Memòries XXI
(19/21 anys -1945/1947)
“aquest és un dia transcendental per a tots dos. No ho oblidi!! Ens tornarem a veure”
I així fou. Aquella mateixa setmana, fent-me el boig ja me les vaig apanyar per a anar a buscar-la al treball. Conscient de les meves limitacions –que no vol dir acomplexat- calia mantenir fos com fos el foc sagrat. Si no sabia ballar podia, en canvi, utilitzar el meu gran “atout”. El “pico de oro”...
Calia, doncs, tornar-la a veure.
Per tant, l’endemà, dilluns, mitja hora abans de plegar, per no fer tard, ja estava amagadet a una escala al costat de la sabateria Soriano, del carrer del Call, des de on podia veure sense ésser vist.
I quan va sortir en direcció cap a la Plaça de Sant Jaume, fent un esprint quasi olímpic, agafo carrer Santo Domingo del Call, carrer Sant Sever i carrer del Bisbe (estava perfectament planificat) per anar a sortir a la Pl. Sant Jaume, just quan ella arribava al bell mig, davant de l’Ajuntament.
Estava en bona forma, encara que bastant prim, i per tant, no vaig tenir problemes en controlar la respiració, una mica sobtada per la carrera.
I plantant-me davant de ella vaig saludar-la amb el millor dels somriures tot dient-li “ves per on, quina casualitat, oi?. Com està vostè?” O quelcom per l’estil.
Ella sí és va endur un ensurt en veure’m aparèixer del no res, però estic segur que no va creure mai en una casualitat. Massa espavilada...
Tanmateix, no es va posar a córrer ni a cridar. Ans va reaccionar il•luminant el rostre amb un somriure que, tot i que deurien ser les 7 de la tarda, va fer sortir el Sol, al menys pels meus ulls.
Llavors li digué si li feia res que l’acompanyés una estoneta i, tot seguit, vaig engegar el magnetòfon intern que duia a la gola. L’únic que la pobreta va poder dir va ser: bé, només una estoneta...
Per allargar un xic el camí vàrem baixar per la Pl. de S. Miquel, darrera de l’Ajuntament, i pel carrer de la Ciutat fins a la Pl. Regomir. Llavors, vàrem pujar una miqueta pel carrer S. Just, fins a la Pl. del mateix nom.
Quan vaig veure l’Església dels Sants Just i Pastor, vaig tenir el pressentiment que allí ens casaríem, però vaig callar com un cavaller, doncs era massa aviat per parlar de matrimoni. Tan sols feia 24 hores que ens coneixíem...!
No recordo de què vaig parlar amb ella. Estava massa atabalat i, com he dit abans, era el magnetòfon el que engegava el rotllo. Jo no més pensava en lo bonica que era i en la sort que tenia...
Així que, molt tímidament (a les dones, en aquells temps, una mica de genuïna timidesa les encantava) li vaig demanar permís per tornar-hi l’endemà i quan em va dir que “bé, si vostè vol”, li vaig donar la ma com un cavaller i vaig romandre mirant com marxava carrer Lladó avall...
Vaig estar a punt d’entrar a la Església per tal de reservar ja el 3 de maig de 1950, però vaig pensar que el rector potser ho trobaria un xic avançat, doncs encara faltaven cinc anys, així que vaig deixar-ho córrer.
Jo suposo que l’Elvireta es va resignar a veure’m gaire bé cada dia i com jo em comportava correctíssimament, tenia el magnetòfon sempre engegat i la feia riure amb les meves ximpleries (sempre ha estat convenient que les dones riguin), deuria pensar que valia més això que un cop de roc al cap.
I llavors va començar un període d’allò més frenètic i agitat. Les nits les passava somiant en situacions en les que tenia de salvar-la de perills inaudits a costa de la meva vida. I els vespres, sortia corrent del despatx (que estava una mica més amunt de la Pl. d’Antoni Maura) creuava pel carrer del Bisbe, i en un “plis-plas”, ja estava a l’entrada del carrer del Call, a la Pl. S. Jaume.
Perquè durant bastant temps no va voler que l’esperés al davant de la sabateria.
Llavors fèiem passejades cada cop més llargues –però sempre camí de casa seva – pels carrers dels voltants (Ferran, Avinyó, etc.)
Els divendres acordàvem on ens trobaríem el diumenge per anar a ballar (recordo que a la Cooperativa feien ball diumenges alterns, o sigui que havíem de triar altres llocs quan no podíem anar al carrer Urgell.
El dissabte no ens vèiem car ella no sortia i jo em mossegava les ungles de gelosia pensant en el que estaria fent o en els milions de nois que la estarien envoltant.
Bé, si, una mica gelós sí ho era però és que estava un tant acomplexat per la meva aparença externa.
No podia canviar massa de roba, doncs el meu vestuari era més aviat escàs. Tampoc podia invitar-la als llocs on jo hauria volgut dur-la. És clar que, molt més endavant, vaig descobrir que a ella no li preocupaven aquestes coses i que poc a poc, anava afeccionant-se a la meva presència, tal com jo era.
I és que, a més de totes les virtuts que jo li veia, tenia un cor que no li cabia al pit.
Però com jo no he estat mai un gran psicòleg, “voici” els meus temors...
Jo, és clar, estava totalment enamorat i tots els amics ho sabien. A casa, també vaig acabar per reconèixer-ho.
I detall curiós. L’avia anava a rentar la roba a un safareig públic que casualment es trobava al mateix carrer Lladó, al començament.
En aquells llocs públics, on només anaven les matrones o les avies, es garlava tant com es rentava i el xafardeig era formidable. Tothom sabia el que passava – bo o dolent – en tot el barri.
I com l’avia sabia on vivia l’Elvireta, li va faltar temps per a fer les seves investigacions sobre la moralitat i posició social de la seva família.
El resultat, però, la va deixar força satisfeta.
Era una família modesta de treballadors, com totes les del barri. El pare, treballava a la casa Rull (que estava al mateix carrer Lladó) de vidrier; la mare, feia les feines domèstiques. Tenia dues germanes. La gran que treballava de modista a Santa Eulàlia, una casa de modes del Passeig de Gràcia. I la petita encara anava a escola, al Col•legi Baixeres, darrera de Correus.
La reputació de l’Elvireta era impecable, és a dir que, per molt que s’hi esforçaren ningú no podia dir res de ella.
Per tant, l’avia i tota la resta de la família estaven molt contents.
Va ser llavors que per tal de millorar l’aspecte físic vaig apuntar-me al Gimnàs del Price, al carrer Sepùlveda.
El Price era un local on s’organitzaven vetllades de boxa i de lluita lliure, que llavors es deia “catch as catch can”, o sigui agafa com puguis.
Això encara va complicar més la meva vida. Tenia que combinar, sortint de la feina, el anar a buscar a l’Elvireta, el anar al gimnàs i en començar el curs, anar també a les classes d’EADA. que eren nocturnes.
Al gimnàs, que més que un gimnàs a l’estil actual era un típic gimnàs de boxa, el cap, un ex campió d’Espanya i d’Europa del pes mig que es deia Ignacio Ara, veient la meva alçada i el pes (80 quilos) va considerar que podia entrenar-me com a futur pes pesat.
Curiosament, el pes em venia (i encara em ve) de l’ossada no pas de la carn. És a dir d’ossos els tenia tots; de carn, més aviat poca...
El pes d’un pes pesat ja el tenia, ja, però un crític esportiu diria més aviat “mal fotut!”; el cas és que entre el viatge de Cuba a Espanya, els vaixells dels anys 20s que no duien estabilitzadors com ara, i la meva pobre mare que es va marejar com una sopa, la qüestió és que jo vaig néixer una mica mal proporcionat, o sigui el cap d’un pes pesadíssim, les cames d’un pes pesat i el tors i els braços d’un mig.
Això representa que com la boxa es fa amb els braços i no amb les cames, com la lluita lleonesa o la Tailandesa, jo fallava on devia tenir més força. I per molt que li donés al sac no podia arribar mai a la força d’un pes pesat autèntic (cap normal, tors desenvolupat i cames primes, com el Cassius Clay).
I si afegim que la meva agilitat boxejadora era semblant a la de ballador (hi ha molta similitud entre les dues), tenim que quan sortia al ring –encara que ho feia sempre com a entrenament- amb els pesos forts normals rebia unes castanyes impressionants i en canvi, jo, quan per casualitat tocava al company, li feia pessigolles...
Una anècdota, que és com un afront i em cobreix d’oprobi sobre la meva activitat boxadora.
Una nit, el que el 1949 es convertiria en campió d’Europa del pes gall, Lluís Romero, necessitava espàrrings, que són els que entrenen als boxadors. Ell s’entrenava normalment al Price i, en aquells moments (1946) ja havia fet una sèrie de 17 combats professionals guanyats per K.O.
Però com no feia més que 54 quilos i m’arribava només a la barbeta, pensava jo, amb el meu optimisme proverbial i sentint-me com Sir Galahad (conseqüència d’estar enamorat) a la recerca del Sant Graal, que podria sortir-me dels 3 assalts que cada espàrring feia, relativament bé, sobretot perquè duia el casc de cuiro, obligatori en aquests entrenaments.
Vaig pujar, doncs, al ring entusiasmat perquè l’endemà podria dir-li a l’Elvireta que havia lluitat amb un boxador professional de tremenda reputació assassina i, així, aparèixer davant de ella com el Cid.
Cal dir ara que els protectors de cap normalment s’agafen per sota la barbeta però deixen més o menys desprotegit el centre d’aquesta, que és el lloc ideal per deixar fora de combat a qualsevol.
Dalt del ring Romero ja estava saltant i fent ombra. No és podia estar quiet, però jo me’l vaig mirar amb el menyspreu propi del que està convençut de la seva superioritat i sentint una mica de llàstima per ell.
La llàstima l’hauria d’haver sentit per mi...
Vaig sentir la campaneta per començar l’assalt; vaig veure com un llamp que s’apropava a tota velocitat i res més.
No vaig durar ni 30 segons. Quan em vaig despertar, estava estirat dalt d’un banc de fusta amb un massatgista que em mullava el front amb una tovallola humida. Va ser ell qui em va dir que havia batut el rècord de velocitat en quedar K.O.
Romero havia sortir del recó com una exhalació i amb la seva dreta mortal m’havia enganxat un directe a la mandíbula que m’havia posat a dormir...
Tot un honor!
Mentre, i tenint en compte que jo ja m’havia ficat entre pit i esquena que l’Elvireta i jo havíem de finir casant-nos (ella no en sabia res, doncs jo no li ho havia pas dit encara, per por de les carabasses) em vaig posar a treballar, estudiar l’anglès i estalviar, tot frenèticament.
En el treball, el Sr. Fortuny em va agafar força simpatia i em va apujar el sou fins a 525 ptes., o sigui més d’un 15%. La veritat és que a més de dur-li la comptabilitat li feia també, sempre que es presentava l’ocasió, vendes de filat per telèfon.
Aquest augment en va donar molta moral i, com a conseqüència, en vaig posar a cercar feina per a veure si podia guanyar més, doncs sempre he pensat que, amb una mica d’esforç podia guanyar més.
D’altre banda i per tal de alleujar la càrrega que representava el fer els dos àpats a casa reduint al mateix temps una mica l’aportació dinerària que feia cada més, vaig optar per cercar algun lloc per menjar baratet.
I vaig trobar un establiment de menjars al carrer Tres Llits (que és un carreró que surt de la Pl. Reial) on per 5 ptes. teníem un plat d’aigua bruta amb bledes, un plat de Curadella (que ara, normalment, ara és fa amb fetge, cor de perdiu i trossets d’aquesta au però llavors estava fet bàsicament de fetge i sang de pollastre, tot ben fregit) i de postres un plàtan o una poma. De fet el postre era el millor del menú i el que canviava cada dia, és a dir un dia plàtan i l’altre poma.
Vaig resistir 2 o 3 mesos, em sembla, i vaig aprendre que encara era afortunat doncs jo ho feia perquè volia estalviar i així, moltes vegades canviava un bitllet de 25 pessetes per abonar el compte, mentre que, al voltant meu hi havia molta gent –captaires- que pagaven amb 5 munts de 1 pesseta, fets amb les monedes de 10 cèntims que havien pogut recollir...
I és que com diu el poema de Calderón de la Barca
“Cuentan de un sabio que un día tan pobre y mísero estaba que sólo se sustentaba de las hierbas que cogía.
¿Habrá otro –entre sí decía- más pobre y triste que yo?
Y cuando el rostro volvió halló la respuesta viendo
que otro sabio iba cogiendo las hierbas que él arrojó…”
No hi ha pas millor Universitat que la de la lluita per la vida!
Però una anècdota bastant divertida (al menys per a mi) em va fer canviar de plans i anar a viure durant un temps a casa de l’amic Antonio, al carrer Ample. L’Antonio amb qui jugàvem a soldadets durant la guerra civil.
Anys enrere –quan teníem 15 o 16 anys i ni un duro a la butxaca- estàvem naturalment molt intrigats per les cases de barrets i les meuques que circulaven pels carrers de les Tàpies o de Roca.
Evidentment, ja sabíem el que feien però ens les miràvem amb una barreja de curiositat i por.
A mi, francament, em feien molta angúnia i era ben conscient de la possibilitat d’agafar malalties veneres a dojo.
La nostra salvació radicava precisament en el fet que, com dic, no teníem ni cinc per gastar, o sigui que “no money, no risk”...
Les més econòmiques, costaven 10 o 15 pessetes i es situaven als portals del carrer de les Tapies, però tenien mil anys i anaven tan brutes que només de mirar-les ja podies agafar la sífilis.
La sífilis era el SIDA d’aquells temps i responsable d’una quantitat bàrbara de nois desarrelats i amb problemes terribles de salut. Molts hi deixaren la pell...
A més, la profilaxis era molt precària. Al carrer d’Escudellers i al carrer Nou de la Rambla hi havia un munt de petites botigues, d’aspecte més aviat lúgubre, on s’anunciaven “lavados”, “gomas” (volien dir preservatius) i, en les més grans “Wassermans” que era el tractament en vigor per la Sífilis, tractament que, segons ens dèiem entre nosaltres, eren dolorosíssim.
Recordo que un dia un grup de 5 o 6 varen arriscar-nos a entrar en una casa de barrets que hi havia al començament del carrer Nou de la Rambla, i que tenia fama de ser el “Ritz” de les meuques.
Anàvem molt tranquils, doncs ja sabíem que el preu era de 100 pessetes, quelcom totalment inassequible per a les nostres minses economies.
Així que molt confiats vàrem pujar (era un pis) i quan ens obriren la porta varen passar a una sala enorme plena de sofàs i otomanes on seien, amb indolència forçada, unes noies joves vestides amb vestits llargs de coloraines molt llampants i fumant amb unes embocadures llarguíssimes, com la Marlene Dietrich.
Hi havia molts homes granadets xerrant amb elles o fen tractes però nosaltres certament estàvem tan fora de lloc com un capellà amb sotana ballant a l’envelat de la Festa Major de Gràcia.
Així que quan va aparèixer la mestressa demanant-nos si teníem les 100 pessetes i que si no era així que f...essim el camp, amb el cap cot, però satisfeta la nostra curiositat, vàrem agafar el portant i vàrem sortir escopetejats...
Bé, com el que més o menys sortia ja amb alguna noia seriosament i a més érem bastant porucs, el tema de la prostitució ens interessava més aviat poc o gens.
Però, evidentment, no tothom era igual. I una nit, abans de sopar, l’Antonio em ve a cercar a casa tot dient que havia de parlar amb mi urgentment.
Baixem al carrer i abans de sortir es descorda els pantalons i és treu el “mingo” com si anés a fer un riu i em mostra un tros de carn purulent, inflamat i vermell com un pebrot. De fet semblava un pebrot més que altra cosa.
Vaig quedar tan esverat que no sabia què dir-li. Tanmateix, li vaig dir que havíem d’anar immediatament a una d’aquelles cases de “lavados” on, al menys, li donarien algun remei.
Com no estàvem lluny del carrer d’Escudellers el vaig arrastrar a la primera botiga que estava oberta i ell va mostrar al personatge que va obrir el seu tresor fet malbé...
L’encarregat –em sembla que eren practicants i no arribaven a metges – en veure’l li va dir que tenia una gonorrea monumental i curar-la li costaria bastants dies, quartos i li faria mal.
La primera cura quasi m’agafa quelcom. Es va posar uns guants, li va agafar el “monstre” amb una ma i amb l’altra li introduí una cànula de vidre que deuria arribar-li a la gola. El pobre Antonio es mossegava els llavis fins a fer-se sang i jo devia estar pàl•lid com un mort.
Llavors va omplir una espècie de pilota de goma tan gran com una pilota i omplint-la de permanganat li va buidar dins de la cànula.
Llavors li va embolicar tot el paquet amb gases i benes, deixant només un foradet per poder fer un riu i el va citar per l’endemà. I com cap dels dos havíem deixat cèntims, va haver de deixar el rellotge de penyora.
Bé, el vaig acompanyar tots els dies (5 o 6) fins que va curar-se del tot i em va jurar que es faria frare amb vot de castedat permanent.
Pel que a mi es refereix vaig quedar tan curat d’espants com ell.
Però, com durant el període de curació vàrem tenir temps de parlar dels seus problemes i dels meus em va dir que per què no anava a viure amb ells.
Tenien una habitació que la seva mare llogava molt bé de preu i així podríem passar més temps junts.
La idea no era dolenta, doncs així sortiria una mica de la vigilància de l’avia, pobre, que es passava el dia demanant-me el que havia fet i on havia estat. Per altra banda, tampoc era com si me’n anés de casa definitivament, doncs l’armari amb la poca roba que tenia continuava a la pensió i jo estava al carrer Ample, o sigui escassament a 50 metres de distancia.
Així que, dit i fet, vaig canviar de llit i de regim alimentari.
En efecte, al matí camí del despatx, em comprava un llonguet, anous i figues seques. I a l’hora de dinar m’arribava al Bar de l’Estruch, a la Catedral, on em deixaven menjar les meves “delicatessen” si comprava una botelleta d’aigua, mentre jugava a escacs.
Era molt senzill. Obria les figues pel mig i hi ficava una nou i feia com un entrepà. Són molt bones, de veritat.
A la nit, però, com havia introduït amb l’ajut de l’Antonio un fogó elèctric i un perol que amagava a l’armari sota una flassada, em preparava un sopar d’allò més “sofisticat”. Tipus “El Bulli”
Agafava un parell de patates i amb la pela i tot, les bullia i me les menjava amb una mica de pa. No era gran cosa però em resultava un regim de carbohidrats bastant nutritiu.
O jo m’ho pensava!
Però, és clar; un regim basat amb figues i anous i patates bullides sense tall de cap mena ni fruites no era precisament el més adient per un noi de 20 anys que anava de bòlid pel carrer, d’un lloc a l’altre, sempre de pressa, i a sobre, practicant la boxa.
L’Elvireta –que poc a poc havia acabat per acceptar-me com a mal menor- es preocupava per la vida que duia, un tant desordenada. Jo li deia que estava estalviant encara que no li deia exactament per què...
Teníem grans xerrades. Gairebé tots els dies anava a buscar-la al treball i cada cop trigàvem més en arribar a casa seva.
Encara que no li feia cap gràcia al principi, paulatinament, va anar deixant que l’acompanyés fins a la porta de casa seva, però en lloc d’anar de la botiga a casa, solia dur-la a passejar –si es pot dir així- per tot el barri gòtic.
Hi havia una raó bastant egoista per part meva per tal de fer-ho. Primer, evidentment, podíem passar més temps junts i, com dic abans, parlar dels nostres problemes i plans de futur. Perquè podeu imaginar que de parlar, parlava sense parar...
Però, a més, sempre agafava per carrers no massa il•luminats (els de darrera la Catedral o de Sant Felip Neri) el que ens donava la oportunitat d’anar agafats de la ma i, fins i tot, si no hi passava ningú donar-nos el bec com dos colomets enamorats.
Això també té una història que explica com han canviat els temps.
El primer petó que vaig poder fer-li va trigar sis mesos en arribar. Igual que ara...
Jo ja ho havia provat més d’un cop però sense cap èxit. Ella estava molt ben ensenyada per la seva mare que li havia deixat ben clar que tots els nois érem iguals i que els petons eren el primer pas per coses terribles que venien al darrera...
Bé. No vull dir que en general no tingués una mica de raó, però també en general els xicots d’aquella generació ens conformaven amb molt menys.
Deuria ser l’ensenyament religiós...
Però aquell vespre quan la vaig deixar a casa em va dir que tornaria a sortir més tard –sense especificar quan- a cercar una gasosa per sopar.
Així que ja em teniu plantat a la porta de la escala de sentinella esperant que baixés un altre cop. Personalment, estava disposat a dormir al carrer. Així que, quan reaparegué al cap d’uns vint minuts em va semblar glòria.
No és que haguéssim d’anar gaire lluny. De fet a una botiga prop de la Pl. de S. Just. Però jo ja m’havia fet la resolució de fer una nova temptativa aquella nit.
El portal de casa seva sempre estava tancat. No recordo ben bé perquè. I els veïns entraven per un pati al costat mateix de on sortia la escala que pujava als pisos.
Al cap vespre aquest pati tenia molt poca il•luminació. No ho recordo bé però potser hi havia un fanal o una petita làmpara. En qualsevol cas era el lloc idoni pels meus plans miserables i lascius...
I així, quan tornàrem, vaig entrar amb ella al pati i vàrem romandre uns moments parlant. Llavors, en un moment en que no passava ningú pel carrer i estàvem rodejats d’un silenci absolut, vaig atansar-me una mica més i ens vàrem fer el primer petó.
Cal dir, però, en defensa seva que va protegir sa virtuositat com deuria fer-ho Doña Ximena davant els repetits atacs del Cid.
I dic això, perquè no sé ben bé com s’ho va fer però en el mateix moment en que els nostres llavis s’ajuntaven en un cast òscul va aparèixer entre ella i jo la botella de gasosa, freda com un glaçó, el que cal dir que és un remei molt bo per refredar els ànims.
Tampoc va ser un bes d’aquells tan llargs, com els que es feien la Greta Garbo i el Melvin Douglas a Ninotchka.
De fet, no crec durés més de 10 segons, al cap dels quals va sortir disparada escales amunt.
Però, vosaltres, pobres generacions modernes no teniu idea del que es pot sentir en una situació parella.
Era l’època quan la Concha Piquer cantava allò de “la Española cuando besa es que besa de verdad y a ninguna le interesa besar por frivolidad...”
I, després de lluitar sis mesos per arribar-hi aquell primer bes sap a glòria beneïda. Dubto molt que ara sigui el mateix...
Aquells eren petons romàntics...; ara són pur instint sexual... I no més cal veure les pel•lícules d’abans i d’ara...
Abans, fins i tot la Marylin Monroe, en Con faldas y a lo loco, quan intenta fer reaccionar a Tony Curtis, li fa petons més o menys llargs però sense altres fantasies.
En canvi ara, quan una parella es fan el primer petó ja sembla que es vulguin devorar l’un a l’altre tractant d’arribar a la campaneta amb la llengua...
La passió està molt bé i és normal i necessària en els moments adient, però abans li estaves dient a la noia que la estimaves en tant que ara sembla que s’estiguin dient “a casa teva o a casa meva? Però ja! Que després he d’anar a veure al Barça!”
Aquells moments que passàvem junts pels carrers del Gòtic eren fantàstics i inoblidables.
I parlàvem i parlàvem... de tot.
Per això dic que ella es mostrava preocupada quan veia que anava empal•lidint a marxes forçades.
Per acabar-ho d’arrodonir la mare de l’Antonio, en abonar el rebut de la llum va notar que hi havia quelcom d’estrany en el import, que pujava més del normal. I, sospitant el que passava, va descobrir el fogonet elèctric... i el perol... i les patates.
I em va treure fora de casa seva, doncs em va dir –i tenia raó- que ella em llogava l’habitació per dormir i no pas per cuinar-hi.
Això em va fer tornar una mica compungit a l’àmbit familiar, però com la tia Angelina tenia la pensió plena gaire bé sempre varem establir que podia anar a dormir, al menys una temporada, a casa de la tieta Lola i l’Augusto, al carrer Giner i Pertegaz, a la Barceloneta.
Ells tenien una habitació per a cada fill, així que jo em vaig instal•lar, tot el que hi ha de provisionalment, amb l’Augusto jr.
De fet, tenia molta simpatia per ell i per la seva germana Sarita; eren dos nens molt macos i encara que varen perdre les relacions quan varen quedar-se orfes i anaren a viure amb la germana de l’Augusto, la infermera Rosario (com ja explicaré més tard), espero que segueixin bé. Ara, però, ja deuen anar a prop dels 70 anyets.
Renoi, com passa el temps!
En aquest interval de temps vaig haver d’enfrontar-me a dos petits problemes.
