MEMÒRIES XIV
Petit complement de capítol anterior per si pot interessar a algú.
Informació addicional sobre el Miquel, amb foto enclosa, pot trobar-se a aquesta web:
http://64.233.183.104/search?q=cache:tO2xv7QB4lcJ:raforum.info/article.php3%3Fid_article%3D2913+*anarquista+miguel+garcia+garcia*&hl=en&ct=clnk&cd=5
Traducció d’un comentari sobre el llibre “Herois desconeguts”.
Editat el juliol 2005, a la Kate Sharpley Library, de Londres. ISSN 1479 9085, ISBN 1 873605 83 8.
“Es tracta d’un petit opuscle de 18 pàgines que dóna una impressió de primera mà sobre uns quants dels lluitadors anarquistes que foren empresonats i executats pel règim de Franco.
Gaire bé 70 anys més tard del inici de la guerra civil espanyola, en la que a prop d’un milió d’espanyols varen ser morts i desenes de milers executats, els successius governs continuen refusant obrir el llibre sobre les massacres de Franco durant la postguerra, els anys de repressió i els assassinats judicials dels lluitadors de la resistència anarquista que va rebutjar el govern Franquista.
30 anys de la mort de Franco, els principals partits polítics d’Espanya no volen alçar el vel de la brutalitat de l’era. Les tombes massives segueixen amagades i els lluitadors anarquistes de la resistència, considerats com a criminals.
La Kate Sharpley Library ha tractat de reobrir el debat sobre això imprimint un nombre d’articles escrits pel Miguel García, que apareixerien a Black Flag del 1971 al 1976.
En tan sols 18 pàgines dóna al lector una percepció de les vides, sacrificis i pensament dels homes que pagaren el preu final pel privilegi de continuar la lluita armada contra el govern de Franco molt després que la Guerra Civil hagués acabat. Miguel va ser un participant en aquesta resistència, arrestat el 1949, condemnat a mort, per la seva participació a la guerrilla urbana Tallion (Venjança); va ser un dels quatre membres dels 9 que formaven el grup quina pena de mort va ser commutada. Va passar 20 anys a les presons de Franco; alliberat el 1969 esdevingué Secretari Internacional de la recentment reformada Creu Negra Anarquista.
“Herois Desconeguts” ha estat editat pòstumament per la Kate Sharpley Library per tal de mantenir vives les memòries d’aquells herois oblidats i, en paraules del mateix editor “Esperem que aquest pamflet inspiri als camarades a mirar no tant sols enrere sinó que els animi, aquí i ara, en la seva lluita per l’alliberament humà”.
Per informació sobre com adquirir aquest opuscle, poseu-vos en contacte amb:
Kate Sharpley
Library, BM Hurricane, London WCIN 3XX, ENGLAND, UK
or
PMD 820, 2425,
Channing Way, Berkley, California, 94704, US. o
www.katesharpleylibrary.net
Vull fer esment que els anteriors comentaris són exclusivament de la esmentada llibreria editorial quines activitats editorials són exclusivament anarquistes com es pot apreciar visitant la seva web.
Curious97
viernes, 23 de noviembre de 2007
domingo, 18 de noviembre de 2007
Memòries XIII
Memòries XIII
Aquí, potser podríem fer un petit incís per parlar del Miquel i del que ens va dir quan el vàrem anar a veure amb l’avia a la presó Model.
Ja recularem més tard a on estàvem.
Jo ja tenia 25 anys i escaig i feia 2 que estava feliçment casat, i el Claudiet ja ens alegrava la existència a punt de fer el primer any de vida.
No voldria equivocar-me però, com veureu després, molt em sembla que era precisament per las dates del XXXV Congrés Eucarístic Internacional, que es celebrà a Barcelona del 27 de maig al 1 de juny del 1952.
El Miquel ens va fer arribar una nota, a través de l’Angelina (via la família del Frederic a Moià, que era l’adreça que el Miquel sempre tenia com a referència per localitzar-nos) dient-nos que estava a la Model tancat des de feia quasi 3 anys.
De fet –i això potser ho tenia que haver mencionat abans, però no ho he recordat fins ara- el Miquel va fugir cap a França, però va tornar a Catalunya quan ja estava tota ocupada, perquè va tenir por de que la policia francesa mirés els seus arxius, i trobessin la referència a la seva deserció de la Legió.
Així que va deixar la dona a Paris i va tornar cap a Espanya.
Però tan aviat va creuar la frontera el varen pescar i el duren a la Model. Estem a l’hivern del 1939. Recordo que vaig anar amb l’avia i vàrem haver d’esperar bastant temps al carrer Entença amb el fred que feia... Com, llavors no estàvem tan ben alimentats com ara el fred es notava més.
Durant algunes setmanes l’avia li dugué un paquet amb roba i menjar (que no sé com s’apanyava, doncs seguien “fruint” d’ un racionament encara més estricte que abans) fins que un bon dia ens va dir que no ho féssim més que el traslladaven al Penal de Ocaña.
Però a mig viatge (anaven varis en algun tipus de camió o furgoneta) 2 o 3 dels que hi anaven deurien aconseguir fugir sense que se’n adonessin els guàrdies, o no sé com s’ho varen fer. La qüestió és que quan tornarem a tenir noticies d’ell venien de Paris i no de Ocaña.
Quan va començar la Guerra Mundial, doncs, l’any 1939, es trobava a Paris, amb tots els elements del Partit Comunista que Santiago Carrillo, que també havia pogut escapar dels nacionalistes, estava intentant reorganitzar.
Però els núvols de la guerra ja no eren núvols sinó tempesta que es respirava a Paris i els francesos i tothom es demanaven què passaria després de la invasió de Polònia.
I, contràriament al que el líder del P.C. Francès, Léon Blum (que a més era jueu) decidí, romanent a França, malgrat el risc que corria si els Alemanys la envaïen, els comunistes espanyols (entre ells el Miquel i, naturalment, Carrillo) tots (o al menys els VIPS) volaren cap el “paredis” soviètic.
L’Àngels del Miquel va decidir, en canvi, esperar a Paris, fins que trobés una forma de tornar a Murcia, doncs estava encinta i, segurament, s’estimava més que el fill naixés a Espanya ans que a Rússia.
Mentre, tan bon cop arribats a Moscou, el Miquel i els altres se’n adonaren que pels soviètics eren més aviat el que els anglesos diuen “a pain in the neck”, o sigui, un mal de cap...
Tanmateix, amb l’ajut de la Passionària (que fins al 1960, quan va ser substituïda pel Carrillo, fou la Secretària General del PCE), i fruïa d’una certa consideració a nivell del “Kommitern”, varen aconseguir que els donessin habitació, alimentació i treball, preparant la reorganització del PCE.
Ara bé, NO a cap residència de luxe de Moscou sinó que era en algun lloc de l’est (no ens digué a on), però havia de ser algun lloc on no poguessin destorbar. Probablement, Stalin no se’n refiava massa d’ells o els considerava uns fracassats, des de la seva òptica.
Va ser llavors que el Miquel (i també Carrillo) decidiren tornar a França abans que anar a raure a Sibèria, ja que aprofitant el tractat de no agressió que acabaven de firmar Hitler i Stalin (agost del 39) deurien poder volar sense problemes.
Aneu a saber...
La qüestió és que el Miquel va tornar amb l’Àngels per a veure com podia arranjar el seu viatge a Murcia, doncs la guerra civil ja havia acabat.
El cas es que la va facturar cap a Lisboa amb documents falsos i d’allà a Madrid i, finalment a Murcia, on sembla va arribar sense problemes.
Carrillo va marxar de França, em sembla que a Anglaterra.
Llavors, no podent tornar a Espanya, el Miquel es va dedicar a connectar amb els espanyols dissidents que ja s’estaven preparant, juntament amb els nuclis de la Resistència Francesa, per a la imminent invasió de França pels alemanys.
En aquest context, sembla documentat que va prendre part activa en la esmentada Resistència des del juliol del 40 fins a la fi de la guerra. I que durant aquest temps, va ajudar a evadir-se, via Espanya i Portugal, a molts jueus així com a aviadors aliats que havien estat abatuts.
La seva especialitat era la falsificació de documents, doncs de molt jove havia treballat en una impremta i sembla havia adquirit una gran habilitat sobre el tema, o al menys, així consta en les distintes biografies que he trobat d’ell a la xarxa.
De fet, aparentment, fins i tot rebé entrenament en aquest camp del servei secret Britànic!!
A més, el “Maquis” espanyol (les forces antifranquistes que passaren a França) de les que ell formava part, és clar, estava prou enfeinat.
Durant la ocupació dels alemanys, s’ha dit que els “espanyols” (com els deien), varen organitzar més de 400 sabotatges als ferrocarrils, destruïren 58 locomotores, dinamitaren 35 ponts de FC., 155 línies telefòniques, atacaren 20 fàbriques, de les que 12 foren totalment destruïdes, i sabotejaren 15 mines de carbó... Varen capturar varius milers de soldats alemanys i, fins i tot, capturaren 3 tancs...
Al sud-oest francès (on crec s’havia situat el Miquel també)i, on les forces aliades no varen lluitar mai, els maquis varen alliberar, cap al final de la guerra a Europa, juntament amb la Resistència Francesa, més de 20 pobles.
Potser la gesta (si se’n pot dir així) més notable d’aquest grup d’espanyols fou la mort (assassinats) dels generals alemanys Von Schaumberg (comandant de la regió dels voltants de Paris o de l’Ille de France) i Von Ritter (que s’ocupava de reclutar gent per aenviar-los treballs forçats).
Podem dir, doncs, que estaven força ben organitzats i, a la vista dels èxits que aconseguien a França pensaren que ells sols podrien potser derrocar a Franco, o al menys fer-li molt mal.
Així un dels principals caps d’aquest maquis, en aquells moments bàsicament anarquista, l’Antonio Téllez Solà, va reunir un grup de 6.000 homes, i l’octubre del 1944, varen entrar a Espanya per la Vall d’Aran.
Desprès de 10 dies de lluita contra la guàrdia civil i contra alguns efectius que Franco va enviar a corre cuita, varen haver de tornar cap a França havent perdut més de 1.500 homes. Lla Guàrdia Civil no va fer cap presoner, doncs els que agafaren varen ser morts immediatament.
L’Antonio Téllez, però, va ser mes llest que el Miquel, doncs quan va acabar la Guerra, degut al seu Currículum dins de la resistència, es queda a viure a Perpignan, treballant com a periodista per l’Agència France Press, i escrivint varies biografies d’anarquistes famosos com la de Francesc Sabater, Agustín Remiro, Josep Lluís Facerias i Salvador Puig Antich.
I va morir tranquil•lament a casa seva, el 2005 als 84 anyets.
Això és el que el Miquel hauria pogut fer si hagués estat menys un “idealista” pur a l’estil Mikhaïl Alexandrovich Bakunin, però segons he pogut esbrinar, també va tenir la seva part de glòria.
Del que feren els maquis a Espanya no se’n sap gaire degut a que tots els documents varen ser considerats, com diuen els ianquis, “classificats”.
Sí se sap, però, que entre el 1944 i el 1952, 3166 varen ser fets presoners per la Guàrdia Civil i gaire bé tots afusellats.
També se sap que, malgrat el fracàs de la invasió de la Vall d’Aran, algunes columnes continuaren progressant per l’interior de les muntanyes pel País Basc, Galícia i fins a Extremadura, connectant amb alguns que s’havien amagat en aquells indrets des del 39.
Entre els anys 45 i 47, va haver una revifalla, aprofitant que la Resistència a França ja havia terminat, però Franco va saber fer-ho més bé que els Alemanys, doncs pràcticament, conforme anaven passant la frontera els anaven agafant i els anaven “pelant”
Alguns més agosarats i astuts, com el Sabater, varen resistir més temps, però, finalment, també foren morts.
Cal dir també que el caràcter polític de les guerrilles del maquis era tan divers com el del Front Popular, ja que contenia anarquistes, socialistes i comunistes, però degut a la importància del PCE, fins al 1948, els comunistes dominaren a les altres corrents.
Així, quan Carrillo i els demés tornaren de Rússia i d’Anglaterra, i malgrat la desfeta de la Vall d’Aran, la moral dels exiliats comunistes estava bastant alta, doncs la fallida del feixisme de Mussolini, els donava peu a esperar qualsevol cosa en contra de Franco per part dels aliats.
Amb aquesta idea els comunistes es reorganitzaren amb una estructura mes militaritzada formant el que se’n digué Agrupacions Guerrilleres com, per exemple l’Agrupació Guerrillera del Llevant i de l’Aragó (AGLA) que fou bastant activa a l’àrea encloent el sud de Terol, l’interior de Castelló i el nord de Cuenca.
Degut, no obstant, a que de cada enfrontament amb la Guàrdia Civil, se’n escapaven ben pocs i quasi tots morien, el mateix Stalin va renunciar a la guerra de guerrilles i decidí que valia més la pena intentar sabotejar des dintre mateix, a través del mateix Sindicat Vertical, amb el que les Agrupacions Guerrilleres passaren a ser denominats Comitès de Resistència.
Però aquests darrers tampoc tingueren èxit, i tot l’embolic es va definitivament desfer el 1952, quan amb l’inici de la Guerra Freda els comunistes se’n adonaren que no podien esperar cap ajut dels Aliats, ans al contrari.
Va ser llavors quan el Miquel va ficar la cullerada, com es diu vulgarment, i es va deixar ensarronar pel Carrillo –també perquè anava amb el seu temperament i ideals- per tornar a Espanya, i formar part del grup “Tallion”, que més o menys, dirigia el “Quico” (el famós Sabaté, enemic públic número 1 del govern de Franco que, finalment, morí el 1960 en una emboscada a algun indret del Bergadà).
El 1949 el Miquel va ser agafat i condemnat a mort.
I nosaltres ho vàrem saber 3 anys més tard!!
Llavors, aprofitant que, amb motiu del Congrés Eucarístic Internacional a Barcelona, teníem el bisbe de Castelló/Segorbe Dr. Pont i Gol (ja tornaré sobre el tema), a casa, vàrem demanar-li la seva intercessió per condonar-li la pena de mort.
I com el bisbe era un sant home, s’ho va prendre en serio i ho aconseguí, potser també, degut a que Franco estava tot eufòric per l’èxit que estava tenint a nivell internacional aquell Congrés.
Així el Miquel fou condemnat a 20 anys de presó que complí religiosament, doncs fou alliberat el 1969.
Feia poc que jo treballava a Torras Hostench però em va localitzar no sé com. L’avia ja era morta, pobreta, i no poder fruir d’aquells moments de felicitat que haurien representat veure al seu fill, finalment, lliure.
Em va venir a veure per si volia ajudar-lo amb les seves cabòries anarquistes (evidentment, no havien pogut rompre el seu esperit a la presó). Però jo em trobava ja als antípodes de qualsevol moviment polític i molt menys, anarquista.
Així que només vaig oferir-li ajuda econòmica que ell, però, va rebutjar perquè no li feia falta, segons em digué.
Ara he pogut esbrinar que l’anarquista escocès Stuart Christie, que coneixia de la presó d’Alacant, el va invitar a anar a Londres.
Aquest personatge (38 anys més jove que el Miquel i 20 més jove que jo, sentia veritable adoració pel Miquel). Quan tenia 18 anys va arribar a Espanya amb la missió d’assassinar a Franco, cosa que, òbviament, no va poder dur a terme, perquè el varen agafar abans i el tancaren a la presó d’Alacant, també amb 20 anys a l’esquena. Però, gràcies a que era Anglès i l’atemptat ni tan sols s’havia arribat a produir, va sortir un any abans del Miquel.
Doncs bé, quan el Miquel va arribar a Londres es va posar a treballar immediatament amb el Stuart i amb un tal Albert Meitzer (que va morir al poc temps) a l’organització Anarchist Black Cross (ABC – o Creu Negra Anarquista), de la que el Miquel fou nomenat Secretari Internacional.
La ABC s’ocupava (i s’ocupa) dels presoners polítics arreu del món i, bàsicament, a Espanya, sobre tot dels anarquistes.
A Londres va donar conferències i va escriure pamflets contra el Franquisme, com “Spanish Political Prisoners” i “Looking back after twenty years of jail” (Mirant enrere després de Vint Anys de Presó.
En aquestes històries narra les vides d’alguns anarquistes militants que el Miquel va conèixer i que, des de la fi de la guerra civil fins al 1960, no es varen rendit mai “a la dictadura de Franco”. De fet són com el tribut als camarades caiguts de algú que va estar a punt d’acompanyar-los.
També són el testimoni d’una lluita a escala mundial de la que, fins i tot avui, ni se’n parla ni se’n té noticies.
Aquestes publicacions varen aparèixer primer a “Black Flag” (Bandera Negra), el butlletí de l’ABC.
El 1972, el Miquel va editar la seva autobiografia, “Franco’s prisoner” (El Presoner de Franco) on explica la seva lluita i el seu empresonament.
En qualsevol cas, el que he pogut llegir fins ara, destaca al Miquel como “Una figura significativa del anarquisme del segle XX, no tan sols pel seu paper en la resistència anarquista a Espanya sinó també per arribar, i inspirar, a tota una nova generació d’activistes, des d’Austràlia al Canadà, on sorprenentment, és prou conegut.
Aquestes referències al Miquel concloent tot dient que es tracta d’un heroi desconegut per la immensa majoria de la gent (veritat! Fins i tot per mi) però que la història jutjarà al nivell de grans ideòlegs de l’anarquisme internacional com Mihail Bakunin, José Llunas, Michael Albert, Luce Fabbri o Pièrre-Joseph Proudhon...
Mori a Londres el 1981, als 73 anys.
Eventualment, vaig rebre un escrit de la ABC dient-me que s’havien fet càrrec de totes les despeses de l’enterrament, però que si volia contribuir era benvingut. També em varen dir que si anava a Londres algun cop m’acompanyarien a la seva tomba.
Vaig aprofitar que tenia una bona relació amb els agents de Torres Hostench a Londres, i els vaig demanar si podrien abonar a ABC, quan els vingués bé, 100 lliures esterlines, explicant perquè eren.
Ho varen fer, i la sorpresa la vaig rebre quan em varen dir que només havien acceptat 50, dient que era el que els havia costat a ells el sepeli!!
D’això en dic ser coherent amb el temari de l’ideal anarquista! Segur que Rubalcava o Acebes haurien arrufat el nas tot dient que era poc i que els havia costat 1.000...
PS. EL darrer pamflet del Miquel “Unknown Heroes” ha estat publicat el 2005, per la Llibreria Kate Sharpley, tot dient “que confien que aquest pamflet inspiri als camarades no tan sols a mirar al passat, sinó que els animi, aquí i ara, en la lluita per la alliberació humana”.
Per obtenir l’obra editada pel Miquel, hom pot adreçar-se a:
Kate Sharpley Library, BM Hurricane, London WCIN3XX, England, U.K. o a PMD 820, 2435, Channing Way, Berkeley, California, 94704, US.
SI entreu a la web d’aquesta llibreria a:
www.katesharpleylibrary.net
trobareu tot el que tenen editat del Miquel. I el següent paràgraf:
Miguel Garcia
Miguel Garcia's story
Cienfuegos & Miguel Garcia Memorial Committee, 1982. 72p, ill. 21cm. 0904564-54-5 pamphlet £2 / $3
Memoirs and appreciation of a man who held an important place in the European anarchist movement after his release from a twenty year sentence, imposed for resistance activities inside Spain.
O sigui que, tan si ens agrada, com si no, comptem a la família amb un oncle famós, que és també el que poden dir, possiblement, els descendents de Sir Francis Drake, a qui a Espanya se’l considera un pirata i a Anglaterra un heroi o els del insigne Antonio López i López, Marqués de Comillas, fundador de la Companyia Transatlàntica (en quins vaixells navegà la meva mare per anar i tornar de Cuba) i que sembla que els primers calerets els feu gràcies al tracte d’esclaus que duia a Cuba per les plantacions de canya de sucre...
Ja veieu, com deia Calderón de la Barca “tot depèn del color del cristall amb que es mira...”
Curious97
Aquí, potser podríem fer un petit incís per parlar del Miquel i del que ens va dir quan el vàrem anar a veure amb l’avia a la presó Model.
Ja recularem més tard a on estàvem.
Jo ja tenia 25 anys i escaig i feia 2 que estava feliçment casat, i el Claudiet ja ens alegrava la existència a punt de fer el primer any de vida.
No voldria equivocar-me però, com veureu després, molt em sembla que era precisament per las dates del XXXV Congrés Eucarístic Internacional, que es celebrà a Barcelona del 27 de maig al 1 de juny del 1952.
El Miquel ens va fer arribar una nota, a través de l’Angelina (via la família del Frederic a Moià, que era l’adreça que el Miquel sempre tenia com a referència per localitzar-nos) dient-nos que estava a la Model tancat des de feia quasi 3 anys.
De fet –i això potser ho tenia que haver mencionat abans, però no ho he recordat fins ara- el Miquel va fugir cap a França, però va tornar a Catalunya quan ja estava tota ocupada, perquè va tenir por de que la policia francesa mirés els seus arxius, i trobessin la referència a la seva deserció de la Legió.
Així que va deixar la dona a Paris i va tornar cap a Espanya.
Però tan aviat va creuar la frontera el varen pescar i el duren a la Model. Estem a l’hivern del 1939. Recordo que vaig anar amb l’avia i vàrem haver d’esperar bastant temps al carrer Entença amb el fred que feia... Com, llavors no estàvem tan ben alimentats com ara el fred es notava més.
