miquel tenia –com tots els comissaris polítics- una certa influència. De poc li va servir, però, més tard.
Com a anècdota d’aquells dies tant turbulents podríem dir que l’octubre del 38 vàrem escoltar per la radio que l’aviació franquista havia bombardejat Alacant AMB PA!
Eren llonguets embolicats amb un paper imprès que deia “Ni un hogar sin lumbre, ni un español sin pan. Franco”.
Però la radio afegí que segurament el pa estava enverinat, i que no se’l mengessin... Però la fam era de tal magnitud que la gent va menjar tant com varen poder recollir... i ningú no es va morir... al menys d’aquell pa.
Potser per això, agraïts, voten ara al PP!
Però, com passa sempre, plogui o faci sol, guerra o pau, el món no s’atura i sempre hi ha un moment en la vida de tothom perquè l’amor triomfi, i així, a la vida del Miquel també hi arribà aquest moment.
No recordo exactament quan però, en tot cas, un any abans d’acabar la guerra el Miquel es ca casar!!
Des del seu canvi al comissariat del PSUC venia a casa ben poc, i quan ho feia, no es quedava mai ni a dormir ni tan sols a menjar. Venia, li donava cèntims a l’avia o algun cupó de racionament a l’Angelina, i tot seguit tocava el dos.
Ens deia que tot anava bé i que no ens preocupéssim que la guerra s’acabaria aviat. El que em sembla no deia mai era si creia que la guanyarien ells o els altres. I és que si hagués dit que la guanyarien ells no ens ho hauríem pas cregut.
Quan més sentíem que tot anava bé i el “no passaran” més pessimistes es tornaven els adults...
Doncs bé, un bon dia el Miquel es va presentar amb una noia i ens va dir que s’havien casat. I va resultar que l’avia, al menys, la coneixia molt bé.
Era una cosina del Miquel (Àngels del Prisco, neboda de l’avia per part del seu marit, que es deia del Prisco). Els del Prisco (o sigui els germans de l’avi que, si no recordo malament es deia José Ramón del Prisco) havien marxat d’Archena a la capital, Murcia, i em sembla que allà havien obert una botiga de no sé què.
Un d’aquests germans o germana tenien dues filles l’Àngels i la Regina, i per alguna raó que no m’explicaren llavors –ni mai, de fet- l’Àngels havia vingut a Barcelona i Cupido se les havia apanyat perquè ella i el Miquel es trobessin.
Jo, ara, crec que més aviat el Miquel havia hagut d’anar a Murcia per alguna circumstància i allà hauria anat a veure a la família que sabia teníem i, possiblement, encara tenim!
Hauria vist a l’Àngels –amb la que probablement havia jugat de petit, doncs ella era tan sols un o dos anys més jove- l’hauria trobat més crescudeta i apetible, i haurien decidit casar-se, malgrat la guerra.
Llavors ella hauria vingut a Barcelona i s’haurien casat. Però havia d’haver estat una boda de les que en diem “íntimes” doncs jo no recordo pas que hi haguéssim anat. Si que em sembla, però, que tothom estava molt content i que vàrem fer un àpat extraordinari aquell dia.
Tampoc sé on varen anar a viure. Potser a alguna pensió o hotel, doncs la realitat era que el Miquel –com qualsevol militar en temps de guerra- no disposava de cap llibertat de moviments i, segurament, imaginant el partit com anava el conflicte, deurien estar preparant-se per emigrar.
I com va terminar l’ idil•li?
Curious97
martes, 13 de noviembre de 2007
Memòries X
PLOUEN BOMBES!
Evidentment, per qualsevol persona de la meva edat, que vol dir entre 10 i 11 anys, del primer any de la guerra, el més impactant i el que es recorda de forma més vívida, són els bombardejos.
El mes de mars del 1937 vàrem rebre la primera visita dels avions alemanys “Junkers”, als que “carinyosament” vàrem donar l’apel•latiu de “pavas”.
No sé ben bé per què! Potser perquè, quan les veiem volar (i jo, sempre que podia sortia al balcó, o si estava al carrer, mirava enlaire amb una gran inconsciència) semblaven volar lentament, com si els costés mantenir-se a dalt.
Normalment, venien 3 o 6 i, i de preferència, escollien les nits de lluna.
Quan venien de dia es podia veure molt bé com, al voltant seu, apareixien com uns nuvolets foscos que semblaven bolets.
Eren les explosions dels canons antiaeris i, o eren molt dolents o no arribaven prou amunt, doncs, que recordi, mai no encertaren cap avió en tota la guerra.
Em refereixo a Barcelona, és clar.
Per cert que un dia que estava al balcó, en ple bombardeig, va caure al meu costat (si em cau a sobre no estaria escrivint això) un tros de ferro que estava tant calent que no es podia ni tocar.
No sé si encara passa igual, però sembla que els obusos que disparaven els antiaeris, quan arribaven al final del seu trajecte, sense haver encertat enlloc, i ja dic que mai ho feien, esclataven i, és clar, tornaven a caure a terra (per la llei de la gravetat de Isaac Newton, per bé que eren més perillosos que les pomes), dispersant els trossos com si fos metralla.
El meu, el vaig guardar com trofeu de guerra fins que ens varem tornar a canviar de pis, quan el vaig perdre.