El primer, i força gros, al servei militar. Als 19 anys vaig rebre la notificació conforme als 20 hauria de fer-lo i dient-me que m’havia de presentar a Capitania per que em diguéssim si era o no apte.
Tot i que ja estava bastant anèmic això no era considerat com a impediment vàlid. Potser pensaven que amb el ranxo n’hi hauria prou per superar-ho.
Així que vaig passar l’examen sense cap problema. Cap problema per part d’ells, doncs jo si que en tenia un.
I era que no el volia pas fer el servei militar. No per cap raó antimilitarista. De fet, tots els meus amics el feren i els va anar força bé.
Però jo no volia arriscar-me a deixar l’Elvireta en mans de l’enemic.
Ella ja havia fet els 18 anys i estava com un pom de flors de bonica i simpàtica. Deixar-la sola podia ser tan arriscat com perdre un braçalet de diamants al mercat de La Boqueria.
Hi havia massa competència venint de tipus molt millors que jo, més grans i amb més recursos circulant per la ciutat i tampoc era qüestió de demanar-li que es tanqués en un convent, oi?
En principi, es podia sol•licitar durant 3 anys la pròrroga per fill de vídua, que s’aplicava als fills que havien de mantenir a la seva mare amb llur treball.
Que no era el meu cas, és clar. Però m’hi vaig agafar com un clau, encara que fos coent...
Primer vaig fer la sol•licitud com a net de vídua que em va ser denegada ja a la Capitania de Barcelona.
Però comentant el tema amb el Sr. Fortuny –a qui tampoc li interessava que desaparegués 2 anys i haver de guardar-me el lloc de treball- em va dir que parlaria amb un amic d’ell –el comandant Bergareche, de la mateixa Capitania- per tal de veure si es podia fer quelcom.
Aquest oficial li va dir que li presentés una sol•licitud explicant que la meva avia era molt gran i no podia treballar (el que era veritat), i només em tenia a mi per a mantenir-la (que no ho era, de veritat).
El problema era com podia demostrar-ho!
Per començar havia de provar que el marit i els 9 fills que apareixien al Llibre de Família havien desaparegut. Havia de recórrer per força a procurar-me alguns papers ficticis i alguns de reals.
Els reals no foren cap problema, doncs vaig poder obtenir els certificats de defunció de l’avi i dels 6 fills que havien mort per culpa de la grip del 1918.
Pels ficticis l’Augusto em va ajudar notablement (com em sembla ja he dit, dibuixava molt bé i feia els clichés de vidre dels espots que projectaven al cine Vergara) reproduint certificats de defunció per la tieta Lola i la tieta Angelina. Pel que fa al Miquel, no va haver cap problema. La policia el tenia fitxat com a pròfug de la Legió Francesa, cercat per la policia francesa i espanyola, i desaparegut.
Amb tot aquest paperam era evident que l’únic que podia ocupar-se de l’avia era jo.
I així vaig acompanyar-los a la meva instància que fou degudament presentada, personalment, al Comandant Bergareche, qui em va fer una carta recomanant-me, per què la tramités directament a Madrid, amb tot el protocol, i per la via reglamentaria.
El resultat va ser espectacular! Al cap d’un o dos mesos rebia la llibreta que em corresponia conforme era un soldat vàlid, però exempt provisionalment de fer el servei militar aquell primer any.
Això sí. Cada any tenia que renovar la sol•licitud d’exempció a Madrid.
I ho vaig fer. I, com diu Virgili amb allò de “audaces fortuna iuvat” amb la sort que ajuda als audaços me’n vaig sortir.
Se’m va ocórrer fer a l’impremta que treballava amb nosaltres a cal Fortuny i amb el seu ajut, uns quants impresos idèntics de la carta que el comandant Bergareche m’havia fet i que, naturalment estava firmada per ell.
Amb aquests impresos, doncs, cada any vaig fer un informe dirigit a Madrid dient que la situació de Claudio Rey continuava igual i, per tant, devia atendre a les necessitats de l’avia.
I amb un tampó igualment copiat i la firma del comandant que jo podia reproduir gairebé de memòria, vaig gosar arriscar-me a tenir problemes importants si es descobria l’engany, però tots dos cops vaig rebre la pròrroga, de forma que el 4º any, amb la llibreta militar i els 3 permisos dels 3 anys, vaig presentar-me a la Comandància de Barcelona, on em donaren la definitiva.
Faltaven mesos per casar-nos.
Molt sovint he pensat si em penedia d¡haver-ho fet així.
I la resposta és que no. Era la única forma com podia casar-me. I encara que ara no ho recomanaria a ningú en aquells moments vaig actuar com un digne parent del Miquel, o sigui totalment anti-establishment i, a dalt, algú deuria estar-hi d’acord, doncs, em vaig sortir amb flors i violes.
Pel que fa al segon petit problema, això serà objecte de la propera edició.
Petonets
jueves, 10 de abril de 2008
sábado, 15 de marzo de 2008
Memorias XX
MEMÒRIES XX
(18 – 19 anys)
Des del punt de vista laboral els anys següents varen revelar-se bastant “moguts”. Evidentment, l’experiència dels Establiments LCH va servir-me, no tant sols per a saber que volia dir allò de treballar en una oficina sinó també per a comprendre que calia intentar fer el que hom hagués de fer, millor que els demés i intentant que se’n adonessin que ho feies d’allò més bé.
També vaig poder veure que els augments de sou eren més aviat reduïts i tan sols anuals. És clar, que ja teníem les dues pagues extraordinàries de Juliol i Nadal, però “quand même...”
Però llavors vaig acostumar-me també a mirar-me els anuncis de feina que podia veure a les acadèmies o a La Vanguardia, que el Frederic comprava cada dia.
I així, un bon dia vaig escriure a un anunci que posava una empresa tèxtil que cercava un auxiliar de comptabilitat. I la sorpresa me la vaig endur quan en varen entrevistar per a la feina en qüestió.
Era una distribuïdora (que en diríem ara) de filats i teixits (H. Fortuny Mateu) situada a la Via Laietana, a prop del carrer Jonqueres, doncs, molt més a la vora de casa que LCH.
M’estalviava els tramvies i anava a guanyar 450 pessetes al mes (50% d’increment!). I per acabar d’adobar-ho el dissabte, festa!!
Per tant, vaig esforçar-me en causar una bona impressió al senyor Heribert Fortuny i, de fet, ho vaig aconseguir a la primera. Dintre de 15 dies havia de presentar-me a treballar.
Quan ho vaig dir a LCH el Sr. Escarrabill es va sorprendre molt i em va dir que parlaria amb el Sr. Meurice per si volia fer quelcom amb el meu sou. Però jo li vaig respondre que ja m’havia compromès en ferm i no podia tornar-me enrere. Em varen fer un certificat de bona conducta i “auf wiedersehen”...
Amb el Sr. Fortuny vaig iniciar-se la meva experiència tèxtil; les diferents qualitats de cotó que s’importaven llavors (l’Egipci, de fibra llarga, el millor per a fer teixits fins o l’Americà, de Louisiana, als EUA, de fibra curta, però molt resistent, l’Indi, etc); la numeració dels filats [els més prims (números alts, 60s, 80s, 100s a 1 o 2 caps, que volia dir sense torçar o torçats) per popelins o teixits fins i els més baixos (10s, 12s, 14s) per teixits gruixuts com lones o drils]; els diferents tipus de teixits, de telers, i més important, qui feia què.
Érem només 6 persones i al despatx, pròpiament, tan sols 2 (el Sr. Galcerán que era el que remenava els calés i jo, ocupant-me de la comptabilitat i estadístiques de vendes) i 3 venedors. El Sr. Fortuny solia aparèixer cada dia per tal de veure com anaven les vendes i els cobros.
Quan hi havia algun concert interessant al Palau de la Música, venia amb la seva dona (em sembla recordar que és deia Tresa) i s’hi estaven fins tard, fent temps per anar a prendre un mos i en acabat, al Palau que estava molt a la vora.
El Sr. Galcerán i jo plegaven a les 7 però si venia el Sr. Fortuny feien mèrits i sortíem una mica més tard. El horari laboral era de 9 a 1 i de 3 a 7 i el dissabte de 9 a 2, o sigui 45 hores setmanals, però encara hi havia un munt d’empreses que treballaven tot el dissabte, o sigui les 48 hores.
Quan rebíem algun escrit en Anglès o Francès me’l passaven per veure què deia o què volien (el Fortuny feia una mica d’exportació), doncs jo era l’únic que podia traduir-lo.
Seguia estudiant Comptabilitat, Anglès, Francès i, els guanys extres, els vaig destinar a matricular-me a l’Escola d’Administració i Alta Direcció d’Empreses (EADA), al carrer Aragó, em sembla recordar entre Muntaner i Casanovas.
Era la millor escola de negocis que podia permetre’m, tota vegada que ESADE i IESE quedaven molt lluny del meu abast, però era una bona escola i com vaig deixar la Berlitz i la Escola Nàutica podia estudiar tant els idiomes com l’administració empresarial de forma més metòdica i ordenada.
I, com dic, era una bona escola. Quan vàrem venir al carrer Calaf, em vaig acomiadar dels apunts que encara guardava i haig de dir que em va fer una mica de pena...
Llegia, a més, tot el que queia a les meves mans. Molts llibres me’ls deixaven (el Augusto, el Antonio, l’amic del carrer Ampla, el Jordi Camps i algun amic de l’escola EADA. Curiosament, tots eren àvids lectors com jo però de gustos ben diferents.
Per exemple amb els del Augusto (que veia la vida de color més aviat negre i així va acabar ell) vaig poder familiaritzar-me amb el Fiodor Dostoievski (el Jugador, els Germans Karamazov i Crim i Càstig), Leon Tolstoi (Guerra i Pau i Ana Karenina) o Ibsen (Casa de Nines o Peer Gynt). També vaig tenir ocasió de llegir el Paredis Perdut, de Milton, que em va impressionar molt.
Els altres eren més aviat lectors de novel•les americanes o angleses com Johnny dos Pasos, W. Sommerset Maugham, Pearl S. Buck o Europeus com Thomas Mann, Victor Hugo o Bernard Show...
La situació a Catalunya continuava essent delicada des del punt de vist econòmic però, possiblement, menys que a la resta d’Espanya,doncs hi havia treball per a tothom. D’acord, els sous eren baixos i tothom havia de fer molts equilibris per sortir-se’n i arribar a la fi del mes, però els que treballaven podien menjar, més o menys bé, però menjar.
D’altra banda, els estraperlistes seguien fent l’agost i encara que sembli estrany, el mercat negre contribuïa d’alguna manera a que molts ingressessin algun sobresou i així poder adquirir algun extra o donar-se algun caprici.
Ja és sabut que els Mercats Negres contribueixen notablement al desenvolupament de la economia d’un pais.
La 2ª guerra mundial s’estava acabant i tothom ja preveia la fi que tindrien tant Hitler com Mussolini. Encara que estava prohibit, molts, com nosaltres, escoltàvem per la nit les emissions de la BBC en Espanyol, on ens deien el que passava realment.
Però, les noticies oficials del NO-DO tampoc eren gens optimistes, de manera que més o menys, també és podia observar un cert canvi de tendència a nivell polític.
Franco, indubtablement, ja havia de saber que dintre de poc hauria d’enfrontar-se a la resta del món que el jutjaria com a simpatitzant del feixisme i, per tant, l’interessava deixar clar que Espanya era una democràcia orgànica (encara que molts ens preguntéssim què coi volia dir això.
Jo seguia vivint amb la tia Angelina, el tiet Frederic i sa filla l’Angelita, així com amb l’avia, que ho passava molt malament veient com jo anava creixent. I encara que les coses no els anaven pas malament tampoc és que els quartos sobressin...
Érem cinc persones a mantenir i com el tiet Frederic, que anava malament de salut, només trobava feines esporàdiques de comissionista els únics ingressos assegurats eren els de la Pensió o sigui que jo contribuïa en una petita escala a la economia domèstica.
També comprava la poca roba que tenia i guardava una mica pels festius.
La tieta Lola i el Augusto havien tingut ja dos fills, el Augusto i la Sarita i continuaven vivint a la Barceloneta; ell fent d’acomodador al cine Vergara, el que vol dir que la seva existència també era bastant limitada, i la tieta Lola, que estava molt delicada de salut, cuidant dels seus fills tant bé com podia.
Com ja he deixat dit, els diumenges, normalment després de la Missa a la Mercè (on solia anar amb l’avia de bon matí) a l’estiu anàvem a la platja i la resta de l’any, normalment, a jugar a escacs a la Plaça Nova, a ca l’Estruch.
I per les tardes, o bé anàvem al cine Vergara (on jo podia entrar de franc) o bé a ballar. El Jordi Camps i jo, solíem anar amb bastant freqüència a un ball que recordo estava al carrer Violant de Hongria (un carrer que va més o menys paral•lel a l’actual Avinguda de Madrid i a l’alçada de l’Avinguda de Brasil.
Però un diumenge (em sembla que era cap el mes de juny del 45) com estàvem cansats del matí a la platja varen decidir anar a un altre lloc (la Cooperativa del Reloj) al carrer Urgell, pujant a ma dreta, i a l’alçada del carrer València o Provença.
Ens havien dit que hi havia un ambient molt familiar, en tractant-se d’un ball parroquial, on hi havia una orquestra.
Vàrem, doncs, encaminar-nos cap allà i vosaltres en sou el resultat d’aquella decisió...!!
En efecte, jo havia estat observant el pati, amb la vista d’àliga que tenia llavors (no com ara que no veig tres en un burro). I m’havia adonat que a les cadires al voltant de la pista hi havia una noia que ballava força i que, de bon antuvi, em va semblar com un àngel.
Tenia tot l’aspecte d’una noieta molt jove (16 anys, segons vaig descobrir més tard), no anava pintada i juraria que duia un vestit clar amb lunars blau fosc i mànigues curtes. Duia mitges i el seu aspecte, com dic, era celestial. Seia al costat d’una altra més arreglada però amb un aspecte molt més agressiu, que va resultar la germana gran, i el contrast entre les dues feia semblar la petita més “gloriosament” atractiva.
Molt sovint havia llegit o vist al cine representacions del famós “coup de foudre”, quan l’home veu la dona i resta bocabadat i amb la llengua afora. I fins a aquell moment no hi creia massa. Pensava que eren més aviat històries com lo del petó de la Blancaneus i el Príncep...
Però en aquells instants vaig comprendre que aquell havia de ser el famós “coup de foudre” o “love at first sight” com diuen en anglès. Recordeu a la pel•lícula “West Side Story” quan el protagonista veu a Maria per primer cop i es queda estupefacte i petrificat que si el punxen no li treuen sang, doncs igual.
I no vaig posar-me a cantar lo de Maria, Maria, perquè la pel•lícula no s’havia estrenat encara i, a més, no es deia Maria sinó Elvira...
Em podia haver posat a cantar “Bésame mucho”, un bolero de Francisco Céspedes, que estava molt de moda en aquell temps, però, francament, cantar, cantar, no ho feia com el Caruso o el Plàcido Domingo i hauria probablement espantat aquella visió.
Total que sense pensar-m’ho dos cops, al primer cop que l’Elvireta es va asseure, em vaig plantar davant ella i, amb la veu més greu que vaig poder fer sortir de la gola (per allò de semblar més masculí) i amb les cames que em tremolaven, vaig demanar-li si podria aspirar a tenir l’honor de dansar el proper ball amb ella.
Bé, potser no ho vaig dir tan elaborat, però segur que era el que sentia. A més, en aquells temps, no havíem arribat encara al que sembla es fa avui dia de “balles, tia?”
Sigui com sigui, em va dir que estava molt cansada –que era la típica excusa per dir-te que “no” amablement- com quan, després de casades, deien abans, i potser diuen encara, que tenen “migranya” quan l’home està més afectuós que de costum...
Però jo ja estava preparat!
Normalment sempre em donaven carbasses a les primeres de canvi, doncs, encara que era dels alts era una mica més lleig del normal i no vestia pas com un “dandy”, doncs la economia no donava per més.
Però tenia una arma secreta per aquests casos que no fallava mai. I era el “pico de oro”. Quan engegava la gravadora ni D. Emilio Castelar hauria pogut parar-me.
O sigui que en escoltar el seu melodiós “no” vaig omplir el pit d’aire i, automàticament, vaig sentir com es deuria sentir el Juli César quan el pobret Vercigentòrix li va donar el seu escut en senyal de rendició desprès de ser derrotat a Alexia.
Sabia que la victoria seria meva, tard o d’hora...
No puc, evidentment, recordar el que li vaig dir; però si recordo que vaig romandre plantat com un pi davant de ella i quan va tornar a sonar la orquestra es va alçar, possiblement amb l’esperança que si ballava amb mi un cop marxaria, després, a la recerca de nous horitzons...
Però la pobre criatura no podia saber el que jo sentia, al menys, no encara...
Per a començar vaig penjar un cartell virtual a la meva esquena que deia “ai del pobre que gosi apropar-se d’aquest àngel. Morirà fulminat com un miserable rèptil”. I de fet va funcionar com si, en efecte, dugués aquest cartell. Perquè ningú va apropar-se aquella tarda (ni cap més tarda) a la donzella que ja estava sota la meva protecció.
I així, quan va acabar el primer ball i la vaig acompanyar al seu lloc, i vaig quedar-me un altra cop plantat i xerrant, em sembla que ja va adonar-se que seria més aviat difícil desfer-se’n de mi.
Jo em sentia com el Penyal de Gibraltar. Abans morir que deixar-la i, per tant, vàrem ballar tota la tarda (amb gran desesperació de sa germana) i quan va arribar el moment dels adéus ja havia aconseguit una certa familiaritat amb ella.
M’havia dit on treballava (a una sabateria del carrer del Call, de nom Soriano), que vivia al carrer Lladó (als meus barris, doncs), que havia vingut amb sa germana i una amiga (Maria Tobeña) i que, normalment, venia cada diumenge a aquella Cooperativa.
Què més podia demanar?
Així que, en sortir al carrer, ens vàrem donar la ma (els petons eren desconeguts els primers 6 mesos) i li digué aquells “famous last words” que encara recordem tots dos: “aquest és un dia transcendental per a tots dos. No ho oblidi!! Ens tornarem a veure”
I, en efecte, així va ser...
El capítol XXI ampliarem dades.
Curious97
(18 – 19 anys)
Des del punt de vista laboral els anys següents varen revelar-se bastant “moguts”. Evidentment, l’experiència dels Establiments LCH va servir-me, no tant sols per a saber que volia dir allò de treballar en una oficina sinó també per a comprendre que calia intentar fer el que hom hagués de fer, millor que els demés i intentant que se’n adonessin que ho feies d’allò més bé.
També vaig poder veure que els augments de sou eren més aviat reduïts i tan sols anuals. És clar, que ja teníem les dues pagues extraordinàries de Juliol i Nadal, però “quand même...”
Però llavors vaig acostumar-me també a mirar-me els anuncis de feina que podia veure a les acadèmies o a La Vanguardia, que el Frederic comprava cada dia.
I així, un bon dia vaig escriure a un anunci que posava una empresa tèxtil que cercava un auxiliar de comptabilitat. I la sorpresa me la vaig endur quan en varen entrevistar per a la feina en qüestió.
Era una distribuïdora (que en diríem ara) de filats i teixits (H. Fortuny Mateu) situada a la Via Laietana, a prop del carrer Jonqueres, doncs, molt més a la vora de casa que LCH.
M’estalviava els tramvies i anava a guanyar 450 pessetes al mes (50% d’increment!). I per acabar d’adobar-ho el dissabte, festa!!
Per tant, vaig esforçar-me en causar una bona impressió al senyor Heribert Fortuny i, de fet, ho vaig aconseguir a la primera. Dintre de 15 dies havia de presentar-me a treballar.
Quan ho vaig dir a LCH el Sr. Escarrabill es va sorprendre molt i em va dir que parlaria amb el Sr. Meurice per si volia fer quelcom amb el meu sou. Però jo li vaig respondre que ja m’havia compromès en ferm i no podia tornar-me enrere. Em varen fer un certificat de bona conducta i “auf wiedersehen”...
Amb el Sr. Fortuny vaig iniciar-se la meva experiència tèxtil; les diferents qualitats de cotó que s’importaven llavors (l’Egipci, de fibra llarga, el millor per a fer teixits fins o l’Americà, de Louisiana, als EUA, de fibra curta, però molt resistent, l’Indi, etc); la numeració dels filats [els més prims (números alts, 60s, 80s, 100s a 1 o 2 caps, que volia dir sense torçar o torçats) per popelins o teixits fins i els més baixos (10s, 12s, 14s) per teixits gruixuts com lones o drils]; els diferents tipus de teixits, de telers, i més important, qui feia què.
Érem només 6 persones i al despatx, pròpiament, tan sols 2 (el Sr. Galcerán que era el que remenava els calés i jo, ocupant-me de la comptabilitat i estadístiques de vendes) i 3 venedors. El Sr. Fortuny solia aparèixer cada dia per tal de veure com anaven les vendes i els cobros.
Quan hi havia algun concert interessant al Palau de la Música, venia amb la seva dona (em sembla recordar que és deia Tresa) i s’hi estaven fins tard, fent temps per anar a prendre un mos i en acabat, al Palau que estava molt a la vora.
El Sr. Galcerán i jo plegaven a les 7 però si venia el Sr. Fortuny feien mèrits i sortíem una mica més tard. El horari laboral era de 9 a 1 i de 3 a 7 i el dissabte de 9 a 2, o sigui 45 hores setmanals, però encara hi havia un munt d’empreses que treballaven tot el dissabte, o sigui les 48 hores.
Quan rebíem algun escrit en Anglès o Francès me’l passaven per veure què deia o què volien (el Fortuny feia una mica d’exportació), doncs jo era l’únic que podia traduir-lo.
Seguia estudiant Comptabilitat, Anglès, Francès i, els guanys extres, els vaig destinar a matricular-me a l’Escola d’Administració i Alta Direcció d’Empreses (EADA), al carrer Aragó, em sembla recordar entre Muntaner i Casanovas.
Era la millor escola de negocis que podia permetre’m, tota vegada que ESADE i IESE quedaven molt lluny del meu abast, però era una bona escola i com vaig deixar la Berlitz i la Escola Nàutica podia estudiar tant els idiomes com l’administració empresarial de forma més metòdica i ordenada.
I, com dic, era una bona escola. Quan vàrem venir al carrer Calaf, em vaig acomiadar dels apunts que encara guardava i haig de dir que em va fer una mica de pena...
Llegia, a més, tot el que queia a les meves mans. Molts llibres me’ls deixaven (el Augusto, el Antonio, l’amic del carrer Ampla, el Jordi Camps i algun amic de l’escola EADA. Curiosament, tots eren àvids lectors com jo però de gustos ben diferents.
Per exemple amb els del Augusto (que veia la vida de color més aviat negre i així va acabar ell) vaig poder familiaritzar-me amb el Fiodor Dostoievski (el Jugador, els Germans Karamazov i Crim i Càstig), Leon Tolstoi (Guerra i Pau i Ana Karenina) o Ibsen (Casa de Nines o Peer Gynt). També vaig tenir ocasió de llegir el Paredis Perdut, de Milton, que em va impressionar molt.
Els altres eren més aviat lectors de novel•les americanes o angleses com Johnny dos Pasos, W. Sommerset Maugham, Pearl S. Buck o Europeus com Thomas Mann, Victor Hugo o Bernard Show...
La situació a Catalunya continuava essent delicada des del punt de vist econòmic però, possiblement, menys que a la resta d’Espanya,doncs hi havia treball per a tothom. D’acord, els sous eren baixos i tothom havia de fer molts equilibris per sortir-se’n i arribar a la fi del mes, però els que treballaven podien menjar, més o menys bé, però menjar.
D’altra banda, els estraperlistes seguien fent l’agost i encara que sembli estrany, el mercat negre contribuïa d’alguna manera a que molts ingressessin algun sobresou i així poder adquirir algun extra o donar-se algun caprici.
Ja és sabut que els Mercats Negres contribueixen notablement al desenvolupament de la economia d’un pais.
La 2ª guerra mundial s’estava acabant i tothom ja preveia la fi que tindrien tant Hitler com Mussolini. Encara que estava prohibit, molts, com nosaltres, escoltàvem per la nit les emissions de la BBC en Espanyol, on ens deien el que passava realment.
Però, les noticies oficials del NO-DO tampoc eren gens optimistes, de manera que més o menys, també és podia observar un cert canvi de tendència a nivell polític.
Franco, indubtablement, ja havia de saber que dintre de poc hauria d’enfrontar-se a la resta del món que el jutjaria com a simpatitzant del feixisme i, per tant, l’interessava deixar clar que Espanya era una democràcia orgànica (encara que molts ens preguntéssim què coi volia dir això.
