Memòries X

PLOUEN BOMBES!

Evidentment, per qualsevol persona de la meva edat, que vol dir entre 10 i 11 anys, del primer any de la guerra, el més impactant i el que es recorda de forma més vívida, són els bombardejos.

El mes de mars del 1937 vàrem rebre la primera visita dels avions alemanys “Junkers”, als que “carinyosament” vàrem donar l’apel•latiu de “pavas”.

No sé ben bé per què! Potser perquè, quan les veiem volar (i jo, sempre que podia sortia al balcó, o si estava al carrer, mirava enlaire amb una gran inconsciència) semblaven volar lentament, com si els costés mantenir-se a dalt.

Normalment, venien 3 o 6 i, i de preferència, escollien les nits de lluna.

Quan venien de dia es podia veure molt bé com, al voltant seu, apareixien com uns nuvolets foscos que semblaven bolets.

Eren les explosions dels canons antiaeris i, o eren molt dolents o no arribaven prou amunt, doncs, que recordi, mai no encertaren cap avió en tota la guerra.
Em refereixo a Barcelona, és clar.

Per cert que un dia que estava al balcó, en ple bombardeig, va caure al meu costat (si em cau a sobre no estaria escrivint això) un tros de ferro que estava tant calent que no es podia ni tocar.

No sé si encara passa igual, però sembla que els obusos que disparaven els antiaeris, quan arribaven al final del seu trajecte, sense haver encertat enlloc, i ja dic que mai ho feien, esclataven i, és clar, tornaven a caure a terra (per la llei de la gravetat de Isaac Newton, per bé que eren més perillosos que les pomes), dispersant els trossos com si fos metralla.

El meu, el vaig guardar com trofeu de guerra fins que ens varem tornar a canviar de pis, quan el vaig perdre.

L’avia, pobre, patia molt amb mi doncs jo, no per valent sinó per inconscient, sempre volia veure els avions i fugia de casa cap a la Plaça Antonio López, des de on es dominava una gran secció de cel.

Ella sempre em deia que quan queien les bombes a prop no es podien veure ni sentir cap soroll. De veure caure, no vaig veure’n mai però de sentir ja ho crec!

No oblidaré mai el peculiar soroll que feien quan queien! Es podia escoltar de molt lluny i era igual que si caiguessin un munt de llaunes lligades entre si...

Esgarrifós... però jo pensava, i no anava errat, que mentre escoltes el soroll com queien, volia dir que no ens caurien a sobre..

El 13 de febrer del 37, va ser el primer bombardeig amb víctimes i quan vaig escoltar per primer cop l’estrident soroll (que m’esgarrifava més que les bombes) de les sirenes...

No recordo bé de on veníem. Crec que era diumenge i si era així, possiblement veníem d’oir missa, doncs l’avia coneixia un munt de pisos a Barcelona, on capellans amagats deien missa els diumenges.

Si els haguessin descobert els haurien assassinat sens dubte, però no tenien inconvenient en arriscar la seva vida per a poder donar aquest servei.
La qüestió és que era pràcticament de nit i tornàvem a casa i estàvem molt a prop del Parc de la Ciutadella, quan vàrem sentir un xiulet, seguit d’un altre, i uns moments més tard el soroll d’unes explosions molt pròximes i, quasi al mateix temps, el xiscle estrident de les sirenes.

No sé com ho férem però abans d’adonar-nos-en ja érem a casa!! L’avia encara era relativament jove, deuria anar pels 50 anys i jo, no cal ni dir-ho!!

L’endemà vàrem escoltar per la radio que el creuer Canarias havia bombardejat la fàbrica Elizalde, on es produïen motors d’aviació, que es trobava en una illa de cases entre Passeig de S. Joan, Bailén, Rosselló i Còrsega. Un projectil va caure dintre la fàbrica i un altre pels voltants, matant a 18 o 20 persones, segons he llegit en algun lloc.

Més tard també es rectificà l’autoria del bombardeig. No havia estat el Canarias, sinó el creuer lleuger italià Eugenio de Savoia.

Sigui com sigui va ser un prodigi de punteria, doncs el creuer es trobava a unes 20 milles de Barcelona i per això, havia arribat sense que ningú no se’n adonés.
La part més afectada, en un primer moment pels bombardejos aeris, fou el port i la Barceloneta (on vivia el meu amic i competidor Bayarri,) que va haver de fugir amb la família al camp, doncs el barri va quedar pràcticament destruït.