L’avia, pobre, patia molt amb mi doncs jo, no per valent sinó per inconscient, sempre volia veure els avions i fugia de casa cap a la Plaça Antonio López, des de on es dominava una gran secció de cel.
Ella sempre em deia que quan queien les bombes a prop no es podien veure ni sentir cap soroll. De veure caure, no vaig veure’n mai però de sentir ja ho crec!
No oblidaré mai el peculiar soroll que feien quan queien! Es podia escoltar de molt lluny i era igual que si caiguessin un munt de llaunes lligades entre si...
Esgarrifós... però jo pensava, i no anava errat, que mentre escoltes el soroll com queien, volia dir que no ens caurien a sobre..
El 13 de febrer del 37, va ser el primer bombardeig amb víctimes i quan vaig escoltar per primer cop l’estrident soroll (que m’esgarrifava més que les bombes) de les sirenes...
No recordo bé de on veníem. Crec que era diumenge i si era així, possiblement veníem d’oir missa, doncs l’avia coneixia un munt de pisos a Barcelona, on capellans amagats deien missa els diumenges.
Si els haguessin descobert els haurien assassinat sens dubte, però no tenien inconvenient en arriscar la seva vida per a poder donar aquest servei.
La qüestió és que era pràcticament de nit i tornàvem a casa i estàvem molt a prop del Parc de la Ciutadella, quan vàrem sentir un xiulet, seguit d’un altre, i uns moments més tard el soroll d’unes explosions molt pròximes i, quasi al mateix temps, el xiscle estrident de les sirenes.
No sé com ho férem però abans d’adonar-nos-en ja érem a casa!! L’avia encara era relativament jove, deuria anar pels 50 anys i jo, no cal ni dir-ho!!
L’endemà vàrem escoltar per la radio que el creuer Canarias havia bombardejat la fàbrica Elizalde, on es produïen motors d’aviació, que es trobava en una illa de cases entre Passeig de S. Joan, Bailén, Rosselló i Còrsega. Un projectil va caure dintre la fàbrica i un altre pels voltants, matant a 18 o 20 persones, segons he llegit en algun lloc.
Més tard també es rectificà l’autoria del bombardeig. No havia estat el Canarias, sinó el creuer lleuger italià Eugenio de Savoia.
Sigui com sigui va ser un prodigi de punteria, doncs el creuer es trobava a unes 20 milles de Barcelona i per això, havia arribat sense que ningú no se’n adonés.
La part més afectada, en un primer moment pels bombardejos aeris, fou el port i la Barceloneta (on vivia el meu amic i competidor Bayarri,) que va haver de fugir amb la família al camp, doncs el barri va quedar pràcticament destruït.
Els barris de Gràcia, Poble Nou, Poble Sec, Sant Andreu i el Guinardó també varen patir, segons he llegit, bombardejos amb gran intensitat.
Al poc temps de començar aquests atacs de l’aviació (en els que els Italians varen participar-hi abastament), la denominada “defensa passiva” organitzada per l’Ajuntament va construir un munt de refugis (es diu que uns 1.300, alguns dels quals és poden visitar ara).
Molts d’aquests refugis, però, eren més aviat, soterranis condicionats i també s’empraven en segons quines àrees el metro, quan aquest era prou fons.
Nosaltres en teníem un refugi força a prop. En un carrer paral•lel al Passeig Isabel II, que va de la Plaça Palau a la Plaça Antonio López (o sigui, per darrera l’edifici de la Llotja, hi havia una fàbrica de maletes sota uns porxos (els porxos em sembla encara hi són) que tenia un soterrani enorme.
Abans d’aquest refugi l’avia sempre hem feia anar a sota el llit.
Nosaltres només teníem que creuar per davant de Correus i a l’altra costat de la Via Laietana ja hi érem!.
L’avia, pobre, i jo ens havíem fet un tip d’anar-hi corrent, doncs, tan aviat sentia les sirenes m’agafava pel braç, i m’hi arrossegava, tant si vols com si no vols, a tota velocitat...
Una nit, recordo, l’avia, la tia Lola i jo estàvem resant el Rosari, doncs era diumenge i, després de sopar, l’avia insistia en fer-ho, quan les sirenes començaren a cridar. Tots varen fer un bot...!
I al cap d’uns moments començarem a sentir el soroll d’explosions llunyanes i el dels antiaeris. Tots dos sorolls eren força diferents i, naturalment, el dels antiaeris eren més nombrosos que els de les bombes. Però, aquella nit, els de les bombes semblaven acostar-se cada cop més.
Així que, tots plegats, varen sortir per anar al refugi en qüestió.
L’oncle Frederic deia sempre que no calia córrer, però quan vàrem sortir al carrer va batre el rècord del 100 mts. llisos..
I és que estaven bombardejant la Barceloneta i des de la Pl. Antonio López es podien veure els resplendors de les explosions...
L’explosió més propera la vaig sentir jo a les galtes quan l’avia em deixà anar una bufa de campionat doncs jo em volia quedar al carrer a veure els “focs”...
Les nits de lluna eren les preferides pels italians perquè podien volar sense ser detectats, excepte quan els reflectors els encertaven, que no era sempre, i en canvi ells podien veure la ciutat, per bé que estàvem a les fosques.