Jo seguia vivint amb la tia Angelina, el tiet Frederic i sa filla l’Angelita, així com amb l’avia, que ho passava molt malament veient com jo anava creixent. I encara que les coses no els anaven pas malament tampoc és que els quartos sobressin...
Érem cinc persones a mantenir i com el tiet Frederic, que anava malament de salut, només trobava feines esporàdiques de comissionista els únics ingressos assegurats eren els de la Pensió o sigui que jo contribuïa en una petita escala a la economia domèstica.
També comprava la poca roba que tenia i guardava una mica pels festius.
La tieta Lola i el Augusto havien tingut ja dos fills, el Augusto i la Sarita i continuaven vivint a la Barceloneta; ell fent d’acomodador al cine Vergara, el que vol dir que la seva existència també era bastant limitada, i la tieta Lola, que estava molt delicada de salut, cuidant dels seus fills tant bé com podia.
Com ja he deixat dit, els diumenges, normalment després de la Missa a la Mercè (on solia anar amb l’avia de bon matí) a l’estiu anàvem a la platja i la resta de l’any, normalment, a jugar a escacs a la Plaça Nova, a ca l’Estruch.
I per les tardes, o bé anàvem al cine Vergara (on jo podia entrar de franc) o bé a ballar. El Jordi Camps i jo, solíem anar amb bastant freqüència a un ball que recordo estava al carrer Violant de Hongria (un carrer que va més o menys paral•lel a l’actual Avinguda de Madrid i a l’alçada de l’Avinguda de Brasil.
Però un diumenge (em sembla que era cap el mes de juny del 45) com estàvem cansats del matí a la platja varen decidir anar a un altre lloc (la Cooperativa del Reloj) al carrer Urgell, pujant a ma dreta, i a l’alçada del carrer València o Provença.
Ens havien dit que hi havia un ambient molt familiar, en tractant-se d’un ball parroquial, on hi havia una orquestra.
Vàrem, doncs, encaminar-nos cap allà i vosaltres en sou el resultat d’aquella decisió...!!
En efecte, jo havia estat observant el pati, amb la vista d’àliga que tenia llavors (no com ara que no veig tres en un burro). I m’havia adonat que a les cadires al voltant de la pista hi havia una noia que ballava força i que, de bon antuvi, em va semblar com un àngel.
Tenia tot l’aspecte d’una noieta molt jove (16 anys, segons vaig descobrir més tard), no anava pintada i juraria que duia un vestit clar amb lunars blau fosc i mànigues curtes. Duia mitges i el seu aspecte, com dic, era celestial. Seia al costat d’una altra més arreglada però amb un aspecte molt més agressiu, que va resultar la germana gran, i el contrast entre les dues feia semblar la petita més “gloriosament” atractiva.
Molt sovint havia llegit o vist al cine representacions del famós “coup de foudre”, quan l’home veu la dona i resta bocabadat i amb la llengua afora. I fins a aquell moment no hi creia massa. Pensava que eren més aviat històries com lo del petó de la Blancaneus i el Príncep...
Però en aquells instants vaig comprendre que aquell havia de ser el famós “coup de foudre” o “love at first sight” com diuen en anglès. Recordeu a la pel•lícula “West Side Story” quan el protagonista veu a Maria per primer cop i es queda estupefacte i petrificat que si el punxen no li treuen sang, doncs igual.
I no vaig posar-me a cantar lo de Maria, Maria, perquè la pel•lícula no s’havia estrenat encara i, a més, no es deia Maria sinó Elvira...
Em podia haver posat a cantar “Bésame mucho”, un bolero de Francisco Céspedes, que estava molt de moda en aquell temps, però, francament, cantar, cantar, no ho feia com el Caruso o el Plàcido Domingo i hauria probablement espantat aquella visió.
Total que sense pensar-m’ho dos cops, al primer cop que l’Elvireta es va asseure, em vaig plantar davant ella i, amb la veu més greu que vaig poder fer sortir de la gola (per allò de semblar més masculí) i amb les cames que em tremolaven, vaig demanar-li si podria aspirar a tenir l’honor de dansar el proper ball amb ella.
Bé, potser no ho vaig dir tan elaborat, però segur que era el que sentia. A més, en aquells temps, no havíem arribat encara al que sembla es fa avui dia de “balles, tia?”
Sigui com sigui, em va dir que estava molt cansada –que era la típica excusa per dir-te que “no” amablement- com quan, després de casades, deien abans, i potser diuen encara, que tenen “migranya” quan l’home està més afectuós que de costum...
Però jo ja estava preparat!
Normalment sempre em donaven carbasses a les primeres de canvi, doncs, encara que era dels alts era una mica més lleig del normal i no vestia pas com un “dandy”, doncs la economia no donava per més.
Però tenia una arma secreta per aquests casos que no fallava mai. I era el “pico de oro”. Quan engegava la gravadora ni D. Emilio Castelar hauria pogut parar-me.
O sigui que en escoltar el seu melodiós “no” vaig omplir el pit d’aire i, automàticament, vaig sentir com es deuria sentir el Juli César quan el pobret Vercigentòrix li va donar el seu escut en senyal de rendició desprès de ser derrotat a Alexia.
Sabia que la victoria seria meva, tard o d’hora...
No puc, evidentment, recordar el que li vaig dir; però si recordo que vaig romandre plantat com un pi davant de ella i quan va tornar a sonar la orquestra es va alçar, possiblement amb l’esperança que si ballava amb mi un cop marxaria, després, a la recerca de nous horitzons...
Però la pobre criatura no podia saber el que jo sentia, al menys, no encara...
Per a començar vaig penjar un cartell virtual a la meva esquena que deia “ai del pobre que gosi apropar-se d’aquest àngel. Morirà fulminat com un miserable rèptil”. I de fet va funcionar com si, en efecte, dugués aquest cartell. Perquè ningú va apropar-se aquella tarda (ni cap més tarda) a la donzella que ja estava sota la meva protecció.
I així, quan va acabar el primer ball i la vaig acompanyar al seu lloc, i vaig quedar-me un altra cop plantat i xerrant, em sembla que ja va adonar-se que seria més aviat difícil desfer-se’n de mi.
Jo em sentia com el Penyal de Gibraltar. Abans morir que deixar-la i, per tant, vàrem ballar tota la tarda (amb gran desesperació de sa germana) i quan va arribar el moment dels adéus ja havia aconseguit una certa familiaritat amb ella.
M’havia dit on treballava (a una sabateria del carrer del Call, de nom Soriano), que vivia al carrer Lladó (als meus barris, doncs), que havia vingut amb sa germana i una amiga (Maria Tobeña) i que, normalment, venia cada diumenge a aquella Cooperativa.
Què més podia demanar?
Així que, en sortir al carrer, ens vàrem donar la ma (els petons eren desconeguts els primers 6 mesos) i li digué aquells “famous last words” que encara recordem tots dos: “aquest és un dia transcendental per a tots dos. No ho oblidi!! Ens tornarem a veure”
I, en efecte, així va ser...
El capítol XXI ampliarem dades.
Curious97
martes, 5 de febrero de 2008
Memòries XIX
Memóries XIX
Després d’un parèntesi forçat perquè psicològicament estava més pendent de la Tiroidectomia que m’havia de fer i que, com ja sabeu, ha anat d’allò més bé, tornem-hi.
Ara tinc una papada esplèndida, sense noses de cap mena, i com diu la metgessa, m’he tret un mal de cap de sobre que podia haver esdevingut un preciós tumor cancerigen.
Reprenem, doncs, les memòries allà on les deixàrem.
Estem al 1942, jo tinc 16 primaveres, he acabat, amb felicitacions per part de l’Escola, els estudis de Comerç – que no arribaven a un peritatge mercantil – i haig d’enfrontar-me a la vida.
Això volia dir tractar d’independitzar-me tan aviat com bonament pugui i, evidentment, ampliar els estudis tan com em sigui possible.
En acomiadar-me de l’Escola el padre Clapers –el més jove- en va agafar apart per dir-me que si volia ell em faria ingressar al seminari que els Escolapis tenien a Pamplona, on faria una espècie de Batxillerat, cursaria els estudis del sacerdoci i sortiria fet un brillant escolapi que podria anar a les missions de Sud-Amèrica o Àfrica a ensenyar.
No em costaria ni cinc i el meu futur estaria resolt.
Ho vaig consultar amb l’avia i amb les ties i, com era natural, havia diferència d’opinions. L’avia ho trobava com si m’hagués tocat la loteria i les ties pensaven, amb raó, que no estava vocacionalment preparat per assumir aquesta tasca.
La forma com empaitava a la meva cosina Regina i com em desempallegava amb les noies del barri els feia sospitar que seria un mal escolapi. No aneu a pensar malament.
En aquells anys només podíem anar a ballar i tractar d’arrambar un mica en els balls lents.
Però, no hi ha dubte que la Raquel i la Mercè en feien força “tilin”: en qualsevol cas, més que les Escoles Pies...
O sigui que, encara que la idea d’anar a raure a l’Àfrica era força atractiva, vaig haver de dir-li al P. Clapers que li ho agraïa però que ho deixava estar perquè no ho faria tan bé com es mereixien.
Llavors en va donar una recomanació com excel•lent alumne i una adreça: “Establecimientos L.C.H”., al carrer Consell de Cent, 380.
Era un fàbrica de vernissos, esmalts i pintures, sucursal per Espanya dels Ets.Lorilleux, de França, que també tenien la especialitat de tintes per a la Industria Gràfica.
I així, amb la carta de presentació del P. Clapers –en realitat de l’Escola – vaig presentar-me un bon dia, tot mudat, amb uns pantalons llargs comprats als encants per l’avia, (la pensió funcionava força bé i havíem passat de classe pobre baixa a classe pobre alta o mitja baixa), una camisa blanca neta, mitjons blancs i les botes de Segarra de la falange.
El cap de personal, que era qui coneixia al P. Clapers, es deuria impressionar per la carta que duia, perquè em va dir que tenia una plaça de “meritori” vacant i que si volia, era meva. 300 pts. al mes i festa el dissabte a la tarda.
Això, com diuen els anglesos, era un “dream come true” o sigui on somni fet realitat...
300 peles, lliures d’impostos [en aquells dies encara no estàvem tots fitxats i, a més, pel que vaig poder comprovar molts anys més tard tampoc em varen inscriure enlloc, doncs no consto a la S.S. De fet, només era obligatori l’assegurança de la vellesa (seguro de vejez), que es va establir el 1939 i l’obligatori de malaltia, que es va establir a finals del 42, i en el que si em varen inscriure].
La meva feina com a “meritori” era l’arxiu, preparar el cafè i dur-lo als que ho demanaven, fer tota classe d’encàrrecs entre les diferents seccions i també pel carrer, la màquina de fotocopiar (al tanto! No estic parlant pas de una Rank Xeros de quarta generació. M’estic referint al que se’n deia “libro copiador de cartas y telegramas” (obligatori amb els demés llibres contables) i, on per mitjans d’una premsa manual i un sistema de calc humit, s’havien de copiar tots el documents oficials d’entrada i de sortida per rigorós ordre de dates.
El meu departament era el de Comptabilitat i érem unes 10 o 12 persones, totes en una mateixa habitació, excepte el cap, Sr. Escarrabill, que tenia un petit cubiculum privat.
Recordo només els noms del Sr. Segura (que jo envejava perquè fardava de canviar de camisa literalment cada dia), el Sr. Ferrer (gran melòman) i el Cuquerella (de 18 anys, que quan jo vaig entrar va pujar de categoria i amb el que ens vàrem fer força amics).
L’ambient era força relaxat i la gent estava de força bon humor (eren temps on tothom que volia treballar podia fer-ho i si bé el que es guanyava era poc, comparativament parlant, donava de si bastant més que ara).
Llavors no parlàvem de política ni de d’independència a Catalunya. Teníem un Governador Civil i un altre de Militar i, no s’ho creureu, però ningú no se sentia oprimit o perseguit pel sistema. A dins del despatx parlàvem en català i a fora també.
Menjàvem la dieta Mediterrània per força o sigui molta verdura, peix i poca carn. I no perquè ens ho diguessin els metges sinó perquè era el que estava més a l’abast de tothom.
A Barcelona teníem, com a la resta de l’Estat, determinats centres d’Auxili Social, que després dels 40 passaren a dependre de l’acabat de establert Institut d’Assistència Social, depenent del Ministeri de la Governació.
El Sr. Ferrer m’ajudava força i em va agafar molta simpatia per la meva pròpia afició a la música. Xiulava baixet mentre treballava (com si fos el fil musical que es posà de moda molts anys més tard) i com la meva taula (doncs en tenia una per a mi sol, al costat del copiador de cartes esmentat) estava darrera de la seva, m’escoltava, i a vegades fèiem duets, xiulant.
Recordo que podia xiular íntegra l’obertura del Barber de Sevilla, la cavalcada de la Cavalleria Rusticana (noblesa rústica siciliana), de Mascagni i l’obertura de Guillem Tell, de Rossini. Particularment l’impressionava molt com coneixia la esmentada obertura del Barber de Sevilla, doncs és força llarga i a ell li agradava molt.
No era gens rar, però, doncs sempre que podia escoltava música per la radio i llavors, donaven molts fragments d’òpera.
També recordo el dia que als 3 nouvinguts ens presentaren a M. Meurice (no Maurice), director general, que havia arribat de Paris en visita d’inspecció. Els 3 tremolàvem com a fulles.
Pobrets, que l’érem de bona fe... Però el Sr. Meurice em va felicitar cordialment perquè el vaig saludar en Francès, el de l’Escola, però Francès al cap i a la fi que al departament comptable només el parlava el Sr. Escarrabill, i, encara, pitjor que jo.
La meva vida era molt atrafegada, doncs l’horari era de 9 a 1 i de 3 a 7. O sigui, 44 hores amb el dissabte. Al matí anava a peu al treball. Però, al mig dia, amb dues hores només, havia d’agafar dos cops el metro al Passeig de Gràcia/Aragó fins a Correus. No voldria errar però els preus (que anaven per trajectes) oscil•laven entre 0,20 pts. i 0,35). Això eren 10 o 12 pessetes que havia de detreure del sou cada mes, per força. És clar que al principi pujava moltes vegades sense pagar, quan al migdia hi havia aglomeracions de gent, i el revisor que marcava els bitllets a l’entrada de l’andana, no donava a l’abast.
Però ho vaig deixar córrer després de la experiència d’un dia que vaig haver de sortir per cames de la estació de Correus perseguit pel revisor del tren...
Després de la feina, em vaig posar a estudiar desesperadament. Era conscient que l’única forma de prosperar era a base d’estudiar molt i tot allò que pogués. Així vaig estudiar Teneduria de Llibres, a l’Acadèmia Cots, al carrer dels Arcs, davant de la Catedral. Anglès i Francès a l’Acadèmia Berlitz, al carrer Pelai, i per correspondència, Ràdio i Telecomunicacions, a la escola Radio Maymó, també al carrer Pelai, quasi al davant de la Berlitz.
També en vaig matricular a l’escola Nàutica, on durant un temps, vaig estudiar geografia, nocions de nàutica, una mica d’astronomia i, poca broma... telegrafia sense fils. Allò del punt i ratlla se’n donava molt bé.
No em demaneu perquè ho feia, però allà on podia apuntar-me a estudiar el que fos i que no fos car, ho feia.
Els idiomes, a més, els complementava amb els ensenyaments d’un professor particular.
Doncs si senyor. A la pensió de la tia Angelina va arribar, fugint de l’Alemanya nazi un jueu Polonès, quina família havia estat lliurada a Auschwitz-Birkenau, en polonés, Oświęcim-Brzezinka.
Es deia Alfred Neumann i s’havia creuat tota Europa, des de Varsovia a Milà, a peu, via Suïssa, i allà uns capellans, a traves un programa clandestí organitzat pel Vaticà de Pius XII (no era tant dolent com diuen), a Roma i en vaixell, fins a Barcelona.
Parlava correctament, com a bon jueu, Polonès, Rus, Alemany, Jiddisch, Italià, Francès, Anglès, Portuguès i una mica d’Àrab. No cal dir que li vaig trobar feina immediatament a la Berlitz, i ell, agraït, a la nit em donava classes de Francès i Anglès a la pensió.
Encara tinc la gramàtica anglesa que em va donar, el Métode Gaspey-Otto-Sauer. Una gramàtica molt complerta.
Els 2 anys que vaig passar amb ell, estudiant quasi diàriament, no els he oblidat mai. No tan sols em varem permetre promocionar-me en un moment en que l’Anglès no el parlava gairebé ningú, sinó que a més, em varen ampliar els coneixements generals que ja tenia de Història, Geografia, Literatura i Música, doncs a més de tenir una cultura extraordinària Mr. Newmann també sabia música i, com a bon Polonès, era un enamorat de Chopin.
Un bon dia es va acomiadar de nosaltres i ens digué que marxava a Lisboa, i des d’allà, en vaixell, als U.S.A.
Quan veig ara la indiferència de tant joves per adquirir una cultura general a base de llegir quan més millor no puc menys de meravellar-me pensant en les futures generacions que hauran de dirigir el nostre món.
Fins que em vaig casar no vaig parar d’estudiar i llegir tot allò que queia a les meves mans i si no vaig llegir més va ser ben bé per manca de mitjans.
Si a casa haguéssim pogut hauria esgotat les llibreries però amb tot vaig començar a poder comprar alguns llibres (sobre tot els d’aventures que m’agradaven molt des de l’època de l’Escola) i els que hem deixaven amics com l’Antonio o el Jordi Camps i també el Sr. Ferrer, de la oficina.
El sou l’havia de repartir entre el que necessitava per als transports, el que donava a casa per ajudar, encara que les coses li anaven força bé a la tia Angelina i el que em calia per anar proveint-me de roba, de la que anava més aviat fluix. El que em podia sobrar el destinava al diumenge.
Els diumenges, amb el Jordi Camps (amb qui m’havia amistançat molt), anàvem a ballar, normalment als llocs on anaven també les amiguetes del barri.
El Jordi no era exactament del barri però vivia molt a prop (al cap de dalt del carrer Regomir, al carrer Comtessa de Sobradiel) i amb 1 any més que jo tenia bastant acceptació entre l’element femení del barri.
Ells llocs on anàvem eren normalment alguns dels molts salons que es podien trobar per tota la ciutat i que, o eren clubs privats (molts d’ells de caràcter parroquial) o sales de ball obertes al públic en general.
Es tractava sempre de gran salons on hi havia una pista de fusta que ocupava gran part del lloc central i que estava flanquejada per dues o tres fileres de cadires als 2 costats laterals. Tenien, a més, una espècie de tarima oposada a la entrada, que feia les funcions de escenari, on es col•locava l’orquestra que, en els llocs més cars, podia estar formada per un grup de 10 o 12 músics i un cantant (home o dona), i en els més modestos per 3 o 4 músics i el cantant de rigor.
Al primer rengle seien les noies esperant que les traguessin a ballar i al darrere seient les mares o les “carabinas”, o encarregades de la vigilància de les filles o germanes petites. Els nois ens posàvem tots plegats a la entrada tractant de detectar les millors peces del “bestiar”, com dèiem llavors.
Quan els músics acabaven un ball, tots els nois sortíem disparats a cercar la noia que ens agradava més, amb el resultat que les més atractives rebien la visita de 7 o 8 nois a l’hora i les menys afavorides tenien sort si algú els deia res.
Llavors, tots a l’hora, amb el millor del nostres somriures i molt cortesament preguntàvem “senyoreta, que em vol concedir aquest ball...?”
Si senyor, de vostè, encara que tingués 16 anys...
Igual que ara! Balles tia?
No us penseu que la cosa era senzilla. Perquè les noies maques triaven, com és lògic, els millors exemplars masculins, els més ben vestits o que ballaven més bé doncs, des del seient, ens tenien ben classificats.
I llavors, començava un pelegrinatge d’allò més trist, anant d’una noia a l’altra, i de carbassa en carbassa, i “tiro porque me toca...”
Jo tenia l’avantatge del tamany –que em feia semblar més gran- però la cara de besuc passat del nord, o de bleda assolellada, que normalment feia, així com el vestuari, que no era pas el de “Beau Brummell”, contrarestaven aquell efecte.
Així, més d’una vegada, havia hagut d’anar baixant de categoria en la selecció de ballarina fins arribar a la que, a la Índia, hauria pertangut a la casta dels “dalits” o intocables.
Però, com tots havíem passat la guerra civil, teníem molt clar allò de “a falta de pan buenas son tortas”
A més, les més poc afavorides, com estaven agraïdes de poder sortir a ballar eren les que es deixaven magrejar més. Tot i que, magrejar, magreja,r no tenia el mateix significat que crec té ara...
Però ens ho passàvem d’allò més bé. Les orquestres interpretaven amb preferència balls lents, que ens permetien arrambar “prudentment” per no arriscar una castanya. El rock-and roll, el twist i la salsa no havien arribat encara.
El que estava de moda eren el tango, el swing, “el pasodoble español” i alguna que altra rumba, a més, és clar, del fox lent, que era com traduíem el “slow-fox”
Quan alguna noia volia demostrar una predilecció un tant especial per un xicot, solia ajuntar la seva galta amb la del noi o posar el seu cap suaument recolzat contra l’espatlla del noi.
Algun cop he vist referències als 40 i 50, com als anys grisos de Barcelona. Segurament era com els haurien qualificats aquells que, com el Miquel, seguien lluitant contra el regim. Però, si tenim compte del que tots coneixíem llavors, no crec que fossin més grisos que ara.
Al menys el jovent xalava, em sembla, molt més que ara.
A les 8 o les 9 del vespre tothom a casa, suats i cansats de tant de ball i, com a màxim, amb una Coca-Cola entre pit i esquena. Res de “botellones”, res de “Skin-Heads” o de tribus urbanes. Crec que, al menys els joves, eren més feliços que ara puguin ser-ho.
A les festes majors (Gràcia, Sants, Barceloneta, etc.) es muntaven uns enormes envelats al mig de les places del barri, on es ballava a l’acord de bones orquestres per la tarda i per la nit i no hi havia ni borratxos, ni baralles ni problemes de cap tipus.
Hi havia el ball del ram, el del fanalet, el de la toia...
I tot es podia adquirir amb 10 o 15 pessetes de llavors...
Esportivament, els diumenges de l’estiu acostumava a anar a la platja amb el Augusto (el marit de la Lola), que llavors vivien al carrer Giné i Partagàs (tocant a la platja de la Barceloneta) i ens entrenàvem a nedar distàncies llargues, doncs ell era un bon nedador. Per exemple, ens tiràvem a l’aigua a l’alçada del Gasòmetre (a l’inici de la Barceloneta, anaven nedant fins al Club Natació Barcelona i fèiem mitja volta, desprès de descansar una mica a la platja del Club, per tornar al lloc de partença. La roba ens la guardaven en un xiringuito allà mateix a canvi de prendre una cervesa.
He d’admetre que l’Augusto, llavors, em queia força bé. Primer perquè era l’intel•lectual de la família. De fet, semblava com si tingués estudis superiors encara que no era així; però com també llegia molt, llavors donava el cop.
Ara el qualificaria com una mica “fantasma” però llavors l’admirava força.
Després dibuixava molt bé i a mi, m’agradava molt el dibuix.
Havia justament trobat feina com a acomodador al cine Vergara (a l’actual carrer Bergara) i complementava el seu sou amb el dibuix dels anuncis que es projectaven entre pel•lícules, dibuixos que havien de fer-se sobre unes plaquetes de vidre amb una tinta especial.
Això ens permetia anar al cine gratis (menys les festes) i jo ja havia dut algun cop alguna amiga, també gratis.
Els entrenaments de natació en varen permetre al setembre de l’any 1943 de prendre part a la 17ava travessa llarga del port (3.800 mts) conjuntament amb un parell de cents llarg d’altres nedadors. La prova crec l’organitzava el Club Atlètic Barceloneta des del 1926, club que tenia un nedador de fons mític (Ramon Artigas), finalista als Olímpics d’Amsterdam el 1928, i que va guanyar totes les travesses llargues del port des del 26 al 34.
La prova era dura, doncs anàvem des de Colom fins a les muscleres que llavors hi havia al final de l’escullera, a la part interior del port. Anàvem ben embetunats per no agafar fred perquè ens hi podíem passar de 1 a 2 hores nedant. Evidentment, com a amateur, jo vaig arribar dels últims, però vaig arribar, i com deia el Baró de Couvertin “l’important és participar”.
Aquest era doncs el meu primer contacte amb el “reality show” de la vida real, i penso que no era tan dolent com ara us ho volen fer creure els que ni tan sols hi eren per a jutjar-ho objectivament...
El capítol XX comporta un fet “transcendental” (la vostra mare entra en escena) i el primer canvi de feina...
