Memòries XIII

Memòries XIII

Aquí, potser podríem fer un petit incís per parlar del Miquel i del que ens va dir quan el vàrem anar a veure amb l’avia a la presó Model.

Ja recularem més tard a on estàvem.

Jo ja tenia 25 anys i escaig i feia 2 que estava feliçment casat, i el Claudiet ja ens alegrava la existència a punt de fer el primer any de vida.

No voldria equivocar-me però, com veureu després, molt em sembla que era precisament per las dates del XXXV Congrés Eucarístic Internacional, que es celebrà a Barcelona del 27 de maig al 1 de juny del 1952.

El Miquel ens va fer arribar una nota, a través de l’Angelina (via la família del Frederic a Moià, que era l’adreça que el Miquel sempre tenia com a referència per localitzar-nos) dient-nos que estava a la Model tancat des de feia quasi 3 anys.

De fet –i això potser ho tenia que haver mencionat abans, però no ho he recordat fins ara- el Miquel va fugir cap a França, però va tornar a Catalunya quan ja estava tota ocupada, perquè va tenir por de que la policia francesa mirés els seus arxius, i trobessin la referència a la seva deserció de la Legió.

Així que va deixar la dona a Paris i va tornar cap a Espanya.

Però tan aviat va creuar la frontera el varen pescar i el duren a la Model. Estem a l’hivern del 1939. Recordo que vaig anar amb l’avia i vàrem haver d’esperar bastant temps al carrer Entença amb el fred que feia... Com, llavors no estàvem tan ben alimentats com ara el fred es notava més.

Durant algunes setmanes l’avia li dugué un paquet amb roba i menjar (que no sé com s’apanyava, doncs seguien “fruint” d’ un racionament encara més estricte que abans) fins que un bon dia ens va dir que no ho féssim més que el traslladaven al Penal de Ocaña.

Però a mig viatge (anaven varis en algun tipus de camió o furgoneta) 2 o 3 dels que hi anaven deurien aconseguir fugir sense que se’n adonessin els guàrdies, o no sé com s’ho varen fer. La qüestió és que quan tornarem a tenir noticies d’ell venien de Paris i no de Ocaña.

Quan va començar la Guerra Mundial, doncs, l’any 1939, es trobava a Paris, amb tots els elements del Partit Comunista que Santiago Carrillo, que també havia pogut escapar dels nacionalistes, estava intentant reorganitzar.

Però els núvols de la guerra ja no eren núvols sinó tempesta que es respirava a Paris i els francesos i tothom es demanaven què passaria després de la invasió de Polònia.

I, contràriament al que el líder del P.C. Francès, Léon Blum (que a més era jueu) decidí, romanent a França, malgrat el risc que corria si els Alemanys la envaïen, els comunistes espanyols (entre ells el Miquel i, naturalment, Carrillo) tots (o al menys els VIPS) volaren cap el “paredis” soviètic.

L’Àngels del Miquel va decidir, en canvi, esperar a Paris, fins que trobés una forma de tornar a Murcia, doncs estava encinta i, segurament, s’estimava més que el fill naixés a Espanya ans que a Rússia.

Mentre, tan bon cop arribats a Moscou, el Miquel i els altres se’n adonaren que pels soviètics eren més aviat el que els anglesos diuen “a pain in the neck”, o sigui, un mal de cap...

Tanmateix, amb l’ajut de la Passionària (que fins al 1960, quan va ser substituïda pel Carrillo, fou la Secretària General del PCE), i fruïa d’una certa consideració a nivell del “Kommitern”, varen aconseguir que els donessin habitació, alimentació i treball, preparant la reorganització del PCE.

Ara bé, NO a cap residència de luxe de Moscou sinó que era en algun lloc de l’est (no ens digué a on), però havia de ser algun lloc on no poguessin destorbar. Probablement, Stalin no se’n refiava massa d’ells o els considerava uns fracassats, des de la seva òptica.

Va ser llavors que el Miquel (i també Carrillo) decidiren tornar a França abans que anar a raure a Sibèria, ja que aprofitant el tractat de no agressió que acabaven de firmar Hitler i Stalin (agost del 39) deurien poder volar sense problemes.

Aneu a saber...

La qüestió és que el Miquel va tornar amb l’Àngels per a veure com podia arranjar el seu viatge a Murcia, doncs la guerra civil ja havia acabat.

