Memòries XVI

La Platja

Entrem al 1940, com deia abans i a més, oh meravella, jo entro amb 14 anys.
A Europa la 2ª guerra mundial ja està gaire bé arribant al seu apogeu. De fet, al juny, en començar les vacances, la radio ens diu que els alemanys ja han conquerit França i Noruega.

Però per nosaltres aquestes noticies no volen dir gaire bé res. De fet, influïts per la propaganda de les emissores nacionalistes, i donada l’ ignorància (o millor inconsciència) de la nostra edat, tots anem encara a favor dels alemanys.

Els nostres problemes són uns altres.

A l’escola tots anem una mica esbojarrats i els padres que, naturalment, duen el control de les nostres edats i dels nostres canvis fisiològics, només fan que preguntar-nos a l’hora de la confessió (que és els divendres a la tarda) si “hem tingut mals pensaments” i si “hem comés accions impures”. Les confessions les fem en català, doncs ningú no pot escoltar-nos. Els parenostres de càstig van a dojo.

Es veu que els grans que ens surten per la cara a tots plegats són una constatació dels canvis hormonals que el nostre organisme està tenint.

De repent ens en adonem que pel carrer també circulen unes persones, més o menys de la nostre edat, que van amb faldilles i que, algunes, són molt bufones. Sobre tot les que van pels 16 i 17 anys.

Resulta que estem veient que, en el fons, són com les mares o germanes o altres dones que circulen pel carrer, però extraordinàriament més ben fetes, més proporcionades; com si diguéssim, tot ho tenen més ben posat...

Malauradament, les que són més grans que nosaltres, excepte quan es tracta de la germana gran d’algun company de classe, ens ignoren olímpicament. I les més joves ens miren, es posen a riure com a bledes i xiuxiuegen, aneu a saber què!

Aquestes més jovenetes, excepte alguna que altra, no ens les mirem gaire perquè estan molt primes, però al menys, hem descobert que existeixen tota vegada que, tant sols un any enrere, eren més aviat com un mal de cap.

Estic, naturalment, parlant de les noies del barri, doncs hi havia un grapat i, i resulta que gaire bé totes ens coneixien i sabien els nostres noms, mentre nosaltres, com he dit, acabàvem de descobrir-les!

Quan passàvem al carrer pel costat d’alguna de les més grans, normalment, la miràvem de reüll, ens posàvem vermells com un tomàquet i si anàvem dos o tres nois junts, fèiem tota classe de bestiasses, com escridassar-nos, rient a crits, o donant-nos empentes...

Després, amb els anys i als documentals del National Geographic Magazine, he pogut constatar que molts mamífers joves fan exactament el mateix davant de les femelles de la espècie...

I és que el instint és el instint...

Els padres també observaven els canvis. Resulta que cada diumenge a les 10 del matí, feien Missa a la capella de l’escola i, en principi, acostumàvem a anar els alumnes que vivíem mes a prop.

Algun cop acompanyats per familiars.

Doncs bé, darrerament, es podia apreciar una gran assistència de noies fins al punt que els padres varen haver de posar-les en els bancs d’un costat i nosaltres en els de l’altre.

Curiosament les noies a l’esquerra i nosaltres a la dreta. Això pot ser el reflex subliminal del subconscient dels religiosos que, instintivament, consideraven al sexe femení com l’enemic del que calia tenir cura...

I no s’equivocaven!

En acabar la Missa tots marxàvem i, al davant de la escola formàvem grupets de nois i noies que anàvem cap a les Rambles o al Port.

El problema, és clar, era que hi havia alumnes de les classes superiors (15 i 16 anys) que eren els que se’n duien el “gat a l’aigua”.

Nosaltres ens quedàvem amb les escorrialles... Però com diu l’adagi “a falta de pan buenas son tortas” o sigui que fèiem cap al Port amb les escorrialles a veure les “golondrinas” (les embarcacions que duien del port fins al final de l’escullera) i somiar amb singladures transatlàntiques, mentre menjàvem cigrons cuits.

Al voltant de l’estàtua de Colom hi havia tota una sèrie de casetes on venien paperines de cigrons cuits, tramussos i xufles. També patates fregides i xocolatines pels més rics. Nosaltres estàvem contents amb els cigrons cuits (encara m’agraden) que valien un ral (0,25 pts.) la paperina.

D’allà també sortien uns cotxes de cavalls descoberts (com els que circulen pel Central Park, de Nova York) però amb els cavalls segurament més prims per que els nostres menjaven certament menys.

Si no recordo malament pujaven Rambles amunt fins a la Plaça de Catalunya i baixaven per l’altra banda.

La gran atracció dels diumenges al mati al port eren els venedors ambulants.

L’actor de cine Manolo Morán, els interpretava magníficament.