Que la “fuerza os acompañe”
Curious97
Després d’un parèntesi forçat perquè psicològicament estava més pendent de la Tiroidectomia que m’havia de fer i que, com ja sabeu, ha anat d’allò més bé, tornem-hi.
Ara tinc una papada esplèndida, sense noses de cap mena, i com diu la metgessa, m’he tret un mal de cap de sobre que podia haver esdevingut un preciós tumor cancerigen.
Reprenem, doncs, les memòries allà on les deixàrem.
Estem al 1942, jo tinc 16 primaveres, he acabat, amb felicitacions per part de l’Escola, els estudis de Comerç – que no arribaven a un peritatge mercantil – i haig d’enfrontar-me a la vida.
Això volia dir tractar d’independitzar-me tan aviat com bonament pugui i, evidentment, ampliar els estudis tan com em sigui possible.
En acomiadar-me de l’Escola el padre Clapers –el més jove- en va agafar apart per dir-me que si volia ell em faria ingressar al seminari que els Escolapis tenien a Pamplona, on faria una espècie de Batxillerat, cursaria els estudis del sacerdoci i sortiria fet un brillant escolapi que podria anar a les missions de Sud-Amèrica o Àfrica a ensenyar.
No em costaria ni cinc i el meu futur estaria resolt.
Ho vaig consultar amb l’avia i amb les ties i, com era natural, havia diferència d’opinions. L’avia ho trobava com si m’hagués tocat la loteria i les ties pensaven, amb raó, que no estava vocacionalment preparat per assumir aquesta tasca.
La forma com empaitava a la meva cosina Regina i com em desempallegava amb les noies del barri els feia sospitar que seria un mal escolapi. No aneu a pensar malament.
En aquells anys només podíem anar a ballar i tractar d’arrambar un mica en els balls lents.
Però, no hi ha dubte que la Raquel i la Mercè en feien força “tilin”: en qualsevol cas, més que les Escoles Pies...
O sigui que, encara que la idea d’anar a raure a l’Àfrica era força atractiva, vaig haver de dir-li al P. Clapers que li ho agraïa però que ho deixava estar perquè no ho faria tan bé com es mereixien.
Llavors en va donar una recomanació com excel•lent alumne i una adreça: “Establecimientos L.C.H”., al carrer Consell de Cent, 380.
Era un fàbrica de vernissos, esmalts i pintures, sucursal per Espanya dels Ets.Lorilleux, de França, que també tenien la especialitat de tintes per a la Industria Gràfica.
I així, amb la carta de presentació del P. Clapers –en realitat de l’Escola – vaig presentar-me un bon dia, tot mudat, amb uns pantalons llargs comprats als encants per l’avia, (la pensió funcionava força bé i havíem passat de classe pobre baixa a classe pobre alta o mitja baixa), una camisa blanca neta, mitjons blancs i les botes de Segarra de la falange.
El cap de personal, que era qui coneixia al P. Clapers, es deuria impressionar per la carta que duia, perquè em va dir que tenia una plaça de “meritori” vacant i que si volia, era meva. 300 pts. al mes i festa el dissabte a la tarda.
Això, com diuen els anglesos, era un “dream come true” o sigui on somni fet realitat...
300 peles, lliures d’impostos [en aquells dies encara no estàvem tots fitxats i, a més, pel que vaig poder comprovar molts anys més tard tampoc em varen inscriure enlloc, doncs no consto a la S.S. De fet, només era obligatori l’assegurança de la vellesa (seguro de vejez), que es va establir el 1939 i l’obligatori de malaltia, que es va establir a finals del 42, i en el que si em varen inscriure].
La meva feina com a “meritori” era l’arxiu, preparar el cafè i dur-lo als que ho demanaven, fer tota classe d’encàrrecs entre les diferents seccions i també pel carrer, la màquina de fotocopiar (al tanto! No estic parlant pas de una Rank Xeros de quarta generació. M’estic referint al que se’n deia “libro copiador de cartas y telegramas” (obligatori amb els demés llibres contables) i, on per mitjans d’una premsa manual i un sistema de calc humit, s’havien de copiar tots el documents oficials d’entrada i de sortida per rigorós ordre de dates.
El meu departament era el de Comptabilitat i érem unes 10 o 12 persones, totes en una mateixa habitació, excepte el cap, Sr. Escarrabill, que tenia un petit cubiculum privat.
Recordo només els noms del Sr. Segura (que jo envejava perquè fardava de canviar de camisa literalment cada dia), el Sr. Ferrer (gran melòman) i el Cuquerella (de 18 anys, que quan jo vaig entrar va pujar de categoria i amb el que ens vàrem fer força amics).
L’ambient era força relaxat i la gent estava de força bon humor (eren temps on tothom que volia treballar podia fer-ho i si bé el que es guanyava era poc, comparativament parlant, donava de si bastant més que ara).
Llavors no parlàvem de política ni de d’independència a Catalunya. Teníem un Governador Civil i un altre de Militar i, no s’ho creureu, però ningú no se sentia oprimit o perseguit pel sistema. A dins del despatx parlàvem en català i a fora també.
Menjàvem la dieta Mediterrània per força o sigui molta verdura, peix i poca carn. I no perquè ens ho diguessin els metges sinó perquè era el que estava més a l’abast de tothom.
A Barcelona teníem, com a la resta de l’Estat, determinats centres d’Auxili Social, que després dels 40 passaren a dependre de l’acabat de establert Institut d’Assistència Social, depenent del Ministeri de la Governació.
El Sr. Ferrer m’ajudava força i em va agafar molta simpatia per la meva pròpia afició a la música. Xiulava baixet mentre treballava (com si fos el fil musical que es posà de moda molts anys més tard) i com la meva taula (doncs en tenia una per a mi sol, al costat del copiador de cartes esmentat) estava darrera de la seva, m’escoltava, i a vegades fèiem duets, xiulant.
Recordo que podia xiular íntegra l’obertura del Barber de Sevilla, la cavalcada de la Cavalleria Rusticana (noblesa rústica siciliana), de Mascagni i l’obertura de Guillem Tell, de Rossini. Particularment l’impressionava molt com coneixia la esmentada obertura del Barber de Sevilla, doncs és força llarga i a ell li agradava molt.
No era gens rar, però, doncs sempre que podia escoltava música per la radio i llavors, donaven molts fragments d’òpera.
També recordo el dia que als 3 nouvinguts ens presentaren a M. Meurice (no Maurice), director general, que havia arribat de Paris en visita d’inspecció. Els 3 tremolàvem com a fulles.
Pobrets, que l’érem de bona fe... Però el Sr. Meurice em va felicitar cordialment perquè el vaig saludar en Francès, el de l’Escola, però Francès al cap i a la fi que al departament comptable només el parlava el Sr. Escarrabill, i, encara, pitjor que jo.
La meva vida era molt atrafegada, doncs l’horari era de 9 a 1 i de 3 a 7. O sigui, 44 hores amb el dissabte. Al matí anava a peu al treball. Però, al mig dia, amb dues hores només, havia d’agafar dos cops el metro al Passeig de Gràcia/Aragó fins a Correus. No voldria errar però els preus (que anaven per trajectes) oscil•laven entre 0,20 pts. i 0,35). Això eren 10 o 12 pessetes que havia de detreure del sou cada mes, per força. És clar que al principi pujava moltes vegades sense pagar, quan al migdia hi havia aglomeracions de gent, i el revisor que marcava els bitllets a l’entrada de l’andana, no donava a l’abast.
Però ho vaig deixar córrer després de la experiència d’un dia que vaig haver de sortir per cames de la estació de Correus perseguit pel revisor del tren...
Després de la feina, em vaig posar a estudiar desesperadament. Era conscient que l’única forma de prosperar era a base d’estudiar molt i tot allò que pogués. Així vaig estudiar Teneduria de Llibres, a l’Acadèmia Cots, al carrer dels Arcs, davant de la Catedral. Anglès i Francès a l’Acadèmia Berlitz, al carrer Pelai, i per correspondència, Ràdio i Telecomunicacions, a la escola Radio Maymó, també al carrer Pelai, quasi al davant de la Berlitz.
També en vaig matricular a l’escola Nàutica, on durant un temps, vaig estudiar geografia, nocions de nàutica, una mica d’astronomia i, poca broma... telegrafia sense fils. Allò del punt i ratlla se’n donava molt bé.
No em demaneu perquè ho feia, però allà on podia apuntar-me a estudiar el que fos i que no fos car, ho feia.
Els idiomes, a més, els complementava amb els ensenyaments d’un professor particular.
Doncs si senyor. A la pensió de la tia Angelina va arribar, fugint de l’Alemanya nazi un jueu Polonès, quina família havia estat lliurada a Auschwitz-Birkenau, en polonés, Oświęcim-Brzezinka.
Es deia Alfred Neumann i s’havia creuat tota Europa, des de Varsovia a Milà, a peu, via Suïssa, i allà uns capellans, a traves un programa clandestí organitzat pel Vaticà de Pius XII (no era tant dolent com diuen), a Roma i en vaixell, fins a Barcelona.
Parlava correctament, com a bon jueu, Polonès, Rus, Alemany, Jiddisch, Italià, Francès, Anglès, Portuguès i una mica d’Àrab. No cal dir que li vaig trobar feina immediatament a la Berlitz, i ell, agraït, a la nit em donava classes de Francès i Anglès a la pensió.
Encara tinc la gramàtica anglesa que em va donar, el Métode Gaspey-Otto-Sauer. Una gramàtica molt complerta.
Els 2 anys que vaig passar amb ell, estudiant quasi diàriament, no els he oblidat mai. No tan sols em varem permetre promocionar-me en un moment en que l’Anglès no el parlava gairebé ningú, sinó que a més, em varen ampliar els coneixements generals que ja tenia de Història, Geografia, Literatura i Música, doncs a més de tenir una cultura extraordinària Mr. Newmann també sabia música i, com a bon Polonès, era un enamorat de Chopin.
Un bon dia es va acomiadar de nosaltres i ens digué que marxava a Lisboa, i des d’allà, en vaixell, als U.S.A.
Quan veig ara la indiferència de tant joves per adquirir una cultura general a base de llegir quan més millor no puc menys de meravellar-me pensant en les futures generacions que hauran de dirigir el nostre món.
Fins que em vaig casar no vaig parar d’estudiar i llegir tot allò que queia a les meves mans i si no vaig llegir més va ser ben bé per manca de mitjans.
Si a casa haguéssim pogut hauria esgotat les llibreries però amb tot vaig començar a poder comprar alguns llibres (sobre tot els d’aventures que m’agradaven molt des de l’època de l’Escola) i els que hem deixaven amics com l’Antonio o el Jordi Camps i també el Sr. Ferrer, de la oficina.
El sou l’havia de repartir entre el que necessitava per als transports, el que donava a casa per ajudar, encara que les coses li anaven força bé a la tia Angelina i el que em calia per anar proveint-me de roba, de la que anava més aviat fluix. El que em podia sobrar el destinava al diumenge.
Els diumenges, amb el Jordi Camps (amb qui m’havia amistançat molt), anàvem a ballar, normalment als llocs on anaven també les amiguetes del barri.
El Jordi no era exactament del barri però vivia molt a prop (al cap de dalt del carrer Regomir, al carrer Comtessa de Sobradiel) i amb 1 any més que jo tenia bastant acceptació entre l’element femení del barri.
Ells llocs on anàvem eren normalment alguns dels molts salons que es podien trobar per tota la ciutat i que, o eren clubs privats (molts d’ells de caràcter parroquial) o sales de ball obertes al públic en general.
Es tractava sempre de gran salons on hi havia una pista de fusta que ocupava gran part del lloc central i que estava flanquejada per dues o tres fileres de cadires als 2 costats laterals. Tenien, a més, una espècie de tarima oposada a la entrada, que feia les funcions de escenari, on es col•locava l’orquestra que, en els llocs més cars, podia estar formada per un grup de 10 o 12 músics i un cantant (home o dona), i en els més modestos per 3 o 4 músics i el cantant de rigor.
Al primer rengle seien les noies esperant que les traguessin a ballar i al darrere seient les mares o les “carabinas”, o encarregades de la vigilància de les filles o germanes petites. Els nois ens posàvem tots plegats a la entrada tractant de detectar les millors peces del “bestiar”, com dèiem llavors.
Quan els músics acabaven un ball, tots els nois sortíem disparats a cercar la noia que ens agradava més, amb el resultat que les més atractives rebien la visita de 7 o 8 nois a l’hora i les menys afavorides tenien sort si algú els deia res.
Llavors, tots a l’hora, amb el millor del nostres somriures i molt cortesament preguntàvem “senyoreta, que em vol concedir aquest ball...?”
Si senyor, de vostè, encara que tingués 16 anys...
Igual que ara! Balles tia?
No us penseu que la cosa era senzilla. Perquè les noies maques triaven, com és lògic, els millors exemplars masculins, els més ben vestits o que ballaven més bé doncs, des del seient, ens tenien ben classificats.
I llavors, començava un pelegrinatge d’allò més trist, anant d’una noia a l’altra, i de carbassa en carbassa, i “tiro porque me toca...”
Jo tenia l’avantatge del tamany –que em feia semblar més gran- però la cara de besuc passat del nord, o de bleda assolellada, que normalment feia, així com el vestuari, que no era pas el de “Beau Brummell”, contrarestaven aquell efecte.
Així, més d’una vegada, havia hagut d’anar baixant de categoria en la selecció de ballarina fins arribar a la que, a la Índia, hauria pertangut a la casta dels “dalits” o intocables.
Però, com tots havíem passat la guerra civil, teníem molt clar allò de “a falta de pan buenas son tortas”
A més, les més poc afavorides, com estaven agraïdes de poder sortir a ballar eren les que es deixaven magrejar més. Tot i que, magrejar, magreja,r no tenia el mateix significat que crec té ara...
Però ens ho passàvem d’allò més bé. Les orquestres interpretaven amb preferència balls lents, que ens permetien arrambar “prudentment” per no arriscar una castanya. El rock-and roll, el twist i la salsa no havien arribat encara.
El que estava de moda eren el tango, el swing, “el pasodoble español” i alguna que altra rumba, a més, és clar, del fox lent, que era com traduíem el “slow-fox”
Quan alguna noia volia demostrar una predilecció un tant especial per un xicot, solia ajuntar la seva galta amb la del noi o posar el seu cap suaument recolzat contra l’espatlla del noi.
Algun cop he vist referències als 40 i 50, com als anys grisos de Barcelona. Segurament era com els haurien qualificats aquells que, com el Miquel, seguien lluitant contra el regim. Però, si tenim compte del que tots coneixíem llavors, no crec que fossin més grisos que ara.
Al menys el jovent xalava, em sembla, molt més que ara.
A les 8 o les 9 del vespre tothom a casa, suats i cansats de tant de ball i, com a màxim, amb una Coca-Cola entre pit i esquena. Res de “botellones”, res de “Skin-Heads” o de tribus urbanes. Crec que, al menys els joves, eren més feliços que ara puguin ser-ho.
A les festes majors (Gràcia, Sants, Barceloneta, etc.) es muntaven uns enormes envelats al mig de les places del barri, on es ballava a l’acord de bones orquestres per la tarda i per la nit i no hi havia ni borratxos, ni baralles ni problemes de cap tipus.
Hi havia el ball del ram, el del fanalet, el de la toia...
I tot es podia adquirir amb 10 o 15 pessetes de llavors...
Esportivament, els diumenges de l’estiu acostumava a anar a la platja amb el Augusto (el marit de la Lola), que llavors vivien al carrer Giné i Partagàs (tocant a la platja de la Barceloneta) i ens entrenàvem a nedar distàncies llargues, doncs ell era un bon nedador. Per exemple, ens tiràvem a l’aigua a l’alçada del Gasòmetre (a l’inici de la Barceloneta, anaven nedant fins al Club Natació Barcelona i fèiem mitja volta, desprès de descansar una mica a la platja del Club, per tornar al lloc de partença. La roba ens la guardaven en un xiringuito allà mateix a canvi de prendre una cervesa.
He d’admetre que l’Augusto, llavors, em queia força bé. Primer perquè era l’intel•lectual de la família. De fet, semblava com si tingués estudis superiors encara que no era així; però com també llegia molt, llavors donava el cop.
Ara el qualificaria com una mica “fantasma” però llavors l’admirava força.
Després dibuixava molt bé i a mi, m’agradava molt el dibuix.
Havia justament trobat feina com a acomodador al cine Vergara (a l’actual carrer Bergara) i complementava el seu sou amb el dibuix dels anuncis que es projectaven entre pel•lícules, dibuixos que havien de fer-se sobre unes plaquetes de vidre amb una tinta especial.
Això ens permetia anar al cine gratis (menys les festes) i jo ja havia dut algun cop alguna amiga, també gratis.
Els entrenaments de natació en varen permetre al setembre de l’any 1943 de prendre part a la 17ava travessa llarga del port (3.800 mts) conjuntament amb un parell de cents llarg d’altres nedadors. La prova crec l’organitzava el Club Atlètic Barceloneta des del 1926, club que tenia un nedador de fons mític (Ramon Artigas), finalista als Olímpics d’Amsterdam el 1928, i que va guanyar totes les travesses llargues del port des del 26 al 34.
La prova era dura, doncs anàvem des de Colom fins a les muscleres que llavors hi havia al final de l’escullera, a la part interior del port. Anàvem ben embetunats per no agafar fred perquè ens hi podíem passar de 1 a 2 hores nedant. Evidentment, com a amateur, jo vaig arribar dels últims, però vaig arribar, i com deia el Baró de Couvertin “l’important és participar”.
Aquest era doncs el meu primer contacte amb el “reality show” de la vida real, i penso que no era tan dolent com ara us ho volen fer creure els que ni tan sols hi eren per a jutjar-ho objectivament...
El capítol XX comporta un fet “transcendental” (la vostra mare entra en escena) i el primer canvi de feina...
Que la “fuerza os acompañe”
Curious97
viernes, 4 de enero de 2008
Memòries XVIII
La resistència de Barcelona a les forces franquistes va tenir els seus efectes “a posteriori” després de la fugida i escampada de les forces republicanes.
Evidentment es varen abolir totes les institucions de Catalunya i el català es va suprimir de la vida pública, però contràriament al que s’ha dit no fa gaire, no és va mai prohibir. Per tant, la gent podia parlar en català pel carrer o a les botigues. Però si havia d’anar a qualsevol lloc públic o parlar amb la policia s’havia de fer en castellà, o com es deia “en el idioma del Imperio...”
D’altra banda, com Barcelona seguia estant la ciutat amb més possibilitats de treball, malgrat el trauma de la guerra, es va produir una considerable immigració de gents del Sud (Andalusia, Murcia) i de Galícia que va forçar un desenvolupament urbanístic important.
Així als anys 50, es desenvoluparen el districtes de El Carmel, Nous Barris, Verdum, el Guinardó, Bellvitge i les famoses Vivendes del Congrés Eucarístic.
Igualment, les poblacions com l’Hospitalet,Santa Coloma de Gramanet, Sant Adrià del Besòs i Badalona incrementaren les seves poblacions de 5 o 6 vegades en un espai de 10 anys.
Aquests “xarnegos” (com amb el tradicional esperit classista català s’anomenaven aquests immigrants) varen contribuir amb el seu nombre a l’ampliació de la xarxa de metro, a la modernització de les llums i senyals de tràfic i a la construcció de la Ronda del Mig, a més dels barris ja esmentats.
Tota aquesta immigració massiva només parlava castellà i això va contribuir a un cert declivi del català que venia agreujat perquè no es podia ensenyar a les escoles.
A banda de tot això, una forma ràpida de surar enmig d’aquella nova cultura era fer-se’n de la Falange que, naturalment, era en aquells temps (no així, més endavant) el partit del Govern.
A més, per prendre part en qualsevol activitat esportiva calia un carnet i aquet carnet no es podia obtenir més que fent-se de la Falange.
En el cas meu, jo jugava força bé als escacs i ho feia en una espècie de club que hi havia a la Plaça Nova. El club era propietat del Bar Estruch, dintre del qual estava donat d’alta, i els fills del sr. Estruch venien als Escolapis –un d’ells al meu curs.
Una característica d’aquest senyor era que fabricava guitarres clàssiques i espanyoles d’una gran qualitat. Posteriorment, el fill amic meu va fer-se’n càrrec del negoci de les guitarres i el germà gran del bar que ara es troba davant de la Catedral, al costat del Hotel Colón.
Doncs bé. Al club d’escacs volíem prendre part en el campionat de Barcelona i tots els jugadors (hi havia 2 primeres (un d’ells es deia Ferrer i l’altre no ho recordo), 7 o 8 segones i una vintena de terceres,o sense classificar, entre els que em trobava.
I tots vàrem haver de fer-nos del anomenat Frente de Juventudes, que era la organització creada per la Falange Española y de las JONS per a canalitzar tota lo joventut masculina i femenina d’Espanya.
A mi ja m’anava bé, doncs això em permetia tenir un parell d’uniformes nous de trinca (camisa blava, pantalons curts negres, mitjons negres i vermells per la banda de dalt, boina vermella i sobre tot, i el més important per a un servidor, unes magnífiques botes de casa Segarra, també de color negre.
A més ens donaven el corretjam corresponent (cinturó i corretja tipus militar del costat dret passant per l’espatlla esquerra. I a cada reunió també teníem l’al•licient addicional d’un esmorzar o berenar servit directament per l’Auxilio Social, que era l’organisme encarregat de l’abastiment de les targetes de racionament.
L’inconvenient és que un parell de cops a la setmana, al cap vespre i molts diumenges de bon mati, teníem de fer instrucció militar al Parc de la Ciutadella o a vegades al darrera dels edificis de la Duana, al Port o a les Drassanes.
Així, quan em tocava instrucció, en sortint de l’escola anava cap a casa, en posava l’uniforme i sortia disparat cap al punt fixat de reunió.
Aquest Front de Joventuts comprenia els “Pelayos” (que anaven dels 7 als 10 anys) i els “Flechas” (de 11 a 18 anys, una mica com els Italians “Balilla” i “Arditi” o els els Hitlerians de les “Hitlerjugend”.
Hi havia també una secció femenina que agafava les noies dels 7 als 17 anys (dirigida per la Pilar Primo de Rivera, germana de José Antonio), on aquestes aprenien entre d’altres coses, a ser “bones patriotes, bones Cristianes i bones esposes”.
Així, aprenien a llegir i escriure (si no en sabien) i a fer tota classe de labors manuals i d’artesania. A més, les més grans formaren els anomenats “Coros y Danzas de la Secciòn Femenina”, que varen ser famosos a molts països del món pels espectacles musicals i de dansa que donaven. Cada província en tenia els seus, i de les millors en sortia la Selecció Nacional.
L’afiliació era també obligatòria i en certes empreses no admetien treballadores (a partir dels 18 anys) sinó podien presentar un certificat d’haver fet una certa estada a la esmentada Secció Femenina.
O per obtenir un passaport.
Nosaltres, els nois, anàvem agrupats com els antics romans, seguint l’exemple dels feixistes “Camicie Nere”,de Mussolini, o sigui: per esquadres (10 persones i 1 cap); falanges (5 esquadres i 1 cap) centúries (2 falanges i 1 cap); la Bandera, 5 centúries i 1 cap i, finalment, el Terci, 2 Banderes i el corresponent cap, o sigui un miler de nois més els caps.
En arribar als 18 anys, els que començaven els estudis universitaris perquè s’ho podien permetre, s’havien de fer del SEU (Sindicat Unificat d’Estudiants). Aquest sindicat va deixar d’esser obligatori als anys 50.
Una cosa de la que no se’n parla massa actualment és que en 1952 s’inicia la construcció del campus de Pedralbes que finalitza el 1968, quan es crea la Universitat Autònoma de Barcelona. I el 1971 la Politècnica de Catalunya.
Particularment, no hem va anar malament a la Falange, doncs a més que em vestien i m’alimentaven 2 o 3 cops a la setmana, vaig anar pujant en l’escalafó fins arribar a cap de centúria, quan vaig acabar l’escola, al 1942. De fet, no hauria pogut arribar a cap de centúria fins als 18 anys però com tenia més alçada de la normal (en aquells temps, no pas ara) i un aspecte de més edat vaig anar més ràpid que la majoria.
Em vaig inscriure als 14 anys i al cap d’uns mesos ja em feren cap d’esquadra. Als 15, vaig fer el curset a la “Jefatura Provincial”, al Passeig de Gràcia, per a cap de Falange. El vaig aprovar i el 42 (amb 16) vaig fer el curset de cap de centúria que també vaig aprovar, i en donaren les 3 fletxes (1 fletxa horitzontal a l’espatlla era cap d’esquadra; 2 cap de falange i 3 de centúria) que, reconec humilment, en feren força il•lusió, perquè ja manava a més de 100 nois.