En un d’aquests bombardejos els Italians van encertar, per pura casualitat, un camió carregat d’explosius (trilita) que circulava per la Gran Via, a l’alçada del carrer Balmes, i l’explosió es va escoltar a tota la ciutat. Va deixar un clot impressionant al mig de la Gran Via i va mig derruir el cine Coliseum, i dues illes de cases. Moriren 80 persones.
El 1938 va ser sens dubte el pitjor. Els italians i els alemanys s’alternaven amb més freqüència, donada la ineficàcia de la defensa antiaèria i la absoluta carència d’aviació per defensar la ciutat.
Ja bombardejaven de dia i de nit i he llegit que el mes de març, els italians varen venir 4 dies seguits, pel matí, matant quasi un miler de persones (un mica menys de la meitat del total).
Sembla ser que aquests atacs varen ser ordre personal de Mussolini, al marge de Franco, com a represàlia personal de la pallissa de Guadalajara.
No puc recordar els dies, però si recordo que anàvem un munt de vegades als refugis; algun cop que ens havien trobat pel carrer, anàvem a raure al metro, i quan m’enganxaven al col•legi Baixeres anàvem al soterrani de Correus, que estava a l’altre costat.
En total, segons diuen els diferents historiadors, la ciutat, durant la guerra, va patir 170 atacs aeris, que van deixar-nos el “regal” d’unes 1000 tones de bombes, que varen matar unes 2500 persones (totes entre la població civil) i deixaren uns 30000 ferits.
Evidentment, no podem comparar-nos amb els atacs contra ciutats com Dresden, Berlin, Colònia, etc. Parlant només d’Alemanya.
Però, per exemple, Londres, en 5 anys i escaig de guerra va tenir uns 42.000 morts i uns 60.000 ferits amb més de 1.500 raids aeris, amb atacs de 60 o 70 avions a l’hora, i bombes de 1000 quilos. Un milió i mig de tones de bombes!
A més amb els projectils V-1 i V-2 caient durant la segona meitat.
Nosaltres, quan vàrem veure més avions, eren 9. I les bombes, majorment, eren de 100 quilos (de fet, començaren per bombes de 25 quilos i, cap al final, arribaren a 500 quilos).
Això si. S’experimentaren tot tipus de bombes. Des de bombes incendiàries i explosives fins a les de fragmentació.
El que vull dir és que, proporcionalment, vàrem patir un nombre considerable de víctimes.
I és que nosaltres no ho sabíem, però Barcelona fou la taula de proves de la tècnica del bombardeig sobre la població civil, que anys més tard, s’aplicaria amb crueltat extraordinària, sobre tot, al Japó i a Alemanya.
La tàctica aquí, com després a la guerra mundial, era la desmoralització gradual de la població civil, que és, al cap i a la fi, la que sosté la moral del front.
El que feia més gràcia (trista gràcia, però), era com la megafonia i la propaganda intentaven lluitar contra aquesta desmoralització creixent.
Per megafonia, mentre queien les bombes es podia escoltar aquell famós missatge “La Generalitat vetlla per vosaltres” que “ens donava gran seguretat i optimisme” com podeu imaginar-vos.
Res, igual que ara amb els trens de la Renfe...
O els cartells de “No Passaran” per tot arreu i els legionaris ja estaven a l’Hospitalet...
I és que aquí parlem molt i molt dels governs centrals i del que ens han fet a Catalunya, però no parlem gaire bé mai de com els NOSTRES PROPIS governs ens han fet combregar amb rodes de molí.
Però el victimisme sempre ha estat una manera d’ésser molt catalana, oi?
Churchill va advertir al poble de les penúries que se’ls venien a sobre quan en el seu discurs a la Cambra, el 1940, va dir allò “I have nothing to offer but blood, sweat and tears...”, o sigui, “no tinc res més a oferir-vos que sang, suor i llàgrimes...” i, ja en va tenir prou. No se li va ocórrer dir que ell “vetllaria per nosaltres” o quelcom de semblant.
Total, que aquí cada cop estàvem més desmoralitzats...
I així, quan a finals de l’any 1938. Malgrat el “No Passaran” i “el Vetllem per vosaltres” es va veure clarament que la guerra estava perduda, el Govern Central i la Generalitat decidiren evacuar els nens i nenes fora d’Espanya. Franco també ho feu, i en total foren uns 35.000 els que marxaren. Els del bàndol nacionalista cap a Itàlia, Alemanya i Portugal. Els del bàndol republicà cap a la URSS, Mèxic i alguns països del nord d’Europa.
Els d’aquí marxaren cap a Rússia, doncs el P.C. se’n encarregà.
Això em fa recordar que la mare i una amiga seva (la Maria Tobeña), que llavors no arribaven a 10 anys, estaven a Palau Tordera, en una espècie de casa de colònies que la Generalitat havia posat a l’abast de nens i nenes de Barcelona, fugint dels bombardejos.
I pel que m’ha explicat, quan la seva mare i la de l’amiga varen sentir la noticia que s’estaven preparant per exiliar-se cap a la URSS, no sabem ben bé com, però ambdues varen sortir disparades i en tren, en carro o a peu, varen arribar com pogueren al poble, les agafaren i se les endugueren cap a Barcelona. La resta de Palau Tordera va anar a raure, efectivament, a la URSS.