Els barris de Gràcia, Poble Nou, Poble Sec, Sant Andreu i el Guinardó també varen patir, segons he llegit, bombardejos amb gran intensitat.

Al poc temps de començar aquests atacs de l’aviació (en els que els Italians varen participar-hi abastament), la denominada “defensa passiva” organitzada per l’Ajuntament va construir un munt de refugis (es diu que uns 1.300, alguns dels quals és poden visitar ara).

Molts d’aquests refugis, però, eren més aviat, soterranis condicionats i també s’empraven en segons quines àrees el metro, quan aquest era prou fons.
Nosaltres en teníem un refugi força a prop. En un carrer paral•lel al Passeig Isabel II, que va de la Plaça Palau a la Plaça Antonio López (o sigui, per darrera l’edifici de la Llotja, hi havia una fàbrica de maletes sota uns porxos (els porxos em sembla encara hi són) que tenia un soterrani enorme.

Abans d’aquest refugi l’avia sempre hem feia anar a sota el llit.

Nosaltres només teníem que creuar per davant de Correus i a l’altra costat de la Via Laietana ja hi érem!.

L’avia, pobre, i jo ens havíem fet un tip d’anar-hi corrent, doncs, tan aviat sentia les sirenes m’agafava pel braç, i m’hi arrossegava, tant si vols com si no vols, a tota velocitat...

Una nit, recordo, l’avia, la tia Lola i jo estàvem resant el Rosari, doncs era diumenge i, després de sopar, l’avia insistia en fer-ho, quan les sirenes començaren a cridar. Tots varen fer un bot...!

I al cap d’uns moments començarem a sentir el soroll d’explosions llunyanes i el dels antiaeris. Tots dos sorolls eren força diferents i, naturalment, el dels antiaeris eren més nombrosos que els de les bombes. Però, aquella nit, els de les bombes semblaven acostar-se cada cop més.

Així que, tots plegats, varen sortir per anar al refugi en qüestió.

L’oncle Frederic deia sempre que no calia córrer, però quan vàrem sortir al carrer va batre el rècord del 100 mts. llisos..

I és que estaven bombardejant la Barceloneta i des de la Pl. Antonio López es podien veure els resplendors de les explosions...

L’explosió més propera la vaig sentir jo a les galtes quan l’avia em deixà anar una bufa de campionat doncs jo em volia quedar al carrer a veure els “focs”...

Les nits de lluna eren les preferides pels italians perquè podien volar sense ser detectats, excepte quan els reflectors els encertaven, que no era sempre, i en canvi ells podien veure la ciutat, per bé que estàvem a les fosques.

En un d’aquests bombardejos els Italians van encertar, per pura casualitat, un camió carregat d’explosius (trilita) que circulava per la Gran Via, a l’alçada del carrer Balmes, i l’explosió es va escoltar a tota la ciutat. Va deixar un clot impressionant al mig de la Gran Via i va mig derruir el cine Coliseum, i dues illes de cases. Moriren 80 persones.

El 1938 va ser sens dubte el pitjor. Els italians i els alemanys s’alternaven amb més freqüència, donada la ineficàcia de la defensa antiaèria i la absoluta carència d’aviació per defensar la ciutat.

Ja bombardejaven de dia i de nit i he llegit que el mes de març, els italians varen venir 4 dies seguits, pel matí, matant quasi un miler de persones (un mica menys de la meitat del total).

Sembla ser que aquests atacs varen ser ordre personal de Mussolini, al marge de Franco, com a represàlia personal de la pallissa de Guadalajara.

No puc recordar els dies, però si recordo que anàvem un munt de vegades als refugis; algun cop que ens havien trobat pel carrer, anàvem a raure al metro, i quan m’enganxaven al col•legi Baixeres anàvem al soterrani de Correus, que estava a l’altre costat.

En total, segons diuen els diferents historiadors, la ciutat, durant la guerra, va patir 170 atacs aeris, que van deixar-nos el “regal” d’unes 1000 tones de bombes, que varen matar unes 2500 persones (totes entre la població civil) i deixaren uns 30000 ferits.

Evidentment, no podem comparar-nos amb els atacs contra ciutats com Dresden, Berlin, Colònia, etc. Parlant només d’Alemanya.