La centúria que em correspongué es deia Álvar Núñez, Cabeza de Vaca. Personatge il•lustre, nascut a Jerez de la Frontera el 1507, descobridor de les cataractes d’Iguaçu i que explorà el curs del riu Paraguai. Jo n’estava molt cofoi, doncs a més de ser el cap de centúria més jove de Barcelona, tenia l’honor de que aquesta dugués un nom força gloriós i que, com el seu propietari tingués també un cap de vaca o de toro!!
Aquell nomenament va ser, tanmateix, el final de la meva “carrera” política o d’afí al regim.
Pel que fa als escacs em va anar força bé, doncs vaig arribar a tenir el carnet de 3ª categoria. Al club de la Plaça Nova vaig fer bastants amics i sobre tot, vaig intimar molt amb el Jordi Camps Rossell, que vivia a prop meu (a la Contesa de Sobradiel, al començament del carrer Regomir), anava als Escolapis un curs més endavant (té un any més) i jugava força bé als escacs.
De fet, ell va ser el meu padrí de boda.
Recordo un parell de proeses en els escacs que varen donar-me una certa reputació al club. La primera, en el campionat de Barcelona de l’any 42 o 43, em va tocar jugar contra un tal Sospedra (que era un extrem molt bo del primer equip del C.F. Barcelona). Ell jugava en un club d’escacs de Poble Sec i era un 2ª categoria i jo estava molt nerviós, doncs sabia qui era, que era millor que jo i, a més, bastant més gran.
Però vaig fer una gran partida y el vaig guanyar, el que demostra que l’últim a perdre és la moral. Recordo que va signar la partida i va marxar tot empipat remugant que l’havia guanyat perquè havia badat... I era veritat, però jo no vaig badar i vaig saber aprofitar-me de la seva badada!
L’altra proesa va passar en el club amb el Sr. Ferrer (que era un 1ª categoria i ja anava pels 50 anys). Estàvem tots dos sense contrincant del nostre nivell i ell em va dir que juguéssim una partida que sempre podria aprendre quelcom d’ell...
Modest que era...
Ens hi vàrem posar i oh sorpresa! Després de quasi 3 hores de joc (amb rellotges, és clar) va abandonar, doncs ja veia venir el mat... Em va felicitar, es va disculpar per estar una mica distret, i em va dir que féssim una altra partideta.
Amablement, li ho vaig agrair però li vaig dir que un altre dia, doncs era molt tard i tenia que anar a sopar. I era veritat...
El que no li vaig pas dir és que no pensava tornar a jugar contra ell mai més. I no ho vaig fer, amb gran desesperació d’ell, doncs quan coincidíem en el club o jo ja estava jugant amb algú o havia de marxar ràpidament...
El pobre deuria morir amb aquella recança al cor... i jo ho faré amb la satisfacció d’haver guanyar a un 1ª categoria...
Però com dic abans el arribar a cap de centúria va significar el final de tot plegat.
Crec que va ser el 1943 quan un diumenge d’abril Franco va decidir venir a Barcelona per celebrar el “Desfile de la Victoria”.
Ell es situava sempre a la tribuna del edifici dels Sindicats, a la via Laietana, i vestia amb la casaca blanca i la boina vermella que li donaven un aire que ell creia marcial.
Doncs bé, aquest diumenge ens vàrem concentrar totes les banderes i centúries de Barcelona a l’esplanada de l’Exposició, a Montjuic. No voldria pas exagerar però deuríem ser uns 20.000 nois que teníem que desfilar després dels militars.
Estàvem tots formats des de les 8 del matí i a les 11 encara estàvem a la Pl. d’Espanya. Tothom estava sense esmorzar i tenint compte de la deficient alimentació d’aquells temps molts nois es varen desmaiar.
Llavors alguns caps de centúria varen decidir deixar marxar cap a casa als que no es trobaven bé i reagrupar els que continuarien, o sigui que si hi havia 200 centúries podrien quedar reduïdes a 160 o 170, i pensàvem que Franco ni se’n adonaria.
I de fet la cosa va anar així. Quan vàrem desfilar per la via Laietana eren quarts de dues i a Franco ja li deuria fer mal el braç de saludar a cada bandera.
O sigui que no se’n va ni assabentar que mancaven 3 o 4000 nois
Però els que si ho descobriren foren els caps dels tercis corresponents als que no els quadraven els números.
En acabar el desfile a tots els caps involucrats ens varen convocar a la Provincial del Passeig de Gràcia i allà, el Director de la Provincial, després de fer-nos un sermó sobre la disciplina i els valors d’equip ens va donar a escollir, com a càstig, entre el tradicional oli de ricí o tallar el cabell al rap.
Gairebé tothom va optar per l’oli, doncs en aquells temps encara no estava de moda el anar rapat, i molts decidírem plegar presentant la renuncia que se’ns va acceptar quasi immediatament.
Uns 2 o 3 anys més tard vaig retrobar-me amb el que en va fer prendre l’oli en qüestió i vàrem tenir unes paraules. Però això és una altra història.
Curious97
Evidentment es varen abolir totes les institucions de Catalunya i el català es va suprimir de la vida pública, però contràriament al que s’ha dit no fa gaire, no és va mai prohibir. Per tant, la gent podia parlar en català pel carrer o a les botigues. Però si havia d’anar a qualsevol lloc públic o parlar amb la policia s’havia de fer en castellà, o com es deia “en el idioma del Imperio...”
D’altra banda, com Barcelona seguia estant la ciutat amb més possibilitats de treball, malgrat el trauma de la guerra, es va produir una considerable immigració de gents del Sud (Andalusia, Murcia) i de Galícia que va forçar un desenvolupament urbanístic important.
Així als anys 50, es desenvoluparen el districtes de El Carmel, Nous Barris, Verdum, el Guinardó, Bellvitge i les famoses Vivendes del Congrés Eucarístic.
Igualment, les poblacions com l’Hospitalet,Santa Coloma de Gramanet, Sant Adrià del Besòs i Badalona incrementaren les seves poblacions de 5 o 6 vegades en un espai de 10 anys.
Aquests “xarnegos” (com amb el tradicional esperit classista català s’anomenaven aquests immigrants) varen contribuir amb el seu nombre a l’ampliació de la xarxa de metro, a la modernització de les llums i senyals de tràfic i a la construcció de la Ronda del Mig, a més dels barris ja esmentats.
Tota aquesta immigració massiva només parlava castellà i això va contribuir a un cert declivi del català que venia agreujat perquè no es podia ensenyar a les escoles.
A banda de tot això, una forma ràpida de surar enmig d’aquella nova cultura era fer-se’n de la Falange que, naturalment, era en aquells temps (no així, més endavant) el partit del Govern.
A més, per prendre part en qualsevol activitat esportiva calia un carnet i aquet carnet no es podia obtenir més que fent-se de la Falange.
En el cas meu, jo jugava força bé als escacs i ho feia en una espècie de club que hi havia a la Plaça Nova. El club era propietat del Bar Estruch, dintre del qual estava donat d’alta, i els fills del sr. Estruch venien als Escolapis –un d’ells al meu curs.
Una característica d’aquest senyor era que fabricava guitarres clàssiques i espanyoles d’una gran qualitat. Posteriorment, el fill amic meu va fer-se’n càrrec del negoci de les guitarres i el germà gran del bar que ara es troba davant de la Catedral, al costat del Hotel Colón.
Doncs bé. Al club d’escacs volíem prendre part en el campionat de Barcelona i tots els jugadors (hi havia 2 primeres (un d’ells es deia Ferrer i l’altre no ho recordo), 7 o 8 segones i una vintena de terceres,o sense classificar, entre els que em trobava.
I tots vàrem haver de fer-nos del anomenat Frente de Juventudes, que era la organització creada per la Falange Española y de las JONS per a canalitzar tota lo joventut masculina i femenina d’Espanya.
A mi ja m’anava bé, doncs això em permetia tenir un parell d’uniformes nous de trinca (camisa blava, pantalons curts negres, mitjons negres i vermells per la banda de dalt, boina vermella i sobre tot, i el més important per a un servidor, unes magnífiques botes de casa Segarra, també de color negre.
A més ens donaven el corretjam corresponent (cinturó i corretja tipus militar del costat dret passant per l’espatlla esquerra. I a cada reunió també teníem l’al•licient addicional d’un esmorzar o berenar servit directament per l’Auxilio Social, que era l’organisme encarregat de l’abastiment de les targetes de racionament.
L’inconvenient és que un parell de cops a la setmana, al cap vespre i molts diumenges de bon mati, teníem de fer instrucció militar al Parc de la Ciutadella o a vegades al darrera dels edificis de la Duana, al Port o a les Drassanes.
Així, quan em tocava instrucció, en sortint de l’escola anava cap a casa, en posava l’uniforme i sortia disparat cap al punt fixat de reunió.
Aquest Front de Joventuts comprenia els “Pelayos” (que anaven dels 7 als 10 anys) i els “Flechas” (de 11 a 18 anys, una mica com els Italians “Balilla” i “Arditi” o els els Hitlerians de les “Hitlerjugend”.
Hi havia també una secció femenina que agafava les noies dels 7 als 17 anys (dirigida per la Pilar Primo de Rivera, germana de José Antonio), on aquestes aprenien entre d’altres coses, a ser “bones patriotes, bones Cristianes i bones esposes”.
Així, aprenien a llegir i escriure (si no en sabien) i a fer tota classe de labors manuals i d’artesania. A més, les més grans formaren els anomenats “Coros y Danzas de la Secciòn Femenina”, que varen ser famosos a molts països del món pels espectacles musicals i de dansa que donaven. Cada província en tenia els seus, i de les millors en sortia la Selecció Nacional.
L’afiliació era també obligatòria i en certes empreses no admetien treballadores (a partir dels 18 anys) sinó podien presentar un certificat d’haver fet una certa estada a la esmentada Secció Femenina.
O per obtenir un passaport.
Nosaltres, els nois, anàvem agrupats com els antics romans, seguint l’exemple dels feixistes “Camicie Nere”,de Mussolini, o sigui: per esquadres (10 persones i 1 cap); falanges (5 esquadres i 1 cap) centúries (2 falanges i 1 cap); la Bandera, 5 centúries i 1 cap i, finalment, el Terci, 2 Banderes i el corresponent cap, o sigui un miler de nois més els caps.
En arribar als 18 anys, els que començaven els estudis universitaris perquè s’ho podien permetre, s’havien de fer del SEU (Sindicat Unificat d’Estudiants). Aquest sindicat va deixar d’esser obligatori als anys 50.
Una cosa de la que no se’n parla massa actualment és que en 1952 s’inicia la construcció del campus de Pedralbes que finalitza el 1968, quan es crea la Universitat Autònoma de Barcelona. I el 1971 la Politècnica de Catalunya.
Particularment, no hem va anar malament a la Falange, doncs a més que em vestien i m’alimentaven 2 o 3 cops a la setmana, vaig anar pujant en l’escalafó fins arribar a cap de centúria, quan vaig acabar l’escola, al 1942. De fet, no hauria pogut arribar a cap de centúria fins als 18 anys però com tenia més alçada de la normal (en aquells temps, no pas ara) i un aspecte de més edat vaig anar més ràpid que la majoria.
Em vaig inscriure als 14 anys i al cap d’uns mesos ja em feren cap d’esquadra. Als 15, vaig fer el curset a la “Jefatura Provincial”, al Passeig de Gràcia, per a cap de Falange. El vaig aprovar i el 42 (amb 16) vaig fer el curset de cap de centúria que també vaig aprovar, i en donaren les 3 fletxes (1 fletxa horitzontal a l’espatlla era cap d’esquadra; 2 cap de falange i 3 de centúria) que, reconec humilment, en feren força il•lusió, perquè ja manava a més de 100 nois.
La centúria que em correspongué es deia Álvar Núñez, Cabeza de Vaca. Personatge il•lustre, nascut a Jerez de la Frontera el 1507, descobridor de les cataractes d’Iguaçu i que explorà el curs del riu Paraguai. Jo n’estava molt cofoi, doncs a més de ser el cap de centúria més jove de Barcelona, tenia l’honor de que aquesta dugués un nom força gloriós i que, com el seu propietari tingués també un cap de vaca o de toro!!
Aquell nomenament va ser, tanmateix, el final de la meva “carrera” política o d’afí al regim.
Pel que fa als escacs em va anar força bé, doncs vaig arribar a tenir el carnet de 3ª categoria. Al club de la Plaça Nova vaig fer bastants amics i sobre tot, vaig intimar molt amb el Jordi Camps Rossell, que vivia a prop meu (a la Contesa de Sobradiel, al començament del carrer Regomir), anava als Escolapis un curs més endavant (té un any més) i jugava força bé als escacs.
De fet, ell va ser el meu padrí de boda.
Recordo un parell de proeses en els escacs que varen donar-me una certa reputació al club. La primera, en el campionat de Barcelona de l’any 42 o 43, em va tocar jugar contra un tal Sospedra (que era un extrem molt bo del primer equip del C.F. Barcelona). Ell jugava en un club d’escacs de Poble Sec i era un 2ª categoria i jo estava molt nerviós, doncs sabia qui era, que era millor que jo i, a més, bastant més gran.
Però vaig fer una gran partida y el vaig guanyar, el que demostra que l’últim a perdre és la moral. Recordo que va signar la partida i va marxar tot empipat remugant que l’havia guanyat perquè havia badat... I era veritat, però jo no vaig badar i vaig saber aprofitar-me de la seva badada!
L’altra proesa va passar en el club amb el Sr. Ferrer (que era un 1ª categoria i ja anava pels 50 anys). Estàvem tots dos sense contrincant del nostre nivell i ell em va dir que juguéssim una partida que sempre podria aprendre quelcom d’ell...
Modest que era...
Ens hi vàrem posar i oh sorpresa! Després de quasi 3 hores de joc (amb rellotges, és clar) va abandonar, doncs ja veia venir el mat... Em va felicitar, es va disculpar per estar una mica distret, i em va dir que féssim una altra partideta.
Amablement, li ho vaig agrair però li vaig dir que un altre dia, doncs era molt tard i tenia que anar a sopar. I era veritat...
El que no li vaig pas dir és que no pensava tornar a jugar contra ell mai més. I no ho vaig fer, amb gran desesperació d’ell, doncs quan coincidíem en el club o jo ja estava jugant amb algú o havia de marxar ràpidament...
El pobre deuria morir amb aquella recança al cor... i jo ho faré amb la satisfacció d’haver guanyar a un 1ª categoria...
Però com dic abans el arribar a cap de centúria va significar el final de tot plegat.
Crec que va ser el 1943 quan un diumenge d’abril Franco va decidir venir a Barcelona per celebrar el “Desfile de la Victoria”.
Ell es situava sempre a la tribuna del edifici dels Sindicats, a la via Laietana, i vestia amb la casaca blanca i la boina vermella que li donaven un aire que ell creia marcial.
Doncs bé, aquest diumenge ens vàrem concentrar totes les banderes i centúries de Barcelona a l’esplanada de l’Exposició, a Montjuic. No voldria pas exagerar però deuríem ser uns 20.000 nois que teníem que desfilar després dels militars.
Estàvem tots formats des de les 8 del matí i a les 11 encara estàvem a la Pl. d’Espanya. Tothom estava sense esmorzar i tenint compte de la deficient alimentació d’aquells temps molts nois es varen desmaiar.
Llavors alguns caps de centúria varen decidir deixar marxar cap a casa als que no es trobaven bé i reagrupar els que continuarien, o sigui que si hi havia 200 centúries podrien quedar reduïdes a 160 o 170, i pensàvem que Franco ni se’n adonaria.
I de fet la cosa va anar així. Quan vàrem desfilar per la via Laietana eren quarts de dues i a Franco ja li deuria fer mal el braç de saludar a cada bandera.
O sigui que no se’n va ni assabentar que mancaven 3 o 4000 nois
Però els que si ho descobriren foren els caps dels tercis corresponents als que no els quadraven els números.
En acabar el desfile a tots els caps involucrats ens varen convocar a la Provincial del Passeig de Gràcia i allà, el Director de la Provincial, després de fer-nos un sermó sobre la disciplina i els valors d’equip ens va donar a escollir, com a càstig, entre el tradicional oli de ricí o tallar el cabell al rap.
Gairebé tothom va optar per l’oli, doncs en aquells temps encara no estava de moda el anar rapat, i molts decidírem plegar presentant la renuncia que se’ns va acceptar quasi immediatament.
Uns 2 o 3 anys més tard vaig retrobar-me amb el que en va fer prendre l’oli en qüestió i vàrem tenir unes paraules. Però això és una altra història.
Curious97
martes, 18 de diciembre de 2007
Memòries XVII
MEMÒRIES XVII
Dels anys 40 al 42 (que és quan acabem els estudis de Comerç) jo em vaig fent un homenet, ple de cabòries i de projectes i amb algun complex que altre.
A la família hi ha hagut diverses novetats.
El tiet Frederic, pobre, ha passat pel tràngol de la depuració, el que li ha representat que de bon antuvi no trobava feina més que com el que llavors es deia “comisionista”, a les estacions de França o del Nord.
Era el mateix que feia el Miquel, però sense cotxe ni cavall (no vaig saber mai que se’n féu del que tenia el Miquel) i amb un problema addicional, que era que tenia que parlar castellà, i el seu era francament horrible.
A més, era més baix que jo i no inspirava massa respecte, si s’ha de dir tot. Però, tanmateix, se les apanyava com podia (tothom es buscava la vida d’una manera o d’una altra) i va debutar amb bastant èxit amb la nova moda que s’imposava ràpidament: l’estraperlo...
L’origen d’aquesta paraula ve del 1934, quan uns empresaris holandesos (Strauss, Perel i Lowmann), que volien instal•lar una ruleta al Casino de San Sebastián, varen subornar a alguns alts càrrecs del Govern de la 2ª República, i es va organitzar un gran escàndol.
Amb les inicials dels 3 noms (StrPerLo) es forma el nom final.
Les cartilles de racionament –que no varen ser totalment eliminades fins al 1951- proveïen més o menys a les necessitats més imperioses de les famílies, sobre tot a les ciutats. El pa, l’oli, el sucre, la farina, l’alcohol, el vi,la xocolata, el tabac i la carn eren els articles que més patien la carestia a Barcelona.
Durant aquells anys, hi havia un tram de vies entre l’estació de Sants i la plaça de Sants i molta gent que venia dels pobles del municipi, abans d’arribar a l’estació i aprofitant que el tren frenava per a col•locar-se a la seva andana, llençaven paquets amb tot tipus de coses (tabac, farina, robes, xocolata...) a la seva gent que s’estava esperant per collir-los.
Això era degut a que, en arribar a l’estació, tothom havia de passar per una mena d’aduana (els Burots) on tots aquests paquets eren requisats excepte si podien subornar als duaners.
Un parell de cops a la setmana el Frederic era avisat per telèfon pels familiars de Moià (que com he dit eren pagesos) conforme l’endemà un dels cosins duria un o dos paquets per a nosaltres (en aquells dies per parlar amb qualsevol número fora de Barcelona, o de fora amb Barcelona, calia demanar conferència i a vegades, amb Moià, per exemple, sortia més a compte i era més ràpid fer-ho de nit).
I, com un clau, el Frederic a l’endemà esperava el tren que venia de Puigcerdà per recollir els paquets i dur-los ràpidament a la tia Angelina que era la distribuïdora i venedora.
Gràcies a aquest “mercat negre” vàrem poder subsistir força bé durant els primers anys de la postguerra que varen ser molt durs.
La tia Angelina amb els panets del racionament de tota la família i alguna barra addicional que rebíem de Moià feia entrepans que omplia amb llonges de mortadel•la o de botifarra catalana (també del Moianès).
Llavors omplia un cistell d’aquests entrepans, el tapava amb un tros de roba, i un servidor, el dissabte a la tarda o el diumenge al mati, l’agafava i, tot cofoi, marxava a la cantonada del carrer Tallers amb la Pl. de l’ Universitat. Era la meva iniciació en el món del Comerç.
Posava un diari a terra, m’hi asseia amb el cistell agafat sobre les cames i esperava que els que s’ho podien permetre, em compressin les existències.
No voldria equivocar-me però em sembla que les veníem a tres pessetes. I eren faves comptades...
Tants entrepans, tantes pessetes; no podia fer cap trampa. El que si feia era que en el trajecte Rambla amunt, me les apanyava per a pessigar trossets de mortadel•la o botifarra, no massa grans perquè la clientela no ho notés.
I el benefici familiar era considerable. Perquè el cost, segons la tia, no excedia de 1 pesseta. Així, amb cada panet guanyàvem el 300%...
Posteriorment, aquest sistema que no vaig patentar, el varen copiar gairebé tots els venedors de queviures quan posaven dissimuladament un dit al plat de les balances o cobraven el paper d’embolicar al preu de la carn...
No recordo haver tornat mai amb existències i si recordo, en canvi, un diumenge (que havia futbol a Les Corts,) haver fet jornada doble (al matí i a la tarda). I com cada vegada duia uns 30 panets, doncs fèiem un bon negoci.
És clar que renunciar al pa de racionament que ens corresponia suposava haver de substituir-lo per algun altra tipus de pa. I de Moià ens arribaven les galetes de “barco”...
Aquestes galetes (fetes amb farina, oli i sal) eren ja conegudes al segle XVI, o abans, i se’n deien així perquè es podien conservar mesos sense que es fessin malbé.
Tenien només un “petit” inconvenient. Eren dures com a pedres i calia un martell per tal de trencar-les, però a bocins petits eren força bones.
El tall diari, a més de la sopa de verdures que l’avia feia gairebé cada dia per dinar i sopar i les patates, podia consistir amb una doble ració de garrofes.
Les garrofes anaven bé de preu, doncs no tothom gosava menjar-les i dues peces deixaven d’allò més tip... Tenien un regust dolç i potser per això agraden tant al bestiar. L’inconvenient és que són antidiarreiques o sigui que restrenyen,
Durant un temps vàrem reduir les visites als “toilets” a un parell de cops a la setmana...
En 5 o 6 ocasions vaig acompanyar al tiet Frederic a Moià, quan anava per arranjar els subministres d’aliments amb els cosins i llavors podia traure com es diu l’estómac “de apuros”.
Com ja havia passat durant la guerra, als pobles no es va passar mai fam de debò com a la ciutat, on la Comisaría General de Abastecimientos, amb els cupons de racionament, havien muntat també el seu propi embolic estraperlista.
En aquestes visites a Moià vaig conèixer la filla d’una cosina del Frederic –l’Hermina-, una noieta de 14 anys, amb els cabells color de mel i més bufona que un entrepà de pernil, que en aquells dies és dir molt.
Jo ja anava pels 15, o ja els tenia, i me la mirava amb ulls tendres, mentre que ella en retornava la mirada amb un somriure tot tímid.
Perquè cal dir que fa 60 anys les noies encara es feien les tímides.
De fet, com a resultat de les lectures que llegia llavors, moltes nits havia somiat amb ella. Jo era Sandokan i ella la jove donzella índia que havia estat segrestada per l’innoble Corsari Negre i que jo salvava amb risc de la meva vida.
Sempre he tingut una certa tendència a posar les dones a dalt d’un pedestal.
I és que no llegia tan sols a Emilio Salgari, sinó també a Lamartine, Dumas, Dickens, Turgeniev o al Werther, de Goethe.
I fins i tot ara, quan veig a la Violeta, a la Dama de las Camèlies, morir de tuberculosi mentre el pobre Alfredo, el seu enamorat, es fon de pena i dolor, encara em cau una llagrimeta. I és que no tinc remei...
O sigui que penso hauria fet més bon paper si hagués nascut als segles XVIII o XIX, o fins i tot al XVII, fent companyia al capità Alatriste, en els tercis de Flandès.
I per això durant uns mesos vaig estar bastant enamoradet de na Hermina, rosa, d’ulls blaus...
Però encara que aquell “bolero” diu “Dicen que la distancia es el olvido… Pero yo no concibo esa razón.. Porque yo seguiré siendo el cautivo de los caprichos de tu corazón...” jo em vaig quedar a la primera part i la distància ens va separar per sempre més.
Fou un amor platònic. Com el dels amants de Terol, Juan Diego de Marcilla i Isabel de Segura,
També fou en aquella època que l’Angelina canvià per enèsima volta de pis. Aquest cop vàrem agafar un principal molt gran de 7 o 8 habitacions, amb una terrassa enjardinada (les coses anaven bastant més bé) al carrer de la Mercè, cantonada al mateix carrer de la Fusteria. O sigui que només ens bellugàrem uns metres cap al mar.
Tenia una balconada que pràcticament agafava tota la façana del carrer de la Fusteria i la Plaça Antonio López.
Evidentment, cada cop que, anant a la Barceloneta, passo pel davant, no puc deixar de mirar aquella façana on vaig fer la meva primera obra d’art.