El cas es que la va facturar cap a Lisboa amb documents falsos i d’allà a Madrid i, finalment a Murcia, on sembla va arribar sense problemes.

Carrillo va marxar de França, em sembla que a Anglaterra.

Llavors, no podent tornar a Espanya, el Miquel es va dedicar a connectar amb els espanyols dissidents que ja s’estaven preparant, juntament amb els nuclis de la Resistència Francesa, per a la imminent invasió de França pels alemanys.

En aquest context, sembla documentat que va prendre part activa en la esmentada Resistència des del juliol del 40 fins a la fi de la guerra. I que durant aquest temps, va ajudar a evadir-se, via Espanya i Portugal, a molts jueus així com a aviadors aliats que havien estat abatuts.

La seva especialitat era la falsificació de documents, doncs de molt jove havia treballat en una impremta i sembla havia adquirit una gran habilitat sobre el tema, o al menys, així consta en les distintes biografies que he trobat d’ell a la xarxa.

De fet, aparentment, fins i tot rebé entrenament en aquest camp del servei secret Britànic!!

A més, el “Maquis” espanyol (les forces antifranquistes que passaren a França) de les que ell formava part, és clar, estava prou enfeinat.

Durant la ocupació dels alemanys, s’ha dit que els “espanyols” (com els deien), varen organitzar més de 400 sabotatges als ferrocarrils, destruïren 58 locomotores, dinamitaren 35 ponts de FC., 155 línies telefòniques, atacaren 20 fàbriques, de les que 12 foren totalment destruïdes, i sabotejaren 15 mines de carbó... Varen capturar varius milers de soldats alemanys i, fins i tot, capturaren 3 tancs...

Al sud-oest francès (on crec s’havia situat el Miquel també)i, on les forces aliades no varen lluitar mai, els maquis varen alliberar, cap al final de la guerra a Europa, juntament amb la Resistència Francesa, més de 20 pobles.

Potser la gesta (si se’n pot dir així) més notable d’aquest grup d’espanyols fou la mort (assassinats) dels generals alemanys Von Schaumberg (comandant de la regió dels voltants de Paris o de l’Ille de France) i Von Ritter (que s’ocupava de reclutar gent per aenviar-los treballs forçats).

Podem dir, doncs, que estaven força ben organitzats i, a la vista dels èxits que aconseguien a França pensaren que ells sols podrien potser derrocar a Franco, o al menys fer-li molt mal.

Així un dels principals caps d’aquest maquis, en aquells moments bàsicament anarquista, l’Antonio Téllez Solà, va reunir un grup de 6.000 homes, i l’octubre del 1944, varen entrar a Espanya per la Vall d’Aran.

Desprès de 10 dies de lluita contra la guàrdia civil i contra alguns efectius que Franco va enviar a corre cuita, varen haver de tornar cap a França havent perdut més de 1.500 homes. Lla Guàrdia Civil no va fer cap presoner, doncs els que agafaren varen ser morts immediatament.

L’Antonio Téllez, però, va ser mes llest que el Miquel, doncs quan va acabar la Guerra, degut al seu Currículum dins de la resistència, es queda a viure a Perpignan, treballant com a periodista per l’Agència France Press, i escrivint varies biografies d’anarquistes famosos com la de Francesc Sabater, Agustín Remiro, Josep Lluís Facerias i Salvador Puig Antich.

I va morir tranquil•lament a casa seva, el 2005 als 84 anyets.

Això és el que el Miquel hauria pogut fer si hagués estat menys un “idealista” pur a l’estil Mikhaïl Alexandrovich Bakunin, però segons he pogut esbrinar, també va tenir la seva part de glòria.

Del que feren els maquis a Espanya no se’n sap gaire degut a que tots els documents varen ser considerats, com diuen els ianquis, “classificats”.

Sí se sap, però, que entre el 1944 i el 1952, 3166 varen ser fets presoners per la Guàrdia Civil i gaire bé tots afusellats.

També se sap que, malgrat el fracàs de la invasió de la Vall d’Aran, algunes columnes continuaren progressant per l’interior de les muntanyes pel País Basc, Galícia i fins a Extremadura, connectant amb alguns que s’havien amagat en aquells indrets des del 39.

Entre els anys 45 i 47, va haver una revifalla, aprofitant que la Resistència a França ja havia terminat, però Franco va saber fer-ho més bé que els Alemanys, doncs pràcticament, conforme anaven passant la frontera els anaven agafant i els anaven “pelant”
Alguns més agosarats i astuts, com el Sabater, varen resistir més temps, però, finalment, també foren morts.