Durant algunes setmanes l’avia li dugué un paquet amb roba i menjar (que no sé com s’apanyava, doncs seguien “fruint” d’ un racionament encara més estricte que abans) fins que un bon dia ens va dir que no ho féssim més que el traslladaven al Penal de Ocaña.
Però a mig viatge (anaven varis en algun tipus de camió o furgoneta) 2 o 3 dels que hi anaven deurien aconseguir fugir sense que se’n adonessin els guàrdies, o no sé com s’ho varen fer. La qüestió és que quan tornarem a tenir noticies d’ell venien de Paris i no de Ocaña.
Quan va començar la Guerra Mundial, doncs, l’any 1939, es trobava a Paris, amb tots els elements del Partit Comunista que Santiago Carrillo, que també havia pogut escapar dels nacionalistes, estava intentant reorganitzar.
Però els núvols de la guerra ja no eren núvols sinó tempesta que es respirava a Paris i els francesos i tothom es demanaven què passaria després de la invasió de Polònia.
I, contràriament al que el líder del P.C. Francès, Léon Blum (que a més era jueu) decidí, romanent a França, malgrat el risc que corria si els Alemanys la envaïen, els comunistes espanyols (entre ells el Miquel i, naturalment, Carrillo) tots (o al menys els VIPS) volaren cap el “paredis” soviètic.
L’Àngels del Miquel va decidir, en canvi, esperar a Paris, fins que trobés una forma de tornar a Murcia, doncs estava encinta i, segurament, s’estimava més que el fill naixés a Espanya ans que a Rússia.
Mentre, tan bon cop arribats a Moscou, el Miquel i els altres se’n adonaren que pels soviètics eren més aviat el que els anglesos diuen “a pain in the neck”, o sigui, un mal de cap...
Tanmateix, amb l’ajut de la Passionària (que fins al 1960, quan va ser substituïda pel Carrillo, fou la Secretària General del PCE), i fruïa d’una certa consideració a nivell del “Kommitern”, varen aconseguir que els donessin habitació, alimentació i treball, preparant la reorganització del PCE.
Ara bé, NO a cap residència de luxe de Moscou sinó que era en algun lloc de l’est (no ens digué a on), però havia de ser algun lloc on no poguessin destorbar. Probablement, Stalin no se’n refiava massa d’ells o els considerava uns fracassats, des de la seva òptica.
Va ser llavors que el Miquel (i també Carrillo) decidiren tornar a França abans que anar a raure a Sibèria, ja que aprofitant el tractat de no agressió que acabaven de firmar Hitler i Stalin (agost del 39) deurien poder volar sense problemes.
Aneu a saber...
La qüestió és que el Miquel va tornar amb l’Àngels per a veure com podia arranjar el seu viatge a Murcia, doncs la guerra civil ja havia acabat.
El cas es que la va facturar cap a Lisboa amb documents falsos i d’allà a Madrid i, finalment a Murcia, on sembla va arribar sense problemes.
Carrillo va marxar de França, em sembla que a Anglaterra.
Llavors, no podent tornar a Espanya, el Miquel es va dedicar a connectar amb els espanyols dissidents que ja s’estaven preparant, juntament amb els nuclis de la Resistència Francesa, per a la imminent invasió de França pels alemanys.
En aquest context, sembla documentat que va prendre part activa en la esmentada Resistència des del juliol del 40 fins a la fi de la guerra. I que durant aquest temps, va ajudar a evadir-se, via Espanya i Portugal, a molts jueus així com a aviadors aliats que havien estat abatuts.
La seva especialitat era la falsificació de documents, doncs de molt jove havia treballat en una impremta i sembla havia adquirit una gran habilitat sobre el tema, o al menys, així consta en les distintes biografies que he trobat d’ell a la xarxa.
De fet, aparentment, fins i tot rebé entrenament en aquest camp del servei secret Britànic!!
A més, el “Maquis” espanyol (les forces antifranquistes que passaren a França) de les que ell formava part, és clar, estava prou enfeinat.
Durant la ocupació dels alemanys, s’ha dit que els “espanyols” (com els deien), varen organitzar més de 400 sabotatges als ferrocarrils, destruïren 58 locomotores, dinamitaren 35 ponts de FC., 155 línies telefòniques, atacaren 20 fàbriques, de les que 12 foren totalment destruïdes, i sabotejaren 15 mines de carbó... Varen capturar varius milers de soldats alemanys i, fins i tot, capturaren 3 tancs...
Al sud-oest francès (on crec s’havia situat el Miquel també)i, on les forces aliades no varen lluitar mai, els maquis varen alliberar, cap al final de la guerra a Europa, juntament amb la Resistència Francesa, més de 20 pobles.
Potser la gesta (si se’n pot dir així) més notable d’aquest grup d’espanyols fou la mort (assassinats) dels generals alemanys Von Schaumberg (comandant de la regió dels voltants de Paris o de l’Ille de France) i Von Ritter (que s’ocupava de reclutar gent per aenviar-los treballs forçats).
Podem dir, doncs, que estaven força ben organitzats i, a la vista dels èxits que aconseguien a França pensaren que ells sols podrien potser derrocar a Franco, o al menys fer-li molt mal.
Així un dels principals caps d’aquest maquis, en aquells moments bàsicament anarquista, l’Antonio Téllez Solà, va reunir un grup de 6.000 homes, i l’octubre del 1944, varen entrar a Espanya per la Vall d’Aran.
Desprès de 10 dies de lluita contra la guàrdia civil i contra alguns efectius que Franco va enviar a corre cuita, varen haver de tornar cap a França havent perdut més de 1.500 homes. Lla Guàrdia Civil no va fer cap presoner, doncs els que agafaren varen ser morts immediatament.
L’Antonio Téllez, però, va ser mes llest que el Miquel, doncs quan va acabar la Guerra, degut al seu Currículum dins de la resistència, es queda a viure a Perpignan, treballant com a periodista per l’Agència France Press, i escrivint varies biografies d’anarquistes famosos com la de Francesc Sabater, Agustín Remiro, Josep Lluís Facerias i Salvador Puig Antich.
I va morir tranquil•lament a casa seva, el 2005 als 84 anyets.
Això és el que el Miquel hauria pogut fer si hagués estat menys un “idealista” pur a l’estil Mikhaïl Alexandrovich Bakunin, però segons he pogut esbrinar, també va tenir la seva part de glòria.
Del que feren els maquis a Espanya no se’n sap gaire degut a que tots els documents varen ser considerats, com diuen els ianquis, “classificats”.
Sí se sap, però, que entre el 1944 i el 1952, 3166 varen ser fets presoners per la Guàrdia Civil i gaire bé tots afusellats.
També se sap que, malgrat el fracàs de la invasió de la Vall d’Aran, algunes columnes continuaren progressant per l’interior de les muntanyes pel País Basc, Galícia i fins a Extremadura, connectant amb alguns que s’havien amagat en aquells indrets des del 39.
Entre els anys 45 i 47, va haver una revifalla, aprofitant que la Resistència a França ja havia terminat, però Franco va saber fer-ho més bé que els Alemanys, doncs pràcticament, conforme anaven passant la frontera els anaven agafant i els anaven “pelant”
Alguns més agosarats i astuts, com el Sabater, varen resistir més temps, però, finalment, també foren morts.
Cal dir també que el caràcter polític de les guerrilles del maquis era tan divers com el del Front Popular, ja que contenia anarquistes, socialistes i comunistes, però degut a la importància del PCE, fins al 1948, els comunistes dominaren a les altres corrents.
Així, quan Carrillo i els demés tornaren de Rússia i d’Anglaterra, i malgrat la desfeta de la Vall d’Aran, la moral dels exiliats comunistes estava bastant alta, doncs la fallida del feixisme de Mussolini, els donava peu a esperar qualsevol cosa en contra de Franco per part dels aliats.
Amb aquesta idea els comunistes es reorganitzaren amb una estructura mes militaritzada formant el que se’n digué Agrupacions Guerrilleres com, per exemple l’Agrupació Guerrillera del Llevant i de l’Aragó (AGLA) que fou bastant activa a l’àrea encloent el sud de Terol, l’interior de Castelló i el nord de Cuenca.
Degut, no obstant, a que de cada enfrontament amb la Guàrdia Civil, se’n escapaven ben pocs i quasi tots morien, el mateix Stalin va renunciar a la guerra de guerrilles i decidí que valia més la pena intentar sabotejar des dintre mateix, a través del mateix Sindicat Vertical, amb el que les Agrupacions Guerrilleres passaren a ser denominats Comitès de Resistència.
Però aquests darrers tampoc tingueren èxit, i tot l’embolic es va definitivament desfer el 1952, quan amb l’inici de la Guerra Freda els comunistes se’n adonaren que no podien esperar cap ajut dels Aliats, ans al contrari.
Va ser llavors quan el Miquel va ficar la cullerada, com es diu vulgarment, i es va deixar ensarronar pel Carrillo –també perquè anava amb el seu temperament i ideals- per tornar a Espanya, i formar part del grup “Tallion”, que més o menys, dirigia el “Quico” (el famós Sabaté, enemic públic número 1 del govern de Franco que, finalment, morí el 1960 en una emboscada a algun indret del Bergadà).
El 1949 el Miquel va ser agafat i condemnat a mort.
I nosaltres ho vàrem saber 3 anys més tard!!
Llavors, aprofitant que, amb motiu del Congrés Eucarístic Internacional a Barcelona, teníem el bisbe de Castelló/Segorbe Dr. Pont i Gol (ja tornaré sobre el tema), a casa, vàrem demanar-li la seva intercessió per condonar-li la pena de mort.
I com el bisbe era un sant home, s’ho va prendre en serio i ho aconseguí, potser també, degut a que Franco estava tot eufòric per l’èxit que estava tenint a nivell internacional aquell Congrés.
Així el Miquel fou condemnat a 20 anys de presó que complí religiosament, doncs fou alliberat el 1969.
Feia poc que jo treballava a Torras Hostench però em va localitzar no sé com. L’avia ja era morta, pobreta, i no poder fruir d’aquells moments de felicitat que haurien representat veure al seu fill, finalment, lliure.
Em va venir a veure per si volia ajudar-lo amb les seves cabòries anarquistes (evidentment, no havien pogut rompre el seu esperit a la presó). Però jo em trobava ja als antípodes de qualsevol moviment polític i molt menys, anarquista.
Així que només vaig oferir-li ajuda econòmica que ell, però, va rebutjar perquè no li feia falta, segons em digué.
Ara he pogut esbrinar que l’anarquista escocès Stuart Christie, que coneixia de la presó d’Alacant, el va invitar a anar a Londres.
Aquest personatge (38 anys més jove que el Miquel i 20 més jove que jo, sentia veritable adoració pel Miquel). Quan tenia 18 anys va arribar a Espanya amb la missió d’assassinar a Franco, cosa que, òbviament, no va poder dur a terme, perquè el varen agafar abans i el tancaren a la presó d’Alacant, també amb 20 anys a l’esquena. Però, gràcies a que era Anglès i l’atemptat ni tan sols s’havia arribat a produir, va sortir un any abans del Miquel.
Doncs bé, quan el Miquel va arribar a Londres es va posar a treballar immediatament amb el Stuart i amb un tal Albert Meitzer (que va morir al poc temps) a l’organització Anarchist Black Cross (ABC – o Creu Negra Anarquista), de la que el Miquel fou nomenat Secretari Internacional.
La ABC s’ocupava (i s’ocupa) dels presoners polítics arreu del món i, bàsicament, a Espanya, sobre tot dels anarquistes.
A Londres va donar conferències i va escriure pamflets contra el Franquisme, com “Spanish Political Prisoners” i “Looking back after twenty years of jail” (Mirant enrere després de Vint Anys de Presó.
En aquestes històries narra les vides d’alguns anarquistes militants que el Miquel va conèixer i que, des de la fi de la guerra civil fins al 1960, no es varen rendit mai “a la dictadura de Franco”. De fet són com el tribut als camarades caiguts de algú que va estar a punt d’acompanyar-los.
També són el testimoni d’una lluita a escala mundial de la que, fins i tot avui, ni se’n parla ni se’n té noticies.
Aquestes publicacions varen aparèixer primer a “Black Flag” (Bandera Negra), el butlletí de l’ABC.
El 1972, el Miquel va editar la seva autobiografia, “Franco’s prisoner” (El Presoner de Franco) on explica la seva lluita i el seu empresonament.
En qualsevol cas, el que he pogut llegir fins ara, destaca al Miquel como “Una figura significativa del anarquisme del segle XX, no tan sols pel seu paper en la resistència anarquista a Espanya sinó també per arribar, i inspirar, a tota una nova generació d’activistes, des d’Austràlia al Canadà, on sorprenentment, és prou conegut.
Aquestes referències al Miquel concloent tot dient que es tracta d’un heroi desconegut per la immensa majoria de la gent (veritat! Fins i tot per mi) però que la història jutjarà al nivell de grans ideòlegs de l’anarquisme internacional com Mihail Bakunin, José Llunas, Michael Albert, Luce Fabbri o Pièrre-Joseph Proudhon...
Mori a Londres el 1981, als 73 anys.
Eventualment, vaig rebre un escrit de la ABC dient-me que s’havien fet càrrec de totes les despeses de l’enterrament, però que si volia contribuir era benvingut. També em varen dir que si anava a Londres algun cop m’acompanyarien a la seva tomba.
Vaig aprofitar que tenia una bona relació amb els agents de Torres Hostench a Londres, i els vaig demanar si podrien abonar a ABC, quan els vingués bé, 100 lliures esterlines, explicant perquè eren.
Ho varen fer, i la sorpresa la vaig rebre quan em varen dir que només havien acceptat 50, dient que era el que els havia costat a ells el sepeli!!
D’això en dic ser coherent amb el temari de l’ideal anarquista! Segur que Rubalcava o Acebes haurien arrufat el nas tot dient que era poc i que els havia costat 1.000...
PS. EL darrer pamflet del Miquel “Unknown Heroes” ha estat publicat el 2005, per la Llibreria Kate Sharpley, tot dient “que confien que aquest pamflet inspiri als camarades no tan sols a mirar al passat, sinó que els animi, aquí i ara, en la lluita per la alliberació humana”.
Per obtenir l’obra editada pel Miquel, hom pot adreçar-se a:
Kate Sharpley Library, BM Hurricane, London WCIN3XX, England, U.K. o a PMD 820, 2435, Channing Way, Berkeley, California, 94704, US.
SI entreu a la web d’aquesta llibreria a:
www.katesharpleylibrary.net
trobareu tot el que tenen editat del Miquel. I el següent paràgraf:
Miguel Garcia
Miguel Garcia's story
Cienfuegos & Miguel Garcia Memorial Committee, 1982. 72p, ill. 21cm. 0904564-54-5 pamphlet £2 / $3
Memoirs and appreciation of a man who held an important place in the European anarchist movement after his release from a twenty year sentence, imposed for resistance activities inside Spain.
O sigui que, tan si ens agrada, com si no, comptem a la família amb un oncle famós, que és també el que poden dir, possiblement, els descendents de Sir Francis Drake, a qui a Espanya se’l considera un pirata i a Anglaterra un heroi o els del insigne Antonio López i López, Marqués de Comillas, fundador de la Companyia Transatlàntica (en quins vaixells navegà la meva mare per anar i tornar de Cuba) i que sembla que els primers calerets els feu gràcies al tracte d’esclaus que duia a Cuba per les plantacions de canya de sucre...
Ja veieu, com deia Calderón de la Barca “tot depèn del color del cristall amb que es mira...”
Curious97
viernes, 16 de noviembre de 2007
Memòries XII
I com va terminar l’ idil•li?
Podríem dir que va terminar com el famós Rosari de l’aurora.
El Miquel, recordo que quan agafava un client a l’Estació de França es posava molt content i sempre cantava una cançó en anglès que fins i tot jo vaig mig aprendre.
El títol era “My Blue Heaven” i era una balada molt famosa en aquell temps, de Walter Donaldson, i que després va esdevenir un clàssic que tothom va cantar, encloent Franky (blue eyes) Sinatra.
La cançó feia així:
When Whippoorwills call,
And evening is nigh
We'll hurry to My Blue Heaven
A turn to the right,
A little white light
Will lead you to My Blue Heaven.
You'll see a smiling face,
A fire place, a cosy room,
A little nest
That's nestled where the roses bloom.
Just Mollie and me, and Baby makes three,
We're happy in My Blue Heaven.
Els “whippoorwills” és un ocell nocturn, com el rossinyol, que viu principalment al continent Americà, des del Canadà a l’Argentina. I com el rossinyol, canta al capvespre amb un so que sembla digui “whip poor will”. Aquesta és la raó del nom en anglès.
I per això la cançó diu que quan ell canta és hora d’anar cap a casa, amb la Mollie i el bebè...
Qui sap si quan la cantava ell no estava ja pensant en un futur de tons rosats, en comptes d’una realitat sagnant com la que li va tocar viure?
La guerra tocava a la seva fi, afortunadament.
Quan més fort cridava la radio que “no passarien” tothom que podia començava la emigració...
Els nacionalistes, en una campanya fulminant varen conquerir el que restava de Catalunya els 2 primers mesos del 39. Tarragona el 14 de gener, Barcelona, el 26 i Girona el 5 de febrer.
Aquell mes de gener recordo que tothom a casa anava molt dels nervis.
El Miquel havia comparegut amb l’Àngels per acomiadar-se. Marxaven cap a França obligats pel partit. De fet, tot el govern de la Generalitat estava fent les maletes per fugir, com era d’esperar.
Alguns, com Companys, varen anar primer a Girona, potser pensant que encara podrien resistir. Però, justament hores abans que els nacionalistes entressin a Girona, Companys s’exilià a Perpinyà, per passar tot seguit i formar el Consell Nacional de Catalunya.
D’allà se’n anà a La Baule-les-Pins (Loire-Atlantique) tractant de no perdre contacte amb el seu fill que patia d’una greu malaltia mental.
Es va jugar la vida –com un bon pare- pel seu fill i la va perdre. En efecte, l’agost del 1940, els agents de la Gestapo el varen agafar i el varen dur a Irún on fou lliurat a les autoritats espanyoles. Aquestes li varen fer un judici sumaríssim immediatament i l’octubre d’aquell any fou afusellat a Montjuic.
Anàvem tan nerviosos perquè, inicialment l’avia era de la opinió de marxar amb mi a França, però ni l’oncle Frederic, ni les tietes Angelina i Lola volien marxar de cap manera.
Però quan el Miquel va venir a acomiadar-se ell va convèncer a l’avia que era millor romandre a Barcelona que marxar. Ell ja estava al corrent que els francesos estaven rebent la gent que fugia a la frontera i enviant-la a camps de concentració.
Només passaven els que com ell –i l’Àngels- tenien passaport amb visat. A més, els rumors d’una guerra entre Alemanya i els aliats eren molt insistents, i tothom esperava que abans de terminar l’any aquesta esclataria, i no s’equivocaven, doncs 8 mesos més tard, el setembre del 39, els alemany envaïen Polònia.
Finalment, el Miquel tenia por que no hagués de marxar a la URSS amb tots els comunistes del partit –com de fet va haver de fet i ens digué quan el tornarem a veure, el 1952, ja a la presó i condemnat a mort.
El mateix febrer els governs Britànic i Francès varen reconèixer el règim de Franco i nosaltres vàrem prendre la decisió correcta, gràcies, sobre tot, a que l’avia i les ties havien mantingut bones relacions amb la gent del barri, i tothom deuria considerar que no valia la pena denunciar-nos.
Ii perquè, tot s’ha de dir, la gent del barri era més d’esquerres que de dretes, excepte les dones grans, com l’avia, que eren apolítiques, o sigui no eren ni d’esquerres ni de dretes, sinó – com dèiem llavors – gent de missa.
Així, ningú no ens va molestar mai durant els primers 5 o 6, anys que foren els més perillosos perquè foren els anys del que se’n digué “la depuración”.
Aquesta consistia en determinar si una persona havia tingut alguna actuació que pogués ser considerada com d’ideals republicans, hagués anat al front a lluitar contra les forces nacionalistes o hagués incorregut en algun delicte contra el nou regim.
El sistema també l’havien fet abans els republicans sobre tot a les escoles, però aquells es basaven quasi sempre en denúncies i eren molt expeditius. Si consideraven que algú s’ho mereixia, l’afusellaven directament al Camp de la Bota (el Fòrum actual).
Si no era “digne” d’aquest tractament anava a raure a alguna “Xeca”, on podia ser sotmès a “delicats tractaments” físics.
Els franquistes també es cobriren de glòria doncs les primeres represàlies provocaren la mort d’uns 30.000 republicans a tota Espanya, encara que alguns fan arribar la xifra fins a 200.000.
I després, tenim, els que van esser condemnats a treballs forçats, potser uns altres 200.000...
Però la “depuración” era diferent. Diríem que era per filtrar els bons dels menys bons i dels que podien haver estat “dolents”, sense arribar a merèixer càstigs més seriosos.
I, substancialment, s’aplicava als homes i a la gent que cercava una feina.
A casa, l’únic que va tenir “l’honor” de ser depurat fou el Frederic –l’únic baró i a més parlant malament el castellà, el que era ja un petit “delicte”.
Jo amb 12 anys i escaig no comptava i l’avia i les ties tampoc, doncs a més de ser dones, quan parlaven ho feien correctament amb “l’ idioma de l’Imperi”!
En canvi els que fugiren a peu cap a França (uns 500.000) reberen totes les atencions del govern de la III República, doncs com he dit ja havien, o estaven a punt de fer-ho, reconegut a Franco.