En efecte, la meva tia va muntar una pensió i li vàrem posar el nom molt adient de “Pensión Mediterráneo” i jo vaig ser l’encarregat de pintar a la paret de la façana aquest nom.
Fins no fa gaire encara es veien restes de la pintura... Llàstima; ha durat menys que jo.
Però em va quedar molt bé i el vaig pintar amb lletres vermelles que es veien gairebé des de la plaça del Palau...
Va ser quan ja estàvem en aquesta pensió (si no recordo malament) quan morí de meningitis el meu cosinet Frederic (un cop terrible per a tots i especialment pels pares que no se’n referen mai més), encara que cap a finals del 40 va néixer la Angelita, que encara deu viure.
La tieta Lola i el seu marit Augusto varen anar a raure al carrer Giner i Pertegaz, 5, quart pis, al final del carrer Ginebra, o sigui al començament de la Barceloneta.
I també va ser en aquesta pensió quan vaig tornar a enamorar-me.
La meva cosina Regina del Prisco (encara viu, amb 84 anys) i germana de la dona del Miquel, va venir a Barcelona a examinar-se a la Universitat central d’un parell d’assignatures (Histologia i Biologia, doncs estava estudiant Biologia a Murcia però aquell curs li demanaven passar per Barcelona.
Total que si va passar 1 mes i escaig a casa nostra.
Tenia 18 gloriosos anys i estava molt ben desenvolupada, com és natural per les noies d’aquesta edat.
I jo, amb 15 anyets em vaig “flipar”, com es diu ara, per ella.
Ella, naturalment, se’n adonà perfectament i em va prendre el pel tant com va poder. Recordo que un cop estàvem jugant a pilota a la terrassa i d’un cop de peu va anar a parar a la terrassa del costat, que estava separada per una paret de pedra més alta que una persona normal.
I jo, sentint-me un heroi, vaig voler trepar per la paret fins que em va veure la meva avia i em va fer sortir a cops d’escombra, el que em va deixar molt avergonyit davant de la Regina, que es feu un tip de riure...
I passem als nous episodis de la Falange!
Curius97
Dels anys 40 al 42 (que és quan acabem els estudis de Comerç) jo em vaig fent un homenet, ple de cabòries i de projectes i amb algun complex que altre.
A la família hi ha hagut diverses novetats.
El tiet Frederic, pobre, ha passat pel tràngol de la depuració, el que li ha representat que de bon antuvi no trobava feina més que com el que llavors es deia “comisionista”, a les estacions de França o del Nord.
Era el mateix que feia el Miquel, però sense cotxe ni cavall (no vaig saber mai que se’n féu del que tenia el Miquel) i amb un problema addicional, que era que tenia que parlar castellà, i el seu era francament horrible.
A més, era més baix que jo i no inspirava massa respecte, si s’ha de dir tot. Però, tanmateix, se les apanyava com podia (tothom es buscava la vida d’una manera o d’una altra) i va debutar amb bastant èxit amb la nova moda que s’imposava ràpidament: l’estraperlo...
L’origen d’aquesta paraula ve del 1934, quan uns empresaris holandesos (Strauss, Perel i Lowmann), que volien instal•lar una ruleta al Casino de San Sebastián, varen subornar a alguns alts càrrecs del Govern de la 2ª República, i es va organitzar un gran escàndol.
Amb les inicials dels 3 noms (StrPerLo) es forma el nom final.
Les cartilles de racionament –que no varen ser totalment eliminades fins al 1951- proveïen més o menys a les necessitats més imperioses de les famílies, sobre tot a les ciutats. El pa, l’oli, el sucre, la farina, l’alcohol, el vi,la xocolata, el tabac i la carn eren els articles que més patien la carestia a Barcelona.
Durant aquells anys, hi havia un tram de vies entre l’estació de Sants i la plaça de Sants i molta gent que venia dels pobles del municipi, abans d’arribar a l’estació i aprofitant que el tren frenava per a col•locar-se a la seva andana, llençaven paquets amb tot tipus de coses (tabac, farina, robes, xocolata...) a la seva gent que s’estava esperant per collir-los.
Això era degut a que, en arribar a l’estació, tothom havia de passar per una mena d’aduana (els Burots) on tots aquests paquets eren requisats excepte si podien subornar als duaners.
Un parell de cops a la setmana el Frederic era avisat per telèfon pels familiars de Moià (que com he dit eren pagesos) conforme l’endemà un dels cosins duria un o dos paquets per a nosaltres (en aquells dies per parlar amb qualsevol número fora de Barcelona, o de fora amb Barcelona, calia demanar conferència i a vegades, amb Moià, per exemple, sortia més a compte i era més ràpid fer-ho de nit).
I, com un clau, el Frederic a l’endemà esperava el tren que venia de Puigcerdà per recollir els paquets i dur-los ràpidament a la tia Angelina que era la distribuïdora i venedora.
Gràcies a aquest “mercat negre” vàrem poder subsistir força bé durant els primers anys de la postguerra que varen ser molt durs.
La tia Angelina amb els panets del racionament de tota la família i alguna barra addicional que rebíem de Moià feia entrepans que omplia amb llonges de mortadel•la o de botifarra catalana (també del Moianès).
Llavors omplia un cistell d’aquests entrepans, el tapava amb un tros de roba, i un servidor, el dissabte a la tarda o el diumenge al mati, l’agafava i, tot cofoi, marxava a la cantonada del carrer Tallers amb la Pl. de l’ Universitat. Era la meva iniciació en el món del Comerç.
Posava un diari a terra, m’hi asseia amb el cistell agafat sobre les cames i esperava que els que s’ho podien permetre, em compressin les existències.
No voldria equivocar-me però em sembla que les veníem a tres pessetes. I eren faves comptades...
Tants entrepans, tantes pessetes; no podia fer cap trampa. El que si feia era que en el trajecte Rambla amunt, me les apanyava per a pessigar trossets de mortadel•la o botifarra, no massa grans perquè la clientela no ho notés.
I el benefici familiar era considerable. Perquè el cost, segons la tia, no excedia de 1 pesseta. Així, amb cada panet guanyàvem el 300%...
Posteriorment, aquest sistema que no vaig patentar, el varen copiar gairebé tots els venedors de queviures quan posaven dissimuladament un dit al plat de les balances o cobraven el paper d’embolicar al preu de la carn...
No recordo haver tornat mai amb existències i si recordo, en canvi, un diumenge (que havia futbol a Les Corts,) haver fet jornada doble (al matí i a la tarda). I com cada vegada duia uns 30 panets, doncs fèiem un bon negoci.
És clar que renunciar al pa de racionament que ens corresponia suposava haver de substituir-lo per algun altra tipus de pa. I de Moià ens arribaven les galetes de “barco”...
Aquestes galetes (fetes amb farina, oli i sal) eren ja conegudes al segle XVI, o abans, i se’n deien així perquè es podien conservar mesos sense que es fessin malbé.
Tenien només un “petit” inconvenient. Eren dures com a pedres i calia un martell per tal de trencar-les, però a bocins petits eren força bones.
El tall diari, a més de la sopa de verdures que l’avia feia gairebé cada dia per dinar i sopar i les patates, podia consistir amb una doble ració de garrofes.
Les garrofes anaven bé de preu, doncs no tothom gosava menjar-les i dues peces deixaven d’allò més tip... Tenien un regust dolç i potser per això agraden tant al bestiar. L’inconvenient és que són antidiarreiques o sigui que restrenyen,
Durant un temps vàrem reduir les visites als “toilets” a un parell de cops a la setmana...
En 5 o 6 ocasions vaig acompanyar al tiet Frederic a Moià, quan anava per arranjar els subministres d’aliments amb els cosins i llavors podia traure com es diu l’estómac “de apuros”.
Com ja havia passat durant la guerra, als pobles no es va passar mai fam de debò com a la ciutat, on la Comisaría General de Abastecimientos, amb els cupons de racionament, havien muntat també el seu propi embolic estraperlista.
En aquestes visites a Moià vaig conèixer la filla d’una cosina del Frederic –l’Hermina-, una noieta de 14 anys, amb els cabells color de mel i més bufona que un entrepà de pernil, que en aquells dies és dir molt.
Jo ja anava pels 15, o ja els tenia, i me la mirava amb ulls tendres, mentre que ella en retornava la mirada amb un somriure tot tímid.
Perquè cal dir que fa 60 anys les noies encara es feien les tímides.
De fet, com a resultat de les lectures que llegia llavors, moltes nits havia somiat amb ella. Jo era Sandokan i ella la jove donzella índia que havia estat segrestada per l’innoble Corsari Negre i que jo salvava amb risc de la meva vida.
Sempre he tingut una certa tendència a posar les dones a dalt d’un pedestal.
I és que no llegia tan sols a Emilio Salgari, sinó també a Lamartine, Dumas, Dickens, Turgeniev o al Werther, de Goethe.
I fins i tot ara, quan veig a la Violeta, a la Dama de las Camèlies, morir de tuberculosi mentre el pobre Alfredo, el seu enamorat, es fon de pena i dolor, encara em cau una llagrimeta. I és que no tinc remei...
O sigui que penso hauria fet més bon paper si hagués nascut als segles XVIII o XIX, o fins i tot al XVII, fent companyia al capità Alatriste, en els tercis de Flandès.
I per això durant uns mesos vaig estar bastant enamoradet de na Hermina, rosa, d’ulls blaus...
Però encara que aquell “bolero” diu “Dicen que la distancia es el olvido… Pero yo no concibo esa razón.. Porque yo seguiré siendo el cautivo de los caprichos de tu corazón...” jo em vaig quedar a la primera part i la distància ens va separar per sempre més.
Fou un amor platònic. Com el dels amants de Terol, Juan Diego de Marcilla i Isabel de Segura,
També fou en aquella època que l’Angelina canvià per enèsima volta de pis. Aquest cop vàrem agafar un principal molt gran de 7 o 8 habitacions, amb una terrassa enjardinada (les coses anaven bastant més bé) al carrer de la Mercè, cantonada al mateix carrer de la Fusteria. O sigui que només ens bellugàrem uns metres cap al mar.
Tenia una balconada que pràcticament agafava tota la façana del carrer de la Fusteria i la Plaça Antonio López.
Evidentment, cada cop que, anant a la Barceloneta, passo pel davant, no puc deixar de mirar aquella façana on vaig fer la meva primera obra d’art.
En efecte, la meva tia va muntar una pensió i li vàrem posar el nom molt adient de “Pensión Mediterráneo” i jo vaig ser l’encarregat de pintar a la paret de la façana aquest nom.
Fins no fa gaire encara es veien restes de la pintura... Llàstima; ha durat menys que jo.
Però em va quedar molt bé i el vaig pintar amb lletres vermelles que es veien gairebé des de la plaça del Palau...
Va ser quan ja estàvem en aquesta pensió (si no recordo malament) quan morí de meningitis el meu cosinet Frederic (un cop terrible per a tots i especialment pels pares que no se’n referen mai més), encara que cap a finals del 40 va néixer la Angelita, que encara deu viure.
La tieta Lola i el seu marit Augusto varen anar a raure al carrer Giner i Pertegaz, 5, quart pis, al final del carrer Ginebra, o sigui al començament de la Barceloneta.
I també va ser en aquesta pensió quan vaig tornar a enamorar-me.
La meva cosina Regina del Prisco (encara viu, amb 84 anys) i germana de la dona del Miquel, va venir a Barcelona a examinar-se a la Universitat central d’un parell d’assignatures (Histologia i Biologia, doncs estava estudiant Biologia a Murcia però aquell curs li demanaven passar per Barcelona.
Total que si va passar 1 mes i escaig a casa nostra.
Tenia 18 gloriosos anys i estava molt ben desenvolupada, com és natural per les noies d’aquesta edat.
I jo, amb 15 anyets em vaig “flipar”, com es diu ara, per ella.
Ella, naturalment, se’n adonà perfectament i em va prendre el pel tant com va poder. Recordo que un cop estàvem jugant a pilota a la terrassa i d’un cop de peu va anar a parar a la terrassa del costat, que estava separada per una paret de pedra més alta que una persona normal.
I jo, sentint-me un heroi, vaig voler trepar per la paret fins que em va veure la meva avia i em va fer sortir a cops d’escombra, el que em va deixar molt avergonyit davant de la Regina, que es feu un tip de riure...
I passem als nous episodis de la Falange!
Curius97
viernes, 30 de noviembre de 2007
Memòries XVI
La Platja
Entrem al 1940, com deia abans i a més, oh meravella, jo entro amb 14 anys.
A Europa la 2ª guerra mundial ja està gaire bé arribant al seu apogeu. De fet, al juny, en començar les vacances, la radio ens diu que els alemanys ja han conquerit França i Noruega.
Però per nosaltres aquestes noticies no volen dir gaire bé res. De fet, influïts per la propaganda de les emissores nacionalistes, i donada l’ ignorància (o millor inconsciència) de la nostra edat, tots anem encara a favor dels alemanys.
Els nostres problemes són uns altres.
A l’escola tots anem una mica esbojarrats i els padres que, naturalment, duen el control de les nostres edats i dels nostres canvis fisiològics, només fan que preguntar-nos a l’hora de la confessió (que és els divendres a la tarda) si “hem tingut mals pensaments” i si “hem comés accions impures”. Les confessions les fem en català, doncs ningú no pot escoltar-nos. Els parenostres de càstig van a dojo.
Es veu que els grans que ens surten per la cara a tots plegats són una constatació dels canvis hormonals que el nostre organisme està tenint.
De repent ens en adonem que pel carrer també circulen unes persones, més o menys de la nostre edat, que van amb faldilles i que, algunes, són molt bufones. Sobre tot les que van pels 16 i 17 anys.
Resulta que estem veient que, en el fons, són com les mares o germanes o altres dones que circulen pel carrer, però extraordinàriament més ben fetes, més proporcionades; com si diguéssim, tot ho tenen més ben posat...
Malauradament, les que són més grans que nosaltres, excepte quan es tracta de la germana gran d’algun company de classe, ens ignoren olímpicament. I les més joves ens miren, es posen a riure com a bledes i xiuxiuegen, aneu a saber què!
Aquestes més jovenetes, excepte alguna que altra, no ens les mirem gaire perquè estan molt primes, però al menys, hem descobert que existeixen tota vegada que, tant sols un any enrere, eren més aviat com un mal de cap.
Estic, naturalment, parlant de les noies del barri, doncs hi havia un grapat i, i resulta que gaire bé totes ens coneixien i sabien els nostres noms, mentre nosaltres, com he dit, acabàvem de descobrir-les!
Quan passàvem al carrer pel costat d’alguna de les més grans, normalment, la miràvem de reüll, ens posàvem vermells com un tomàquet i si anàvem dos o tres nois junts, fèiem tota classe de bestiasses, com escridassar-nos, rient a crits, o donant-nos empentes...
Després, amb els anys i als documentals del National Geographic Magazine, he pogut constatar que molts mamífers joves fan exactament el mateix davant de les femelles de la espècie...
I és que el instint és el instint...
Els padres també observaven els canvis. Resulta que cada diumenge a les 10 del matí, feien Missa a la capella de l’escola i, en principi, acostumàvem a anar els alumnes que vivíem mes a prop.
Algun cop acompanyats per familiars.
Doncs bé, darrerament, es podia apreciar una gran assistència de noies fins al punt que els padres varen haver de posar-les en els bancs d’un costat i nosaltres en els de l’altre.
Curiosament les noies a l’esquerra i nosaltres a la dreta. Això pot ser el reflex subliminal del subconscient dels religiosos que, instintivament, consideraven al sexe femení com l’enemic del que calia tenir cura...
I no s’equivocaven!
En acabar la Missa tots marxàvem i, al davant de la escola formàvem grupets de nois i noies que anàvem cap a les Rambles o al Port.
El problema, és clar, era que hi havia alumnes de les classes superiors (15 i 16 anys) que eren els que se’n duien el “gat a l’aigua”.
Nosaltres ens quedàvem amb les escorrialles... Però com diu l’adagi “a falta de pan buenas son tortas” o sigui que fèiem cap al Port amb les escorrialles a veure les “golondrinas” (les embarcacions que duien del port fins al final de l’escullera) i somiar amb singladures transatlàntiques, mentre menjàvem cigrons cuits.
Al voltant de l’estàtua de Colom hi havia tota una sèrie de casetes on venien paperines de cigrons cuits, tramussos i xufles. També patates fregides i xocolatines pels més rics. Nosaltres estàvem contents amb els cigrons cuits (encara m’agraden) que valien un ral (0,25 pts.) la paperina.
D’allà també sortien uns cotxes de cavalls descoberts (com els que circulen pel Central Park, de Nova York) però amb els cavalls segurament més prims per que els nostres menjaven certament menys.
Si no recordo malament pujaven Rambles amunt fins a la Plaça de Catalunya i baixaven per l’altra banda.
La gran atracció dels diumenges al mati al port eren els venedors ambulants.
L’actor de cine Manolo Morán, els interpretava magníficament.
Eren uns personatges (els avantpassats del “top manta” d’avui i dels que van venent catifes per la platja) que es posaven darrera d’una petita taula plegable plena de la seva mercaderia i començaven a cridar com a bojos dient que tenien l’elixir meravellós que curava els mals d’amors o qualsevol altre cosa igualment inversemblant i que t’ho donaven, NO per 5, ni per 4, ni per 3, ni tan sols per 2 pessetes, sinó per 1 i, a sobre, et regalaven una pinta d’aquell material nou que s’acabava d’inventar (plàstic) i que durava per sempre més...
I venien de tot i més. I la gent picava que donava gust de veure-ho. I nosaltres, com no podíem picar per manca d’efectiu, ens ho passàvem d’allò més bé en veure als altres caure-hi.
En aquestes passejades matinals dels diumenges abans de vacances, sempre érem grups de 3 o 4 nois i 4 o 5 noies.
Sembla que les mares les instruïen dient que era molt convenient que sempre haguessin més noies que nois.
Deu ser per allò de “l’union fait la force”. O perquè la experiència els ensenyava que el risc estava en els números pars, mentre els senars eren els segurs.
Però, tant se valia, així anàvem entrenant-nos per la “guerra dels sexes” que, evidentment, no tenia res a veure amb la d’ara.
Per que enteneu el que vull dir, considerem que quan sortíem un grup mixt com he dit, les noies sempre anaven juntes i gairebé sempre agafades del braç mentre nosaltres anàvem amb les mans a les butxaques a manca d’un millor lloc on haurien volgut posar-les.
No penseu malament: estic referint-me al voltant de l’espatlla de la “donzella” escollida. Aquesta era la màxima aspiració “protectora” possible en aquells temps.
Així vaig familiaritzar-me molt amb una tal Mercè, els pares de la qual tenien una botiga de perfumeria al carrer Ample, cantonada Regomir (pràcticament davant de casa) i que sembla sentia una certa debilitat per un servidor.
La realitat era que ella em tenia vist i revist quan jo ni tant sols sabia que existia. Però aquell any, de repent, es posà a florir i va ser quan es féu “la llum!” als meus ulls, cecs fins llavors.
Això demostra que, com la major part dels nois d’aquella edat i d’aquell temps jo era una mica retardat.
A les vacances –com llavors la gent normal no marxava a la Ribera Maya -ni tan sols a Manresa- els joves ens ho muntàvem bàsicament a base de platja.
A la Pl. Antonio López, agafàvem el 33 (que era una jardinera, o sigui amb els costats oberts, i es podia pujar i baixar des del seients) que ens deixava als banys Orientals.
Jo acostumava a muntar al darrera (on hi havia el para-xocs del tramvia) agafat com podia. En realitat, tots els tramvies de Barcelona anaven carregats de nois al darrera i a les dues entrades posteriors.
Com que a les hores de més afluència tots els tramvies anaven plens de gent dreta a les plataformes i fins i tot al espai entre els seients, els revisors o cobradors (les màquines automàtiques varen trigar molts anys a venir) amb prou feina podien cobrar a la gent que anava seguda.
Tots els demés NO pagàvem el ralet que valia. I si vèiem que el cobrador s’atansava massa llavors ens deixàvem anar del tramvia, en marxa, el que era bastant perillós però, en qualsevol cas, menys que si t’agafava el cobrador que et podia donar un parell de cleques.
En el Metro era el mateix. Hi havia els torns giratoris i passàvem per sota, doncs a les estacions (llevat de la Pl. De Catalunya) no hi havia gairebé mai cap inspector. Llavors, escoliem el vagó que anava més ple i quan en una estació vèiem pujar al revisor era el moment de baixar i esperar un altre tren.
Nosaltres no ho sabíem però estàvem construint la història del cine neorealista de Vittorio de Sica en el seu fantàstic “Laddri di biciclette” o de Rossellini, en “Roma, città aperta”.
Alguns ens deien trinxeraires, o “trinxes”, però no més ho érem en la mesura que havíem de viure en uns moments en els que la majoria vivia per sota del que ara s’anomena “llindar de la pobresa”... i calia espavilar-se.
Com, de fet, va passar també a l’Europa mig derruïda després de la Segona Guerra Mundial.
La platja de Barcelona que començava on comença la Barceloneta, o sigui al Gasòmetre, era una platja lliure fins arribar als Banys dels Astillers que tenien casetes per despullar-se i una espècie de taulell on deixaves la roba i et donaven una peça de llauna amb un número estampat a sobre i un cordill per lligar-la al canell.
A continuació venien els Banys Orientals, que ja disposaven d’un edifici de fusta, pintat a ratlles blaves i blanques, i a dins hi havia com unes casetes adossades en fileres, formant varis passadissos i tres seccions. Famílies (mixtes), Homes i Dónes. Les claus de les casetes havies d’endur-te-les, lligades al banyador.
Aquestes seccions també es mantenien a la platja pròpiament dita per mitjans d’unes cordes gruixudes que baixaven fins a l’aigua.
Més amunt i abans d’arribar al Club Natació Barcelona, però tocant-se, hi havia els Banys de San Sebastián, que ja era un establiment de pedra amb seccions i casetes com als Orientals, però amb moltes dutxes i altres serveis.
En realitat, eren els banys de la gent benestant de la ciutat, i estaven separats de la resta per un mur mig de pedra i mig d’encanyissada.
A més, uns anys després, es va construir una piscina de 50 metres a l’aire lliure (tocant a l’edifici) que va tenir un èxit immediat.
A la dreta d’aquests banys, i també separats de la mateixa forma, estava el Club Natació Barcelona.
Què fèiem nosaltres?
Ens posàvem d’acord amb les nenes (la Mercè, la Raquel –una “imponent”rosa de 16 anys, que era la meva preferida encara que jo tingués només 14, o potser per això mateix- i la Conchita eren les més addictes al nostre grup: l’Antonio, el Carles Orta, el Rucabado i jo) per a trobar-nos a la secció de famílies dels Orientals, en un determinat lloc (sempre el mateix), i als vols de les 11 del matí, quan la platja ja començava a estar plena .
Elles anaven pagant i llogant només una caseta per totes.
Nosaltres ens baixàvem a la platja lliure i, com dúiem ja el banyador, ens despullàvem (total una camisa, els calçotets, els pantalons curts i les espardenyes), fèiem un paquet lligat amb el cinturó i així creuàvem els Banys Astilleros fins a arribar als Orientals.
Per creuar de la platja lliure als banys públics i no arriscar-nos a que els vigilants ens agafessin, ens llençàvem a l’aigua amb el paquet al cap i com tots nedàvem força bé, a braça, creuàvem a l’altre banda, sortint a la sorra als llocs on hi havia més gent.
Quan finalment arribàvem al lloc de trobada, les noies agafaven la nostra roba i la duien a la caseta. Mai vàrem tenir cap problema.
Llavors venia lo realment bo.
Elles no sabien nedar (o ho feien veure), i nosaltres, els cavallers de la “taula rodona” havíem d’ensenyar-les.
Primer les feien posar-se planes sobre els nostres “robusts” avantbraços (realment, eren com a “sardines” però nosaltres els notàvem com si fossin els de Hulk, la Massa) de manera que la seva cintura venia a caure sobre la ma esquerra i la ma dreta queia, com qui no vol la cosa, a ran del pit.
Llavors, caminàvem on l’aigua ens arribava al nostre pit i així elles flotaven una mica i bellugaven braços i cames llençant petits xisclets nerviosos i nosaltres ens sentíem com herois.
La segona part era la passejada fins a la bota!
A uns 40 o 50 mts de la sorra i cada 100 o 150 mts. de separació flotaven, ancorats al fons, uns barrils de fusta buits, dels que hi ha a les bodegues pel vi, i que tothom havia batejat com “la bota”; una soga molt gruixuda lligada per l’altre extrem a una gran pedra a la sorra, la mantenia en posició perpendicular a la platja.
La passejada consistia en dur a les noies, agafades al nostre coll, i sobre la nostre esquena, fins a la bota.
Naturalment, teníem que anar a braça i procuràvem fer-ho tan poc a poc com podíem amb l’excusa de no fer-les tragar aigua.