O sigui que, en cert aspecte, si no arriba a ser pel coratge i la decisió de sa mare i tenint en compte la possibilitat que haguéssiu estat designats per l’Altíssim, a ser fills de ella de totes, totes, el més probable fora que ara tinguéssiu cognoms com Smirnov, Ivanov, Kuznetsov, Popov, Sokolov, Lébedev, Kozlov, Nóvikov, Morózov, Petrov, Vólkov, Solovióv, Vasíliev, Záitsev, Pávlov, Semiónov, Gólubev, Vinográdov, Bogdánov o Vorobiov.
I jo no us hauria conegut, el que seria una tragèdia...
Curious97
Evidentment, per qualsevol persona de la meva edat, que vol dir entre 10 i 11 anys, del primer any de la guerra, el més impactant i el que es recorda de forma més vívida, són els bombardejos.
El mes de mars del 1937 vàrem rebre la primera visita dels avions alemanys “Junkers”, als que “carinyosament” vàrem donar l’apel•latiu de “pavas”.
No sé ben bé per què! Potser perquè, quan les veiem volar (i jo, sempre que podia sortia al balcó, o si estava al carrer, mirava enlaire amb una gran inconsciència) semblaven volar lentament, com si els costés mantenir-se a dalt.
Normalment, venien 3 o 6 i, i de preferència, escollien les nits de lluna.
Quan venien de dia es podia veure molt bé com, al voltant seu, apareixien com uns nuvolets foscos que semblaven bolets.
Eren les explosions dels canons antiaeris i, o eren molt dolents o no arribaven prou amunt, doncs, que recordi, mai no encertaren cap avió en tota la guerra.
Em refereixo a Barcelona, és clar.
Per cert que un dia que estava al balcó, en ple bombardeig, va caure al meu costat (si em cau a sobre no estaria escrivint això) un tros de ferro que estava tant calent que no es podia ni tocar.
No sé si encara passa igual, però sembla que els obusos que disparaven els antiaeris, quan arribaven al final del seu trajecte, sense haver encertat enlloc, i ja dic que mai ho feien, esclataven i, és clar, tornaven a caure a terra (per la llei de la gravetat de Isaac Newton, per bé que eren més perillosos que les pomes), dispersant els trossos com si fos metralla.
El meu, el vaig guardar com trofeu de guerra fins que ens varem tornar a canviar de pis, quan el vaig perdre.
L’avia, pobre, patia molt amb mi doncs jo, no per valent sinó per inconscient, sempre volia veure els avions i fugia de casa cap a la Plaça Antonio López, des de on es dominava una gran secció de cel.
Ella sempre em deia que quan queien les bombes a prop no es podien veure ni sentir cap soroll. De veure caure, no vaig veure’n mai però de sentir ja ho crec!
No oblidaré mai el peculiar soroll que feien quan queien! Es podia escoltar de molt lluny i era igual que si caiguessin un munt de llaunes lligades entre si...
Esgarrifós... però jo pensava, i no anava errat, que mentre escoltes el soroll com queien, volia dir que no ens caurien a sobre..
El 13 de febrer del 37, va ser el primer bombardeig amb víctimes i quan vaig escoltar per primer cop l’estrident soroll (que m’esgarrifava més que les bombes) de les sirenes...
No recordo bé de on veníem. Crec que era diumenge i si era així, possiblement veníem d’oir missa, doncs l’avia coneixia un munt de pisos a Barcelona, on capellans amagats deien missa els diumenges.
Si els haguessin descobert els haurien assassinat sens dubte, però no tenien inconvenient en arriscar la seva vida per a poder donar aquest servei.
La qüestió és que era pràcticament de nit i tornàvem a casa i estàvem molt a prop del Parc de la Ciutadella, quan vàrem sentir un xiulet, seguit d’un altre, i uns moments més tard el soroll d’unes explosions molt pròximes i, quasi al mateix temps, el xiscle estrident de les sirenes.
No sé com ho férem però abans d’adonar-nos-en ja érem a casa!! L’avia encara era relativament jove, deuria anar pels 50 anys i jo, no cal ni dir-ho!!
L’endemà vàrem escoltar per la radio que el creuer Canarias havia bombardejat la fàbrica Elizalde, on es produïen motors d’aviació, que es trobava en una illa de cases entre Passeig de S. Joan, Bailén, Rosselló i Còrsega. Un projectil va caure dintre la fàbrica i un altre pels voltants, matant a 18 o 20 persones, segons he llegit en algun lloc.
Més tard també es rectificà l’autoria del bombardeig. No havia estat el Canarias, sinó el creuer lleuger italià Eugenio de Savoia.
Sigui com sigui va ser un prodigi de punteria, doncs el creuer es trobava a unes 20 milles de Barcelona i per això, havia arribat sense que ningú no se’n adonés.
La part més afectada, en un primer moment pels bombardejos aeris, fou el port i la Barceloneta (on vivia el meu amic i competidor Bayarri,) que va haver de fugir amb la família al camp, doncs el barri va quedar pràcticament destruït.
Els barris de Gràcia, Poble Nou, Poble Sec, Sant Andreu i el Guinardó també varen patir, segons he llegit, bombardejos amb gran intensitat.
Al poc temps de començar aquests atacs de l’aviació (en els que els Italians varen participar-hi abastament), la denominada “defensa passiva” organitzada per l’Ajuntament va construir un munt de refugis (es diu que uns 1.300, alguns dels quals és poden visitar ara).