Cal dir també que el caràcter polític de les guerrilles del maquis era tan divers com el del Front Popular, ja que contenia anarquistes, socialistes i comunistes, però degut a la importància del PCE, fins al 1948, els comunistes dominaren a les altres corrents.

Així, quan Carrillo i els demés tornaren de Rússia i d’Anglaterra, i malgrat la desfeta de la Vall d’Aran, la moral dels exiliats comunistes estava bastant alta, doncs la fallida del feixisme de Mussolini, els donava peu a esperar qualsevol cosa en contra de Franco per part dels aliats.

Amb aquesta idea els comunistes es reorganitzaren amb una estructura mes militaritzada formant el que se’n digué Agrupacions Guerrilleres com, per exemple l’Agrupació Guerrillera del Llevant i de l’Aragó (AGLA) que fou bastant activa a l’àrea encloent el sud de Terol, l’interior de Castelló i el nord de Cuenca.

Degut, no obstant, a que de cada enfrontament amb la Guàrdia Civil, se’n escapaven ben pocs i quasi tots morien, el mateix Stalin va renunciar a la guerra de guerrilles i decidí que valia més la pena intentar sabotejar des dintre mateix, a través del mateix Sindicat Vertical, amb el que les Agrupacions Guerrilleres passaren a ser denominats Comitès de Resistència.

Però aquests darrers tampoc tingueren èxit, i tot l’embolic es va definitivament desfer el 1952, quan amb l’inici de la Guerra Freda els comunistes se’n adonaren que no podien esperar cap ajut dels Aliats, ans al contrari.

Va ser llavors quan el Miquel va ficar la cullerada, com es diu vulgarment, i es va deixar ensarronar pel Carrillo –també perquè anava amb el seu temperament i ideals- per tornar a Espanya, i formar part del grup “Tallion”, que més o menys, dirigia el “Quico” (el famós Sabaté, enemic públic número 1 del govern de Franco que, finalment, morí el 1960 en una emboscada a algun indret del Bergadà).

El 1949 el Miquel va ser agafat i condemnat a mort.

I nosaltres ho vàrem saber 3 anys més tard!!

Llavors, aprofitant que, amb motiu del Congrés Eucarístic Internacional a Barcelona, teníem el bisbe de Castelló/Segorbe Dr. Pont i Gol (ja tornaré sobre el tema), a casa, vàrem demanar-li la seva intercessió per condonar-li la pena de mort.

I com el bisbe era un sant home, s’ho va prendre en serio i ho aconseguí, potser també, degut a que Franco estava tot eufòric per l’èxit que estava tenint a nivell internacional aquell Congrés.

Així el Miquel fou condemnat a 20 anys de presó que complí religiosament, doncs fou alliberat el 1969.

Feia poc que jo treballava a Torras Hostench però em va localitzar no sé com. L’avia ja era morta, pobreta, i no poder fruir d’aquells moments de felicitat que haurien representat veure al seu fill, finalment, lliure.

Em va venir a veure per si volia ajudar-lo amb les seves cabòries anarquistes (evidentment, no havien pogut rompre el seu esperit a la presó). Però jo em trobava ja als antípodes de qualsevol moviment polític i molt menys, anarquista.

Així que només vaig oferir-li ajuda econòmica que ell, però, va rebutjar perquè no li feia falta, segons em digué.

Ara he pogut esbrinar que l’anarquista escocès Stuart Christie, que coneixia de la presó d’Alacant, el va invitar a anar a Londres.

Aquest personatge (38 anys més jove que el Miquel i 20 més jove que jo, sentia veritable adoració pel Miquel). Quan tenia 18 anys va arribar a Espanya amb la missió d’assassinar a Franco, cosa que, òbviament, no va poder dur a terme, perquè el varen agafar abans i el tancaren a la presó d’Alacant, també amb 20 anys a l’esquena. Però, gràcies a que era Anglès i l’atemptat ni tan sols s’havia arribat a produir, va sortir un any abans del Miquel.

Doncs bé, quan el Miquel va arribar a Londres es va posar a treballar immediatament amb el Stuart i amb un tal Albert Meitzer (que va morir al poc temps) a l’organització Anarchist Black Cross (ABC – o Creu Negra Anarquista), de la que el Miquel fou nomenat Secretari Internacional.