La realitat era que s’agafaven com si s’estiguessin ofegant, mortes de por.
Però, els que quasi ens ofegàvem érem nosaltres: primer perquè no ens deixaven respirar bé i després de l’emoció de sentir a l’esquena com s’incrustaven aquelles protuberàncies que, tot i incipients, ja es feien notar.
Amb els anys, és clar, es feien notar més i més...
Rumiant sobre aquestes experiències ara, estic segur que totes sabien nedar més bé que nosaltres i tenien tanta por d’ofegar-se com hauria pogut tenir una sirena.
Però els agradava tant o més que a nosaltres i es feien les pobres criatures dèbils i necessitades de protecció... que això les dones sempre han sabut fer-ho d’allò més bé!
El problema es presentava a la tornada de la bota, doncs a vegades (gairebé sempre) teníem una certa dificultat per a dissimular les nostres “emocions” més íntimes i havíem de descarregar-la mercaderia abans de sortir de l’aigua, de fet quan ens arribava a sobre de la cintura... el que els feia molta gràcia, doncs evidentment, eren molt més llestes que nosaltres i sabien perfectament el que passava.
Per vestir-nos cap problema. Ens vestíem a la caseta després d’elles, doncs els empleats dels banys no podien saber si havíem entrat per la porta o no.
I cap a casa, de nou, amb el tramvia 33.
Això va durar més o menys fins a acabar l’escola, quan la Mercè i l’Orta i la Raquel i el Rucabado varen començar a sortir més en serio. L’Antonio i jo vàrem restar cèlibes i sense compromís.
També érem dels més despreocupats del tema i amb menys recursos econòmics, sobre tot jo.
Tanmateix, ni la Mercè ni la Raquel varen arribar enlloc. Carlos Orta va marxar cap a Saragossa i el Rucabado (que era d’una família molt coneguda a Barcelona) va passar a estudiar Batxillerat als escolapis de Balmes.
I tot això demostra un cop més que per a ser feliç no cal gaire més que una mica d’imaginació i no tantes històries com calen ara...
Amen!
Curious97
Entrem al 1940, com deia abans i a més, oh meravella, jo entro amb 14 anys.
A Europa la 2ª guerra mundial ja està gaire bé arribant al seu apogeu. De fet, al juny, en començar les vacances, la radio ens diu que els alemanys ja han conquerit França i Noruega.
Però per nosaltres aquestes noticies no volen dir gaire bé res. De fet, influïts per la propaganda de les emissores nacionalistes, i donada l’ ignorància (o millor inconsciència) de la nostra edat, tots anem encara a favor dels alemanys.
Els nostres problemes són uns altres.
A l’escola tots anem una mica esbojarrats i els padres que, naturalment, duen el control de les nostres edats i dels nostres canvis fisiològics, només fan que preguntar-nos a l’hora de la confessió (que és els divendres a la tarda) si “hem tingut mals pensaments” i si “hem comés accions impures”. Les confessions les fem en català, doncs ningú no pot escoltar-nos. Els parenostres de càstig van a dojo.
Es veu que els grans que ens surten per la cara a tots plegats són una constatació dels canvis hormonals que el nostre organisme està tenint.
De repent ens en adonem que pel carrer també circulen unes persones, més o menys de la nostre edat, que van amb faldilles i que, algunes, són molt bufones. Sobre tot les que van pels 16 i 17 anys.
Resulta que estem veient que, en el fons, són com les mares o germanes o altres dones que circulen pel carrer, però extraordinàriament més ben fetes, més proporcionades; com si diguéssim, tot ho tenen més ben posat...
Malauradament, les que són més grans que nosaltres, excepte quan es tracta de la germana gran d’algun company de classe, ens ignoren olímpicament. I les més joves ens miren, es posen a riure com a bledes i xiuxiuegen, aneu a saber què!
Aquestes més jovenetes, excepte alguna que altra, no ens les mirem gaire perquè estan molt primes, però al menys, hem descobert que existeixen tota vegada que, tant sols un any enrere, eren més aviat com un mal de cap.
Estic, naturalment, parlant de les noies del barri, doncs hi havia un grapat i, i resulta que gaire bé totes ens coneixien i sabien els nostres noms, mentre nosaltres, com he dit, acabàvem de descobrir-les!
Quan passàvem al carrer pel costat d’alguna de les més grans, normalment, la miràvem de reüll, ens posàvem vermells com un tomàquet i si anàvem dos o tres nois junts, fèiem tota classe de bestiasses, com escridassar-nos, rient a crits, o donant-nos empentes...
Després, amb els anys i als documentals del National Geographic Magazine, he pogut constatar que molts mamífers joves fan exactament el mateix davant de les femelles de la espècie...
I és que el instint és el instint...
Els padres també observaven els canvis. Resulta que cada diumenge a les 10 del matí, feien Missa a la capella de l’escola i, en principi, acostumàvem a anar els alumnes que vivíem mes a prop.
Algun cop acompanyats per familiars.
Doncs bé, darrerament, es podia apreciar una gran assistència de noies fins al punt que els padres varen haver de posar-les en els bancs d’un costat i nosaltres en els de l’altre.
Curiosament les noies a l’esquerra i nosaltres a la dreta. Això pot ser el reflex subliminal del subconscient dels religiosos que, instintivament, consideraven al sexe femení com l’enemic del que calia tenir cura...
I no s’equivocaven!
En acabar la Missa tots marxàvem i, al davant de la escola formàvem grupets de nois i noies que anàvem cap a les Rambles o al Port.
El problema, és clar, era que hi havia alumnes de les classes superiors (15 i 16 anys) que eren els que se’n duien el “gat a l’aigua”.
Nosaltres ens quedàvem amb les escorrialles... Però com diu l’adagi “a falta de pan buenas son tortas” o sigui que fèiem cap al Port amb les escorrialles a veure les “golondrinas” (les embarcacions que duien del port fins al final de l’escullera) i somiar amb singladures transatlàntiques, mentre menjàvem cigrons cuits.
Al voltant de l’estàtua de Colom hi havia tota una sèrie de casetes on venien paperines de cigrons cuits, tramussos i xufles. També patates fregides i xocolatines pels més rics. Nosaltres estàvem contents amb els cigrons cuits (encara m’agraden) que valien un ral (0,25 pts.) la paperina.
D’allà també sortien uns cotxes de cavalls descoberts (com els que circulen pel Central Park, de Nova York) però amb els cavalls segurament més prims per que els nostres menjaven certament menys.
Si no recordo malament pujaven Rambles amunt fins a la Plaça de Catalunya i baixaven per l’altra banda.
La gran atracció dels diumenges al mati al port eren els venedors ambulants.
L’actor de cine Manolo Morán, els interpretava magníficament.
Eren uns personatges (els avantpassats del “top manta” d’avui i dels que van venent catifes per la platja) que es posaven darrera d’una petita taula plegable plena de la seva mercaderia i començaven a cridar com a bojos dient que tenien l’elixir meravellós que curava els mals d’amors o qualsevol altre cosa igualment inversemblant i que t’ho donaven, NO per 5, ni per 4, ni per 3, ni tan sols per 2 pessetes, sinó per 1 i, a sobre, et regalaven una pinta d’aquell material nou que s’acabava d’inventar (plàstic) i que durava per sempre més...
I venien de tot i més. I la gent picava que donava gust de veure-ho. I nosaltres, com no podíem picar per manca d’efectiu, ens ho passàvem d’allò més bé en veure als altres caure-hi.
En aquestes passejades matinals dels diumenges abans de vacances, sempre érem grups de 3 o 4 nois i 4 o 5 noies.
Sembla que les mares les instruïen dient que era molt convenient que sempre haguessin més noies que nois.
Deu ser per allò de “l’union fait la force”. O perquè la experiència els ensenyava que el risc estava en els números pars, mentre els senars eren els segurs.
Però, tant se valia, així anàvem entrenant-nos per la “guerra dels sexes” que, evidentment, no tenia res a veure amb la d’ara.
Per que enteneu el que vull dir, considerem que quan sortíem un grup mixt com he dit, les noies sempre anaven juntes i gairebé sempre agafades del braç mentre nosaltres anàvem amb les mans a les butxaques a manca d’un millor lloc on haurien volgut posar-les.
No penseu malament: estic referint-me al voltant de l’espatlla de la “donzella” escollida. Aquesta era la màxima aspiració “protectora” possible en aquells temps.
Així vaig familiaritzar-me molt amb una tal Mercè, els pares de la qual tenien una botiga de perfumeria al carrer Ample, cantonada Regomir (pràcticament davant de casa) i que sembla sentia una certa debilitat per un servidor.
La realitat era que ella em tenia vist i revist quan jo ni tant sols sabia que existia. Però aquell any, de repent, es posà a florir i va ser quan es féu “la llum!” als meus ulls, cecs fins llavors.
Això demostra que, com la major part dels nois d’aquella edat i d’aquell temps jo era una mica retardat.
A les vacances –com llavors la gent normal no marxava a la Ribera Maya -ni tan sols a Manresa- els joves ens ho muntàvem bàsicament a base de platja.
A la Pl. Antonio López, agafàvem el 33 (que era una jardinera, o sigui amb els costats oberts, i es podia pujar i baixar des del seients) que ens deixava als banys Orientals.
Jo acostumava a muntar al darrera (on hi havia el para-xocs del tramvia) agafat com podia. En realitat, tots els tramvies de Barcelona anaven carregats de nois al darrera i a les dues entrades posteriors.
Com que a les hores de més afluència tots els tramvies anaven plens de gent dreta a les plataformes i fins i tot al espai entre els seients, els revisors o cobradors (les màquines automàtiques varen trigar molts anys a venir) amb prou feina podien cobrar a la gent que anava seguda.
Tots els demés NO pagàvem el ralet que valia. I si vèiem que el cobrador s’atansava massa llavors ens deixàvem anar del tramvia, en marxa, el que era bastant perillós però, en qualsevol cas, menys que si t’agafava el cobrador que et podia donar un parell de cleques.
En el Metro era el mateix. Hi havia els torns giratoris i passàvem per sota, doncs a les estacions (llevat de la Pl. De Catalunya) no hi havia gairebé mai cap inspector. Llavors, escoliem el vagó que anava més ple i quan en una estació vèiem pujar al revisor era el moment de baixar i esperar un altre tren.
Nosaltres no ho sabíem però estàvem construint la història del cine neorealista de Vittorio de Sica en el seu fantàstic “Laddri di biciclette” o de Rossellini, en “Roma, città aperta”.
Alguns ens deien trinxeraires, o “trinxes”, però no més ho érem en la mesura que havíem de viure en uns moments en els que la majoria vivia per sota del que ara s’anomena “llindar de la pobresa”... i calia espavilar-se.
Com, de fet, va passar també a l’Europa mig derruïda després de la Segona Guerra Mundial.
La platja de Barcelona que començava on comença la Barceloneta, o sigui al Gasòmetre, era una platja lliure fins arribar als Banys dels Astillers que tenien casetes per despullar-se i una espècie de taulell on deixaves la roba i et donaven una peça de llauna amb un número estampat a sobre i un cordill per lligar-la al canell.
A continuació venien els Banys Orientals, que ja disposaven d’un edifici de fusta, pintat a ratlles blaves i blanques, i a dins hi havia com unes casetes adossades en fileres, formant varis passadissos i tres seccions. Famílies (mixtes), Homes i Dónes. Les claus de les casetes havies d’endur-te-les, lligades al banyador.
Aquestes seccions també es mantenien a la platja pròpiament dita per mitjans d’unes cordes gruixudes que baixaven fins a l’aigua.
Més amunt i abans d’arribar al Club Natació Barcelona, però tocant-se, hi havia els Banys de San Sebastián, que ja era un establiment de pedra amb seccions i casetes com als Orientals, però amb moltes dutxes i altres serveis.
En realitat, eren els banys de la gent benestant de la ciutat, i estaven separats de la resta per un mur mig de pedra i mig d’encanyissada.
A més, uns anys després, es va construir una piscina de 50 metres a l’aire lliure (tocant a l’edifici) que va tenir un èxit immediat.
A la dreta d’aquests banys, i també separats de la mateixa forma, estava el Club Natació Barcelona.
Què fèiem nosaltres?
Ens posàvem d’acord amb les nenes (la Mercè, la Raquel –una “imponent”rosa de 16 anys, que era la meva preferida encara que jo tingués només 14, o potser per això mateix- i la Conchita eren les més addictes al nostre grup: l’Antonio, el Carles Orta, el Rucabado i jo) per a trobar-nos a la secció de famílies dels Orientals, en un determinat lloc (sempre el mateix), i als vols de les 11 del matí, quan la platja ja començava a estar plena .
Elles anaven pagant i llogant només una caseta per totes.
Nosaltres ens baixàvem a la platja lliure i, com dúiem ja el banyador, ens despullàvem (total una camisa, els calçotets, els pantalons curts i les espardenyes), fèiem un paquet lligat amb el cinturó i així creuàvem els Banys Astilleros fins a arribar als Orientals.
Per creuar de la platja lliure als banys públics i no arriscar-nos a que els vigilants ens agafessin, ens llençàvem a l’aigua amb el paquet al cap i com tots nedàvem força bé, a braça, creuàvem a l’altre banda, sortint a la sorra als llocs on hi havia més gent.
Quan finalment arribàvem al lloc de trobada, les noies agafaven la nostra roba i la duien a la caseta. Mai vàrem tenir cap problema.
Llavors venia lo realment bo.
Elles no sabien nedar (o ho feien veure), i nosaltres, els cavallers de la “taula rodona” havíem d’ensenyar-les.
Primer les feien posar-se planes sobre els nostres “robusts” avantbraços (realment, eren com a “sardines” però nosaltres els notàvem com si fossin els de Hulk, la Massa) de manera que la seva cintura venia a caure sobre la ma esquerra i la ma dreta queia, com qui no vol la cosa, a ran del pit.
Llavors, caminàvem on l’aigua ens arribava al nostre pit i així elles flotaven una mica i bellugaven braços i cames llençant petits xisclets nerviosos i nosaltres ens sentíem com herois.
La segona part era la passejada fins a la bota!
A uns 40 o 50 mts de la sorra i cada 100 o 150 mts. de separació flotaven, ancorats al fons, uns barrils de fusta buits, dels que hi ha a les bodegues pel vi, i que tothom havia batejat com “la bota”; una soga molt gruixuda lligada per l’altre extrem a una gran pedra a la sorra, la mantenia en posició perpendicular a la platja.
La passejada consistia en dur a les noies, agafades al nostre coll, i sobre la nostre esquena, fins a la bota.
Naturalment, teníem que anar a braça i procuràvem fer-ho tan poc a poc com podíem amb l’excusa de no fer-les tragar aigua.
La realitat era que s’agafaven com si s’estiguessin ofegant, mortes de por.
Però, els que quasi ens ofegàvem érem nosaltres: primer perquè no ens deixaven respirar bé i després de l’emoció de sentir a l’esquena com s’incrustaven aquelles protuberàncies que, tot i incipients, ja es feien notar.
Amb els anys, és clar, es feien notar més i més...
Rumiant sobre aquestes experiències ara, estic segur que totes sabien nedar més bé que nosaltres i tenien tanta por d’ofegar-se com hauria pogut tenir una sirena.
Però els agradava tant o més que a nosaltres i es feien les pobres criatures dèbils i necessitades de protecció... que això les dones sempre han sabut fer-ho d’allò més bé!
El problema es presentava a la tornada de la bota, doncs a vegades (gairebé sempre) teníem una certa dificultat per a dissimular les nostres “emocions” més íntimes i havíem de descarregar-la mercaderia abans de sortir de l’aigua, de fet quan ens arribava a sobre de la cintura... el que els feia molta gràcia, doncs evidentment, eren molt més llestes que nosaltres i sabien perfectament el que passava.
Per vestir-nos cap problema. Ens vestíem a la caseta després d’elles, doncs els empleats dels banys no podien saber si havíem entrat per la porta o no.
I cap a casa, de nou, amb el tramvia 33.
Això va durar més o menys fins a acabar l’escola, quan la Mercè i l’Orta i la Raquel i el Rucabado varen començar a sortir més en serio. L’Antonio i jo vàrem restar cèlibes i sense compromís.
També érem dels més despreocupats del tema i amb menys recursos econòmics, sobre tot jo.
Tanmateix, ni la Mercè ni la Raquel varen arribar enlloc. Carlos Orta va marxar cap a Saragossa i el Rucabado (que era d’una família molt coneguda a Barcelona) va passar a estudiar Batxillerat als escolapis de Balmes.
I tot això demostra un cop més que per a ser feliç no cal gaire més que una mica d’imaginació i no tantes històries com calen ara...
Amen!
Curious97
lunes, 26 de noviembre de 2007
Memóries XV
Memòries XV
Bé, doncs, “com dèiem ahir”, reprenem els fets on els vàrem deixar al capítol XII.
Embadalit, contemplava la desfilada dels legionaris per la Gran Via i, com molta gent de la que els aclamava, pensava que quelcom estava canviant.
Jo no havia vist mai encara una desfilada militar, amb soldats marxant amb disciplina i ordre.
Havia vist els milicians en camions cridant i disparant trets a l’aire i d’altres corrent i cantant “a las barricadas, a las barricadas por el triunfo de la confederación...” o “Hijos del pueblo, te oprimen cadenas...” o aquell tan famós de “Arriba parias de la tierra, en pie famélica legión, atruena la razón en marcha, es el fin de la opresión...”, que són els primers compassos de La Internacional soviética.
Tothom campava com i per on volien.
Però aquells que ara desfilaven eren diferents. En columna de quatre (perquè així s’allargaven més), nets, ben uniformats, amb bandes militars interpretant els himnes (la música no més) de la Legió (soy el novio de la muerte...) i d’altres, segons els cossos que desfilaven...
Per a un noi de 12 anys i escaig, l’espectacle era força al•lucinant, oi?
Però “fotia” una rasca molt respectable i l’avia, veient que la cosa s’allargava i que no anàvem massa abrigats, decidí tornar cap a casa.
L’endemà mateix, el primer que l’avia féu va ser cercar i anar a trobar-se amb els capellans que coneixia i amb els escolapis que havien tornat a l’escola del carrer Ample.
La escola havia estat ocupada per algun organisme del PSUC, sinó estic equivocat, i per tant, no havia sofert cap dany, llevat que la capella havia estat totalment destrossada. No així l’Església de la Mercè que sí es va haver de reconstruir en part.
Doncs bé, paulatinament, les nostres vides tornaren a reprendre un ritme més normal, dins de l’anormalitat de viure en una ciutat conquerida quina reputació era vista amb sospites per les autoritats del moment.
Com a primera providència, es va prohibir l’ús del català en qualsevol activitat pública i/o oficial així com les manifestacions culturals típicament catalanes, com per exemple les sardanes.
Es va establir immediatament un alcalde. Miquel Mateu y Pla (empresari català de vins, propietari del Castell de Peralada, home de dretes i simpatitzant del nou règim), que al 1941 esdevindria, a més, el President de La Caixa, amb la missió de retornar-li l’esplendor antic perdut durant i immediatament després de la guerra.
Però la autoritat efectiva estava en mans del Governador Civil, Wenceslao Fernàndez Oliveros, anomenat directament per Franco. Aquest governador va governar Barcelona amb mà forta el temps que hi va ser, com es pot deduir de la següent afirmació, feta a l’agost del 39.
“Nuestro formidable ejército, creación asombrosa del Caudillo, vino aquí en marcha triunfal a salvar a los buenos españoles y a vencer, pero no a convencer, a los enemigos de España. Que no se imaginen, pues, que nos urja adoptar una indigna actitud depreciatoria, para tratar de convencerlos”
Els primers anys, però, encara manava més el Governador Militar, i el primer que tinguérem a Barcelona, si no recordo malament fou durant un temps curt, doncs aviat passà al govern central com a cap de premsa i propaganda, res més que al general Millàn Astray, manc i borni.
D’aquest personatge és famosa la seva baralla dialèctica amb el Miguel de Unamuno a Salamanca, i també que el 1941 va haver d’emigrar a Lisboa, perquè es va enamorar de Rita Gasset (no Rosa Gasset, sisplau), cosina del filòsof Ortega y Gasset, i que, com la va deixar en estat de bona esperança, va haver d’abandonar a la seva esposa Elvira, marxant amb la Rita a Lisboa a tenir la seva filla Peregrina. (El nom li deurien posar perquè potser pensaven que s’haurien de passar la resta de la seva vida anant d’un costat a l’altre)
Ja compreneu que en aquells moments hauria pogut organitzar-se un escàndol majúscul de fer-se públic un esdeveniment com aquell.
Encara no havia passat un mes de la caiguda de Barcelona i Franco ja va celebrar la seva primera desfilada de la Victòria.
Va ser un dimecres 21 de febrer i Franco va institucionalitzar llavors les seves aparicions a la tribuna de l’edifici dels sindicats, a la Via Laietana.
Desfilaren més de 100.000 homes i jo vaig anar a veure-ho com era natural i perquè estava en una finestra de l’Hotel Suís, on anava esporàdicament per si necessitaven ajut amb els clients.
Finalment, el 1er d’abril del 39, varen escoltar per la radio aquell part de guerra tan famós:
"En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado."
Aquell 1939, tinguérem novetats a la família.
- La tia Lola va començar a sortir amb un noi (l’Augusto)
- La tia Angelina va donar a llum a una bessonada que va morir en néixer. Però a finals de l’any, va tornar a quedar encinta de la seva filla Angelita.
- Del Miquel no en sabíem res.
- Jo tornava a anar als Escolapis
- Vàrem tornar a canviar de pis. Agafem un pis més gran que l’Angelina converteix en pensió.
- El Frederic és depurat
- Començo la meva activitat com a venedor d’entrepans.
La tia Lola, que recordo com una noia molt bufona i simpàtica, va tornar un diumenge molt riallera i li va dir a l’avia que havia conegut un noi mol eixerit i atractiu que es deia Augusto.
L’havia conegut en un ball on anava amb amigues a passar la tarda. La tieta Lola ja deuria anar pels 25 anys i, en aquells temps, 25 eren molts anys per una noia que encara no estava casada.
Les males llengües deien que “corria el risc de quedar-se per a vestir sants...”
Així que la pobreta va arribar molt contenteta i pensant que ja havia “pescat”.
El Augusto no era mal noi, però ara, amb la experiència i la “saviesa” que donen els anys, diria que era una mica “fantasma”, o potser una persona amb complexa de superioritat, evidentment, en relació a una família com la nostra d’extracció totalment humil.
La d’ell, segons deia, havia tingut moments “d’esplendor” abans la guerra civil i és cert que semblava haver tingut una formació d’un cert nivell.
Segons ell, havia cursat estudis de batxillerat als jesuïtes del carrer Casp, doncs els seus pares s’ho podien permetre. A l’inici del nostre conflicte, però, el seu pare l’havien agafat els republicans i no en saberen mai res més.
Com a conseqüència ho perderen tot i tingueren que viure durant la guerra com bonament pogueren. La germana gran, Zulema, (que era monja) va haver de fugir cap a l’Argentina i sembla s’hi estava en un convent a Còrdova.
L’altre germana mitjana, Rosario, era infermera del Clínic i hi continuava.
En quant a ell, treballava de delineant en una empresa d’arquitectes de on el varen despatxar quan varen agafar al seu pare.
Pot ser que tot això fos veritat. Qui sap!
De tota manera, quan va terminar la guerra civil es trobava, segons deia, ple de projectes i de relacions que havien de dur-li la fortuna... Però la realitat és que sempre sortia alguna “pega” que li ho engegava tot en l’aire. Qüestió de mala sort o simple xerrameca...
Jo era massa jove per a esbrinar-ho.
Sí que me’n vaig adonar que ni a l’avia ni a la tia Angelina els queia massa bé, però com la tieta Lola n’estava tant d’ell, no gosaven oposar-se-li massa fort...
En qualsevol cas, es varen casar a primers del 1940 a l’església de la Mercè.
Tinc un record més aviat borrós d’aquella cerimònia. El record més clar és que la tia Lola duia un pomet de flors blanques i vestia un vestit de carrer. De l’Augusto tot el que recordo és que dui corbata, cosa que no estava massa acostumat a veure en aquells temps.
De viatge de noces varen anar a passar uns dies a La Garriga, on em sembla que ell coneixia algú.
Jo vaig tornar a l’escola immediatament la varen obrir, que fou també pràcticament l’endemà de l’entrada dels nacionalistes a Barcelona.
Es tractava de tractar de salvar el curs com poguéssim. Tots els d’aquella escola havíem de cursar uns estudis semblants als del Peritatge Mercantil, que se’n deien de Comerç. Com una espècia de F.P. vaja.
Normalment, aquells estudis s’acabaven als 16 anys i s’iniciaven als 12. Com tots nosaltres ja en teníem 13 era, doncs, qüestió de no perdre pas ni un minut.
