Memòries IX

Memòries IX

Tot i que era innocent, el tribunal de la Inquisició va condemnà a 5 anys de presó al poeta i capellà Fra Lluís de León, acusat d’haver traduït parts de la Bíblia (concretament El Cantar de los Cantares, de Salomón).

Allò ho havien prohibit al recent Concili de Trento.

Però diu la llegenda que, en reprendre las classes, després d’aquests cinc anys, va començar amb aquesta frase “Dicebamus hesterna die...”, o sigui, com dèiem ahir...Dissortadament, jo no tinc el talent d’aquest gran poeta espanyol del Renaixement, però sí que puc repetir amb ell, allò de “com dèiem ahir”.

Ens havíem aturat en un servidor sortint de la Estació de França, amb un sac de taronges de 30 quilos a l’esquena (que m’havia carregat “amorosament” el Miquel, tot dient que allò no era res per a un “home” com jo!!), i les dents ben “serrés”, doncs no podia fer el ridícul de posar-me a plorar davant de l’oncle que jo admirava i pel que sentia devoció (santa innocència), com més endavant la sentiria pel general Custer (més santa innocència).

I és que sempre he estat un “romàntic” bastant crèdul...

Així que amb resignació franciscana vaig iniciar el camí de retorn cap a casa, pensant que, en realitat, estava bastant més a la vora que la estàtua de Colom...

D’això, en diria ara, positive thinking!

Ara bé. Per molt positivista que tractés de ser llavors, amb un sac a la esquena que pesava quasi tant com jo, en creuar la Plaça del Palau ja no podia amb la meva ànima.

Així que, pensant que si no ho feia, aniria a raure a terra, doncs les cames hem tremolaven com un flam, i recolzant-me contra la paret del que llavors era l’edifici de la Llotja, vaig descarregar el sac de l’esquena per a poder aspirar la deliciosa brisa que venia del port.

Perquè, llavors, encara no “fruíem” de la magnífica pol•lució que tenim ara, i en alguns llocs de Barcelona, com el Passeig de Colom, fins i tot podíem percebre l’aire carregat de fragàncies marines.

Després, doncs, de recuperar l’alè i sentir-me una altra volta potent i poderós, vaig intentar carregar de nou el sac a l’esquena i, oh, sorpresa!
On havia anat a parar la meva força bruta!

Si no podia tan sols alçar-lo...! I si no podia alçar-lo, com diables, podria carregar-lo a l’esquena?

Però si no podia carregar-me’l, sí podia arrossegar-lo per terra. I com només tenia que creuar la Via Laietana i Correus i ja era a casa, dit i fet, caminant d’esquena i arrossegant-lo, vaig fer el centenar i de metres i escaig que em restaven fins arribar-hi.

Menys mal que el tràfic tampoc era el d’ara, doncs creuar la Via Laietana per la banda de baix (que és la més ampla) hauria estat ara tota una proesa.

Quan vaig arribar a casa, ja no podia ni respirar. Per tant, impossible pujar-lo dos pisos (vivíem en un primer, però havia un entresol). Així que, deixant-lo arrambat a la paret tant com pogué, perquè no es veiés massa des de fora, vaig pujar en una volada a demanar ajut.

I oh, sorpresa, una altra volta! El que obrí fou el mateix Miquel.

Resulta que no havia d’esperar cap client.

Tenia el seu empleat fent-se càrrec del cotxe.

Sinó que endut pel seu instint pedagògic –per bé que fos un instint un tant d’home cavernícola o de conqueridor extremeny, tipus Cortés o Pizarro- havia decidit posar-me a prova!

I m’havia seguit tota l’estona per si de cas flaquejava. No era qüestió de que li passés res al sac.

Vist ara, en la perspectiva històrica que tot ho matisa, era d’allò més lògic doncs, sense arribar a ser el tresor de l’Aladí, 30 quilos de taronges, llavors, no eren “peccata minuta”, com hauria dit el Dante!

Així, que quan estava a pocs metres de casa va córrer amb el risc d’abandonar-me a la meva sort i pujà a esperar-me.

I com jo anava d’esquena, i suant, no el vaig veure.

Baixà, doncs, a agafar el sac, que se’l carregà com si fos una ploma, i oh, 3ª sorpresa del dia!

A sota del sac, l’arpillera s’havia esquinçat d’arrossegar-la i, pel forat varen començar a caure taronges.

Tot empipat, llavors el Miquel, tornà a deixar el sac a terra i, dient-me que era un desgraciat em va deixar anar un bolet que em va girar la cara del revés.

Ara, els pedagogs i tècnics en la matèria diuen que no s’ha de colpejar als nens i s’ha de deixar fer el que vulguin no fos cas que es frustrin per sempre més...

No ho sé. Potser tenen raó... En tot cas, nosaltres tampoc ho férem mai, encara que la seva mare si els havia empaitat alguna vegada amb l’espardenya...

Ara bé, aquests càstigs físics a escoles tan selectes com a Eton (G.B.) no eren pas cosa desconeguda i encara ara, sembla que als col•legis d’Òxford o Cambridge, o al mateix Eton, en ple hivern, dormen amb les finestres obertes.

I aquells britànics eren els que lluitaren fins a l’últim home amb el general Gordon, defensant Khartum contra els “derviches” de Mohammed Ahmed, el Mahdi, que els superaven en una proporció de 20 a 1...

En qualsevol cas, aquella bufetada que quasi em va fer caure les pestanyes i l’orella amb un preciós color vermellós, no em va frustrar gens.

Ans al contrari, tot i que llavors em semblà “lleugerament” desproporcionada –doncs al cap i a la fi no havia perdut cap taronja- em va fer adonar-me’n del que m’esperava a la vida.

Castanyes a dojo, a vegades donades per aquells dels que menys ho esperes!
Però al mateix temps, és a base de rebre castanyes quan després els panellets semblen més bons...

O dit altrament, si la vida ens somrigués sempre no coneixeríem la felicitat i ens avorriríem soberanament.

El Miquel, després de tranquil•litzar-se, va agafar el sac en braços amorosament perquè les taronges no caiguessin i, jo al darrera per si de cas, varem pujar al pis.

I del que em puc sentir orgullós és de que no vaig deixar anar ni una llàgrima...

Si puc assegurar, però, que aquelles taronges han estat de les més gustoses que mai he menjat... de la mateixa forma que un triomf darrera de qualsevol fracàs o si més no, d’un gran esforç, produeix molta més satisfacció que si et trobes una cartera plena de bitllets...

Curious97