Molts d’aquests refugis, però, eren més aviat, soterranis condicionats i també s’empraven en segons quines àrees el metro, quan aquest era prou fons.
Nosaltres en teníem un refugi força a prop. En un carrer paral•lel al Passeig Isabel II, que va de la Plaça Palau a la Plaça Antonio López (o sigui, per darrera l’edifici de la Llotja, hi havia una fàbrica de maletes sota uns porxos (els porxos em sembla encara hi són) que tenia un soterrani enorme.
Abans d’aquest refugi l’avia sempre hem feia anar a sota el llit.
Nosaltres només teníem que creuar per davant de Correus i a l’altra costat de la Via Laietana ja hi érem!.
L’avia, pobre, i jo ens havíem fet un tip d’anar-hi corrent, doncs, tan aviat sentia les sirenes m’agafava pel braç, i m’hi arrossegava, tant si vols com si no vols, a tota velocitat...
Una nit, recordo, l’avia, la tia Lola i jo estàvem resant el Rosari, doncs era diumenge i, després de sopar, l’avia insistia en fer-ho, quan les sirenes començaren a cridar. Tots varen fer un bot...!
I al cap d’uns moments començarem a sentir el soroll d’explosions llunyanes i el dels antiaeris. Tots dos sorolls eren força diferents i, naturalment, el dels antiaeris eren més nombrosos que els de les bombes. Però, aquella nit, els de les bombes semblaven acostar-se cada cop més.
Així que, tots plegats, varen sortir per anar al refugi en qüestió.
L’oncle Frederic deia sempre que no calia córrer, però quan vàrem sortir al carrer va batre el rècord del 100 mts. llisos..
I és que estaven bombardejant la Barceloneta i des de la Pl. Antonio López es podien veure els resplendors de les explosions...
L’explosió més propera la vaig sentir jo a les galtes quan l’avia em deixà anar una bufa de campionat doncs jo em volia quedar al carrer a veure els “focs”...
Les nits de lluna eren les preferides pels italians perquè podien volar sense ser detectats, excepte quan els reflectors els encertaven, que no era sempre, i en canvi ells podien veure la ciutat, per bé que estàvem a les fosques.
En un d’aquests bombardejos els Italians van encertar, per pura casualitat, un camió carregat d’explosius (trilita) que circulava per la Gran Via, a l’alçada del carrer Balmes, i l’explosió es va escoltar a tota la ciutat. Va deixar un clot impressionant al mig de la Gran Via i va mig derruir el cine Coliseum, i dues illes de cases. Moriren 80 persones.
El 1938 va ser sens dubte el pitjor. Els italians i els alemanys s’alternaven amb més freqüència, donada la ineficàcia de la defensa antiaèria i la absoluta carència d’aviació per defensar la ciutat.
Ja bombardejaven de dia i de nit i he llegit que el mes de març, els italians varen venir 4 dies seguits, pel matí, matant quasi un miler de persones (un mica menys de la meitat del total).
Sembla ser que aquests atacs varen ser ordre personal de Mussolini, al marge de Franco, com a represàlia personal de la pallissa de Guadalajara.
No puc recordar els dies, però si recordo que anàvem un munt de vegades als refugis; algun cop que ens havien trobat pel carrer, anàvem a raure al metro, i quan m’enganxaven al col•legi Baixeres anàvem al soterrani de Correus, que estava a l’altre costat.
En total, segons diuen els diferents historiadors, la ciutat, durant la guerra, va patir 170 atacs aeris, que van deixar-nos el “regal” d’unes 1000 tones de bombes, que varen matar unes 2500 persones (totes entre la població civil) i deixaren uns 30000 ferits.
Evidentment, no podem comparar-nos amb els atacs contra ciutats com Dresden, Berlin, Colònia, etc. Parlant només d’Alemanya.
Però, per exemple, Londres, en 5 anys i escaig de guerra va tenir uns 42.000 morts i uns 60.000 ferits amb més de 1.500 raids aeris, amb atacs de 60 o 70 avions a l’hora, i bombes de 1000 quilos. Un milió i mig de tones de bombes!
A més amb els projectils V-1 i V-2 caient durant la segona meitat.
Nosaltres, quan vàrem veure més avions, eren 9. I les bombes, majorment, eren de 100 quilos (de fet, començaren per bombes de 25 quilos i, cap al final, arribaren a 500 quilos).
Això si. S’experimentaren tot tipus de bombes. Des de bombes incendiàries i explosives fins a les de fragmentació.
El que vull dir és que, proporcionalment, vàrem patir un nombre considerable de víctimes.
I és que nosaltres no ho sabíem, però Barcelona fou la taula de proves de la tècnica del bombardeig sobre la població civil, que anys més tard, s’aplicaria amb crueltat extraordinària, sobre tot, al Japó i a Alemanya.
La tàctica aquí, com després a la guerra mundial, era la desmoralització gradual de la població civil, que és, al cap i a la fi, la que sosté la moral del front.
El que feia més gràcia (trista gràcia, però), era com la megafonia i la propaganda intentaven lluitar contra aquesta desmoralització creixent.
Per megafonia, mentre queien les bombes es podia escoltar aquell famós missatge “La Generalitat vetlla per vosaltres” que “ens donava gran seguretat i optimisme” com podeu imaginar-vos.
