Pasqual Maragall

Avui surten al diari (gairebé a tota la premsa) les declaracions, un tant sorprenents, de Pasqual Maragall notificant que ha contret la malaltia l’Alzheimer.

Terrible malaltia degenerativa que a tots ens espanta i per la que, al menys avui, no hi ha encara solució. Tot el més, possibilitat d’anar retardant el seu procés degeneratiu, quan es detecta ràpidament.

No he tingut mai un gran apreci pel Pasqual Maragall com a polític, al contrari del que sí sento pel seu avi, el gran poeta Joan Maragall.

I no és que Pasqual Maragall no sigui un home cultivat o intel·ligent. Com a mínim té un doctorat en Economia Urbanística…

El problema li ve, penso, del seu histrionisme i desig de destacar, peti qui peti, encara que, sovint, el que ha petat ha estat ell mateix…

Però, avui, en canvi ha demostrat en la meva opinió un gran esperit en reconèixer la seva malaltia i el seu desig de contribuir a lluitar en contra de ella.

Aquí, en el nostre país, encara hi ha molta gent que viu amb la cultura de que certes malalties són innombrables. Com si fossin pecats terribles o indignes que maculen o embruten una persona. Així, aquestes malalties (i l’Alzheimer n’és una d’elles) s’han d’amagar i tractar de viure-les en secret, en la mesura que sigui possible...

Res de més erroni.

Les malalties, i penso que quan més greus amb més motiu, no són malediccions sinó circumstàncies a les que tots estem exposats, malauradament. I reconèixer que un té càncer, en lloc de dir té “una cosa dolenta” no és simplement admetre una realitat que no té res de vergonyosa sinó, potser, donar peu a que algú ens ofereixi alguna possibilitat de curació.

I si aquesta no existeix, al menys, dur la malaltia amb resignació i tranquil·litat.

Per això, el que ha fet el Pasqual Maragall trobo té mèrit com també el té quan ho féu en el seu dia un altre polític com el Ronald Reagan.

Chapeau!

CUrious97