La ABC s’ocupava (i s’ocupa) dels presoners polítics arreu del món i, bàsicament, a Espanya, sobre tot dels anarquistes.

A Londres va donar conferències i va escriure pamflets contra el Franquisme, com “Spanish Political Prisoners” i “Looking back after twenty years of jail” (Mirant enrere després de Vint Anys de Presó.

En aquestes històries narra les vides d’alguns anarquistes militants que el Miquel va conèixer i que, des de la fi de la guerra civil fins al 1960, no es varen rendit mai “a la dictadura de Franco”. De fet són com el tribut als camarades caiguts de algú que va estar a punt d’acompanyar-los.

També són el testimoni d’una lluita a escala mundial de la que, fins i tot avui, ni se’n parla ni se’n té noticies.

Aquestes publicacions varen aparèixer primer a “Black Flag” (Bandera Negra), el butlletí de l’ABC.

El 1972, el Miquel va editar la seva autobiografia, “Franco’s prisoner” (El Presoner de Franco) on explica la seva lluita i el seu empresonament.

En qualsevol cas, el que he pogut llegir fins ara, destaca al Miquel como “Una figura significativa del anarquisme del segle XX, no tan sols pel seu paper en la resistència anarquista a Espanya sinó també per arribar, i inspirar, a tota una nova generació d’activistes, des d’Austràlia al Canadà, on sorprenentment, és prou conegut.

Aquestes referències al Miquel concloent tot dient que es tracta d’un heroi desconegut per la immensa majoria de la gent (veritat! Fins i tot per mi) però que la història jutjarà al nivell de grans ideòlegs de l’anarquisme internacional com Mihail Bakunin, José Llunas, Michael Albert, Luce Fabbri o Pièrre-Joseph Proudhon...
Mori a Londres el 1981, als 73 anys.

Eventualment, vaig rebre un escrit de la ABC dient-me que s’havien fet càrrec de totes les despeses de l’enterrament, però que si volia contribuir era benvingut. També em varen dir que si anava a Londres algun cop m’acompanyarien a la seva tomba.

Vaig aprofitar que tenia una bona relació amb els agents de Torres Hostench a Londres, i els vaig demanar si podrien abonar a ABC, quan els vingués bé, 100 lliures esterlines, explicant perquè eren.

Ho varen fer, i la sorpresa la vaig rebre quan em varen dir que només havien acceptat 50, dient que era el que els havia costat a ells el sepeli!!

D’això en dic ser coherent amb el temari de l’ideal anarquista! Segur que Rubalcava o Acebes haurien arrufat el nas tot dient que era poc i que els havia costat 1.000...

PS. EL darrer pamflet del Miquel “Unknown Heroes” ha estat publicat el 2005, per la Llibreria Kate Sharpley, tot dient “que confien que aquest pamflet inspiri als camarades no tan sols a mirar al passat, sinó que els animi, aquí i ara, en la lluita per la alliberació humana”.

Per obtenir l’obra editada pel Miquel, hom pot adreçar-se a:

Kate Sharpley Library, BM Hurricane, London WCIN3XX, England, U.K. o a PMD 820, 2435, Channing Way, Berkeley, California, 94704, US.

SI entreu a la web d’aquesta llibreria a:

www.katesharpleylibrary.net

trobareu tot el que tenen editat del Miquel. I el següent paràgraf:

Miguel Garcia
Miguel Garcia's story
Cienfuegos & Miguel Garcia Memorial Committee, 1982. 72p, ill. 21cm. 0904564-54-5 pamphlet £2 / $3
Memoirs and appreciation of a man who held an important place in the European anarchist movement after his release from a twenty year sentence, imposed for resistance activities inside Spain.

O sigui que, tan si ens agrada, com si no, comptem a la família amb un oncle famós, que és també el que poden dir, possiblement, els descendents de Sir Francis Drake, a qui a Espanya se’l considera un pirata i a Anglaterra un heroi o els del insigne Antonio López i López, Marqués de Comillas, fundador de la Companyia Transatlàntica (en quins vaixells navegà la meva mare per anar i tornar de Cuba) i que sembla que els primers calerets els feu gràcies al tracte d’esclaus que duia a Cuba per les plantacions de canya de sucre...

Ja veieu, com deia Calderón de la Barca “tot depèn del color del cristall amb que es mira...”

Curious97