La quasi totalitat va ser reclosa amb camps prop de la frontera com el Camp Vernet o el Camp Gurs. Els francesos ja varen començar per fer també un filtratge entre els brigadistes internacionals, els que podien pilotar cotxes o camions, els gudaris (o bascs) i els espanyols ordinaris.
Els pilots i els bascos varen poder sortir dels camps si trobaven algun avalista, el que no era molt difícil, doncs els pilots eren cercats per a pilotar camions i/o tractors i els bascs, més o menys, tots tenien relacions en el país basc-francés.
Els brigadistes varen ser tornats a casa seva, al cap d’un temps, i en quant als espanyols “ordinaris” ho varen passar força malament.
Després d’uns mesos (fins poc abans de començar la guerra) el Govern Francès els oferí la possibilitat de tornar a Espanya duent-los a Irún, de conformitat amb en Franco. D’allà passaven a Miranda de Ebro, a un camp de concentració, per a esser “purificats”.
Però els milers que no volgueren arriscar-se a ésser “purificats” es varen equivocar “lourdement”.
Quan el Mariscal Pétain va establir el règim de Vichy, tots aquells refugiats esdevingueren “presoners polítics”, i tots els que havien aconseguit feina varen ser agafats per la policia i internats al camp d’internament de Drancy (al nord de Paris), etapa intermèdia per a ésser deportats als camps d’extermini alemany.
Des d’allà sortiren cap a Mauthausen més de 10000 espanyols, dels quals uns 5000 deixaren la pell en aquell camp de tan terrible memòria.
Els únics que tingueren sort dels emigrats foren els que abans d’esclatar la guerra mundial varen poder fugir a Mèxic (uns quants milers) o els 2000 i escaig que el poeta Pablo Neruda, anomenat cònsol a Paris per rescatar refugiats, va poder traure en un vaixell de càrrega –que ningú no sap com va poder arribar a Santiago de Xile- que es deia WInnipeg.
El 26 de Gener també era diumenge. El darrer focus de resistència fou el Tibidabo, on els homes del V exèrcit s’havien fet forts. Però a les 14 hores abandonaren la defensa per organitzar-se a l’altre banda del Besòs.
Llavors les forces dels generals Yagüe i Solchaga baixaren per la Rebassada i entraren a Barcelona sense trobar cap resistència. El govern central, amb el president Negrín al front, ha arribat ja a Figueres.
La noticia que les forces nacionalistes han entrat a Barcelona corre com la pólvora. No sé com però a nosaltres algú ens ho diu a migdia, quan encara no havien baixat del Tibidabo!
Bé, en qualsevol cas, l’avia encuriosida i, al mateix temps, amb una mica de por, decideix anar a oir missa com els altres diumenges. Aquest cop anem al carrer Tallers, a prop de la Pl. de la Universitat, a casa d’una amiga seva.
Calia anar canviant cada setmana per a no causar sospites.
I quan estàvem a mig ofici sentim una gran remor al carrer i el soroll de trompetes. I tots, encloent el capellà vàrem baixar al carrer i anàrem corrent cap a la Pl. de la Universitat, on s’havia ajuntat una munió de gent cridant i aplaudint...
I per primera vegada vaig veure una companyia de legionaris seguits de una columna de cavalleria mora i multitud de soldats, tots desfilant al so de tambors i trompetes, mentre els oficials anaven saludant a la gent que els victorejava!
És evident que el poble pla SEMPRE aplaudeix a aquells que venen de bell nou a dur qualsevol cosa, esperant SEMPRE que sigui millor que el que tenia fins a aquell moment.
I una cosa em va sorprendre de bon antuvi. I és que entre la munió de banderes que duien els soldats hi havia unes (les d’Espanya, però jo no ho sabia encara), que s’assemblaven a la que jo coneixia de tota la meva curta vida, però que un dels costats en lloc de ser morat era també vermell...
I unes altres que, a sobre, duien una creu. Eren banderes carlistes (vaig saber després) del Terci de Montejurra. Quan l’avia les va veure recordo també es posà a aplaudir, com tots els altres que ens acompanyàvem, doncs entenien que tornava la religió al poble...
Vàrem quedar-nos fins a la fi de la desfilada, doncs jo volia veure-ho tot i estava molt excitat de veure tants soldats a peu i a cavall i, després totes les unitats d’artilleria, camions blindats, etc.
I quan vàrem tornar a casa no podia ni estar-me quiet ni callar-me... Era molt jove, però intuïa ja que ens enfrontàvem a un gran canvi que pensava seria fantàstic.
Havia sentit parlar al Miquel darrerament de que s’estava preparant una de grossa a la resta d’Europa i jo, d’alguna manera, pensava que aquella desfilada volia dir que tot havia acabat a fi de bé...
El canvi fou real però no tot foren flors i violes com pensava...
En quant al Miquel, pel que vàrem saber (13 anys més tard!!) va anar a raure primer a Moscou i, quan la guerra acabà, a Paris.
Curious97
Podríem dir que va terminar com el famós Rosari de l’aurora.
El Miquel, recordo que quan agafava un client a l’Estació de França es posava molt content i sempre cantava una cançó en anglès que fins i tot jo vaig mig aprendre.
El títol era “My Blue Heaven” i era una balada molt famosa en aquell temps, de Walter Donaldson, i que després va esdevenir un clàssic que tothom va cantar, encloent Franky (blue eyes) Sinatra.
La cançó feia així:
When Whippoorwills call,
And evening is nigh
We'll hurry to My Blue Heaven
A turn to the right,
A little white light
Will lead you to My Blue Heaven.
You'll see a smiling face,
A fire place, a cosy room,
A little nest
That's nestled where the roses bloom.
Just Mollie and me, and Baby makes three,
We're happy in My Blue Heaven.
Els “whippoorwills” és un ocell nocturn, com el rossinyol, que viu principalment al continent Americà, des del Canadà a l’Argentina. I com el rossinyol, canta al capvespre amb un so que sembla digui “whip poor will”. Aquesta és la raó del nom en anglès.
I per això la cançó diu que quan ell canta és hora d’anar cap a casa, amb la Mollie i el bebè...
Qui sap si quan la cantava ell no estava ja pensant en un futur de tons rosats, en comptes d’una realitat sagnant com la que li va tocar viure?
La guerra tocava a la seva fi, afortunadament.
Quan més fort cridava la radio que “no passarien” tothom que podia començava la emigració...
Els nacionalistes, en una campanya fulminant varen conquerir el que restava de Catalunya els 2 primers mesos del 39. Tarragona el 14 de gener, Barcelona, el 26 i Girona el 5 de febrer.
Aquell mes de gener recordo que tothom a casa anava molt dels nervis.
El Miquel havia comparegut amb l’Àngels per acomiadar-se. Marxaven cap a França obligats pel partit. De fet, tot el govern de la Generalitat estava fent les maletes per fugir, com era d’esperar.
Alguns, com Companys, varen anar primer a Girona, potser pensant que encara podrien resistir. Però, justament hores abans que els nacionalistes entressin a Girona, Companys s’exilià a Perpinyà, per passar tot seguit i formar el Consell Nacional de Catalunya.
D’allà se’n anà a La Baule-les-Pins (Loire-Atlantique) tractant de no perdre contacte amb el seu fill que patia d’una greu malaltia mental.
Es va jugar la vida –com un bon pare- pel seu fill i la va perdre. En efecte, l’agost del 1940, els agents de la Gestapo el varen agafar i el varen dur a Irún on fou lliurat a les autoritats espanyoles. Aquestes li varen fer un judici sumaríssim immediatament i l’octubre d’aquell any fou afusellat a Montjuic.
Anàvem tan nerviosos perquè, inicialment l’avia era de la opinió de marxar amb mi a França, però ni l’oncle Frederic, ni les tietes Angelina i Lola volien marxar de cap manera.
Però quan el Miquel va venir a acomiadar-se ell va convèncer a l’avia que era millor romandre a Barcelona que marxar. Ell ja estava al corrent que els francesos estaven rebent la gent que fugia a la frontera i enviant-la a camps de concentració.
Només passaven els que com ell –i l’Àngels- tenien passaport amb visat. A més, els rumors d’una guerra entre Alemanya i els aliats eren molt insistents, i tothom esperava que abans de terminar l’any aquesta esclataria, i no s’equivocaven, doncs 8 mesos més tard, el setembre del 39, els alemany envaïen Polònia.
Finalment, el Miquel tenia por que no hagués de marxar a la URSS amb tots els comunistes del partit –com de fet va haver de fet i ens digué quan el tornarem a veure, el 1952, ja a la presó i condemnat a mort.
El mateix febrer els governs Britànic i Francès varen reconèixer el règim de Franco i nosaltres vàrem prendre la decisió correcta, gràcies, sobre tot, a que l’avia i les ties havien mantingut bones relacions amb la gent del barri, i tothom deuria considerar que no valia la pena denunciar-nos.
Ii perquè, tot s’ha de dir, la gent del barri era més d’esquerres que de dretes, excepte les dones grans, com l’avia, que eren apolítiques, o sigui no eren ni d’esquerres ni de dretes, sinó – com dèiem llavors – gent de missa.
Així, ningú no ens va molestar mai durant els primers 5 o 6, anys que foren els més perillosos perquè foren els anys del que se’n digué “la depuración”.
Aquesta consistia en determinar si una persona havia tingut alguna actuació que pogués ser considerada com d’ideals republicans, hagués anat al front a lluitar contra les forces nacionalistes o hagués incorregut en algun delicte contra el nou regim.
El sistema també l’havien fet abans els republicans sobre tot a les escoles, però aquells es basaven quasi sempre en denúncies i eren molt expeditius. Si consideraven que algú s’ho mereixia, l’afusellaven directament al Camp de la Bota (el Fòrum actual).
Si no era “digne” d’aquest tractament anava a raure a alguna “Xeca”, on podia ser sotmès a “delicats tractaments” físics.
Els franquistes també es cobriren de glòria doncs les primeres represàlies provocaren la mort d’uns 30.000 republicans a tota Espanya, encara que alguns fan arribar la xifra fins a 200.000.
I després, tenim, els que van esser condemnats a treballs forçats, potser uns altres 200.000...
Però la “depuración” era diferent. Diríem que era per filtrar els bons dels menys bons i dels que podien haver estat “dolents”, sense arribar a merèixer càstigs més seriosos.
I, substancialment, s’aplicava als homes i a la gent que cercava una feina.
A casa, l’únic que va tenir “l’honor” de ser depurat fou el Frederic –l’únic baró i a més parlant malament el castellà, el que era ja un petit “delicte”.
Jo amb 12 anys i escaig no comptava i l’avia i les ties tampoc, doncs a més de ser dones, quan parlaven ho feien correctament amb “l’ idioma de l’Imperi”!
En canvi els que fugiren a peu cap a França (uns 500.000) reberen totes les atencions del govern de la III República, doncs com he dit ja havien, o estaven a punt de fer-ho, reconegut a Franco.
La quasi totalitat va ser reclosa amb camps prop de la frontera com el Camp Vernet o el Camp Gurs. Els francesos ja varen començar per fer també un filtratge entre els brigadistes internacionals, els que podien pilotar cotxes o camions, els gudaris (o bascs) i els espanyols ordinaris.
Els pilots i els bascos varen poder sortir dels camps si trobaven algun avalista, el que no era molt difícil, doncs els pilots eren cercats per a pilotar camions i/o tractors i els bascs, més o menys, tots tenien relacions en el país basc-francés.
Els brigadistes varen ser tornats a casa seva, al cap d’un temps, i en quant als espanyols “ordinaris” ho varen passar força malament.
Després d’uns mesos (fins poc abans de començar la guerra) el Govern Francès els oferí la possibilitat de tornar a Espanya duent-los a Irún, de conformitat amb en Franco. D’allà passaven a Miranda de Ebro, a un camp de concentració, per a esser “purificats”.
Però els milers que no volgueren arriscar-se a ésser “purificats” es varen equivocar “lourdement”.
Quan el Mariscal Pétain va establir el règim de Vichy, tots aquells refugiats esdevingueren “presoners polítics”, i tots els que havien aconseguit feina varen ser agafats per la policia i internats al camp d’internament de Drancy (al nord de Paris), etapa intermèdia per a ésser deportats als camps d’extermini alemany.
Des d’allà sortiren cap a Mauthausen més de 10000 espanyols, dels quals uns 5000 deixaren la pell en aquell camp de tan terrible memòria.
Els únics que tingueren sort dels emigrats foren els que abans d’esclatar la guerra mundial varen poder fugir a Mèxic (uns quants milers) o els 2000 i escaig que el poeta Pablo Neruda, anomenat cònsol a Paris per rescatar refugiats, va poder traure en un vaixell de càrrega –que ningú no sap com va poder arribar a Santiago de Xile- que es deia WInnipeg.
El 26 de Gener també era diumenge. El darrer focus de resistència fou el Tibidabo, on els homes del V exèrcit s’havien fet forts. Però a les 14 hores abandonaren la defensa per organitzar-se a l’altre banda del Besòs.
Llavors les forces dels generals Yagüe i Solchaga baixaren per la Rebassada i entraren a Barcelona sense trobar cap resistència. El govern central, amb el president Negrín al front, ha arribat ja a Figueres.
La noticia que les forces nacionalistes han entrat a Barcelona corre com la pólvora. No sé com però a nosaltres algú ens ho diu a migdia, quan encara no havien baixat del Tibidabo!
Bé, en qualsevol cas, l’avia encuriosida i, al mateix temps, amb una mica de por, decideix anar a oir missa com els altres diumenges. Aquest cop anem al carrer Tallers, a prop de la Pl. de la Universitat, a casa d’una amiga seva.
Calia anar canviant cada setmana per a no causar sospites.
I quan estàvem a mig ofici sentim una gran remor al carrer i el soroll de trompetes. I tots, encloent el capellà vàrem baixar al carrer i anàrem corrent cap a la Pl. de la Universitat, on s’havia ajuntat una munió de gent cridant i aplaudint...
I per primera vegada vaig veure una companyia de legionaris seguits de una columna de cavalleria mora i multitud de soldats, tots desfilant al so de tambors i trompetes, mentre els oficials anaven saludant a la gent que els victorejava!
És evident que el poble pla SEMPRE aplaudeix a aquells que venen de bell nou a dur qualsevol cosa, esperant SEMPRE que sigui millor que el que tenia fins a aquell moment.
I una cosa em va sorprendre de bon antuvi. I és que entre la munió de banderes que duien els soldats hi havia unes (les d’Espanya, però jo no ho sabia encara), que s’assemblaven a la que jo coneixia de tota la meva curta vida, però que un dels costats en lloc de ser morat era també vermell...
I unes altres que, a sobre, duien una creu. Eren banderes carlistes (vaig saber després) del Terci de Montejurra. Quan l’avia les va veure recordo també es posà a aplaudir, com tots els altres que ens acompanyàvem, doncs entenien que tornava la religió al poble...
Vàrem quedar-nos fins a la fi de la desfilada, doncs jo volia veure-ho tot i estava molt excitat de veure tants soldats a peu i a cavall i, després totes les unitats d’artilleria, camions blindats, etc.
I quan vàrem tornar a casa no podia ni estar-me quiet ni callar-me... Era molt jove, però intuïa ja que ens enfrontàvem a un gran canvi que pensava seria fantàstic.
Havia sentit parlar al Miquel darrerament de que s’estava preparant una de grossa a la resta d’Europa i jo, d’alguna manera, pensava que aquella desfilada volia dir que tot havia acabat a fi de bé...
El canvi fou real però no tot foren flors i violes com pensava...
En quant al Miquel, pel que vàrem saber (13 anys més tard!!) va anar a raure primer a Moscou i, quan la guerra acabà, a Paris.
Curious97
jueves, 15 de noviembre de 2007
Memòries XI
Memòries XI
“Le Generalitat vetlla per vosaltres”
I tant que vetlla! No teníem prou amb les bombes que aquí no s’entenia ningú.
Com passa encara avui tothom volia manar...
Els anarquistes volien acabar d’un cop amb qualsevol indici de govern ortodoxe, i al principi varen “col•lectivitzar” les empreses catalanes i, sobre tot, les de la conca del Llobregat, que eren majorment tèxtils.
Els primers mesos varen funcionar, bàsicament degut a l’entusiasme de la novetat.
Tothom”pencava de valent”
Però aviat sorgiren dificultats doncs els més llestos volien guanyar més i treballar menys que els més babaus i aquests, no hi estaven pas d’acord...
Així les coses, i per acabar-ho d’adobar, el maig del 37, vàrem tenir a Barcelona una insurrecció obrera entre els del POUM i la CNT per una banda i els del PSUC i la guàrdia “de Asalto” per l’altre, amb la connivència d’en Companys, el President de la Generalitat, que havia de vetllar per nosaltres...
El POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista), que anaven cridant allò de “Campesinos la tierra es vuestra”, era un partit comunista creat el 1935 per l’Andreu Nin i el Joaquim Maurin, de pensament Trotskista, o sigui totalment anti-Stalinista.
El seu membre més famós fou George Orwell, que lluità amb la milícia.
El PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya, avui integrat a Iniciativa per Catalunya) es formà el 23 de juliol del 1936 (o sigui 5 dies després de començar la guerra) per la fusió de 4 grups d’esquerres, és a dir: la Federació Catalana del PSOE (que avui es diu PSC), el Partit Comunista de Catalunya, la Unió Socialista de Catalunya i el Partit Català Proletari.
Doncs bé. Emportats pel seu desig de “vetllar per tots nosaltres”, com deia abans, les dues faccions de la República Catalan es varen enfrontar en violents combats de carrer, precisament pel costat on nosaltres vivíem, o sigui entre Correus i la Pl. de Catalunya...
De fet la cosa començà quan les milícies del PSUC, amb l’ajut dels Guàrdies “de Asalto” de la Generalitat (sí, precisament, els que havien de vetllar per nosaltres), volgueren apoderar-se de l’edifici de La Telefónica, que estava a la Pl. De Catalunya, cantonada carrer Fontanella, que estava en mans dels Anarquistes, per a poder controlar les comunicacions.
Sembla mentida, però mentre al front de l’Aragó i a Madrid els soldats “oficials” de la República Central morien “por la causa” defensant una República que ja estava moribunda, a Barcelona, durant 5 “gloriosos” dies –i sens dubte per fer-nos veure i que comprenguéssim bé el que passava al front- vàrem “fruir” de l’espectacle de veure com es mataven aquí, els que es deien germans, en una mini guerra civil addicional.
De la Telefònica, el conflicte s’estengué per les Rambles, Pl. De Sant Jaume, Via Laietana i per tots
els carrers adjacents...
Durant aquells cinc dies, recordo que no gosàvem sortir al carrer, però com teníem que menjar l’avia i jo (com a home protector), perquè el Frederic només sortia per anar a l’estanc del carrer Ample, cantonada Regomir. Sort que nosaltres tampoc havíem d’anar gaire lluny, perquè el forn, les verdures i la lleteria, es trobaven tots entre els carrers Ampla, Gignàs i Regomir.
Pel que fa al tall varem prescindir-ne (encara que teníem cartilles de racionament), doncs era molt perillós realment i quedaven més lluny.
El conflicte es va acabar quan el Govern Central, responent a la demanda d’auxili d’en Companys va enviar 10000 guàrdies d’assalt (no sé de on sortiren ni com arribaren, però ho feren), que, immediatament, es posaren al costat dels del PSUC i, pràcticament, liquidaren a tots els del POUM i els Anarquistes.
En el seu llibre “Homage to Catalonia”, George Orwell explica la seva versió dels fets que es contradiu amb la de la Passionària.
Mentre Orwell fa esment de l’heroica resistència dels del POUM davant de l’atac dels feixistes del PSUC, la Dolors Ibárruri descriu la lluita pels carrers dins d’un context “feixista-anarco-trotskysta”.
Una cosa que no he acabat mai d’assimilar és la facilitat amb la que alguns no dubten en qualificar de feixistes als enemics ideològics, siguin del signe que siguin...
Així, pels d’esquerres els feixistes són els de dretes. Però, els de dretes també qualifiquen de feixistes als de esquerres, i entre ambdós bàndols, també s’ho diuen entre ells, com queda palès en l’exemple anterior.
Afortunadament, el conflicte intern va finalitzar i la Generalitat, que va passar a ser dominada pel P.C., va poder tornar a “vetllar per tots nosaltres” i nosaltres vàrem poder tornar a menjar carn i peix, això si quan tocava.
Va ser llavors també que el Miquel va canviar de bàndol i de la FAI va passar al PSUC.
No sé pas com s’ho va fer, i a més, com a Comissari Polític!! Va ser el que ara diríem un canvi de camisa formidable. I és que no era pas ximple encara que el seu idealisme el perdés més tard...
Sí que em ve a la memòria que a la escala tothom ens tractava amb respecte (sempre ho havien fet, però llavors, potser més).
Els veïns del davant (els srs. Botella) eren els rics de la escala, doncs el sr. Botella tenia una botiga de subministres nàutics al Passeig de Colom (a sota els porxos de les 7 Portes) i semblava guanyar-se molt bé la vida. Tenien un fill i una filla. El noi era com jo d’edat i la nena uns dos anys menys, o sigui uns 8/9 anys en aquells moments.
El noi i jo no eren massa amics, doncs els pares no el deixaven sortir al carrer a jugar amb la nostra colla i abans de la guerra anava a una escola del Eixample. La nena, en canvi, que era molt bufona i es deia Mercè, venia sovint a casa a que li dibuixés els meus famosos soldadets amb salacot, que després, ella retallava.