Res, igual que ara amb els trens de la Renfe...
O els cartells de “No Passaran” per tot arreu i els legionaris ja estaven a l’Hospitalet...
I és que aquí parlem molt i molt dels governs centrals i del que ens han fet a Catalunya, però no parlem gaire bé mai de com els NOSTRES PROPIS governs ens han fet combregar amb rodes de molí.
Però el victimisme sempre ha estat una manera d’ésser molt catalana, oi?
Churchill va advertir al poble de les penúries que se’ls venien a sobre quan en el seu discurs a la Cambra, el 1940, va dir allò “I have nothing to offer but blood, sweat and tears...”, o sigui, “no tinc res més a oferir-vos que sang, suor i llàgrimes...” i, ja en va tenir prou. No se li va ocórrer dir que ell “vetllaria per nosaltres” o quelcom de semblant.
Total, que aquí cada cop estàvem més desmoralitzats...
I així, quan a finals de l’any 1938. Malgrat el “No Passaran” i “el Vetllem per vosaltres” es va veure clarament que la guerra estava perduda, el Govern Central i la Generalitat decidiren evacuar els nens i nenes fora d’Espanya. Franco també ho feu, i en total foren uns 35.000 els que marxaren. Els del bàndol nacionalista cap a Itàlia, Alemanya i Portugal. Els del bàndol republicà cap a la URSS, Mèxic i alguns països del nord d’Europa.
Els d’aquí marxaren cap a Rússia, doncs el P.C. se’n encarregà.
Això em fa recordar que la mare i una amiga seva (la Maria Tobeña), que llavors no arribaven a 10 anys, estaven a Palau Tordera, en una espècie de casa de colònies que la Generalitat havia posat a l’abast de nens i nenes de Barcelona, fugint dels bombardejos.
I pel que m’ha explicat, quan la seva mare i la de l’amiga varen sentir la noticia que s’estaven preparant per exiliar-se cap a la URSS, no sabem ben bé com, però ambdues varen sortir disparades i en tren, en carro o a peu, varen arribar com pogueren al poble, les agafaren i se les endugueren cap a Barcelona. La resta de Palau Tordera va anar a raure, efectivament, a la URSS.
O sigui que, en cert aspecte, si no arriba a ser pel coratge i la decisió de sa mare i tenint en compte la possibilitat que haguéssiu estat designats per l’Altíssim, a ser fills de ella de totes, totes, el més probable fora que ara tinguéssiu cognoms com Smirnov, Ivanov, Kuznetsov, Popov, Sokolov, Lébedev, Kozlov, Nóvikov, Morózov, Petrov, Vólkov, Solovióv, Vasíliev, Záitsev, Pávlov, Semiónov, Gólubev, Vinográdov, Bogdánov o Vorobiov.
I jo no us hauria conegut, el que seria una tragèdia...
Curious97
viernes, 9 de noviembre de 2007
Memòries IX
Memòries IX
Tot i que era innocent, el tribunal de la Inquisició va condemnà a 5 anys de presó al poeta i capellà Fra Lluís de León, acusat d’haver traduït parts de la Bíblia (concretament El Cantar de los Cantares, de Salomón).
Allò ho havien prohibit al recent Concili de Trento.
Però diu la llegenda que, en reprendre las classes, després d’aquests cinc anys, va començar amb aquesta frase “Dicebamus hesterna die...”, o sigui, com dèiem ahir...Dissortadament, jo no tinc el talent d’aquest gran poeta espanyol del Renaixement, però sí que puc repetir amb ell, allò de “com dèiem ahir”.
Ens havíem aturat en un servidor sortint de la Estació de França, amb un sac de taronges de 30 quilos a l’esquena (que m’havia carregat “amorosament” el Miquel, tot dient que allò no era res per a un “home” com jo!!), i les dents ben “serrés”, doncs no podia fer el ridícul de posar-me a plorar davant de l’oncle que jo admirava i pel que sentia devoció (santa innocència), com més endavant la sentiria pel general Custer (més santa innocència).
I és que sempre he estat un “romàntic” bastant crèdul...
Així que amb resignació franciscana vaig iniciar el camí de retorn cap a casa, pensant que, en realitat, estava bastant més a la vora que la estàtua de Colom...
D’això, en diria ara, positive thinking!
Ara bé. Per molt positivista que tractés de ser llavors, amb un sac a la esquena que pesava quasi tant com jo, en creuar la Plaça del Palau ja no podia amb la meva ànima.
Així que, pensant que si no ho feia, aniria a raure a terra, doncs les cames hem tremolaven com un flam, i recolzant-me contra la paret del que llavors era l’edifici de la Llotja, vaig descarregar el sac de l’esquena per a poder aspirar la deliciosa brisa que venia del port.
Perquè, llavors, encara no “fruíem” de la magnífica pol•lució que tenim ara, i en alguns llocs de Barcelona, com el Passeig de Colom, fins i tot podíem percebre l’aire carregat de fragàncies marines.
Després, doncs, de recuperar l’alè i sentir-me una altra volta potent i poderós, vaig intentar carregar de nou el sac a l’esquena i, oh, sorpresa!
On havia anat a parar la meva força bruta!
Si no podia tan sols alçar-lo...! I si no podia alçar-lo, com diables, podria carregar-lo a l’esquena?