Eren uns personatges (els avantpassats del “top manta” d’avui i dels que van venent catifes per la platja) que es posaven darrera d’una petita taula plegable plena de la seva mercaderia i començaven a cridar com a bojos dient que tenien l’elixir meravellós que curava els mals d’amors o qualsevol altre cosa igualment inversemblant i que t’ho donaven, NO per 5, ni per 4, ni per 3, ni tan sols per 2 pessetes, sinó per 1 i, a sobre, et regalaven una pinta d’aquell material nou que s’acabava d’inventar (plàstic) i que durava per sempre més...

I venien de tot i més. I la gent picava que donava gust de veure-ho. I nosaltres, com no podíem picar per manca d’efectiu, ens ho passàvem d’allò més bé en veure als altres caure-hi.

En aquestes passejades matinals dels diumenges abans de vacances, sempre érem grups de 3 o 4 nois i 4 o 5 noies.

Sembla que les mares les instruïen dient que era molt convenient que sempre haguessin més noies que nois.

Deu ser per allò de “l’union fait la force”. O perquè la experiència els ensenyava que el risc estava en els números pars, mentre els senars eren els segurs.

Però, tant se valia, així anàvem entrenant-nos per la “guerra dels sexes” que, evidentment, no tenia res a veure amb la d’ara.

Per que enteneu el que vull dir, considerem que quan sortíem un grup mixt com he dit, les noies sempre anaven juntes i gairebé sempre agafades del braç mentre nosaltres anàvem amb les mans a les butxaques a manca d’un millor lloc on haurien volgut posar-les.

No penseu malament: estic referint-me al voltant de l’espatlla de la “donzella” escollida. Aquesta era la màxima aspiració “protectora” possible en aquells temps.
Així vaig familiaritzar-me molt amb una tal Mercè, els pares de la qual tenien una botiga de perfumeria al carrer Ample, cantonada Regomir (pràcticament davant de casa) i que sembla sentia una certa debilitat per un servidor.

La realitat era que ella em tenia vist i revist quan jo ni tant sols sabia que existia. Però aquell any, de repent, es posà a florir i va ser quan es féu “la llum!” als meus ulls, cecs fins llavors.

Això demostra que, com la major part dels nois d’aquella edat i d’aquell temps jo era una mica retardat.

A les vacances –com llavors la gent normal no marxava a la Ribera Maya -ni tan sols a Manresa- els joves ens ho muntàvem bàsicament a base de platja.

A la Pl. Antonio López, agafàvem el 33 (que era una jardinera, o sigui amb els costats oberts, i es podia pujar i baixar des del seients) que ens deixava als banys Orientals.

Jo acostumava a muntar al darrera (on hi havia el para-xocs del tramvia) agafat com podia. En realitat, tots els tramvies de Barcelona anaven carregats de nois al darrera i a les dues entrades posteriors.

Com que a les hores de més afluència tots els tramvies anaven plens de gent dreta a les plataformes i fins i tot al espai entre els seients, els revisors o cobradors (les màquines automàtiques varen trigar molts anys a venir) amb prou feina podien cobrar a la gent que anava seguda.

Tots els demés NO pagàvem el ralet que valia. I si vèiem que el cobrador s’atansava massa llavors ens deixàvem anar del tramvia, en marxa, el que era bastant perillós però, en qualsevol cas, menys que si t’agafava el cobrador que et podia donar un parell de cleques.

En el Metro era el mateix. Hi havia els torns giratoris i passàvem per sota, doncs a les estacions (llevat de la Pl. De Catalunya) no hi havia gairebé mai cap inspector. Llavors, escoliem el vagó que anava més ple i quan en una estació vèiem pujar al revisor era el moment de baixar i esperar un altre tren.

Nosaltres no ho sabíem però estàvem construint la història del cine neorealista de Vittorio de Sica en el seu fantàstic “Laddri di biciclette” o de Rossellini, en “Roma, città aperta”.

Alguns ens deien trinxeraires, o “trinxes”, però no més ho érem en la mesura que havíem de viure en uns moments en els que la majoria vivia per sota del que ara s’anomena “llindar de la pobresa”... i calia espavilar-se.

Com, de fet, va passar també a l’Europa mig derruïda després de la Segona Guerra Mundial.

La platja de Barcelona que començava on comença la Barceloneta, o sigui al Gasòmetre, era una platja lliure fins arribar als Banys dels Astillers que tenien casetes per despullar-se i una espècie de taulell on deixaves la roba i et donaven una peça de llauna amb un número estampat a sobre i un cordill per lligar-la al canell.

A continuació venien els Banys Orientals, que ja disposaven d’un edifici de fusta, pintat a ratlles blaves i blanques, i a dins hi havia com unes casetes adossades en fileres, formant varis passadissos i tres seccions. Famílies (mixtes), Homes i Dónes. Les claus de les casetes havies d’endur-te-les, lligades al banyador.

Aquestes seccions també es mantenien a la platja pròpiament dita per mitjans d’unes cordes gruixudes que baixaven fins a l’aigua.

Més amunt i abans d’arribar al Club Natació Barcelona, però tocant-se, hi havia els Banys de San Sebastián, que ja era un establiment de pedra amb seccions i casetes com als Orientals, però amb moltes dutxes i altres serveis.