Em sembla que em feia ulls tendres però jo no estava per brots en l’ambient bèl•lic que ens tocava viure, i com quasi tots els nois de la meva edat les noies les trobàvem més aviat tòtiles.
Nosaltres fèiem competicions, per exemple, a veure qui, fent un riu, podia creuar el carrer de la Mercè.
Poca broma!! Són ben bé 10 metres d’amplada i ho havíem de fer de nit, quan no passava ningú...
(Igual que ara, que em cal fer un esforç terrible per no fer-ho fora la tassa)
Tampoc podíem invitar-les a fer guerra de gafets de cortines (alguns, tenien cortines fetes de gafets de filferro i quan es trencaven, aquells gafets eren una bona munició pels tiradors de fusta que ens havíem fet prèviament i que podien tirar fins i tot pedres...)
O jugar al futbol de botons...
De fet, com dic, més aviat tòtiles...
Però si menciono a la Mercè és perquè recordo que un dia li preguntà a l’avia –que se la estimava molt- si podria demanar-li al seu fill Miquel algun favor pel seu pare...
Com no prestava massa atenció no sé de què anava la cosa, ni si li ho va fer.
Però és per dir que el Miquel tenia –com tots els comissaris polítics- una certa influència. De poc li va servir, però, més tard.
Com a anècdota d’aquells dies tant turbulents podríem dir que l’octubre del 38 vàrem escoltar per la radio que l’aviació franquista havia bombardejat Alacant AMB PA!
Eren llonguets embolicats amb un paper imprès que deia “Ni un hogar sin lumbre, ni un español sin pan. Franco”.
Però la radio afegí que segurament el pa estava enverinat, i que no se’l mengessin... Però la fam era de tal magnitud que la gent va menjar tant com varen poder recollir... i ningú no es va morir... al menys d’aquell pa.
Potser per això, agraïts, voten ara al PP!
Però, com passa sempre, plogui o faci sol, guerra o pau, el món no s’atura i sempre hi ha un moment en la vida de tothom perquè l’amor triomfi, i així, a la vida del Miquel també hi arribà aquest moment.
No recordo exactament quan però, en tot cas, un any abans d’acabar la guerra el Miquel es ca casar!!
Des del seu canvi al comissariat del PSUC venia a casa ben poc, i quan ho feia, no es quedava mai ni a dormir ni tan sols a menjar. Venia, li donava cèntims a l’avia o algun cupó de racionament a l’Angelina, i tot seguit tocava el dos.
Ens deia que tot anava bé i que no ens preocupéssim que la guerra s’acabaria aviat. El que em sembla no deia mai era si creia que la guanyarien ells o els altres. I és que si hagués dit que la guanyarien ells no ens ho hauríem pas cregut.
Quan més sentíem que tot anava bé i el “no passaran” més pessimistes es tornaven els adults...
Doncs bé, un bon dia el Miquel es va presentar amb una noia i ens va dir que s’havien casat. I va resultar que l’avia, al menys, la coneixia molt bé.
Era una cosina del Miquel (Àngels del Prisco, neboda de l’avia per part del seu marit, que es deia del Prisco). Els del Prisco (o sigui els germans de l’avi que, si no recordo malament es deia José Ramón del Prisco) havien marxat d’Archena a la capital, Murcia, i em sembla que allà havien obert una botiga de no sé què.
Un d’aquests germans o germana tenien dues filles l’Àngels i la Regina, i per alguna raó que no m’explicaren llavors –ni mai, de fet- l’Àngels havia vingut a Barcelona i Cupido se les havia apanyat perquè ella i el Miquel es trobessin.
Jo, ara, crec que més aviat el Miquel havia hagut d’anar a Murcia per alguna circumstància i allà hauria anat a veure a la família que sabia teníem i, possiblement, encara tenim!
Hauria vist a l’Àngels –amb la que probablement havia jugat de petit, doncs ella era tan sols un o dos anys més jove- l’hauria trobat més crescudeta i apetible, i haurien decidit casar-se, malgrat la guerra.
Llavors ella hauria vingut a Barcelona i s’haurien casat. Però havia d’haver estat una boda de les que en diem “íntimes” doncs jo no recordo pas que hi haguéssim anat. Si que em sembla, però, que tothom estava molt content i que vàrem fer un àpat extraordinari aquell dia.
Tampoc sé on varen anar a viure. Potser a alguna pensió o hotel, doncs la realitat era que el Miquel –com qualsevol militar en temps de guerra- no disposava de cap llibertat de moviments i, segurament, imaginant el partit com anava el conflicte, deurien estar preparant-se per emigrar.
I com va terminar l’ idil•li?
Curious97
“Le Generalitat vetlla per vosaltres”
I tant que vetlla! No teníem prou amb les bombes que aquí no s’entenia ningú.
Com passa encara avui tothom volia manar...
Els anarquistes volien acabar d’un cop amb qualsevol indici de govern ortodoxe, i al principi varen “col•lectivitzar” les empreses catalanes i, sobre tot, les de la conca del Llobregat, que eren majorment tèxtils.
Els primers mesos varen funcionar, bàsicament degut a l’entusiasme de la novetat.
Tothom”pencava de valent”
Però aviat sorgiren dificultats doncs els més llestos volien guanyar més i treballar menys que els més babaus i aquests, no hi estaven pas d’acord...
Així les coses, i per acabar-ho d’adobar, el maig del 37, vàrem tenir a Barcelona una insurrecció obrera entre els del POUM i la CNT per una banda i els del PSUC i la guàrdia “de Asalto” per l’altre, amb la connivència d’en Companys, el President de la Generalitat, que havia de vetllar per nosaltres...
El POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista), que anaven cridant allò de “Campesinos la tierra es vuestra”, era un partit comunista creat el 1935 per l’Andreu Nin i el Joaquim Maurin, de pensament Trotskista, o sigui totalment anti-Stalinista.
El seu membre més famós fou George Orwell, que lluità amb la milícia.
El PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya, avui integrat a Iniciativa per Catalunya) es formà el 23 de juliol del 1936 (o sigui 5 dies després de començar la guerra) per la fusió de 4 grups d’esquerres, és a dir: la Federació Catalana del PSOE (que avui es diu PSC), el Partit Comunista de Catalunya, la Unió Socialista de Catalunya i el Partit Català Proletari.
Doncs bé. Emportats pel seu desig de “vetllar per tots nosaltres”, com deia abans, les dues faccions de la República Catalan es varen enfrontar en violents combats de carrer, precisament pel costat on nosaltres vivíem, o sigui entre Correus i la Pl. de Catalunya...
De fet la cosa començà quan les milícies del PSUC, amb l’ajut dels Guàrdies “de Asalto” de la Generalitat (sí, precisament, els que havien de vetllar per nosaltres), volgueren apoderar-se de l’edifici de La Telefónica, que estava a la Pl. De Catalunya, cantonada carrer Fontanella, que estava en mans dels Anarquistes, per a poder controlar les comunicacions.
Sembla mentida, però mentre al front de l’Aragó i a Madrid els soldats “oficials” de la República Central morien “por la causa” defensant una República que ja estava moribunda, a Barcelona, durant 5 “gloriosos” dies –i sens dubte per fer-nos veure i que comprenguéssim bé el que passava al front- vàrem “fruir” de l’espectacle de veure com es mataven aquí, els que es deien germans, en una mini guerra civil addicional.
De la Telefònica, el conflicte s’estengué per les Rambles, Pl. De Sant Jaume, Via Laietana i per tots
els carrers adjacents...
Durant aquells cinc dies, recordo que no gosàvem sortir al carrer, però com teníem que menjar l’avia i jo (com a home protector), perquè el Frederic només sortia per anar a l’estanc del carrer Ample, cantonada Regomir. Sort que nosaltres tampoc havíem d’anar gaire lluny, perquè el forn, les verdures i la lleteria, es trobaven tots entre els carrers Ampla, Gignàs i Regomir.
Pel que fa al tall varem prescindir-ne (encara que teníem cartilles de racionament), doncs era molt perillós realment i quedaven més lluny.
El conflicte es va acabar quan el Govern Central, responent a la demanda d’auxili d’en Companys va enviar 10000 guàrdies d’assalt (no sé de on sortiren ni com arribaren, però ho feren), que, immediatament, es posaren al costat dels del PSUC i, pràcticament, liquidaren a tots els del POUM i els Anarquistes.
En el seu llibre “Homage to Catalonia”, George Orwell explica la seva versió dels fets que es contradiu amb la de la Passionària.
Mentre Orwell fa esment de l’heroica resistència dels del POUM davant de l’atac dels feixistes del PSUC, la Dolors Ibárruri descriu la lluita pels carrers dins d’un context “feixista-anarco-trotskysta”.
Una cosa que no he acabat mai d’assimilar és la facilitat amb la que alguns no dubten en qualificar de feixistes als enemics ideològics, siguin del signe que siguin...
Així, pels d’esquerres els feixistes són els de dretes. Però, els de dretes també qualifiquen de feixistes als de esquerres, i entre ambdós bàndols, també s’ho diuen entre ells, com queda palès en l’exemple anterior.
Afortunadament, el conflicte intern va finalitzar i la Generalitat, que va passar a ser dominada pel P.C., va poder tornar a “vetllar per tots nosaltres” i nosaltres vàrem poder tornar a menjar carn i peix, això si quan tocava.
Va ser llavors també que el Miquel va canviar de bàndol i de la FAI va passar al PSUC.
No sé pas com s’ho va fer, i a més, com a Comissari Polític!! Va ser el que ara diríem un canvi de camisa formidable. I és que no era pas ximple encara que el seu idealisme el perdés més tard...
Sí que em ve a la memòria que a la escala tothom ens tractava amb respecte (sempre ho havien fet, però llavors, potser més).
Els veïns del davant (els srs. Botella) eren els rics de la escala, doncs el sr. Botella tenia una botiga de subministres nàutics al Passeig de Colom (a sota els porxos de les 7 Portes) i semblava guanyar-se molt bé la vida. Tenien un fill i una filla. El noi era com jo d’edat i la nena uns dos anys menys, o sigui uns 8/9 anys en aquells moments.
El noi i jo no eren massa amics, doncs els pares no el deixaven sortir al carrer a jugar amb la nostra colla i abans de la guerra anava a una escola del Eixample. La nena, en canvi, que era molt bufona i es deia Mercè, venia sovint a casa a que li dibuixés els meus famosos soldadets amb salacot, que després, ella retallava.
Em sembla que em feia ulls tendres però jo no estava per brots en l’ambient bèl•lic que ens tocava viure, i com quasi tots els nois de la meva edat les noies les trobàvem més aviat tòtiles.
Nosaltres fèiem competicions, per exemple, a veure qui, fent un riu, podia creuar el carrer de la Mercè.
Poca broma!! Són ben bé 10 metres d’amplada i ho havíem de fer de nit, quan no passava ningú...
(Igual que ara, que em cal fer un esforç terrible per no fer-ho fora la tassa)
Tampoc podíem invitar-les a fer guerra de gafets de cortines (alguns, tenien cortines fetes de gafets de filferro i quan es trencaven, aquells gafets eren una bona munició pels tiradors de fusta que ens havíem fet prèviament i que podien tirar fins i tot pedres...)
O jugar al futbol de botons...
De fet, com dic, més aviat tòtiles...
Però si menciono a la Mercè és perquè recordo que un dia li preguntà a l’avia –que se la estimava molt- si podria demanar-li al seu fill Miquel algun favor pel seu pare...
Com no prestava massa atenció no sé de què anava la cosa, ni si li ho va fer.
Però és per dir que el Miquel tenia –com tots els comissaris polítics- una certa influència. De poc li va servir, però, més tard.
Com a anècdota d’aquells dies tant turbulents podríem dir que l’octubre del 38 vàrem escoltar per la radio que l’aviació franquista havia bombardejat Alacant AMB PA!
Eren llonguets embolicats amb un paper imprès que deia “Ni un hogar sin lumbre, ni un español sin pan. Franco”.
Però la radio afegí que segurament el pa estava enverinat, i que no se’l mengessin... Però la fam era de tal magnitud que la gent va menjar tant com varen poder recollir... i ningú no es va morir... al menys d’aquell pa.
Potser per això, agraïts, voten ara al PP!
Però, com passa sempre, plogui o faci sol, guerra o pau, el món no s’atura i sempre hi ha un moment en la vida de tothom perquè l’amor triomfi, i així, a la vida del Miquel també hi arribà aquest moment.
No recordo exactament quan però, en tot cas, un any abans d’acabar la guerra el Miquel es ca casar!!
Des del seu canvi al comissariat del PSUC venia a casa ben poc, i quan ho feia, no es quedava mai ni a dormir ni tan sols a menjar. Venia, li donava cèntims a l’avia o algun cupó de racionament a l’Angelina, i tot seguit tocava el dos.
Ens deia que tot anava bé i que no ens preocupéssim que la guerra s’acabaria aviat. El que em sembla no deia mai era si creia que la guanyarien ells o els altres. I és que si hagués dit que la guanyarien ells no ens ho hauríem pas cregut.
Quan més sentíem que tot anava bé i el “no passaran” més pessimistes es tornaven els adults...
Doncs bé, un bon dia el Miquel es va presentar amb una noia i ens va dir que s’havien casat. I va resultar que l’avia, al menys, la coneixia molt bé.
Era una cosina del Miquel (Àngels del Prisco, neboda de l’avia per part del seu marit, que es deia del Prisco). Els del Prisco (o sigui els germans de l’avi que, si no recordo malament es deia José Ramón del Prisco) havien marxat d’Archena a la capital, Murcia, i em sembla que allà havien obert una botiga de no sé què.
Un d’aquests germans o germana tenien dues filles l’Àngels i la Regina, i per alguna raó que no m’explicaren llavors –ni mai, de fet- l’Àngels havia vingut a Barcelona i Cupido se les havia apanyat perquè ella i el Miquel es trobessin.
Jo, ara, crec que més aviat el Miquel havia hagut d’anar a Murcia per alguna circumstància i allà hauria anat a veure a la família que sabia teníem i, possiblement, encara tenim!
Hauria vist a l’Àngels –amb la que probablement havia jugat de petit, doncs ella era tan sols un o dos anys més jove- l’hauria trobat més crescudeta i apetible, i haurien decidit casar-se, malgrat la guerra.
Llavors ella hauria vingut a Barcelona i s’haurien casat. Però havia d’haver estat una boda de les que en diem “íntimes” doncs jo no recordo pas que hi haguéssim anat. Si que em sembla, però, que tothom estava molt content i que vàrem fer un àpat extraordinari aquell dia.
Tampoc sé on varen anar a viure. Potser a alguna pensió o hotel, doncs la realitat era que el Miquel –com qualsevol militar en temps de guerra- no disposava de cap llibertat de moviments i, segurament, imaginant el partit com anava el conflicte, deurien estar preparant-se per emigrar.
I com va terminar l’ idil•li?
Curious97
martes, 13 de noviembre de 2007
Memòries X
PLOUEN BOMBES!
Evidentment, per qualsevol persona de la meva edat, que vol dir entre 10 i 11 anys, del primer any de la guerra, el més impactant i el que es recorda de forma més vívida, són els bombardejos.
El mes de mars del 1937 vàrem rebre la primera visita dels avions alemanys “Junkers”, als que “carinyosament” vàrem donar l’apel•latiu de “pavas”.
No sé ben bé per què! Potser perquè, quan les veiem volar (i jo, sempre que podia sortia al balcó, o si estava al carrer, mirava enlaire amb una gran inconsciència) semblaven volar lentament, com si els costés mantenir-se a dalt.
Normalment, venien 3 o 6 i, i de preferència, escollien les nits de lluna.
Quan venien de dia es podia veure molt bé com, al voltant seu, apareixien com uns nuvolets foscos que semblaven bolets.
Eren les explosions dels canons antiaeris i, o eren molt dolents o no arribaven prou amunt, doncs, que recordi, mai no encertaren cap avió en tota la guerra.
Em refereixo a Barcelona, és clar.
Per cert que un dia que estava al balcó, en ple bombardeig, va caure al meu costat (si em cau a sobre no estaria escrivint això) un tros de ferro que estava tant calent que no es podia ni tocar.
No sé si encara passa igual, però sembla que els obusos que disparaven els antiaeris, quan arribaven al final del seu trajecte, sense haver encertat enlloc, i ja dic que mai ho feien, esclataven i, és clar, tornaven a caure a terra (per la llei de la gravetat de Isaac Newton, per bé que eren més perillosos que les pomes), dispersant els trossos com si fos metralla.
El meu, el vaig guardar com trofeu de guerra fins que ens varem tornar a canviar de pis, quan el vaig perdre.
L’avia, pobre, patia molt amb mi doncs jo, no per valent sinó per inconscient, sempre volia veure els avions i fugia de casa cap a la Plaça Antonio López, des de on es dominava una gran secció de cel.
Ella sempre em deia que quan queien les bombes a prop no es podien veure ni sentir cap soroll. De veure caure, no vaig veure’n mai però de sentir ja ho crec!
No oblidaré mai el peculiar soroll que feien quan queien! Es podia escoltar de molt lluny i era igual que si caiguessin un munt de llaunes lligades entre si...
Esgarrifós... però jo pensava, i no anava errat, que mentre escoltes el soroll com queien, volia dir que no ens caurien a sobre..
El 13 de febrer del 37, va ser el primer bombardeig amb víctimes i quan vaig escoltar per primer cop l’estrident soroll (que m’esgarrifava més que les bombes) de les sirenes...
No recordo bé de on veníem. Crec que era diumenge i si era així, possiblement veníem d’oir missa, doncs l’avia coneixia un munt de pisos a Barcelona, on capellans amagats deien missa els diumenges.
Si els haguessin descobert els haurien assassinat sens dubte, però no tenien inconvenient en arriscar la seva vida per a poder donar aquest servei.
La qüestió és que era pràcticament de nit i tornàvem a casa i estàvem molt a prop del Parc de la Ciutadella, quan vàrem sentir un xiulet, seguit d’un altre, i uns moments més tard el soroll d’unes explosions molt pròximes i, quasi al mateix temps, el xiscle estrident de les sirenes.
No sé com ho férem però abans d’adonar-nos-en ja érem a casa!! L’avia encara era relativament jove, deuria anar pels 50 anys i jo, no cal ni dir-ho!!
L’endemà vàrem escoltar per la radio que el creuer Canarias havia bombardejat la fàbrica Elizalde, on es produïen motors d’aviació, que es trobava en una illa de cases entre Passeig de S. Joan, Bailén, Rosselló i Còrsega. Un projectil va caure dintre la fàbrica i un altre pels voltants, matant a 18 o 20 persones, segons he llegit en algun lloc.
Més tard també es rectificà l’autoria del bombardeig. No havia estat el Canarias, sinó el creuer lleuger italià Eugenio de Savoia.
Sigui com sigui va ser un prodigi de punteria, doncs el creuer es trobava a unes 20 milles de Barcelona i per això, havia arribat sense que ningú no se’n adonés.
La part més afectada, en un primer moment pels bombardejos aeris, fou el port i la Barceloneta (on vivia el meu amic i competidor Bayarri,) que va haver de fugir amb la família al camp, doncs el barri va quedar pràcticament destruït.
Els barris de Gràcia, Poble Nou, Poble Sec, Sant Andreu i el Guinardó també varen patir, segons he llegit, bombardejos amb gran intensitat.
Al poc temps de començar aquests atacs de l’aviació (en els que els Italians varen participar-hi abastament), la denominada “defensa passiva” organitzada per l’Ajuntament va construir un munt de refugis (es diu que uns 1.300, alguns dels quals és poden visitar ara).
Molts d’aquests refugis, però, eren més aviat, soterranis condicionats i també s’empraven en segons quines àrees el metro, quan aquest era prou fons.
Nosaltres en teníem un refugi força a prop. En un carrer paral•lel al Passeig Isabel II, que va de la Plaça Palau a la Plaça Antonio López (o sigui, per darrera l’edifici de la Llotja, hi havia una fàbrica de maletes sota uns porxos (els porxos em sembla encara hi són) que tenia un soterrani enorme.
Abans d’aquest refugi l’avia sempre hem feia anar a sota el llit.
Nosaltres només teníem que creuar per davant de Correus i a l’altra costat de la Via Laietana ja hi érem!.
L’avia, pobre, i jo ens havíem fet un tip d’anar-hi corrent, doncs, tan aviat sentia les sirenes m’agafava pel braç, i m’hi arrossegava, tant si vols com si no vols, a tota velocitat...
Una nit, recordo, l’avia, la tia Lola i jo estàvem resant el Rosari, doncs era diumenge i, després de sopar, l’avia insistia en fer-ho, quan les sirenes començaren a cridar. Tots varen fer un bot...!
I al cap d’uns moments començarem a sentir el soroll d’explosions llunyanes i el dels antiaeris. Tots dos sorolls eren força diferents i, naturalment, el dels antiaeris eren més nombrosos que els de les bombes. Però, aquella nit, els de les bombes semblaven acostar-se cada cop més.
Així que, tots plegats, varen sortir per anar al refugi en qüestió.
L’oncle Frederic deia sempre que no calia córrer, però quan vàrem sortir al carrer va batre el rècord del 100 mts. llisos..
I és que estaven bombardejant la Barceloneta i des de la Pl. Antonio López es podien veure els resplendors de les explosions...
L’explosió més propera la vaig sentir jo a les galtes quan l’avia em deixà anar una bufa de campionat doncs jo em volia quedar al carrer a veure els “focs”...
Les nits de lluna eren les preferides pels italians perquè podien volar sense ser detectats, excepte quan els reflectors els encertaven, que no era sempre, i en canvi ells podien veure la ciutat, per bé que estàvem a les fosques.