Però si no podia carregar-me’l, sí podia arrossegar-lo per terra. I com només tenia que creuar la Via Laietana i Correus i ja era a casa, dit i fet, caminant d’esquena i arrossegant-lo, vaig fer el centenar i de metres i escaig que em restaven fins arribar-hi.
Menys mal que el tràfic tampoc era el d’ara, doncs creuar la Via Laietana per la banda de baix (que és la més ampla) hauria estat ara tota una proesa.
Quan vaig arribar a casa, ja no podia ni respirar. Per tant, impossible pujar-lo dos pisos (vivíem en un primer, però havia un entresol). Així que, deixant-lo arrambat a la paret tant com pogué, perquè no es veiés massa des de fora, vaig pujar en una volada a demanar ajut.
I oh, sorpresa, una altra volta! El que obrí fou el mateix Miquel.
Resulta que no havia d’esperar cap client.
Tenia el seu empleat fent-se càrrec del cotxe.
Sinó que endut pel seu instint pedagògic –per bé que fos un instint un tant d’home cavernícola o de conqueridor extremeny, tipus Cortés o Pizarro- havia decidit posar-me a prova!
I m’havia seguit tota l’estona per si de cas flaquejava. No era qüestió de que li passés res al sac.
Vist ara, en la perspectiva històrica que tot ho matisa, era d’allò més lògic doncs, sense arribar a ser el tresor de l’Aladí, 30 quilos de taronges, llavors, no eren “peccata minuta”, com hauria dit el Dante!
Així, que quan estava a pocs metres de casa va córrer amb el risc d’abandonar-me a la meva sort i pujà a esperar-me.
I com jo anava d’esquena, i suant, no el vaig veure.
Baixà, doncs, a agafar el sac, que se’l carregà com si fos una ploma, i oh, 3ª sorpresa del dia!
A sota del sac, l’arpillera s’havia esquinçat d’arrossegar-la i, pel forat varen començar a caure taronges.
Tot empipat, llavors el Miquel, tornà a deixar el sac a terra i, dient-me que era un desgraciat em va deixar anar un bolet que em va girar la cara del revés.
Ara, els pedagogs i tècnics en la matèria diuen que no s’ha de colpejar als nens i s’ha de deixar fer el que vulguin no fos cas que es frustrin per sempre més...
No ho sé. Potser tenen raó... En tot cas, nosaltres tampoc ho férem mai, encara que la seva mare si els havia empaitat alguna vegada amb l’espardenya...
Ara bé, aquests càstigs físics a escoles tan selectes com a Eton (G.B.) no eren pas cosa desconeguda i encara ara, sembla que als col•legis d’Òxford o Cambridge, o al mateix Eton, en ple hivern, dormen amb les finestres obertes.
I aquells britànics eren els que lluitaren fins a l’últim home amb el general Gordon, defensant Khartum contra els “derviches” de Mohammed Ahmed, el Mahdi, que els superaven en una proporció de 20 a 1...
En qualsevol cas, aquella bufetada que quasi em va fer caure les pestanyes i l’orella amb un preciós color vermellós, no em va frustrar gens.
Ans al contrari, tot i que llavors em semblà “lleugerament” desproporcionada –doncs al cap i a la fi no havia perdut cap taronja- em va fer adonar-me’n del que m’esperava a la vida.
Castanyes a dojo, a vegades donades per aquells dels que menys ho esperes!
Però al mateix temps, és a base de rebre castanyes quan després els panellets semblen més bons...
O dit altrament, si la vida ens somrigués sempre no coneixeríem la felicitat i ens avorriríem soberanament.
El Miquel, després de tranquil•litzar-se, va agafar el sac en braços amorosament perquè les taronges no caiguessin i, jo al darrera per si de cas, varem pujar al pis.
I del que em puc sentir orgullós és de que no vaig deixar anar ni una llàgrima...
Si puc assegurar, però, que aquelles taronges han estat de les més gustoses que mai he menjat... de la mateixa forma que un triomf darrera de qualsevol fracàs o si més no, d’un gran esforç, produeix molta més satisfacció que si et trobes una cartera plena de bitllets...
Curious97
Tot i que era innocent, el tribunal de la Inquisició va condemnà a 5 anys de presó al poeta i capellà Fra Lluís de León, acusat d’haver traduït parts de la Bíblia (concretament El Cantar de los Cantares, de Salomón).
Allò ho havien prohibit al recent Concili de Trento.
Però diu la llegenda que, en reprendre las classes, després d’aquests cinc anys, va començar amb aquesta frase “Dicebamus hesterna die...”, o sigui, com dèiem ahir...Dissortadament, jo no tinc el talent d’aquest gran poeta espanyol del Renaixement, però sí que puc repetir amb ell, allò de “com dèiem ahir”.
Ens havíem aturat en un servidor sortint de la Estació de França, amb un sac de taronges de 30 quilos a l’esquena (que m’havia carregat “amorosament” el Miquel, tot dient que allò no era res per a un “home” com jo!!), i les dents ben “serrés”, doncs no podia fer el ridícul de posar-me a plorar davant de l’oncle que jo admirava i pel que sentia devoció (santa innocència), com més endavant la sentiria pel general Custer (més santa innocència).
I és que sempre he estat un “romàntic” bastant crèdul...