Però, per exemple, Londres, en 5 anys i escaig de guerra va tenir uns 42.000 morts i uns 60.000 ferits amb més de 1.500 raids aeris, amb atacs de 60 o 70 avions a l’hora, i bombes de 1000 quilos. Un milió i mig de tones de bombes!

A més amb els projectils V-1 i V-2 caient durant la segona meitat.

Nosaltres, quan vàrem veure més avions, eren 9. I les bombes, majorment, eren de 100 quilos (de fet, començaren per bombes de 25 quilos i, cap al final, arribaren a 500 quilos).

Això si. S’experimentaren tot tipus de bombes. Des de bombes incendiàries i explosives fins a les de fragmentació.

El que vull dir és que, proporcionalment, vàrem patir un nombre considerable de víctimes.

I és que nosaltres no ho sabíem, però Barcelona fou la taula de proves de la tècnica del bombardeig sobre la població civil, que anys més tard, s’aplicaria amb crueltat extraordinària, sobre tot, al Japó i a Alemanya.

La tàctica aquí, com després a la guerra mundial, era la desmoralització gradual de la població civil, que és, al cap i a la fi, la que sosté la moral del front.

El que feia més gràcia (trista gràcia, però), era com la megafonia i la propaganda intentaven lluitar contra aquesta desmoralització creixent.

Per megafonia, mentre queien les bombes es podia escoltar aquell famós missatge “La Generalitat vetlla per vosaltres” que “ens donava gran seguretat i optimisme” com podeu imaginar-vos.

Res, igual que ara amb els trens de la Renfe...

O els cartells de “No Passaran” per tot arreu i els legionaris ja estaven a l’Hospitalet...

I és que aquí parlem molt i molt dels governs centrals i del que ens han fet a Catalunya, però no parlem gaire bé mai de com els NOSTRES PROPIS governs ens han fet combregar amb rodes de molí.

Però el victimisme sempre ha estat una manera d’ésser molt catalana, oi?

Churchill va advertir al poble de les penúries que se’ls venien a sobre quan en el seu discurs a la Cambra, el 1940, va dir allò “I have nothing to offer but blood, sweat and tears...”, o sigui, “no tinc res més a oferir-vos que sang, suor i llàgrimes...” i, ja en va tenir prou. No se li va ocórrer dir que ell “vetllaria per nosaltres” o quelcom de semblant.

Total, que aquí cada cop estàvem més desmoralitzats...

I així, quan a finals de l’any 1938. Malgrat el “No Passaran” i “el Vetllem per vosaltres” es va veure clarament que la guerra estava perduda, el Govern Central i la Generalitat decidiren evacuar els nens i nenes fora d’Espanya. Franco també ho feu, i en total foren uns 35.000 els que marxaren. Els del bàndol nacionalista cap a Itàlia, Alemanya i Portugal. Els del bàndol republicà cap a la URSS, Mèxic i alguns països del nord d’Europa.

Els d’aquí marxaren cap a Rússia, doncs el P.C. se’n encarregà.

Això em fa recordar que la mare i una amiga seva (la Maria Tobeña), que llavors no arribaven a 10 anys, estaven a Palau Tordera, en una espècie de casa de colònies que la Generalitat havia posat a l’abast de nens i nenes de Barcelona, fugint dels bombardejos.

I pel que m’ha explicat, quan la seva mare i la de l’amiga varen sentir la noticia que s’estaven preparant per exiliar-se cap a la URSS, no sabem ben bé com, però ambdues varen sortir disparades i en tren, en carro o a peu, varen arribar com pogueren al poble, les agafaren i se les endugueren cap a Barcelona. La resta de Palau Tordera va anar a raure, efectivament, a la URSS.

O sigui que, en cert aspecte, si no arriba a ser pel coratge i la decisió de sa mare i tenint en compte la possibilitat que haguéssiu estat designats per l’Altíssim, a ser fills de ella de totes, totes, el més probable fora que ara tinguéssiu cognoms com Smirnov, Ivanov, Kuznetsov, Popov, Sokolov, Lébedev, Kozlov, Nóvikov, Morózov, Petrov, Vólkov, Solovióv, Vasíliev, Záitsev, Pávlov, Semiónov, Gólubev, Vinográdov, Bogdánov o Vorobiov.

I jo no us hauria conegut, el que seria una tragèdia...

Curious97