En un d’aquests bombardejos els Italians van encertar, per pura casualitat, un camió carregat d’explosius (trilita) que circulava per la Gran Via, a l’alçada del carrer Balmes, i l’explosió es va escoltar a tota la ciutat. Va deixar un clot impressionant al mig de la Gran Via i va mig derruir el cine Coliseum, i dues illes de cases. Moriren 80 persones.
El 1938 va ser sens dubte el pitjor. Els italians i els alemanys s’alternaven amb més freqüència, donada la ineficàcia de la defensa antiaèria i la absoluta carència d’aviació per defensar la ciutat.
Ja bombardejaven de dia i de nit i he llegit que el mes de març, els italians varen venir 4 dies seguits, pel matí, matant quasi un miler de persones (un mica menys de la meitat del total).
Sembla ser que aquests atacs varen ser ordre personal de Mussolini, al marge de Franco, com a represàlia personal de la pallissa de Guadalajara.
No puc recordar els dies, però si recordo que anàvem un munt de vegades als refugis; algun cop que ens havien trobat pel carrer, anàvem a raure al metro, i quan m’enganxaven al col•legi Baixeres anàvem al soterrani de Correus, que estava a l’altre costat.
En total, segons diuen els diferents historiadors, la ciutat, durant la guerra, va patir 170 atacs aeris, que van deixar-nos el “regal” d’unes 1000 tones de bombes, que varen matar unes 2500 persones (totes entre la població civil) i deixaren uns 30000 ferits.
Evidentment, no podem comparar-nos amb els atacs contra ciutats com Dresden, Berlin, Colònia, etc. Parlant només d’Alemanya.
Però, per exemple, Londres, en 5 anys i escaig de guerra va tenir uns 42.000 morts i uns 60.000 ferits amb més de 1.500 raids aeris, amb atacs de 60 o 70 avions a l’hora, i bombes de 1000 quilos. Un milió i mig de tones de bombes!
A més amb els projectils V-1 i V-2 caient durant la segona meitat.
Nosaltres, quan vàrem veure més avions, eren 9. I les bombes, majorment, eren de 100 quilos (de fet, començaren per bombes de 25 quilos i, cap al final, arribaren a 500 quilos).
Això si. S’experimentaren tot tipus de bombes. Des de bombes incendiàries i explosives fins a les de fragmentació.
El que vull dir és que, proporcionalment, vàrem patir un nombre considerable de víctimes.
I és que nosaltres no ho sabíem, però Barcelona fou la taula de proves de la tècnica del bombardeig sobre la població civil, que anys més tard, s’aplicaria amb crueltat extraordinària, sobre tot, al Japó i a Alemanya.
La tàctica aquí, com després a la guerra mundial, era la desmoralització gradual de la població civil, que és, al cap i a la fi, la que sosté la moral del front.
El que feia més gràcia (trista gràcia, però), era com la megafonia i la propaganda intentaven lluitar contra aquesta desmoralització creixent.
Per megafonia, mentre queien les bombes es podia escoltar aquell famós missatge “La Generalitat vetlla per vosaltres” que “ens donava gran seguretat i optimisme” com podeu imaginar-vos.
Res, igual que ara amb els trens de la Renfe...
O els cartells de “No Passaran” per tot arreu i els legionaris ja estaven a l’Hospitalet...
I és que aquí parlem molt i molt dels governs centrals i del que ens han fet a Catalunya, però no parlem gaire bé mai de com els NOSTRES PROPIS governs ens han fet combregar amb rodes de molí.
Però el victimisme sempre ha estat una manera d’ésser molt catalana, oi?
Churchill va advertir al poble de les penúries que se’ls venien a sobre quan en el seu discurs a la Cambra, el 1940, va dir allò “I have nothing to offer but blood, sweat and tears...”, o sigui, “no tinc res més a oferir-vos que sang, suor i llàgrimes...” i, ja en va tenir prou. No se li va ocórrer dir que ell “vetllaria per nosaltres” o quelcom de semblant.
Total, que aquí cada cop estàvem més desmoralitzats...
I així, quan a finals de l’any 1938. Malgrat el “No Passaran” i “el Vetllem per vosaltres” es va veure clarament que la guerra estava perduda, el Govern Central i la Generalitat decidiren evacuar els nens i nenes fora d’Espanya. Franco també ho feu, i en total foren uns 35.000 els que marxaren. Els del bàndol nacionalista cap a Itàlia, Alemanya i Portugal. Els del bàndol republicà cap a la URSS, Mèxic i alguns països del nord d’Europa.
Els d’aquí marxaren cap a Rússia, doncs el P.C. se’n encarregà.
Això em fa recordar que la mare i una amiga seva (la Maria Tobeña), que llavors no arribaven a 10 anys, estaven a Palau Tordera, en una espècie de casa de colònies que la Generalitat havia posat a l’abast de nens i nenes de Barcelona, fugint dels bombardejos.
I pel que m’ha explicat, quan la seva mare i la de l’amiga varen sentir la noticia que s’estaven preparant per exiliar-se cap a la URSS, no sabem ben bé com, però ambdues varen sortir disparades i en tren, en carro o a peu, varen arribar com pogueren al poble, les agafaren i se les endugueren cap a Barcelona. La resta de Palau Tordera va anar a raure, efectivament, a la URSS.
O sigui que, en cert aspecte, si no arriba a ser pel coratge i la decisió de sa mare i tenint en compte la possibilitat que haguéssiu estat designats per l’Altíssim, a ser fills de ella de totes, totes, el més probable fora que ara tinguéssiu cognoms com Smirnov, Ivanov, Kuznetsov, Popov, Sokolov, Lébedev, Kozlov, Nóvikov, Morózov, Petrov, Vólkov, Solovióv, Vasíliev, Záitsev, Pávlov, Semiónov, Gólubev, Vinográdov, Bogdánov o Vorobiov.
I jo no us hauria conegut, el que seria una tragèdia...
Curious97
Evidentment, per qualsevol persona de la meva edat, que vol dir entre 10 i 11 anys, del primer any de la guerra, el més impactant i el que es recorda de forma més vívida, són els bombardejos.
El mes de mars del 1937 vàrem rebre la primera visita dels avions alemanys “Junkers”, als que “carinyosament” vàrem donar l’apel•latiu de “pavas”.
No sé ben bé per què! Potser perquè, quan les veiem volar (i jo, sempre que podia sortia al balcó, o si estava al carrer, mirava enlaire amb una gran inconsciència) semblaven volar lentament, com si els costés mantenir-se a dalt.
Normalment, venien 3 o 6 i, i de preferència, escollien les nits de lluna.
Quan venien de dia es podia veure molt bé com, al voltant seu, apareixien com uns nuvolets foscos que semblaven bolets.
Eren les explosions dels canons antiaeris i, o eren molt dolents o no arribaven prou amunt, doncs, que recordi, mai no encertaren cap avió en tota la guerra.
Em refereixo a Barcelona, és clar.
Per cert que un dia que estava al balcó, en ple bombardeig, va caure al meu costat (si em cau a sobre no estaria escrivint això) un tros de ferro que estava tant calent que no es podia ni tocar.
No sé si encara passa igual, però sembla que els obusos que disparaven els antiaeris, quan arribaven al final del seu trajecte, sense haver encertat enlloc, i ja dic que mai ho feien, esclataven i, és clar, tornaven a caure a terra (per la llei de la gravetat de Isaac Newton, per bé que eren més perillosos que les pomes), dispersant els trossos com si fos metralla.
El meu, el vaig guardar com trofeu de guerra fins que ens varem tornar a canviar de pis, quan el vaig perdre.
L’avia, pobre, patia molt amb mi doncs jo, no per valent sinó per inconscient, sempre volia veure els avions i fugia de casa cap a la Plaça Antonio López, des de on es dominava una gran secció de cel.
Ella sempre em deia que quan queien les bombes a prop no es podien veure ni sentir cap soroll. De veure caure, no vaig veure’n mai però de sentir ja ho crec!
No oblidaré mai el peculiar soroll que feien quan queien! Es podia escoltar de molt lluny i era igual que si caiguessin un munt de llaunes lligades entre si...
Esgarrifós... però jo pensava, i no anava errat, que mentre escoltes el soroll com queien, volia dir que no ens caurien a sobre..
El 13 de febrer del 37, va ser el primer bombardeig amb víctimes i quan vaig escoltar per primer cop l’estrident soroll (que m’esgarrifava més que les bombes) de les sirenes...
No recordo bé de on veníem. Crec que era diumenge i si era així, possiblement veníem d’oir missa, doncs l’avia coneixia un munt de pisos a Barcelona, on capellans amagats deien missa els diumenges.
Si els haguessin descobert els haurien assassinat sens dubte, però no tenien inconvenient en arriscar la seva vida per a poder donar aquest servei.
La qüestió és que era pràcticament de nit i tornàvem a casa i estàvem molt a prop del Parc de la Ciutadella, quan vàrem sentir un xiulet, seguit d’un altre, i uns moments més tard el soroll d’unes explosions molt pròximes i, quasi al mateix temps, el xiscle estrident de les sirenes.
No sé com ho férem però abans d’adonar-nos-en ja érem a casa!! L’avia encara era relativament jove, deuria anar pels 50 anys i jo, no cal ni dir-ho!!
L’endemà vàrem escoltar per la radio que el creuer Canarias havia bombardejat la fàbrica Elizalde, on es produïen motors d’aviació, que es trobava en una illa de cases entre Passeig de S. Joan, Bailén, Rosselló i Còrsega. Un projectil va caure dintre la fàbrica i un altre pels voltants, matant a 18 o 20 persones, segons he llegit en algun lloc.
Més tard també es rectificà l’autoria del bombardeig. No havia estat el Canarias, sinó el creuer lleuger italià Eugenio de Savoia.
Sigui com sigui va ser un prodigi de punteria, doncs el creuer es trobava a unes 20 milles de Barcelona i per això, havia arribat sense que ningú no se’n adonés.
La part més afectada, en un primer moment pels bombardejos aeris, fou el port i la Barceloneta (on vivia el meu amic i competidor Bayarri,) que va haver de fugir amb la família al camp, doncs el barri va quedar pràcticament destruït.
Els barris de Gràcia, Poble Nou, Poble Sec, Sant Andreu i el Guinardó també varen patir, segons he llegit, bombardejos amb gran intensitat.
Al poc temps de començar aquests atacs de l’aviació (en els que els Italians varen participar-hi abastament), la denominada “defensa passiva” organitzada per l’Ajuntament va construir un munt de refugis (es diu que uns 1.300, alguns dels quals és poden visitar ara).
Molts d’aquests refugis, però, eren més aviat, soterranis condicionats i també s’empraven en segons quines àrees el metro, quan aquest era prou fons.
Nosaltres en teníem un refugi força a prop. En un carrer paral•lel al Passeig Isabel II, que va de la Plaça Palau a la Plaça Antonio López (o sigui, per darrera l’edifici de la Llotja, hi havia una fàbrica de maletes sota uns porxos (els porxos em sembla encara hi són) que tenia un soterrani enorme.
Abans d’aquest refugi l’avia sempre hem feia anar a sota el llit.
Nosaltres només teníem que creuar per davant de Correus i a l’altra costat de la Via Laietana ja hi érem!.
L’avia, pobre, i jo ens havíem fet un tip d’anar-hi corrent, doncs, tan aviat sentia les sirenes m’agafava pel braç, i m’hi arrossegava, tant si vols com si no vols, a tota velocitat...
Una nit, recordo, l’avia, la tia Lola i jo estàvem resant el Rosari, doncs era diumenge i, després de sopar, l’avia insistia en fer-ho, quan les sirenes començaren a cridar. Tots varen fer un bot...!
I al cap d’uns moments començarem a sentir el soroll d’explosions llunyanes i el dels antiaeris. Tots dos sorolls eren força diferents i, naturalment, el dels antiaeris eren més nombrosos que els de les bombes. Però, aquella nit, els de les bombes semblaven acostar-se cada cop més.
Així que, tots plegats, varen sortir per anar al refugi en qüestió.
L’oncle Frederic deia sempre que no calia córrer, però quan vàrem sortir al carrer va batre el rècord del 100 mts. llisos..
I és que estaven bombardejant la Barceloneta i des de la Pl. Antonio López es podien veure els resplendors de les explosions...
L’explosió més propera la vaig sentir jo a les galtes quan l’avia em deixà anar una bufa de campionat doncs jo em volia quedar al carrer a veure els “focs”...
Les nits de lluna eren les preferides pels italians perquè podien volar sense ser detectats, excepte quan els reflectors els encertaven, que no era sempre, i en canvi ells podien veure la ciutat, per bé que estàvem a les fosques.
En un d’aquests bombardejos els Italians van encertar, per pura casualitat, un camió carregat d’explosius (trilita) que circulava per la Gran Via, a l’alçada del carrer Balmes, i l’explosió es va escoltar a tota la ciutat. Va deixar un clot impressionant al mig de la Gran Via i va mig derruir el cine Coliseum, i dues illes de cases. Moriren 80 persones.
El 1938 va ser sens dubte el pitjor. Els italians i els alemanys s’alternaven amb més freqüència, donada la ineficàcia de la defensa antiaèria i la absoluta carència d’aviació per defensar la ciutat.
Ja bombardejaven de dia i de nit i he llegit que el mes de març, els italians varen venir 4 dies seguits, pel matí, matant quasi un miler de persones (un mica menys de la meitat del total).
Sembla ser que aquests atacs varen ser ordre personal de Mussolini, al marge de Franco, com a represàlia personal de la pallissa de Guadalajara.
No puc recordar els dies, però si recordo que anàvem un munt de vegades als refugis; algun cop que ens havien trobat pel carrer, anàvem a raure al metro, i quan m’enganxaven al col•legi Baixeres anàvem al soterrani de Correus, que estava a l’altre costat.
En total, segons diuen els diferents historiadors, la ciutat, durant la guerra, va patir 170 atacs aeris, que van deixar-nos el “regal” d’unes 1000 tones de bombes, que varen matar unes 2500 persones (totes entre la població civil) i deixaren uns 30000 ferits.
Evidentment, no podem comparar-nos amb els atacs contra ciutats com Dresden, Berlin, Colònia, etc. Parlant només d’Alemanya.
Però, per exemple, Londres, en 5 anys i escaig de guerra va tenir uns 42.000 morts i uns 60.000 ferits amb més de 1.500 raids aeris, amb atacs de 60 o 70 avions a l’hora, i bombes de 1000 quilos. Un milió i mig de tones de bombes!
A més amb els projectils V-1 i V-2 caient durant la segona meitat.
Nosaltres, quan vàrem veure més avions, eren 9. I les bombes, majorment, eren de 100 quilos (de fet, començaren per bombes de 25 quilos i, cap al final, arribaren a 500 quilos).
Això si. S’experimentaren tot tipus de bombes. Des de bombes incendiàries i explosives fins a les de fragmentació.
El que vull dir és que, proporcionalment, vàrem patir un nombre considerable de víctimes.
I és que nosaltres no ho sabíem, però Barcelona fou la taula de proves de la tècnica del bombardeig sobre la població civil, que anys més tard, s’aplicaria amb crueltat extraordinària, sobre tot, al Japó i a Alemanya.
La tàctica aquí, com després a la guerra mundial, era la desmoralització gradual de la població civil, que és, al cap i a la fi, la que sosté la moral del front.
El que feia més gràcia (trista gràcia, però), era com la megafonia i la propaganda intentaven lluitar contra aquesta desmoralització creixent.
Per megafonia, mentre queien les bombes es podia escoltar aquell famós missatge “La Generalitat vetlla per vosaltres” que “ens donava gran seguretat i optimisme” com podeu imaginar-vos.
Res, igual que ara amb els trens de la Renfe...
O els cartells de “No Passaran” per tot arreu i els legionaris ja estaven a l’Hospitalet...
I és que aquí parlem molt i molt dels governs centrals i del que ens han fet a Catalunya, però no parlem gaire bé mai de com els NOSTRES PROPIS governs ens han fet combregar amb rodes de molí.
Però el victimisme sempre ha estat una manera d’ésser molt catalana, oi?
Churchill va advertir al poble de les penúries que se’ls venien a sobre quan en el seu discurs a la Cambra, el 1940, va dir allò “I have nothing to offer but blood, sweat and tears...”, o sigui, “no tinc res més a oferir-vos que sang, suor i llàgrimes...” i, ja en va tenir prou. No se li va ocórrer dir que ell “vetllaria per nosaltres” o quelcom de semblant.
Total, que aquí cada cop estàvem més desmoralitzats...
I així, quan a finals de l’any 1938. Malgrat el “No Passaran” i “el Vetllem per vosaltres” es va veure clarament que la guerra estava perduda, el Govern Central i la Generalitat decidiren evacuar els nens i nenes fora d’Espanya. Franco també ho feu, i en total foren uns 35.000 els que marxaren. Els del bàndol nacionalista cap a Itàlia, Alemanya i Portugal. Els del bàndol republicà cap a la URSS, Mèxic i alguns països del nord d’Europa.
Els d’aquí marxaren cap a Rússia, doncs el P.C. se’n encarregà.
Això em fa recordar que la mare i una amiga seva (la Maria Tobeña), que llavors no arribaven a 10 anys, estaven a Palau Tordera, en una espècie de casa de colònies que la Generalitat havia posat a l’abast de nens i nenes de Barcelona, fugint dels bombardejos.
I pel que m’ha explicat, quan la seva mare i la de l’amiga varen sentir la noticia que s’estaven preparant per exiliar-se cap a la URSS, no sabem ben bé com, però ambdues varen sortir disparades i en tren, en carro o a peu, varen arribar com pogueren al poble, les agafaren i se les endugueren cap a Barcelona. La resta de Palau Tordera va anar a raure, efectivament, a la URSS.
O sigui que, en cert aspecte, si no arriba a ser pel coratge i la decisió de sa mare i tenint en compte la possibilitat que haguéssiu estat designats per l’Altíssim, a ser fills de ella de totes, totes, el més probable fora que ara tinguéssiu cognoms com Smirnov, Ivanov, Kuznetsov, Popov, Sokolov, Lébedev, Kozlov, Nóvikov, Morózov, Petrov, Vólkov, Solovióv, Vasíliev, Záitsev, Pávlov, Semiónov, Gólubev, Vinográdov, Bogdánov o Vorobiov.
I jo no us hauria conegut, el que seria una tragèdia...
Curious97
viernes, 9 de noviembre de 2007
Memòries IX
Memòries IX
Tot i que era innocent, el tribunal de la Inquisició va condemnà a 5 anys de presó al poeta i capellà Fra Lluís de León, acusat d’haver traduït parts de la Bíblia (concretament El Cantar de los Cantares, de Salomón).
Allò ho havien prohibit al recent Concili de Trento.
Però diu la llegenda que, en reprendre las classes, després d’aquests cinc anys, va començar amb aquesta frase “Dicebamus hesterna die...”, o sigui, com dèiem ahir...Dissortadament, jo no tinc el talent d’aquest gran poeta espanyol del Renaixement, però sí que puc repetir amb ell, allò de “com dèiem ahir”.
Ens havíem aturat en un servidor sortint de la Estació de França, amb un sac de taronges de 30 quilos a l’esquena (que m’havia carregat “amorosament” el Miquel, tot dient que allò no era res per a un “home” com jo!!), i les dents ben “serrés”, doncs no podia fer el ridícul de posar-me a plorar davant de l’oncle que jo admirava i pel que sentia devoció (santa innocència), com més endavant la sentiria pel general Custer (més santa innocència).
I és que sempre he estat un “romàntic” bastant crèdul...
Així que amb resignació franciscana vaig iniciar el camí de retorn cap a casa, pensant que, en realitat, estava bastant més a la vora que la estàtua de Colom...
D’això, en diria ara, positive thinking!
Ara bé. Per molt positivista que tractés de ser llavors, amb un sac a la esquena que pesava quasi tant com jo, en creuar la Plaça del Palau ja no podia amb la meva ànima.
Així que, pensant que si no ho feia, aniria a raure a terra, doncs les cames hem tremolaven com un flam, i recolzant-me contra la paret del que llavors era l’edifici de la Llotja, vaig descarregar el sac de l’esquena per a poder aspirar la deliciosa brisa que venia del port.
Perquè, llavors, encara no “fruíem” de la magnífica pol•lució que tenim ara, i en alguns llocs de Barcelona, com el Passeig de Colom, fins i tot podíem percebre l’aire carregat de fragàncies marines.
Després, doncs, de recuperar l’alè i sentir-me una altra volta potent i poderós, vaig intentar carregar de nou el sac a l’esquena i, oh, sorpresa!
On havia anat a parar la meva força bruta!
Si no podia tan sols alçar-lo...! I si no podia alçar-lo, com diables, podria carregar-lo a l’esquena?
Però si no podia carregar-me’l, sí podia arrossegar-lo per terra. I com només tenia que creuar la Via Laietana i Correus i ja era a casa, dit i fet, caminant d’esquena i arrossegant-lo, vaig fer el centenar i de metres i escaig que em restaven fins arribar-hi.
Menys mal que el tràfic tampoc era el d’ara, doncs creuar la Via Laietana per la banda de baix (que és la més ampla) hauria estat ara tota una proesa.
Quan vaig arribar a casa, ja no podia ni respirar. Per tant, impossible pujar-lo dos pisos (vivíem en un primer, però havia un entresol). Així que, deixant-lo arrambat a la paret tant com pogué, perquè no es veiés massa des de fora, vaig pujar en una volada a demanar ajut.
I oh, sorpresa, una altra volta! El que obrí fou el mateix Miquel.