Així que amb resignació franciscana vaig iniciar el camí de retorn cap a casa, pensant que, en realitat, estava bastant més a la vora que la estàtua de Colom...
D’això, en diria ara, positive thinking!
Ara bé. Per molt positivista que tractés de ser llavors, amb un sac a la esquena que pesava quasi tant com jo, en creuar la Plaça del Palau ja no podia amb la meva ànima.
Així que, pensant que si no ho feia, aniria a raure a terra, doncs les cames hem tremolaven com un flam, i recolzant-me contra la paret del que llavors era l’edifici de la Llotja, vaig descarregar el sac de l’esquena per a poder aspirar la deliciosa brisa que venia del port.
Perquè, llavors, encara no “fruíem” de la magnífica pol•lució que tenim ara, i en alguns llocs de Barcelona, com el Passeig de Colom, fins i tot podíem percebre l’aire carregat de fragàncies marines.
Després, doncs, de recuperar l’alè i sentir-me una altra volta potent i poderós, vaig intentar carregar de nou el sac a l’esquena i, oh, sorpresa!
On havia anat a parar la meva força bruta!
Si no podia tan sols alçar-lo...! I si no podia alçar-lo, com diables, podria carregar-lo a l’esquena?
Però si no podia carregar-me’l, sí podia arrossegar-lo per terra. I com només tenia que creuar la Via Laietana i Correus i ja era a casa, dit i fet, caminant d’esquena i arrossegant-lo, vaig fer el centenar i de metres i escaig que em restaven fins arribar-hi.
Menys mal que el tràfic tampoc era el d’ara, doncs creuar la Via Laietana per la banda de baix (que és la més ampla) hauria estat ara tota una proesa.
Quan vaig arribar a casa, ja no podia ni respirar. Per tant, impossible pujar-lo dos pisos (vivíem en un primer, però havia un entresol). Així que, deixant-lo arrambat a la paret tant com pogué, perquè no es veiés massa des de fora, vaig pujar en una volada a demanar ajut.
I oh, sorpresa, una altra volta! El que obrí fou el mateix Miquel.
Resulta que no havia d’esperar cap client.
Tenia el seu empleat fent-se càrrec del cotxe.
Sinó que endut pel seu instint pedagògic –per bé que fos un instint un tant d’home cavernícola o de conqueridor extremeny, tipus Cortés o Pizarro- havia decidit posar-me a prova!
I m’havia seguit tota l’estona per si de cas flaquejava. No era qüestió de que li passés res al sac.
Vist ara, en la perspectiva històrica que tot ho matisa, era d’allò més lògic doncs, sense arribar a ser el tresor de l’Aladí, 30 quilos de taronges, llavors, no eren “peccata minuta”, com hauria dit el Dante!
Així, que quan estava a pocs metres de casa va córrer amb el risc d’abandonar-me a la meva sort i pujà a esperar-me.
I com jo anava d’esquena, i suant, no el vaig veure.
Baixà, doncs, a agafar el sac, que se’l carregà com si fos una ploma, i oh, 3ª sorpresa del dia!
A sota del sac, l’arpillera s’havia esquinçat d’arrossegar-la i, pel forat varen començar a caure taronges.
Tot empipat, llavors el Miquel, tornà a deixar el sac a terra i, dient-me que era un desgraciat em va deixar anar un bolet que em va girar la cara del revés.
Ara, els pedagogs i tècnics en la matèria diuen que no s’ha de colpejar als nens i s’ha de deixar fer el que vulguin no fos cas que es frustrin per sempre més...
No ho sé. Potser tenen raó... En tot cas, nosaltres tampoc ho férem mai, encara que la seva mare si els havia empaitat alguna vegada amb l’espardenya...
Ara bé, aquests càstigs físics a escoles tan selectes com a Eton (G.B.) no eren pas cosa desconeguda i encara ara, sembla que als col•legis d’Òxford o Cambridge, o al mateix Eton, en ple hivern, dormen amb les finestres obertes.
I aquells britànics eren els que lluitaren fins a l’últim home amb el general Gordon, defensant Khartum contra els “derviches” de Mohammed Ahmed, el Mahdi, que els superaven en una proporció de 20 a 1...
En qualsevol cas, aquella bufetada que quasi em va fer caure les pestanyes i l’orella amb un preciós color vermellós, no em va frustrar gens.
Ans al contrari, tot i que llavors em semblà “lleugerament” desproporcionada –doncs al cap i a la fi no havia perdut cap taronja- em va fer adonar-me’n del que m’esperava a la vida.
Castanyes a dojo, a vegades donades per aquells dels que menys ho esperes!
Però al mateix temps, és a base de rebre castanyes quan després els panellets semblen més bons...
O dit altrament, si la vida ens somrigués sempre no coneixeríem la felicitat i ens avorriríem soberanament.
El Miquel, després de tranquil•litzar-se, va agafar el sac en braços amorosament perquè les taronges no caiguessin i, jo al darrera per si de cas, varem pujar al pis.
I del que em puc sentir orgullós és de que no vaig deixar anar ni una llàgrima...
Si puc assegurar, però, que aquelles taronges han estat de les més gustoses que mai he menjat... de la mateixa forma que un triomf darrera de qualsevol fracàs o si més no, d’un gran esforç, produeix molta més satisfacció que si et trobes una cartera plena de bitllets...
Curious97
Suscribirse a:
Entradas (Atom)