En realitat, eren els banys de la gent benestant de la ciutat, i estaven separats de la resta per un mur mig de pedra i mig d’encanyissada.

A més, uns anys després, es va construir una piscina de 50 metres a l’aire lliure (tocant a l’edifici) que va tenir un èxit immediat.

A la dreta d’aquests banys, i també separats de la mateixa forma, estava el Club Natació Barcelona.

Què fèiem nosaltres?

Ens posàvem d’acord amb les nenes (la Mercè, la Raquel –una “imponent”rosa de 16 anys, que era la meva preferida encara que jo tingués només 14, o potser per això mateix- i la Conchita eren les més addictes al nostre grup: l’Antonio, el Carles Orta, el Rucabado i jo) per a trobar-nos a la secció de famílies dels Orientals, en un determinat lloc (sempre el mateix), i als vols de les 11 del matí, quan la platja ja començava a estar plena .

Elles anaven pagant i llogant només una caseta per totes.

Nosaltres ens baixàvem a la platja lliure i, com dúiem ja el banyador, ens despullàvem (total una camisa, els calçotets, els pantalons curts i les espardenyes), fèiem un paquet lligat amb el cinturó i així creuàvem els Banys Astilleros fins a arribar als Orientals.

Per creuar de la platja lliure als banys públics i no arriscar-nos a que els vigilants ens agafessin, ens llençàvem a l’aigua amb el paquet al cap i com tots nedàvem força bé, a braça, creuàvem a l’altre banda, sortint a la sorra als llocs on hi havia més gent.

Quan finalment arribàvem al lloc de trobada, les noies agafaven la nostra roba i la duien a la caseta. Mai vàrem tenir cap problema.

Llavors venia lo realment bo.

Elles no sabien nedar (o ho feien veure), i nosaltres, els cavallers de la “taula rodona” havíem d’ensenyar-les.

Primer les feien posar-se planes sobre els nostres “robusts” avantbraços (realment, eren com a “sardines” però nosaltres els notàvem com si fossin els de Hulk, la Massa) de manera que la seva cintura venia a caure sobre la ma esquerra i la ma dreta queia, com qui no vol la cosa, a ran del pit.

Llavors, caminàvem on l’aigua ens arribava al nostre pit i així elles flotaven una mica i bellugaven braços i cames llençant petits xisclets nerviosos i nosaltres ens sentíem com herois.

La segona part era la passejada fins a la bota!

A uns 40 o 50 mts de la sorra i cada 100 o 150 mts. de separació flotaven, ancorats al fons, uns barrils de fusta buits, dels que hi ha a les bodegues pel vi, i que tothom havia batejat com “la bota”; una soga molt gruixuda lligada per l’altre extrem a una gran pedra a la sorra, la mantenia en posició perpendicular a la platja.
La passejada consistia en dur a les noies, agafades al nostre coll, i sobre la nostre esquena, fins a la bota.

Naturalment, teníem que anar a braça i procuràvem fer-ho tan poc a poc com podíem amb l’excusa de no fer-les tragar aigua.

La realitat era que s’agafaven com si s’estiguessin ofegant, mortes de por.
Però, els que quasi ens ofegàvem érem nosaltres: primer perquè no ens deixaven respirar bé i després de l’emoció de sentir a l’esquena com s’incrustaven aquelles protuberàncies que, tot i incipients, ja es feien notar.

Amb els anys, és clar, es feien notar més i més...

Rumiant sobre aquestes experiències ara, estic segur que totes sabien nedar més bé que nosaltres i tenien tanta por d’ofegar-se com hauria pogut tenir una sirena.

Però els agradava tant o més que a nosaltres i es feien les pobres criatures dèbils i necessitades de protecció... que això les dones sempre han sabut fer-ho d’allò més bé!

El problema es presentava a la tornada de la bota, doncs a vegades (gairebé sempre) teníem una certa dificultat per a dissimular les nostres “emocions” més íntimes i havíem de descarregar-la mercaderia abans de sortir de l’aigua, de fet quan ens arribava a sobre de la cintura... el que els feia molta gràcia, doncs evidentment, eren molt més llestes que nosaltres i sabien perfectament el que passava.

Per vestir-nos cap problema. Ens vestíem a la caseta després d’elles, doncs els empleats dels banys no podien saber si havíem entrat per la porta o no.

I cap a casa, de nou, amb el tramvia 33.

Això va durar més o menys fins a acabar l’escola, quan la Mercè i l’Orta i la Raquel i el Rucabado varen començar a sortir més en serio. L’Antonio i jo vàrem restar cèlibes i sense compromís.

També érem dels més despreocupats del tema i amb menys recursos econòmics, sobre tot jo.

Tanmateix, ni la Mercè ni la Raquel varen arribar enlloc. Carlos Orta va marxar cap a Saragossa i el Rucabado (que era d’una família molt coneguda a Barcelona) va passar a estudiar Batxillerat als escolapis de Balmes.

I tot això demostra un cop més que per a ser feliç no cal gaire més que una mica d’imaginació i no tantes històries com calen ara...

Amen!

Curious97