Resulta que no havia d’esperar cap client.
Tenia el seu empleat fent-se càrrec del cotxe.
Sinó que endut pel seu instint pedagògic –per bé que fos un instint un tant d’home cavernícola o de conqueridor extremeny, tipus Cortés o Pizarro- havia decidit posar-me a prova!
I m’havia seguit tota l’estona per si de cas flaquejava. No era qüestió de que li passés res al sac.
Vist ara, en la perspectiva històrica que tot ho matisa, era d’allò més lògic doncs, sense arribar a ser el tresor de l’Aladí, 30 quilos de taronges, llavors, no eren “peccata minuta”, com hauria dit el Dante!
Així, que quan estava a pocs metres de casa va córrer amb el risc d’abandonar-me a la meva sort i pujà a esperar-me.
I com jo anava d’esquena, i suant, no el vaig veure.
Baixà, doncs, a agafar el sac, que se’l carregà com si fos una ploma, i oh, 3ª sorpresa del dia!
A sota del sac, l’arpillera s’havia esquinçat d’arrossegar-la i, pel forat varen començar a caure taronges.
Tot empipat, llavors el Miquel, tornà a deixar el sac a terra i, dient-me que era un desgraciat em va deixar anar un bolet que em va girar la cara del revés.
Ara, els pedagogs i tècnics en la matèria diuen que no s’ha de colpejar als nens i s’ha de deixar fer el que vulguin no fos cas que es frustrin per sempre més...
No ho sé. Potser tenen raó... En tot cas, nosaltres tampoc ho férem mai, encara que la seva mare si els havia empaitat alguna vegada amb l’espardenya...
Ara bé, aquests càstigs físics a escoles tan selectes com a Eton (G.B.) no eren pas cosa desconeguda i encara ara, sembla que als col•legis d’Òxford o Cambridge, o al mateix Eton, en ple hivern, dormen amb les finestres obertes.
I aquells britànics eren els que lluitaren fins a l’últim home amb el general Gordon, defensant Khartum contra els “derviches” de Mohammed Ahmed, el Mahdi, que els superaven en una proporció de 20 a 1...
En qualsevol cas, aquella bufetada que quasi em va fer caure les pestanyes i l’orella amb un preciós color vermellós, no em va frustrar gens.
Ans al contrari, tot i que llavors em semblà “lleugerament” desproporcionada –doncs al cap i a la fi no havia perdut cap taronja- em va fer adonar-me’n del que m’esperava a la vida.
Castanyes a dojo, a vegades donades per aquells dels que menys ho esperes!
Però al mateix temps, és a base de rebre castanyes quan després els panellets semblen més bons...
O dit altrament, si la vida ens somrigués sempre no coneixeríem la felicitat i ens avorriríem soberanament.
El Miquel, després de tranquil•litzar-se, va agafar el sac en braços amorosament perquè les taronges no caiguessin i, jo al darrera per si de cas, varem pujar al pis.
I del que em puc sentir orgullós és de que no vaig deixar anar ni una llàgrima...
Si puc assegurar, però, que aquelles taronges han estat de les més gustoses que mai he menjat... de la mateixa forma que un triomf darrera de qualsevol fracàs o si més no, d’un gran esforç, produeix molta més satisfacció que si et trobes una cartera plena de bitllets...
Curious97
Tot i que era innocent, el tribunal de la Inquisició va condemnà a 5 anys de presó al poeta i capellà Fra Lluís de León, acusat d’haver traduït parts de la Bíblia (concretament El Cantar de los Cantares, de Salomón).
Allò ho havien prohibit al recent Concili de Trento.
Però diu la llegenda que, en reprendre las classes, després d’aquests cinc anys, va començar amb aquesta frase “Dicebamus hesterna die...”, o sigui, com dèiem ahir...Dissortadament, jo no tinc el talent d’aquest gran poeta espanyol del Renaixement, però sí que puc repetir amb ell, allò de “com dèiem ahir”.
Ens havíem aturat en un servidor sortint de la Estació de França, amb un sac de taronges de 30 quilos a l’esquena (que m’havia carregat “amorosament” el Miquel, tot dient que allò no era res per a un “home” com jo!!), i les dents ben “serrés”, doncs no podia fer el ridícul de posar-me a plorar davant de l’oncle que jo admirava i pel que sentia devoció (santa innocència), com més endavant la sentiria pel general Custer (més santa innocència).
I és que sempre he estat un “romàntic” bastant crèdul...
Així que amb resignació franciscana vaig iniciar el camí de retorn cap a casa, pensant que, en realitat, estava bastant més a la vora que la estàtua de Colom...
D’això, en diria ara, positive thinking!
Ara bé. Per molt positivista que tractés de ser llavors, amb un sac a la esquena que pesava quasi tant com jo, en creuar la Plaça del Palau ja no podia amb la meva ànima.
Així que, pensant que si no ho feia, aniria a raure a terra, doncs les cames hem tremolaven com un flam, i recolzant-me contra la paret del que llavors era l’edifici de la Llotja, vaig descarregar el sac de l’esquena per a poder aspirar la deliciosa brisa que venia del port.
Perquè, llavors, encara no “fruíem” de la magnífica pol•lució que tenim ara, i en alguns llocs de Barcelona, com el Passeig de Colom, fins i tot podíem percebre l’aire carregat de fragàncies marines.
Després, doncs, de recuperar l’alè i sentir-me una altra volta potent i poderós, vaig intentar carregar de nou el sac a l’esquena i, oh, sorpresa!
On havia anat a parar la meva força bruta!
Si no podia tan sols alçar-lo...! I si no podia alçar-lo, com diables, podria carregar-lo a l’esquena?
Però si no podia carregar-me’l, sí podia arrossegar-lo per terra. I com només tenia que creuar la Via Laietana i Correus i ja era a casa, dit i fet, caminant d’esquena i arrossegant-lo, vaig fer el centenar i de metres i escaig que em restaven fins arribar-hi.
Menys mal que el tràfic tampoc era el d’ara, doncs creuar la Via Laietana per la banda de baix (que és la més ampla) hauria estat ara tota una proesa.
Quan vaig arribar a casa, ja no podia ni respirar. Per tant, impossible pujar-lo dos pisos (vivíem en un primer, però havia un entresol). Així que, deixant-lo arrambat a la paret tant com pogué, perquè no es veiés massa des de fora, vaig pujar en una volada a demanar ajut.
I oh, sorpresa, una altra volta! El que obrí fou el mateix Miquel.
Resulta que no havia d’esperar cap client.
Tenia el seu empleat fent-se càrrec del cotxe.
Sinó que endut pel seu instint pedagògic –per bé que fos un instint un tant d’home cavernícola o de conqueridor extremeny, tipus Cortés o Pizarro- havia decidit posar-me a prova!
I m’havia seguit tota l’estona per si de cas flaquejava. No era qüestió de que li passés res al sac.
Vist ara, en la perspectiva històrica que tot ho matisa, era d’allò més lògic doncs, sense arribar a ser el tresor de l’Aladí, 30 quilos de taronges, llavors, no eren “peccata minuta”, com hauria dit el Dante!
Així, que quan estava a pocs metres de casa va córrer amb el risc d’abandonar-me a la meva sort i pujà a esperar-me.
I com jo anava d’esquena, i suant, no el vaig veure.
Baixà, doncs, a agafar el sac, que se’l carregà com si fos una ploma, i oh, 3ª sorpresa del dia!
A sota del sac, l’arpillera s’havia esquinçat d’arrossegar-la i, pel forat varen començar a caure taronges.
Tot empipat, llavors el Miquel, tornà a deixar el sac a terra i, dient-me que era un desgraciat em va deixar anar un bolet que em va girar la cara del revés.
Ara, els pedagogs i tècnics en la matèria diuen que no s’ha de colpejar als nens i s’ha de deixar fer el que vulguin no fos cas que es frustrin per sempre més...
No ho sé. Potser tenen raó... En tot cas, nosaltres tampoc ho férem mai, encara que la seva mare si els havia empaitat alguna vegada amb l’espardenya...
Ara bé, aquests càstigs físics a escoles tan selectes com a Eton (G.B.) no eren pas cosa desconeguda i encara ara, sembla que als col•legis d’Òxford o Cambridge, o al mateix Eton, en ple hivern, dormen amb les finestres obertes.
I aquells britànics eren els que lluitaren fins a l’últim home amb el general Gordon, defensant Khartum contra els “derviches” de Mohammed Ahmed, el Mahdi, que els superaven en una proporció de 20 a 1...
En qualsevol cas, aquella bufetada que quasi em va fer caure les pestanyes i l’orella amb un preciós color vermellós, no em va frustrar gens.
Ans al contrari, tot i que llavors em semblà “lleugerament” desproporcionada –doncs al cap i a la fi no havia perdut cap taronja- em va fer adonar-me’n del que m’esperava a la vida.
Castanyes a dojo, a vegades donades per aquells dels que menys ho esperes!
Però al mateix temps, és a base de rebre castanyes quan després els panellets semblen més bons...
O dit altrament, si la vida ens somrigués sempre no coneixeríem la felicitat i ens avorriríem soberanament.
El Miquel, després de tranquil•litzar-se, va agafar el sac en braços amorosament perquè les taronges no caiguessin i, jo al darrera per si de cas, varem pujar al pis.
I del que em puc sentir orgullós és de que no vaig deixar anar ni una llàgrima...
Si puc assegurar, però, que aquelles taronges han estat de les més gustoses que mai he menjat... de la mateixa forma que un triomf darrera de qualsevol fracàs o si més no, d’un gran esforç, produeix molta més satisfacció que si et trobes una cartera plena de bitllets...
Curious97
Memòries VIII
He pensat canviar el nom d’aquesta història pel de “Memòries” que sembla més adient o menys presumptuós. No us ho sembla?
La Guerra
Bé, aquí em trobo, amb 9 anys i mig començant a iniciar-me en la experiència d’una guerra, com poc després, s’iniciarien a tot el món, milions de nois com jo, i més joves.
L’avantatge que podíem tenir a aquesta edat, si se’n pot dir avantatge, és que la inconsciència normal de la nostra edat no ens permetia assimilar la magnitud del desastre al que ens enfrontàvem els espanyols i al que, poc després, s’enfrontaria la resta del món.
Potser ens ho imaginàvem com una pel•lícula d’indis i cowboys o sigui, de bons i de dolents. Els dolents, que llavors, ens deien eren els del davant; desprès ens varen dir eren els altres i, ara, ens tornen a dir eren els del davant un altra cop...
“Vae victis”
Ai dels vençuts, que va dir Llivi...!
Però en una guerra convencional, tot i essent cruel i quasi bé sempre sense sentit, als menys els del davant són d’un altre lloc, d’un altre país...
Però a les guerres civils la crueltat és extrema, i l’absurditat més gran si cap, doncs els del davant poden ser els nostres germans, gent com nosaltres, que parla com nosaltres, que, abans de començar el conflicte, ens dèiem paisans o compatriotes...
Dos bàndols d’espanyols... de germans...
El bàndol republicà, que anava dels centristes que eren partidaris d’una democràcia moderada capitalista de signe liberal als revolucionaris anarquistes i comunistes.
Amb una base de poder bàsicament urbana i secular però que també encloïa treballadors de pagès (sense terra pròpia) i que fou particularment forta en àrees industrials com Astúries i Catalunya.
Cal dir, però, que hi havia també uns quants conservadors, sobretot catòlics del país Basc, els independentistes de l’Esquerra Republicana de Catalunya i els moviments separatistes gallecs, tots ells aspirant a la independència del govern central de Madrid.
Aquest bàndol venia complementat pels voluntaris procedents dels moviments socialistes internacionals, les anomenades Brigades Internacionals i per la Brigada nord-americana Abraham Lincoln.
Les B.I., es reclutaven bàsicament a Paris, sota la supervisió del coronel polonès comunista Karol “Walter” Swirerczweski, que depenia directament de Stalin.
El 17 d’octubre del 36, Stalin envià una carta oberta a José Diaz (cap en aquells moments del P.C. espanyol), que va ésser publicada en el “Mundo Obrero” i en la que deia que l’alliberament d’Espanya no era un afer tan sols dels espanyols sinó de la “totalitat d’una Humanitat que volia progressar”.
Si es descuida...!
Als pocs dies del 18 de juliol, ja s’havien instal•lat centres de reclutament a pràcticament tots els països d’Europa, centres controlats, naturalment, pel “Comintern” de torn del P.C.
Total, varen reclutar-ne uns 35.000 homes, i entre tots ells, un vell conegut que es distengué particularment: el comandant Joseph Bröz, reconegut més tard com a Mariscal Tito, cap i dictador de la Iugoslàvia comunista.
Ningú no en parla d’això perquè és políticament incorrecte, però si haguessin guanyat els “bons” d’aquest costat (o sigui, on jo hi era) hauríem, sens dubte, estat abocats a una dictadura igual com a mínim, i segurament pitjor, que la de Franco.
Era el que pretenia Stalin i per això ens ajudava. És a dir, disposar d’un front comunista al sud d’Europa ja que Itàlia havia fallat en pujar Mussolini al poder.
Diríem que, si hagués reeixit Stalin hauria disposat d’una tenalla que hauria pogut tancar, eventualment, sobre l’Alemanya de Hitler...
Pel que fa a la participació dels americans, aquesta estava formada per gent del “Communist Party USA”, per organitzacions socialistes i/o anarquistes del nord dels EE.UU., alguns membres del sindicat Industrial Workers of the World (Wobblies) i els intel•lectuals sense feina de sempre, que sempre van darrere de les causes perdudes.
Es creu que aquesta va esser la primera unitat militar americana comandada per un oficial negre. Un tal Oliver Law.
Així com les B.I. estaven aquarterats a Albacete i sotmesos a una disciplina fèrria, els americans ho feren a Figueres, on eren entrenades per un tal Robert Hale Merriman. El que passà, però, és que ni ell ni l’Oliver Law, eren militars; eren, com si diguéssim, els “enchufados” dels “unions” americans.
Això va donar com a resultat una brigada d’uns 450 homes que semblava a cal seixanta...
De fet, la diferència amb les B.I. era que mentre aquells venien amb la idea ben fixada de fer d’Espanya un país satèl•lit de la URSS els americans s’ho prenien amb el pensament romàntic e idealista de lluitar contra el feixisme.
Sembla el mateix, però, si es mira bé, ja es veu que no ho és. Sobre tot, perquè la idea dels ianquis era fer del nostre país un país demòcrata que era exactament el contrari del que volien els de les B.I. i tampoc Franco, naturalment.
Els americans reberen l’ajut material, l’ànim i fins i tot visites (però no per a lluitar) de personatges celebres, com el famós baríton Paul Robeson (que va estrenar el Porgy and Bess, de Gershwin) o el de Hemingway (que després va escriure el llibre “For whom the bells toll” inspirat a la guerra).
A l’altre bàndol, els Nacionalistes (o sigui, els dolents llavors) s’oposaven per principi a tots aquest moviments separatistes i, és clar, a l’eventual domini del P.C.
Aquest va ser el “leit motiv” de Franco, fins a la seva mort. El complot “judeo-masónico-comunista”...
Idea que, en acabar la W.W.II, va ajudar molt i molt a que Franco fos admès i, fins i tot considerat com aliat, pels americans i els anglesos.
Els nacionalistes estaven composats principalment pels catòlics més benestants del país, pel clero, pels monàrquics, centralistes, terratinents i tots aquells del ideari feixista (els seguidors de José Antonio) i partidaris de la centralització del poder estatal.
Així, la contrapartida de les B.I., en aquest bàndol, fou l’Alemanya Nazi, la Itàlia feixista i una bona part de la clerecia Romana.
Portugal (que també tenia una dictadura de tall feixista) oferia suport logístic i, com a curiositat, Irlanda va enviar un contingent de 740 homes (els Blueshirts, seguidors de un cert Eoin O’Duffy).
De fet, la motivació d’aquests irlandesos era pro-católica i anticomunista, i per aquesta raó, es varen negar a lluitar contra els Bascs, perquè també eren catòlics i, a més, volien la independència per la que els irlandesos també havien lluitat amb tant de coratge.
De totes formes, no varen tenir massa participació en els combats, doncs Franco els va facturar cap a casa després que, accidentalment, una brigada de legionaris i regulars els va confondre amb l’enemic i els va atacar, matant a uns quants.
Havia passat escassament un any!
Pel que fa a l’ajut alemany i italià, el més important per la seva efectivitat fou el primer format per uns 15000 “voluntaris” alemanys i la tristament famosa “Legió Còndor”.
Aquesta combinava una força aèria de prop de 200 avions, entre bombarders Junkers i caces Messerschmitt, i 12.000 soldats, possiblement, els més ben ensinistrats de ambdós bàndols. De fet, ells només responien al comandament del general, mariscal de camp, Hugo Sperrie, qui reportava directament a Franco.
Per la seva banda, a primers del 1937, els italians havien ajuntat 44.000 soldats del cos expedicionari CTV o Corpo Truppe Volontarie.
Això representava quatre divisions: la “Littorio” (totalment motoritzada; la “Dio lo vuole” (Déu ho vol!!); la “Fiamme Nere” (les Flames Negres) i els “Camicie Nere” (camises negres) que era la única formada per voluntaris feixistes.
Aquests darrers duien tancs, blindats, 10 regiments d’artilleria de campanya, artilleria antitancs i bateries d’antiaeris.
Però els del CTV tenen una anècdota que ha dut cua, i és la referent a la famosa batalla de Guadalajara.
A primers del 37, i a la vista de l’innegable influencia que les forces de la Legió Còndor estava tenint en el curs de la guerra, Mussolini considerà que, donada la potencia militar de la CTV, aquesta havia de conduir una “gran i gloriosa” ofensiva encaminada a la reconquesta de Madrid.
Ofensiva que demostraria al Führer la vàlua de les forces expedicionàries italianes.
Així, les 4 divisions de la CTV, s’agruparen al front de Guadalajara i iniciaren una ofensiva que, segons Mussolini, els havia de dur cap a la gloria de la conquesta de Madrid...
La batalla va durar 15 dies. del 8 al 23 de març, i va ser duríssima.
Però, tot i estar en inferioritat de forces, el bàndol republicà va infligir una pallissa tan descomunal als italians que de les 4 divisions, tan sols una, la Littorio, se’n sortí amb pèrdues tolerables. Les altres 3 divisions van tenir tantes baixes que quedaren reduïdes escassament a 1 divisió, o sigui uns 10000 homes...
El Miquel, després de l’enterrament de Durruti el novembre del 36, havia tornat al front, aquest cop sota el comandament comunista i amb el rang de Comissari Polític, que seguint l’estructura militar de la URSS, tenia una responsabilitat equivalent a la de comandant.
I així, amb les forces regulars republicanes va també prendre part en aquesta batalla.
I sempre recordaré que, quan el tornarem a veure, després de la batalla de Brunete, al juliol del 37, es cargolava de riure dient-nos que “els italians encara corrien... cap enrere.”
I és cert que un comentari que els italians de certa edat no agraeixen en absolut és quan se’ls demana “què va passar a Guadalajara, el 37?
El general Roatta que comandava les forces italianes va ser destituït i reemplaçat pel general Ettore Bastico que, al menys, actuant sota comandament nacionalista, va conquerir Santander mesos més tard.
Però els italians estaven desmoralitzats i en qualsevol cas, el protagonisme de la conquesta de Santander va anar a parar als espanyols, no als italians.
A partir d’aquell moment, les tropes italianes es limitaren a ajudar a les forces nacionalistes i, en algun moment, als alemanys. Com al bombardeig de Guernica.
Aquest, sembla va ser com una reacció de càstig de Franco per la derrota de Guadalajara.
L’atac es realitzà el 26 d’abril de 1937. I participaren la German Luftwaffe de la “Legió Còndor” amb el complement d’una agrupació aèria italiana del C.T.V.
La població que, en aquells moments, comptava amb uns 5000 habitants, va ser arrasada pràcticament en la seva totalitat, i ha passat a la història, com un dels primers entrenaments per part dels terribles “Stukas” de la Lutfwaffe.
Aquests avions es deixaven caure, produint un soroll terrible, fins a arribar a pocs centenars de metres de terra, deixaven llavors anar la seva càrrega de bombes, i remuntaven el vol immediatament. Així encertaven gaire bé sempre.
A casa no ho passàvem tan malament com abans.
De fet, com el Miquel va ser primer capità amb el Durruti i, després, passà a Comissari Polític, amb el P.C., teníem, a més de les cartilles de racionament que la Generalitat havia distribuït a tothom, algunes prebendes addicionals.
Així, el pa que ens donaven amb el racionament era de barra, però el Miquel tenia també dret a un pa molt blanc i bo que semblava llonguets grans. En deien “chuscos”, no sé ben bé perquè, excepte que algú no hagués tingut la idea de que, per la forma que tenien, eren “chuscos” que en castellà vol dir “divertit” o “graciós”.
També teníem dret a oli d’oliva, vi, tabac, carn (2 cops a la setmana), sucre i sal. Tot en racions extres.
Això, ens aportava uns determinats ingressos també extres, doncs, el que feia la tia Angelina era vendre’s els cupons de racionament i nosaltres ens quedaven amb els subministres del Miquel.
En realitat, aquesta forma de “mercat negre”, o “estraperlo” va esdevenir força comú entre tots aquells que tenien algun parent o conegut amb influències a la Comissaria d’Abastiments, com era el nostre cas.
Em recordo d’una anècdota que ara sembla còmica però en aquells dies podia tenir, i tingué, tints dramàtics.