I de fet, varen acabar als 16 anys, al 1942.
Tots nosaltres, havíem seguit més o menys estudis a les escoles de la Generalitat (com jo al Baixeres), i per tant, no estàvem massa retardats respecte a la formació que hauríem rebut dels Escolapis de no haver estat per la guerra. El que fallava més era la religió.
Érem 20 o 22, i com podeu comprendre, estàvem d’allò més contents de retrobar-nos quasi tots. De fet, només mancaven 4 dels que no sabérem res més.
Jo vaig tornar a agafar sota la meva protecció a l’Ostench i els de Poble Nou (Banyeres, Jesús del Alba i Joan Ferrer) em vàrem convèncer per anar a jugar a futbol al Júpiter de Poble Nou, que llavors celebrava el 30 aniversari.
Així que alguns diumenges anava cap a Poble Nou, amb el tramvia 36 (que sortint del Passeig de Colon, anava fins al Passeig de Pujades) i el Banyeres (que era com jo d’alçada) em deixava unes botes i un equip (pantalons curts i camisa).
Jo no era molt bo, però jugant de defensa (llavors la configuració dels equips era: porter, 2 defenses, 3 mitjos i 5 davanters), com era alt i força bestia, imposava un cert respecte.
Però quan vaig plegar de l’escola ho vaig haver de deixar per manca de temps.
Com a anècdota trista de la meva activitat futbolística puc recordar que vaig lesionar a un bon amic (el Jesús del Alba), a qui, en un entrada terrible per part meva, li vaig trencar el turmell...
L’any 1992 ens vàrem trobar a l’Escola tots, amb motiu del 75 aniversari de la escola, i el tal del Alba encara anava coix...
No sé pas com s’ho varen fer, però els Pares Escolapis, quan varen obrir les classes de nou, tenien tots els llibres que calien, tot el material escolar necessari i totes les classes a punt.
Així, el 1940, va sortir la 1ª promoció de Comerç, i el 42, sortíem nosaltres com la 3ª promoció.
L’única diferència era que les classes es feien en castellà quan abans les fèiem en català.
Un altre diferència, des del meu punt de vista al menys, era que m’havien comprat un davantal com els dels altres nois (els famosos de ratllats blaus i blancs) i, per tant, ja era igual que ells.
A la missa diària, jo seguia ajudant, però al Rosari el Padre Gironés ja no em picava a l’esquena. Potser se’n havia adonat que em feia menys mal a mi que el que es podia fer ell.
No obstant, amb els que érem més “costauds”, com el Bayarri, Flotats i jo mateix, es prenia la revenja amb escreix.
Quan ens pescava garlant a classe (ell ensenyava Mates i Religió) s’havia acostumat a colpejar-nos la palma de les mans amb el regle. El regle en qüestió era curt però en forma de paral•lelepípede, no pla com els fan ara. Els quatre costats, a més, estaven resseguits per una peça metàl•lica incrustada, o sigui que quan picava a la ma, coïa bastant.
I el súmmum era quan estava molt empipat perquè li havíem fet alguna jugada bruta. Llavors, ens feia posar els dits ajuntats cap a munt, i colpejava al mig.
Allò feia mal de veritat! Però cap de nosaltres va protestar mai ni va deixar anar cap “ui” o “ai”!
I és que havíem passat ja una guerra...!
Però, al mateix temps, el P. Gironés tenia un gran cor; així a l’hora d’esbarjo de la tarda, en lloc de sortir al patí va agafar el costum de explicar-nos narracions de escriptors famosos, com “La Vall dels Gegants”, de Peter B. Kyne, “El coratge del capità Plum”, de J. Oliver Curwood o el que va causar-nos una gran impressió, el gran “Norte contra Sur”, magnífica novel•la de Juli Verne, sobre la guerra civil nord-americana.
Teníem summament recent la nostra pròpia!
En els quasi quatre anys que vàrem conviure amb ell, el Padre Gironés ens va familiaritzar amb els escriptors que llavors s’editaven més, com Zane Grey, Emilio Salgari, Jack London, Dumas fill, o Julio Verne.
A més, la gràcia que tenia era que ell coneixia els llibres molt bé, i llavors més que llegir-los, els narrava. De tan en tant, llegia un fragment però, tot seguit, continuava de memòria o resumint.
I jo llegia tot el que podia que era molt, doncs el Pare Camps (encarregat del magatzem de material i de la biblioteca de la escola) sabia que jo no podia comprar molts llibres i me’ls anava deixant, doncs veia que els hi tornava amb molta cura.
Així va ser com vaig enganxar-me a la lectura i poc a poc vaig anar adquirint una petita cultureta literària.
Pel que fa als TBOs (o còmics com se’n diu ara) seguia tenint accés a través del meu amic Antonio, com ja he dit abans.
Hi ha un lapse de temps quan no arriben els americans (suposo que per culpa de la II Guerra Mundial9 i en canvi proliferen els TBOs que podríem dir del regim.
Els més importants eren “Flechas i Pelayos” (començaren el 1938, però arribaren a Barcelona al final de la nostre guerra); Juan Centella (creat a la Itàlia de Mussolini el 1938 amb el nom de Dick Fulmine, arribat a Espanya el 1940); Chicos (del 1938, amb un dels personatges més simpàtics, un noi de nom Cuto); Roberto Alcázar y Pedrin (també del 1940); El Guerrero del Antifaz (que s'inicià en el 1944) i, el 1948, les Hazañas Bélicas, de Boixcar, totes amb referència a la II Guerra Mundial.
En aquella època vaig també afeccionar-me a unes novel•letes de la col•lecció “Hombres Audaces” (American pulp novels & heroes) que el pare Camps comprava a la Editorial Bruguera i que totes emfatitzaven els nobles ideals del protagonistes que lluitaven per la justícia i per la pau del món.
Una, tractava de Doc Savage, de Lester Dent. Que venien traduïts com els “Fabulosos 5, Pat i l’home de bronze”. Aquests 5 eren cinc científics de reputació mundial.
1 – El famós industrial químic, Coronel Andrew Blodgett *Monk* i la seva mascota, el porquet “Habeas Corpus”. Li deien Monk perquè era pelut i tenia la força d’un goril•la.
2 – L’advocat Brigadier General Theodore Marley “Ham” Brooks, a qui “Monk” li deia “picaplets”
Sempre duia un bastó que, en realitat, tenia una espècie de floret dins.
3 – L’enginyer Coronel John “Renny” Renwick. Que tenia uns punys com a dos pistons de tendrums i ossos, que s’especialitzava en trencar portes a cops de punys.
4 – L’enginyer de telecomunicacions Comandant Thomas J. “Long Tom” Roberts. Prim com una escombra però un geni de l’electricitat. I
5 – L’arqueòleg i geòleg William Harper “Johny” Littlejohn.
La cosina de Doc Savage, Pat Savage, era una morena sensacional, molt agosarada, que sempre posava en problemes al seu cosí. Parlava 10 o 12 llengües.
I, finalment, el mateix Doc Savage, cirurgià eminent, que a més superava a tots cinc en cada una de les seves especialitats, que per a comunicar-se entre ells els havia ensenyat el Maia antic, i que tenia el seu laboratori a l’Antàrtica, on duia els dolents que agafaven i els transformava en persones bones per mitjans d’una delicada operació quirúrgica al cervell...
Un altre, era la Sombra, de Walter B. Gibson, un extraordinari lluitador contra el crim organitzat, que ningú coneixia i que sempre, evidentment, sortia triomfant de les empreses més àrdues. Li deien “La Sombra” per que tot el que sempre es veia d’ell era la seva ombra.
Un altre fou Pete “Pistol” Rice, el Sheriff de la “Quebrada del Buitre”, de Austin Gridley. Es definia a si mateix com a llargarut, més aviat lleig, cara arrugada i tustada pel Sol, ulls grisos acerats, cabells castanys, i sempre duia un “Stetson”, el famós barret texà. Anava sempre a favor dels indis i tenia una punteria infalible amb els seus dos 45s.
El quart d’aquesta col•lecció era Bill Barnes, de George L. Eaton. Era el millor pilot de combat que hagués mai existit al temps que dissenyador d’avions de combat. En la seva primera aventura “Los Halcones del Cráter” descobreix una fabulosa fortuna en el fons d’un cràter que li permet dedicar-se a combatre el crim organitzat, sempre lluitant contra altres aviadors “dolents”.
I entrem al 1940.
Curious97
Bé, doncs, “com dèiem ahir”, reprenem els fets on els vàrem deixar al capítol XII.
Embadalit, contemplava la desfilada dels legionaris per la Gran Via i, com molta gent de la que els aclamava, pensava que quelcom estava canviant.
Jo no havia vist mai encara una desfilada militar, amb soldats marxant amb disciplina i ordre.
Havia vist els milicians en camions cridant i disparant trets a l’aire i d’altres corrent i cantant “a las barricadas, a las barricadas por el triunfo de la confederación...” o “Hijos del pueblo, te oprimen cadenas...” o aquell tan famós de “Arriba parias de la tierra, en pie famélica legión, atruena la razón en marcha, es el fin de la opresión...”, que són els primers compassos de La Internacional soviética.
Tothom campava com i per on volien.
Però aquells que ara desfilaven eren diferents. En columna de quatre (perquè així s’allargaven més), nets, ben uniformats, amb bandes militars interpretant els himnes (la música no més) de la Legió (soy el novio de la muerte...) i d’altres, segons els cossos que desfilaven...
Per a un noi de 12 anys i escaig, l’espectacle era força al•lucinant, oi?
Però “fotia” una rasca molt respectable i l’avia, veient que la cosa s’allargava i que no anàvem massa abrigats, decidí tornar cap a casa.
L’endemà mateix, el primer que l’avia féu va ser cercar i anar a trobar-se amb els capellans que coneixia i amb els escolapis que havien tornat a l’escola del carrer Ample.
La escola havia estat ocupada per algun organisme del PSUC, sinó estic equivocat, i per tant, no havia sofert cap dany, llevat que la capella havia estat totalment destrossada. No així l’Església de la Mercè que sí es va haver de reconstruir en part.
Doncs bé, paulatinament, les nostres vides tornaren a reprendre un ritme més normal, dins de l’anormalitat de viure en una ciutat conquerida quina reputació era vista amb sospites per les autoritats del moment.
Com a primera providència, es va prohibir l’ús del català en qualsevol activitat pública i/o oficial així com les manifestacions culturals típicament catalanes, com per exemple les sardanes.
Es va establir immediatament un alcalde. Miquel Mateu y Pla (empresari català de vins, propietari del Castell de Peralada, home de dretes i simpatitzant del nou règim), que al 1941 esdevindria, a més, el President de La Caixa, amb la missió de retornar-li l’esplendor antic perdut durant i immediatament després de la guerra.
Però la autoritat efectiva estava en mans del Governador Civil, Wenceslao Fernàndez Oliveros, anomenat directament per Franco. Aquest governador va governar Barcelona amb mà forta el temps que hi va ser, com es pot deduir de la següent afirmació, feta a l’agost del 39.
“Nuestro formidable ejército, creación asombrosa del Caudillo, vino aquí en marcha triunfal a salvar a los buenos españoles y a vencer, pero no a convencer, a los enemigos de España. Que no se imaginen, pues, que nos urja adoptar una indigna actitud depreciatoria, para tratar de convencerlos”
Els primers anys, però, encara manava més el Governador Militar, i el primer que tinguérem a Barcelona, si no recordo malament fou durant un temps curt, doncs aviat passà al govern central com a cap de premsa i propaganda, res més que al general Millàn Astray, manc i borni.
D’aquest personatge és famosa la seva baralla dialèctica amb el Miguel de Unamuno a Salamanca, i també que el 1941 va haver d’emigrar a Lisboa, perquè es va enamorar de Rita Gasset (no Rosa Gasset, sisplau), cosina del filòsof Ortega y Gasset, i que, com la va deixar en estat de bona esperança, va haver d’abandonar a la seva esposa Elvira, marxant amb la Rita a Lisboa a tenir la seva filla Peregrina. (El nom li deurien posar perquè potser pensaven que s’haurien de passar la resta de la seva vida anant d’un costat a l’altre)
Ja compreneu que en aquells moments hauria pogut organitzar-se un escàndol majúscul de fer-se públic un esdeveniment com aquell.
Encara no havia passat un mes de la caiguda de Barcelona i Franco ja va celebrar la seva primera desfilada de la Victòria.
Va ser un dimecres 21 de febrer i Franco va institucionalitzar llavors les seves aparicions a la tribuna de l’edifici dels sindicats, a la Via Laietana.
Desfilaren més de 100.000 homes i jo vaig anar a veure-ho com era natural i perquè estava en una finestra de l’Hotel Suís, on anava esporàdicament per si necessitaven ajut amb els clients.
Finalment, el 1er d’abril del 39, varen escoltar per la radio aquell part de guerra tan famós:
"En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado."
Aquell 1939, tinguérem novetats a la família.
- La tia Lola va començar a sortir amb un noi (l’Augusto)
- La tia Angelina va donar a llum a una bessonada que va morir en néixer. Però a finals de l’any, va tornar a quedar encinta de la seva filla Angelita.
- Del Miquel no en sabíem res.
- Jo tornava a anar als Escolapis
- Vàrem tornar a canviar de pis. Agafem un pis més gran que l’Angelina converteix en pensió.
- El Frederic és depurat
- Començo la meva activitat com a venedor d’entrepans.
La tia Lola, que recordo com una noia molt bufona i simpàtica, va tornar un diumenge molt riallera i li va dir a l’avia que havia conegut un noi mol eixerit i atractiu que es deia Augusto.
L’havia conegut en un ball on anava amb amigues a passar la tarda. La tieta Lola ja deuria anar pels 25 anys i, en aquells temps, 25 eren molts anys per una noia que encara no estava casada.
Les males llengües deien que “corria el risc de quedar-se per a vestir sants...”
Així que la pobreta va arribar molt contenteta i pensant que ja havia “pescat”.
El Augusto no era mal noi, però ara, amb la experiència i la “saviesa” que donen els anys, diria que era una mica “fantasma”, o potser una persona amb complexa de superioritat, evidentment, en relació a una família com la nostra d’extracció totalment humil.
La d’ell, segons deia, havia tingut moments “d’esplendor” abans la guerra civil i és cert que semblava haver tingut una formació d’un cert nivell.
Segons ell, havia cursat estudis de batxillerat als jesuïtes del carrer Casp, doncs els seus pares s’ho podien permetre. A l’inici del nostre conflicte, però, el seu pare l’havien agafat els republicans i no en saberen mai res més.
Com a conseqüència ho perderen tot i tingueren que viure durant la guerra com bonament pogueren. La germana gran, Zulema, (que era monja) va haver de fugir cap a l’Argentina i sembla s’hi estava en un convent a Còrdova.
L’altre germana mitjana, Rosario, era infermera del Clínic i hi continuava.
En quant a ell, treballava de delineant en una empresa d’arquitectes de on el varen despatxar quan varen agafar al seu pare.
Pot ser que tot això fos veritat. Qui sap!
De tota manera, quan va terminar la guerra civil es trobava, segons deia, ple de projectes i de relacions que havien de dur-li la fortuna... Però la realitat és que sempre sortia alguna “pega” que li ho engegava tot en l’aire. Qüestió de mala sort o simple xerrameca...
Jo era massa jove per a esbrinar-ho.
Sí que me’n vaig adonar que ni a l’avia ni a la tia Angelina els queia massa bé, però com la tieta Lola n’estava tant d’ell, no gosaven oposar-se-li massa fort...
En qualsevol cas, es varen casar a primers del 1940 a l’església de la Mercè.
Tinc un record més aviat borrós d’aquella cerimònia. El record més clar és que la tia Lola duia un pomet de flors blanques i vestia un vestit de carrer. De l’Augusto tot el que recordo és que dui corbata, cosa que no estava massa acostumat a veure en aquells temps.
De viatge de noces varen anar a passar uns dies a La Garriga, on em sembla que ell coneixia algú.
Jo vaig tornar a l’escola immediatament la varen obrir, que fou també pràcticament l’endemà de l’entrada dels nacionalistes a Barcelona.
Es tractava de tractar de salvar el curs com poguéssim. Tots els d’aquella escola havíem de cursar uns estudis semblants als del Peritatge Mercantil, que se’n deien de Comerç. Com una espècia de F.P. vaja.
Normalment, aquells estudis s’acabaven als 16 anys i s’iniciaven als 12. Com tots nosaltres ja en teníem 13 era, doncs, qüestió de no perdre pas ni un minut.
I de fet, varen acabar als 16 anys, al 1942.
Tots nosaltres, havíem seguit més o menys estudis a les escoles de la Generalitat (com jo al Baixeres), i per tant, no estàvem massa retardats respecte a la formació que hauríem rebut dels Escolapis de no haver estat per la guerra. El que fallava més era la religió.
Érem 20 o 22, i com podeu comprendre, estàvem d’allò més contents de retrobar-nos quasi tots. De fet, només mancaven 4 dels que no sabérem res més.
Jo vaig tornar a agafar sota la meva protecció a l’Ostench i els de Poble Nou (Banyeres, Jesús del Alba i Joan Ferrer) em vàrem convèncer per anar a jugar a futbol al Júpiter de Poble Nou, que llavors celebrava el 30 aniversari.
Així que alguns diumenges anava cap a Poble Nou, amb el tramvia 36 (que sortint del Passeig de Colon, anava fins al Passeig de Pujades) i el Banyeres (que era com jo d’alçada) em deixava unes botes i un equip (pantalons curts i camisa).
Jo no era molt bo, però jugant de defensa (llavors la configuració dels equips era: porter, 2 defenses, 3 mitjos i 5 davanters), com era alt i força bestia, imposava un cert respecte.
Però quan vaig plegar de l’escola ho vaig haver de deixar per manca de temps.
Com a anècdota trista de la meva activitat futbolística puc recordar que vaig lesionar a un bon amic (el Jesús del Alba), a qui, en un entrada terrible per part meva, li vaig trencar el turmell...
L’any 1992 ens vàrem trobar a l’Escola tots, amb motiu del 75 aniversari de la escola, i el tal del Alba encara anava coix...
No sé pas com s’ho varen fer, però els Pares Escolapis, quan varen obrir les classes de nou, tenien tots els llibres que calien, tot el material escolar necessari i totes les classes a punt.
Així, el 1940, va sortir la 1ª promoció de Comerç, i el 42, sortíem nosaltres com la 3ª promoció.
L’única diferència era que les classes es feien en castellà quan abans les fèiem en català.
Un altre diferència, des del meu punt de vista al menys, era que m’havien comprat un davantal com els dels altres nois (els famosos de ratllats blaus i blancs) i, per tant, ja era igual que ells.
A la missa diària, jo seguia ajudant, però al Rosari el Padre Gironés ja no em picava a l’esquena. Potser se’n havia adonat que em feia menys mal a mi que el que es podia fer ell.
No obstant, amb els que érem més “costauds”, com el Bayarri, Flotats i jo mateix, es prenia la revenja amb escreix.
Quan ens pescava garlant a classe (ell ensenyava Mates i Religió) s’havia acostumat a colpejar-nos la palma de les mans amb el regle. El regle en qüestió era curt però en forma de paral•lelepípede, no pla com els fan ara. Els quatre costats, a més, estaven resseguits per una peça metàl•lica incrustada, o sigui que quan picava a la ma, coïa bastant.
I el súmmum era quan estava molt empipat perquè li havíem fet alguna jugada bruta. Llavors, ens feia posar els dits ajuntats cap a munt, i colpejava al mig.
Allò feia mal de veritat! Però cap de nosaltres va protestar mai ni va deixar anar cap “ui” o “ai”!
I és que havíem passat ja una guerra...!
Però, al mateix temps, el P. Gironés tenia un gran cor; així a l’hora d’esbarjo de la tarda, en lloc de sortir al patí va agafar el costum de explicar-nos narracions de escriptors famosos, com “La Vall dels Gegants”, de Peter B. Kyne, “El coratge del capità Plum”, de J. Oliver Curwood o el que va causar-nos una gran impressió, el gran “Norte contra Sur”, magnífica novel•la de Juli Verne, sobre la guerra civil nord-americana.
Teníem summament recent la nostra pròpia!
En els quasi quatre anys que vàrem conviure amb ell, el Padre Gironés ens va familiaritzar amb els escriptors que llavors s’editaven més, com Zane Grey, Emilio Salgari, Jack London, Dumas fill, o Julio Verne.
A més, la gràcia que tenia era que ell coneixia els llibres molt bé, i llavors més que llegir-los, els narrava. De tan en tant, llegia un fragment però, tot seguit, continuava de memòria o resumint.
I jo llegia tot el que podia que era molt, doncs el Pare Camps (encarregat del magatzem de material i de la biblioteca de la escola) sabia que jo no podia comprar molts llibres i me’ls anava deixant, doncs veia que els hi tornava amb molta cura.
Així va ser com vaig enganxar-me a la lectura i poc a poc vaig anar adquirint una petita cultureta literària.
Pel que fa als TBOs (o còmics com se’n diu ara) seguia tenint accés a través del meu amic Antonio, com ja he dit abans.
Hi ha un lapse de temps quan no arriben els americans (suposo que per culpa de la II Guerra Mundial9 i en canvi proliferen els TBOs que podríem dir del regim.
Els més importants eren “Flechas i Pelayos” (començaren el 1938, però arribaren a Barcelona al final de la nostre guerra); Juan Centella (creat a la Itàlia de Mussolini el 1938 amb el nom de Dick Fulmine, arribat a Espanya el 1940); Chicos (del 1938, amb un dels personatges més simpàtics, un noi de nom Cuto); Roberto Alcázar y Pedrin (també del 1940); El Guerrero del Antifaz (que s'inicià en el 1944) i, el 1948, les Hazañas Bélicas, de Boixcar, totes amb referència a la II Guerra Mundial.
En aquella època vaig també afeccionar-me a unes novel•letes de la col•lecció “Hombres Audaces” (American pulp novels & heroes) que el pare Camps comprava a la Editorial Bruguera i que totes emfatitzaven els nobles ideals del protagonistes que lluitaven per la justícia i per la pau del món.
Una, tractava de Doc Savage, de Lester Dent. Que venien traduïts com els “Fabulosos 5, Pat i l’home de bronze”. Aquests 5 eren cinc científics de reputació mundial.
1 – El famós industrial químic, Coronel Andrew Blodgett *Monk* i la seva mascota, el porquet “Habeas Corpus”. Li deien Monk perquè era pelut i tenia la força d’un goril•la.
2 – L’advocat Brigadier General Theodore Marley “Ham” Brooks, a qui “Monk” li deia “picaplets”
Sempre duia un bastó que, en realitat, tenia una espècie de floret dins.
3 – L’enginyer Coronel John “Renny” Renwick. Que tenia uns punys com a dos pistons de tendrums i ossos, que s’especialitzava en trencar portes a cops de punys.
4 – L’enginyer de telecomunicacions Comandant Thomas J. “Long Tom” Roberts. Prim com una escombra però un geni de l’electricitat. I
5 – L’arqueòleg i geòleg William Harper “Johny” Littlejohn.
La cosina de Doc Savage, Pat Savage, era una morena sensacional, molt agosarada, que sempre posava en problemes al seu cosí. Parlava 10 o 12 llengües.
I, finalment, el mateix Doc Savage, cirurgià eminent, que a més superava a tots cinc en cada una de les seves especialitats, que per a comunicar-se entre ells els havia ensenyat el Maia antic, i que tenia el seu laboratori a l’Antàrtica, on duia els dolents que agafaven i els transformava en persones bones per mitjans d’una delicada operació quirúrgica al cervell...
Un altre, era la Sombra, de Walter B. Gibson, un extraordinari lluitador contra el crim organitzat, que ningú coneixia i que sempre, evidentment, sortia triomfant de les empreses més àrdues. Li deien “La Sombra” per que tot el que sempre es veia d’ell era la seva ombra.
Un altre fou Pete “Pistol” Rice, el Sheriff de la “Quebrada del Buitre”, de Austin Gridley. Es definia a si mateix com a llargarut, més aviat lleig, cara arrugada i tustada pel Sol, ulls grisos acerats, cabells castanys, i sempre duia un “Stetson”, el famós barret texà. Anava sempre a favor dels indis i tenia una punteria infalible amb els seus dos 45s.
El quart d’aquesta col•lecció era Bill Barnes, de George L. Eaton. Era el millor pilot de combat que hagués mai existit al temps que dissenyador d’avions de combat. En la seva primera aventura “Los Halcones del Cráter” descobreix una fabulosa fortuna en el fons d’un cràter que li permet dedicar-se a combatre el crim organitzat, sempre lluitant contra altres aviadors “dolents”.
I entrem al 1940.
Curious97
Suscribirse a:
Entradas (Atom)