El Frederic era un fumador compulsiu i com tots ells s’enfrontaven al problema que amb el racionament no tenien dret més que a paquet diari.
Era un tabac negre i el fumador es feia els cigarrets a ma utilitzant uns papers especials (recordo uns llibrets marca Jané amb la coberta en blanc i negre amb 50 fulletes de paper).
El Frederic, per allargar més la durada dels paquets de racionament, feia uns cigarrets tan prims que se li doblegaven pel mig i feien un efecte força patètic.
Doncs bé, un bon dia, sembla que l’oncle deuria estar més nerviós que de costum, doncs la tia estava al final del seu primer embaràs, o va fer els cigarrets mes gruixuts que de costum, el cas es que a mitja setmana va esgotar els cupons de racionament.
La perspectiva de romandre sense tabac fins al proper dilluns deuria ser quelcom de terrible perquè, no podent resistir més va gosar pispar a la seva dona els cupons de pa que, aquella guardava amb tanta cura per incrementar les entrades d’efectiu a la economia domèstica.
Realment, sense conèixer el temperament fogós i agressiu de la tia Angelina, aquest tema no hauria tingut més importància que la d’un petit altercat domèstic.
Però, quan l’Angelina descobrí que havien desaparegut uns cupons de pa, sospità immediatament qui havia estat l’agosarat que havia desafiat la seva còlera i, sense més explicacions, es va posar a empaitar-lo amb l’escombra pel menjador i amenaçant-lo amb les penes eternes del infern, mentre per la seva boca sortien tota classe de gripaus i serps.
I sort que estava esperant, com dic, i a prop del final, no era tan àgil com de costum. Altrament, se l’hauria carregat allà mateix.
Poc després, si no vaig errat a primers del 37, va donar a llum un nen maquíssim a qui li posaren el mateix nom del pare i que tinguérem la desgràcia de perdre poc desprès d’acabar la guerra, l’any 40.
Va morir de meningitis que, en aquell temps, era una malaltia gairebé incurable.
Curiosament, l’únic que recordo d’aquell cosinet era que tenia uns cabells rosos com si fossin de mel, i la seva mare quan ja caminava, el pentinava fent-li bucles que li penjaven pels costats com si fos una nena.
Però, en realitat, li donaven un aire angelical...
De la seva mort ens va costar molt refer-nos. I els seus pares no varen refer-se mai. Sobre tot el Frederic que, recordo, va passar al menys un o dos anys que no feia res de bo...
Reculem, però, al 37, perquè la vida continua.
El Miquel havia aconseguit arrendar el seu permís de l’Ajuntament per actuar com a comissionista a l’estació (que era com el que ara tenen els taxistes) amb un jove, amic d’ell, que li rendia uns centimets a la setmana i que ens duia puntualment a casa.
I no deixava de fer-ho mai! Tal com anaven les coses mancar a un acord fet amb un Comissari Polític podia representar un disgust molt seriós.
De tota manera, quan el Miquel estava a Barcelona, sobre tot els diumenges o festes (no es que haguessin moltes), molt sovint tornava a agafar el faetó i jo a acompanyar-lo.
Una d’aquestes vegades, no se’m ha oblidat mai, mentre estàvem esperant l‘arribada d’un tren (el tràfic havia disminuït considerablement), el Miquel va comparèixer amb un sac de taronges que, segons ell, pesava 30 quilos.
Llavors em va dir que, com ell tenia que esperar a veure si sortia algun client, dugués jo el sac a casa.
Ara bé. Jo no deuria tenir encara 10 anys i mig. I casa estava al carrer Fusteria (davant de Correus).
És a dir tenia que sortir de la Estació de França, Marqués d’Argentera, Plaça del Palau, Passeig d’Isabel II, Plaça de Medinaceli, Correus i “terminus”. Tot plegat, uns 450 o 500 metres mal comptats.
I ho deixo aquí per allò del “suspense”
Curious97
La Guerra
Bé, aquí em trobo, amb 9 anys i mig començant a iniciar-me en la experiència d’una guerra, com poc després, s’iniciarien a tot el món, milions de nois com jo, i més joves.
L’avantatge que podíem tenir a aquesta edat, si se’n pot dir avantatge, és que la inconsciència normal de la nostra edat no ens permetia assimilar la magnitud del desastre al que ens enfrontàvem els espanyols i al que, poc després, s’enfrontaria la resta del món.
Potser ens ho imaginàvem com una pel•lícula d’indis i cowboys o sigui, de bons i de dolents. Els dolents, que llavors, ens deien eren els del davant; desprès ens varen dir eren els altres i, ara, ens tornen a dir eren els del davant un altra cop...
“Vae victis”
Ai dels vençuts, que va dir Llivi...!
Però en una guerra convencional, tot i essent cruel i quasi bé sempre sense sentit, als menys els del davant són d’un altre lloc, d’un altre país...
Però a les guerres civils la crueltat és extrema, i l’absurditat més gran si cap, doncs els del davant poden ser els nostres germans, gent com nosaltres, que parla com nosaltres, que, abans de començar el conflicte, ens dèiem paisans o compatriotes...
Dos bàndols d’espanyols... de germans...
El bàndol republicà, que anava dels centristes que eren partidaris d’una democràcia moderada capitalista de signe liberal als revolucionaris anarquistes i comunistes.
Amb una base de poder bàsicament urbana i secular però que també encloïa treballadors de pagès (sense terra pròpia) i que fou particularment forta en àrees industrials com Astúries i Catalunya.
Cal dir, però, que hi havia també uns quants conservadors, sobretot catòlics del país Basc, els independentistes de l’Esquerra Republicana de Catalunya i els moviments separatistes gallecs, tots ells aspirant a la independència del govern central de Madrid.
Aquest bàndol venia complementat pels voluntaris procedents dels moviments socialistes internacionals, les anomenades Brigades Internacionals i per la Brigada nord-americana Abraham Lincoln.
Les B.I., es reclutaven bàsicament a Paris, sota la supervisió del coronel polonès comunista Karol “Walter” Swirerczweski, que depenia directament de Stalin.
El 17 d’octubre del 36, Stalin envià una carta oberta a José Diaz (cap en aquells moments del P.C. espanyol), que va ésser publicada en el “Mundo Obrero” i en la que deia que l’alliberament d’Espanya no era un afer tan sols dels espanyols sinó de la “totalitat d’una Humanitat que volia progressar”.
Si es descuida...!
Als pocs dies del 18 de juliol, ja s’havien instal•lat centres de reclutament a pràcticament tots els països d’Europa, centres controlats, naturalment, pel “Comintern” de torn del P.C.
Total, varen reclutar-ne uns 35.000 homes, i entre tots ells, un vell conegut que es distengué particularment: el comandant Joseph Bröz, reconegut més tard com a Mariscal Tito, cap i dictador de la Iugoslàvia comunista.
Ningú no en parla d’això perquè és políticament incorrecte, però si haguessin guanyat els “bons” d’aquest costat (o sigui, on jo hi era) hauríem, sens dubte, estat abocats a una dictadura igual com a mínim, i segurament pitjor, que la de Franco.
Era el que pretenia Stalin i per això ens ajudava. És a dir, disposar d’un front comunista al sud d’Europa ja que Itàlia havia fallat en pujar Mussolini al poder.
Diríem que, si hagués reeixit Stalin hauria disposat d’una tenalla que hauria pogut tancar, eventualment, sobre l’Alemanya de Hitler...
Pel que fa a la participació dels americans, aquesta estava formada per gent del “Communist Party USA”, per organitzacions socialistes i/o anarquistes del nord dels EE.UU., alguns membres del sindicat Industrial Workers of the World (Wobblies) i els intel•lectuals sense feina de sempre, que sempre van darrere de les causes perdudes.
Es creu que aquesta va esser la primera unitat militar americana comandada per un oficial negre. Un tal Oliver Law.
Així com les B.I. estaven aquarterats a Albacete i sotmesos a una disciplina fèrria, els americans ho feren a Figueres, on eren entrenades per un tal Robert Hale Merriman. El que passà, però, és que ni ell ni l’Oliver Law, eren militars; eren, com si diguéssim, els “enchufados” dels “unions” americans.
Això va donar com a resultat una brigada d’uns 450 homes que semblava a cal seixanta...
De fet, la diferència amb les B.I. era que mentre aquells venien amb la idea ben fixada de fer d’Espanya un país satèl•lit de la URSS els americans s’ho prenien amb el pensament romàntic e idealista de lluitar contra el feixisme.
Sembla el mateix, però, si es mira bé, ja es veu que no ho és. Sobre tot, perquè la idea dels ianquis era fer del nostre país un país demòcrata que era exactament el contrari del que volien els de les B.I. i tampoc Franco, naturalment.
Els americans reberen l’ajut material, l’ànim i fins i tot visites (però no per a lluitar) de personatges celebres, com el famós baríton Paul Robeson (que va estrenar el Porgy and Bess, de Gershwin) o el de Hemingway (que després va escriure el llibre “For whom the bells toll” inspirat a la guerra).
A l’altre bàndol, els Nacionalistes (o sigui, els dolents llavors) s’oposaven per principi a tots aquest moviments separatistes i, és clar, a l’eventual domini del P.C.
Aquest va ser el “leit motiv” de Franco, fins a la seva mort. El complot “judeo-masónico-comunista”...
Idea que, en acabar la W.W.II, va ajudar molt i molt a que Franco fos admès i, fins i tot considerat com aliat, pels americans i els anglesos.
Els nacionalistes estaven composats principalment pels catòlics més benestants del país, pel clero, pels monàrquics, centralistes, terratinents i tots aquells del ideari feixista (els seguidors de José Antonio) i partidaris de la centralització del poder estatal.
Així, la contrapartida de les B.I., en aquest bàndol, fou l’Alemanya Nazi, la Itàlia feixista i una bona part de la clerecia Romana.
Portugal (que també tenia una dictadura de tall feixista) oferia suport logístic i, com a curiositat, Irlanda va enviar un contingent de 740 homes (els Blueshirts, seguidors de un cert Eoin O’Duffy).
De fet, la motivació d’aquests irlandesos era pro-católica i anticomunista, i per aquesta raó, es varen negar a lluitar contra els Bascs, perquè també eren catòlics i, a més, volien la independència per la que els irlandesos també havien lluitat amb tant de coratge.
De totes formes, no varen tenir massa participació en els combats, doncs Franco els va facturar cap a casa després que, accidentalment, una brigada de legionaris i regulars els va confondre amb l’enemic i els va atacar, matant a uns quants.
Havia passat escassament un any!
Pel que fa a l’ajut alemany i italià, el més important per la seva efectivitat fou el primer format per uns 15000 “voluntaris” alemanys i la tristament famosa “Legió Còndor”.
Aquesta combinava una força aèria de prop de 200 avions, entre bombarders Junkers i caces Messerschmitt, i 12.000 soldats, possiblement, els més ben ensinistrats de ambdós bàndols. De fet, ells només responien al comandament del general, mariscal de camp, Hugo Sperrie, qui reportava directament a Franco.
Per la seva banda, a primers del 1937, els italians havien ajuntat 44.000 soldats del cos expedicionari CTV o Corpo Truppe Volontarie.
Això representava quatre divisions: la “Littorio” (totalment motoritzada; la “Dio lo vuole” (Déu ho vol!!); la “Fiamme Nere” (les Flames Negres) i els “Camicie Nere” (camises negres) que era la única formada per voluntaris feixistes.
Aquests darrers duien tancs, blindats, 10 regiments d’artilleria de campanya, artilleria antitancs i bateries d’antiaeris.
Però els del CTV tenen una anècdota que ha dut cua, i és la referent a la famosa batalla de Guadalajara.
A primers del 37, i a la vista de l’innegable influencia que les forces de la Legió Còndor estava tenint en el curs de la guerra, Mussolini considerà que, donada la potencia militar de la CTV, aquesta havia de conduir una “gran i gloriosa” ofensiva encaminada a la reconquesta de Madrid.
Ofensiva que demostraria al Führer la vàlua de les forces expedicionàries italianes.
Així, les 4 divisions de la CTV, s’agruparen al front de Guadalajara i iniciaren una ofensiva que, segons Mussolini, els havia de dur cap a la gloria de la conquesta de Madrid...
La batalla va durar 15 dies. del 8 al 23 de març, i va ser duríssima.
Però, tot i estar en inferioritat de forces, el bàndol republicà va infligir una pallissa tan descomunal als italians que de les 4 divisions, tan sols una, la Littorio, se’n sortí amb pèrdues tolerables. Les altres 3 divisions van tenir tantes baixes que quedaren reduïdes escassament a 1 divisió, o sigui uns 10000 homes...
El Miquel, després de l’enterrament de Durruti el novembre del 36, havia tornat al front, aquest cop sota el comandament comunista i amb el rang de Comissari Polític, que seguint l’estructura militar de la URSS, tenia una responsabilitat equivalent a la de comandant.
I així, amb les forces regulars republicanes va també prendre part en aquesta batalla.
I sempre recordaré que, quan el tornarem a veure, després de la batalla de Brunete, al juliol del 37, es cargolava de riure dient-nos que “els italians encara corrien... cap enrere.”
I és cert que un comentari que els italians de certa edat no agraeixen en absolut és quan se’ls demana “què va passar a Guadalajara, el 37?
El general Roatta que comandava les forces italianes va ser destituït i reemplaçat pel general Ettore Bastico que, al menys, actuant sota comandament nacionalista, va conquerir Santander mesos més tard.
Però els italians estaven desmoralitzats i en qualsevol cas, el protagonisme de la conquesta de Santander va anar a parar als espanyols, no als italians.
A partir d’aquell moment, les tropes italianes es limitaren a ajudar a les forces nacionalistes i, en algun moment, als alemanys. Com al bombardeig de Guernica.
Aquest, sembla va ser com una reacció de càstig de Franco per la derrota de Guadalajara.
L’atac es realitzà el 26 d’abril de 1937. I participaren la German Luftwaffe de la “Legió Còndor” amb el complement d’una agrupació aèria italiana del C.T.V.
La població que, en aquells moments, comptava amb uns 5000 habitants, va ser arrasada pràcticament en la seva totalitat, i ha passat a la història, com un dels primers entrenaments per part dels terribles “Stukas” de la Lutfwaffe.
Aquests avions es deixaven caure, produint un soroll terrible, fins a arribar a pocs centenars de metres de terra, deixaven llavors anar la seva càrrega de bombes, i remuntaven el vol immediatament. Així encertaven gaire bé sempre.
A casa no ho passàvem tan malament com abans.
De fet, com el Miquel va ser primer capità amb el Durruti i, després, passà a Comissari Polític, amb el P.C., teníem, a més de les cartilles de racionament que la Generalitat havia distribuït a tothom, algunes prebendes addicionals.
Així, el pa que ens donaven amb el racionament era de barra, però el Miquel tenia també dret a un pa molt blanc i bo que semblava llonguets grans. En deien “chuscos”, no sé ben bé perquè, excepte que algú no hagués tingut la idea de que, per la forma que tenien, eren “chuscos” que en castellà vol dir “divertit” o “graciós”.
També teníem dret a oli d’oliva, vi, tabac, carn (2 cops a la setmana), sucre i sal. Tot en racions extres.
Això, ens aportava uns determinats ingressos també extres, doncs, el que feia la tia Angelina era vendre’s els cupons de racionament i nosaltres ens quedaven amb els subministres del Miquel.
En realitat, aquesta forma de “mercat negre”, o “estraperlo” va esdevenir força comú entre tots aquells que tenien algun parent o conegut amb influències a la Comissaria d’Abastiments, com era el nostre cas.
Em recordo d’una anècdota que ara sembla còmica però en aquells dies podia tenir, i tingué, tints dramàtics.
El Frederic era un fumador compulsiu i com tots ells s’enfrontaven al problema que amb el racionament no tenien dret més que a paquet diari.
Era un tabac negre i el fumador es feia els cigarrets a ma utilitzant uns papers especials (recordo uns llibrets marca Jané amb la coberta en blanc i negre amb 50 fulletes de paper).
El Frederic, per allargar més la durada dels paquets de racionament, feia uns cigarrets tan prims que se li doblegaven pel mig i feien un efecte força patètic.
Doncs bé, un bon dia, sembla que l’oncle deuria estar més nerviós que de costum, doncs la tia estava al final del seu primer embaràs, o va fer els cigarrets mes gruixuts que de costum, el cas es que a mitja setmana va esgotar els cupons de racionament.
La perspectiva de romandre sense tabac fins al proper dilluns deuria ser quelcom de terrible perquè, no podent resistir més va gosar pispar a la seva dona els cupons de pa que, aquella guardava amb tanta cura per incrementar les entrades d’efectiu a la economia domèstica.
Realment, sense conèixer el temperament fogós i agressiu de la tia Angelina, aquest tema no hauria tingut més importància que la d’un petit altercat domèstic.
Però, quan l’Angelina descobrí que havien desaparegut uns cupons de pa, sospità immediatament qui havia estat l’agosarat que havia desafiat la seva còlera i, sense més explicacions, es va posar a empaitar-lo amb l’escombra pel menjador i amenaçant-lo amb les penes eternes del infern, mentre per la seva boca sortien tota classe de gripaus i serps.
I sort que estava esperant, com dic, i a prop del final, no era tan àgil com de costum. Altrament, se l’hauria carregat allà mateix.
Poc després, si no vaig errat a primers del 37, va donar a llum un nen maquíssim a qui li posaren el mateix nom del pare i que tinguérem la desgràcia de perdre poc desprès d’acabar la guerra, l’any 40.
Va morir de meningitis que, en aquell temps, era una malaltia gairebé incurable.
Curiosament, l’únic que recordo d’aquell cosinet era que tenia uns cabells rosos com si fossin de mel, i la seva mare quan ja caminava, el pentinava fent-li bucles que li penjaven pels costats com si fos una nena.
Però, en realitat, li donaven un aire angelical...
De la seva mort ens va costar molt refer-nos. I els seus pares no varen refer-se mai. Sobre tot el Frederic que, recordo, va passar al menys un o dos anys que no feia res de bo...
Reculem, però, al 37, perquè la vida continua.
El Miquel havia aconseguit arrendar el seu permís de l’Ajuntament per actuar com a comissionista a l’estació (que era com el que ara tenen els taxistes) amb un jove, amic d’ell, que li rendia uns centimets a la setmana i que ens duia puntualment a casa.
I no deixava de fer-ho mai! Tal com anaven les coses mancar a un acord fet amb un Comissari Polític podia representar un disgust molt seriós.
De tota manera, quan el Miquel estava a Barcelona, sobre tot els diumenges o festes (no es que haguessin moltes), molt sovint tornava a agafar el faetó i jo a acompanyar-lo.
Una d’aquestes vegades, no se’m ha oblidat mai, mentre estàvem esperant l‘arribada d’un tren (el tràfic havia disminuït considerablement), el Miquel va comparèixer amb un sac de taronges que, segons ell, pesava 30 quilos.
Llavors em va dir que, com ell tenia que esperar a veure si sortia algun client, dugués jo el sac a casa.
Ara bé. Jo no deuria tenir encara 10 anys i mig. I casa estava al carrer Fusteria (davant de Correus).
És a dir tenia que sortir de la Estació de França, Marqués d’Argentera, Plaça del Palau, Passeig d’Isabel II, Plaça de Medinaceli, Correus i “terminus”. Tot plegat, uns 450 o 500 metres mal comptats.
I ho deixo aquí per allò del “suspense”
Curious97
jueves, 1 de noviembre de 2007
La Saga VII
18 juliol 1936
Preludi de la guerra
El 12 de juliol del 36, José Castillo, membre del PSOE i lloctinent de la Guàrdia d’Assalt (els que després serien els policies nomenats els grisos) va ser assassinat a Madrid. per un grup de l’extrema dreta.
L’endemà mateix, José Calvo Sotelo, cap de la oposició conservadora de les Corts és també assassinat, en revenja, per un tal Lluis Cuenca, que operava en una patrulla de la Guàrdia Civil que manava el capità Fernando Cortés, socialista (encara que era Guardia Civil) i simpatitzant del cap dels socialistes Indalacio Prieto.
Això va provocar que tant els del centre com els de la dreta sospitessin que la mort de Calvo Sotelo havia estat ordenada pels socialistes.
No es va poder provar, però Calvo Sotelo era el més prominent monàrquic que s’havia alçat contra la escalada de terror antireligiós, les expropiacions i precipitades reformes agrícoles, que eren el pa nostre de cada dia des del 34, i que considerava influïdes pels Bolxevics i els Anarquistes, advocant llavors per la creació d’un estat de tall feixista.
Coherent amb aquestes idees Calvo Sotelo va declarar a les Corts que l’exèrcit estaria boig si no s’alçaven per a protegir Espanya contra l’anarquia existent.
I aquelles paraules van ser la seva condemna de mort, doncs el cap dels comunistes, Dolors Ibarruri (la Pasionaria) es va alçar i li va dir que aquells eren els darrers mots que pronunciaria a les Corts.
I encara que, pel seu costat els Generals Mola, Goded i Sanjurjo ja estaven planejant l’alçament, es considera, en general, que aquell enfrontament al Parlament, i els dos assassinats, varen ser l’espurna que féu esclatar el que succeí tot seguit.
I, en efecte, el 17 de juliol, la sublevació que el Front Popular es temia, va començar.
El seu inici es va donar com a les pel•lícules bèl•liques.
Per la radio es va emetre un missatge, aparentment meteorològic, dient: “A tota Espanya, el cel està clar”
El Primer Ministre de la República, Casares Quiroga, que havia substituït en el càrrec a Manel Azaña, feia poc temps, havia exiliat, per precaució, a Mallorca al general Goded i a Franco, a les Canàries.
Immediatament, en escoltar el missatge, tots dos es varen fer càrrec del control de les illes, i tot seguit l’agent del MI6, Major Hugh Pollard, va dur Franco al Marroc Espanyol, en la famosa aventura del De Havilland DH89 “Dragon Rapide” , on s’entrevistà amb el financer Juan March, que havia organitzat el vol del Dragon Rapide i, posteriorment, va arranjar amb el mateix Mussolini els transports a la Península, amb avions italians, de les tropes de Franco.
Curiosament, cap govern socialista dels que em tingut a Espanya des de la democràcia –i sobre tot, l’actual que està entestat en la memòria històrica- no sembla preocupar-se ni molt ni poc del evident ajut que March va donar a Franco, ni pel fet que, segons documents del MI6, desclassificats recentment, s’ha sabut que el 1941 els anglesos, tement la possibilitat que Espanya pogués entrar a la guerra, al costat de Hitler, varen pensar en ajudar al govern de Franco amb un oferiment monetari. I el Sr. March (que també era agent Britànic) va parlar amb en Franco oferint-li 10 milions de dollars USA (al 1941 era, com diríem ara, “pasta gansa”) de part del Sr. Winston Churchill. Aquella quantitat va sortir del compte corrent a Londres del Sr. March.
I així fou com en aixecar-me el 18 de juliol del 1936, que era dissabte, vaig sentir tot de crits i trets al carrer que em férem sortir al balcó del carrer Ample.
Recordo que vaig veure tot d’homes i dones corrent i cridant, armats amb fusells i amb banderes negres i vermelles (que més tard vaig saber eren les dels Anarquistes) i, de la part on estava l’Escola, que jo no podia veure des del meu costat, sortia un fum negre.
Al pis de l’Antonio, aquest també havia sortit al balcó a veure què passava i com des del seu costat ell tenia més abast de visió li vaig preguntar si veia de on sortia el fum i em va respondre que li semblava venia de l’església de la Mercè…
Jo volia baixar al carrer, com era propi d’un nano de 9 anys i mig però l’avia i les ties no em varem pas deixar anar.
A Barcelona, els anarquistes van derrotar el mateix dia 18 als militars, que van poder resistir ben poc.
De fet, el General Goded, que havia arribat el 18 de bon mati de Palma en vaixell, va ser agafat presoner i afusellat l’endemà, si no vaig errat.
Els anarquistes controlarien Barcelona, la resta de la província i la de Lleida i part de l’Aragó (la part fronterera amb Lleida) durant bastants mesos.
Ara m’apareix la imatge del Miquel tornant per la nit, amb gran consternació de l’avia i les ties, amb un braçalet vermell i negre al braç esquerre i un mocador triangular, també vermell i negre, lligat al coll, amb el triangle per l’esquena.
Estava molt content doncs deia que « ja manaven els seus » i que ara Espanya esdevindria el paradís somiat pel proletariat i que afusellarien a tots els capitalistes… Pobre! “Wishful thinking”
Bé, no recordo exactament les paraules, com podeu imaginar, però segurament eren per l’estil, i en tot cas, aquell era el ideari dels anarquistes. Sí que recordo, però, que l’avia es feia un tip de plorar, i de dir que allò no acabaria bé, i la tia Angelina de cridar i dir-li que estava boig. Ambdues tenien força raó...
El Miquel va resultar que ja era força amic del cap dels anarquistes de la FAI (Federació Anarquista Ibérica), un tal Buenaventura Durruti, un tipus dur com a bon castellà de Leon. Nosaltres no em sabien res, és clar, però després ell ens digué que ja feia prop de 2 anys (des dels esdeveniments del 34) que era del partit de la FAI.
Chi mancherebbe! O com diríem en vernacle “No faltaria més...”
El Miquel l’idolatrava com si fos un déu, potser perquè era un home que havia viscut una vida semblant a la del Che Guevara.
Aquella vida d’aventures que el Miquel també havia iniciat però sense assolir la nomenada i la fama d’en Durruti.
De fet a la batalla que el mateix 18 va tenir lloc a les Drassanes, varen ser Durruti, i l’altre destacat anarquista Francisco Ascaso (que va morir en aquell combat), els que agafaren presoner al General Goded, impedint que es fes amb el control de la ciutat.
Hi ha una anècdota que recordo perfectament, per bé que no sabria situar-la en un dia concret (potser el 19 o el 20 de juliol) i que el Miquel li explicà a l’avia, que es va emocionar molt.
Sembla que en Durruti va saber que un grup de milicians de la CNT i de la FAI, dintre de la tremenda persecució que ja havien iniciat de tot allò que fes olor de capellans i esglésies, havien decidit agafar al bisbe de Barcelona, Dr. Manuel Irurita, i matar-lo, tot seguit, per anar obrint boca.
Durruti, o el coneixia personalment o havia sentit parlat d’ell a Navarra (Irurita era Navarrès), on Durruti havia viscut algun temps. La fama d’aquell bisbe era la d’un home tremendament espiritual i amant de la veritat, com a bon navarrès, i dels pobres, als que ajudava tant com podia.
Com a exemple del tipus de capellà que era, reprodueixo unes paraules que va pronunciar en una homilia a la Catedral el juliol de 1935, un any abans.
“Ahora, sobre todo se necesitan obispos que vean a Jesús, sacerdotes que vean a Jesús, maestros que vean a Jesús. Hora es ya de que caigamos, de que caigamos en la cuenta de que con Jesús lo tenemos todo y sin Jesús no tenemos nada. Yo quisiera que sacarais este fruto. Con Jesús lo tengo todo, con Él soy suficientemente sabio, rico, feliz. Tengo a Jesús, lo poseo, le amo; lo demás nada hay que me interese (...) Hacen falta ahora católicos y católicos de profundas convicciones, de voluntad decidida, de fortaleza ejemplar; valientes y dispuestos a padecerlo todo, a sacrificarlo todo, la bolsa, la nómina, la carrera, si es preciso. Pero esos hombres sólo los tendremos cuando mueran todas las cosas, cuando mueran a sí mismos para vivir la vida de Jesús”
Doncs bé, sigui com sigui, resulta que Durruti va demanar al Miquel si el volia acompañar en una missió un tant perillosa. Naturalment, el Miquel va dir que sí immediatament i tots dos van anar al palau episcopal a cercar al Dr. Irurita.
Aquest sembla els va desafiar dient que ja el podien assassinar allà mateix però la seva sorpresa fóu quan Durruti li digué que es posés ràpidament un vestit de paisà, que no venien a matar-lo sinó a salvar-lo!
Tan bon cop enllestit l’agafaren i el dugueren a un domicili particular del carrer del Call (a menys de 150 mts del palau). El que no digué el Miquel, o jo no ho recordo, és qui coneixia la família que hi vivia. Potser eren amics del Bisbe.
En tot cas, varen acollir-lo sense cap prevenció i els digueren que estaven disposats a morir per ell i amb ell.
En efecte, segons el que he pogut llegir, el desembre del 1936 els varen matar a tots…
D’aquesta memòria històrica no se’n parla massa ara. Segurament, perquè és políticament incorrecta.
El Miquel estava molt content d’haver pogut contribuir a salvar (al menys de moment) la vida d’aquell home tan eminent de qui per cert, al poc d’acabar la guerra, es va iniciar el procés de beatificació i encara, a hores d’ara, no se’n sap res…!
El 24 de juliol, Durruti, que s’havia nomenat General, amb el Miquel, que l’havia fet capità per seu coneixement de les armes, i els 3000 anarquistes que formaven la Columna Durruti, marxaren cap a Saragossa.
A Caspe varen tenir un enfrontament duríssim amb els soldats sublevats, però tot i haver-los derrotat, es varen aturar a Pina d’Ebre, per esperar a les forces convencionals republicanes i, junts, iniciar l’atac a Saragossa.
Bé, per no allargar-ho massa, el novembre d’aquell mateix any, la Columna Durruti es trobava a Madrid per ajudar als soldats republicans que estaven essent atacats per les forces combinades de la legió espanyola i dels “moros”.
El 19 de novembre, Durruti va morir d’un tret (al pit oficialment, a l’esquena, segons el Miquel) mentre dirigia un contraatac a la Casa de Campo.
La Columna Durruti es desféu, i el Miquel i un grup de fidels, dugueren el cos de Durruti a Barcelona, on fou inhumat al cementiri de Montjuic.
Al sapel•li assistiren més d’un quart de milió de persones, i va ser la darrera manifestació de la força anarquista, doncs després varen prendre el relleu els comunistes.
En opinió del Miquel, foren aquests els que mataren a Durruti per l’esquena aprofitant la confusió de l’atac.
Unes cites d’aquell idealista àcrata que denoten la mena d’home que era i el seu pensament, totalment llibertari i asocial:
• Els governs no lluiten contra el feixisme per a destruir-lo. Quan la burgesia se’n adona que el poder els llisca de les mans tornen al feixisme per tal de retenir els seus privilegis."
• "Som nosaltres els treballadors els que hem construït tots aquests palaus i ciutats a Espanya i a Amèrica i a tot arreu (cal dir que una bona part de la seva joventut l’havia passat corrent per Sud-amèrica). Nosaltres, els treballadors, en podem construir uns altres que substitueixin aquells. I que siguin millors. No tenim cap por de les ruïnes. Nosaltres heretarem la terra; no en tingueu cap dubte. La burgesia pot fer explotar i arruïnar el seu món abans de deixar el lloc que ocupen. Nosaltres, en el nos nostres cors, duem un nou món. I aquest món està naixent ara."
• "La única Església que Il•lumina És Una Església En Flames! "
Realment, devia sentir una gran admiració pel bisbe Irurita per salvar-li la vida!!
A tot això, l’endemà l’avia volia anar a Missa, ja que era diumenge, però jo vaig voler fer-me l’home (amb menys de 10 anys!) dient-li que, primer, volia anar a la Mercè a veure com estava. Era molt jove, però intuïa ja que anaven mal dades, amb tota aquella gent que s’havia passat tot el dia abans cridant i disparant enlaire com si estiguessin bojos.
El diumenge, en canvi, havia despertat en silenci i molt calmat.
La tia Lola i jo, vàrem, doncs, sortir per veure què passava. En arribant a l’Església de la Mercè varen quedar esfereïts veient que encara fumejava... Els milicians havien calat foc per dintre i encara que el foc no va arribar a destruir l’edifici, doncs els bombers l’havien apagat al cap d’unes hores, tot l’interior, encloent l’altar major, estava cremat.
La gent del barri voltava sense saber què fer ni que dir per la Pl. Medinaceli formant petits grups que parlaven amb por, en veu baixa, xiuxejant. La tia Lola s’atansà d’un grup que coneixia per tractar de saber quelcom sobre el rector, el capellà auxiliar i el sagristà, que eren els tres que devien trobar-se a l’església el dissabte.
Ningú no en sabia res de cert, però havien escoltat a algú que deia que, abans de calar foc, els havien tret, arrossegant-los per terra i se’ls havien endut amb un camió on es trobaven altres persones...
No vàrem saber res més, però imagino que foren afusellats, tots plegats, al famós Camp de la Bota.
Curiosament, en el lloc on l’ínclit alcalde de Barcelona Sr. Clos va decidir construir el Fòrum...
Potser per evitar que, en nom de la memòria històrica, algú volgués excavar la multitud de foses comuns on enterraven els afusellats. Algunes xifres parlen de més de 5000...
Ai las! La memòria històrica...
Quan tornaven cap a casa, tot compungits, vaig voler veure si a l’escola hi havia algú, però estava tancada i a la porta escrit amb pintura blanca “que es gratificaria qui donés detalls dels llocs on s’amagaven els escarabats que hi havien viscut...”
No cal dir que vam sospirar pensant que havien pogut fugir abans no els agafessin, com així succeí. Després, varem saber que s’havien distribuït a casa de varies famílies que, jugant-se la pell, havien anat a cercar-los el mateix 18 al mati, aprofitant que els milicians estaven excitats per l’espectacle de la crema de l'incendi de la Mercè...
I ho varem saber, perquè l’Antonio em digué que, ells precisament, havien recollit al més jove, el Pare Clapers...
El pobre, com tants d’altres, com l’Ann Frank, o com el cosí de la mare, el que arribà a Arquebisbe Primat de Tarragona,Dr. Pont i Gol, que passa la guerra amagat a les golfes de la casa dels pares, a Bellpuig,el pobre, dic, doncs, no va sortir de la casa de l’Antonio fins que varen entrar els “nacionals” a Barcelona.
El Sr. Batalla (el sastre de l’escala) li va regalar un vestit usat, però, en bon estat, doncs no havia tingut temps més que de deixar la sotana i sortir corrent amb mànigues de camisa i els pantalons que duia.
Això va tenir l’ avantatge, però, que aquell padre va continuar donant-nos classe a l’Antonio, a un tal Orta i a mi, 2 o 3 cops a la setmana, per no despertar sospites. Així, quan ens acomiadàvem ja ens deia quan havíem de tornar.
Malauradament, per la dificultat en obtenir el material que ens calia (sobre tot els llibres) i perquè era un tant estrany veure 2 nois 2 o 3 cops a la setmana, pujant a casa de l’Antonio al matí i tornant a la tarda, només poguérem resistir uns mesos.
Si no recordo malament, al començar el curs escolar del 1937, em varen inscriure al Col•legi Baixeres (que estava al darrera de Correus) i que, durant el temps que durà la guerra, va agafar els alumnes dels col•legis religiosos dels voltants, que no es que fossin gaires. Els Escolapis nostres i alguns dels Jesuïtes, del carrer Caspe. A més, nosaltres no pagàvem res.
D’aquesta manera, els 3 anys de la guerra no varen ser perduts del tot per al jovent...
Curious97
Preludi de la guerra
El 12 de juliol del 36, José Castillo, membre del PSOE i lloctinent de la Guàrdia d’Assalt (els que després serien els policies nomenats els grisos) va ser assassinat a Madrid. per un grup de l’extrema dreta.
L’endemà mateix, José Calvo Sotelo, cap de la oposició conservadora de les Corts és també assassinat, en revenja, per un tal Lluis Cuenca, que operava en una patrulla de la Guàrdia Civil que manava el capità Fernando Cortés, socialista (encara que era Guardia Civil) i simpatitzant del cap dels socialistes Indalacio Prieto.
Això va provocar que tant els del centre com els de la dreta sospitessin que la mort de Calvo Sotelo havia estat ordenada pels socialistes.
No es va poder provar, però Calvo Sotelo era el més prominent monàrquic que s’havia alçat contra la escalada de terror antireligiós, les expropiacions i precipitades reformes agrícoles, que eren el pa nostre de cada dia des del 34, i que considerava influïdes pels Bolxevics i els Anarquistes, advocant llavors per la creació d’un estat de tall feixista.
Coherent amb aquestes idees Calvo Sotelo va declarar a les Corts que l’exèrcit estaria boig si no s’alçaven per a protegir Espanya contra l’anarquia existent.
I aquelles paraules van ser la seva condemna de mort, doncs el cap dels comunistes, Dolors Ibarruri (la Pasionaria) es va alçar i li va dir que aquells eren els darrers mots que pronunciaria a les Corts.
I encara que, pel seu costat els Generals Mola, Goded i Sanjurjo ja estaven planejant l’alçament, es considera, en general, que aquell enfrontament al Parlament, i els dos assassinats, varen ser l’espurna que féu esclatar el que succeí tot seguit.
I, en efecte, el 17 de juliol, la sublevació que el Front Popular es temia, va començar.
El seu inici es va donar com a les pel•lícules bèl•liques.
Per la radio es va emetre un missatge, aparentment meteorològic, dient: “A tota Espanya, el cel està clar”
El Primer Ministre de la República, Casares Quiroga, que havia substituït en el càrrec a Manel Azaña, feia poc temps, havia exiliat, per precaució, a Mallorca al general Goded i a Franco, a les Canàries.
Immediatament, en escoltar el missatge, tots dos es varen fer càrrec del control de les illes, i tot seguit l’agent del MI6, Major Hugh Pollard, va dur Franco al Marroc Espanyol, en la famosa aventura del De Havilland DH89 “Dragon Rapide” , on s’entrevistà amb el financer Juan March, que havia organitzat el vol del Dragon Rapide i, posteriorment, va arranjar amb el mateix Mussolini els transports a la Península, amb avions italians, de les tropes de Franco.
Curiosament, cap govern socialista dels que em tingut a Espanya des de la democràcia –i sobre tot, l’actual que està entestat en la memòria històrica- no sembla preocupar-se ni molt ni poc del evident ajut que March va donar a Franco, ni pel fet que, segons documents del MI6, desclassificats recentment, s’ha sabut que el 1941 els anglesos, tement la possibilitat que Espanya pogués entrar a la guerra, al costat de Hitler, varen pensar en ajudar al govern de Franco amb un oferiment monetari. I el Sr. March (que també era agent Britànic) va parlar amb en Franco oferint-li 10 milions de dollars USA (al 1941 era, com diríem ara, “pasta gansa”) de part del Sr. Winston Churchill. Aquella quantitat va sortir del compte corrent a Londres del Sr. March.
I així fou com en aixecar-me el 18 de juliol del 1936, que era dissabte, vaig sentir tot de crits i trets al carrer que em férem sortir al balcó del carrer Ample.
Recordo que vaig veure tot d’homes i dones corrent i cridant, armats amb fusells i amb banderes negres i vermelles (que més tard vaig saber eren les dels Anarquistes) i, de la part on estava l’Escola, que jo no podia veure des del meu costat, sortia un fum negre.
Al pis de l’Antonio, aquest també havia sortit al balcó a veure què passava i com des del seu costat ell tenia més abast de visió li vaig preguntar si veia de on sortia el fum i em va respondre que li semblava venia de l’església de la Mercè…
Jo volia baixar al carrer, com era propi d’un nano de 9 anys i mig però l’avia i les ties no em varem pas deixar anar.
A Barcelona, els anarquistes van derrotar el mateix dia 18 als militars, que van poder resistir ben poc.
De fet, el General Goded, que havia arribat el 18 de bon mati de Palma en vaixell, va ser agafat presoner i afusellat l’endemà, si no vaig errat.
Els anarquistes controlarien Barcelona, la resta de la província i la de Lleida i part de l’Aragó (la part fronterera amb Lleida) durant bastants mesos.
Ara m’apareix la imatge del Miquel tornant per la nit, amb gran consternació de l’avia i les ties, amb un braçalet vermell i negre al braç esquerre i un mocador triangular, també vermell i negre, lligat al coll, amb el triangle per l’esquena.
Estava molt content doncs deia que « ja manaven els seus » i que ara Espanya esdevindria el paradís somiat pel proletariat i que afusellarien a tots els capitalistes… Pobre! “Wishful thinking”
Bé, no recordo exactament les paraules, com podeu imaginar, però segurament eren per l’estil, i en tot cas, aquell era el ideari dels anarquistes. Sí que recordo, però, que l’avia es feia un tip de plorar, i de dir que allò no acabaria bé, i la tia Angelina de cridar i dir-li que estava boig. Ambdues tenien força raó...
El Miquel va resultar que ja era força amic del cap dels anarquistes de la FAI (Federació Anarquista Ibérica), un tal Buenaventura Durruti, un tipus dur com a bon castellà de Leon. Nosaltres no em sabien res, és clar, però després ell ens digué que ja feia prop de 2 anys (des dels esdeveniments del 34) que era del partit de la FAI.
Chi mancherebbe! O com diríem en vernacle “No faltaria més...”
El Miquel l’idolatrava com si fos un déu, potser perquè era un home que havia viscut una vida semblant a la del Che Guevara.
Aquella vida d’aventures que el Miquel també havia iniciat però sense assolir la nomenada i la fama d’en Durruti.
De fet a la batalla que el mateix 18 va tenir lloc a les Drassanes, varen ser Durruti, i l’altre destacat anarquista Francisco Ascaso (que va morir en aquell combat), els que agafaren presoner al General Goded, impedint que es fes amb el control de la ciutat.
Hi ha una anècdota que recordo perfectament, per bé que no sabria situar-la en un dia concret (potser el 19 o el 20 de juliol) i que el Miquel li explicà a l’avia, que es va emocionar molt.
Sembla que en Durruti va saber que un grup de milicians de la CNT i de la FAI, dintre de la tremenda persecució que ja havien iniciat de tot allò que fes olor de capellans i esglésies, havien decidit agafar al bisbe de Barcelona, Dr. Manuel Irurita, i matar-lo, tot seguit, per anar obrint boca.
Durruti, o el coneixia personalment o havia sentit parlat d’ell a Navarra (Irurita era Navarrès), on Durruti havia viscut algun temps. La fama d’aquell bisbe era la d’un home tremendament espiritual i amant de la veritat, com a bon navarrès, i dels pobres, als que ajudava tant com podia.
Com a exemple del tipus de capellà que era, reprodueixo unes paraules que va pronunciar en una homilia a la Catedral el juliol de 1935, un any abans.
“Ahora, sobre todo se necesitan obispos que vean a Jesús, sacerdotes que vean a Jesús, maestros que vean a Jesús. Hora es ya de que caigamos, de que caigamos en la cuenta de que con Jesús lo tenemos todo y sin Jesús no tenemos nada. Yo quisiera que sacarais este fruto. Con Jesús lo tengo todo, con Él soy suficientemente sabio, rico, feliz. Tengo a Jesús, lo poseo, le amo; lo demás nada hay que me interese (...) Hacen falta ahora católicos y católicos de profundas convicciones, de voluntad decidida, de fortaleza ejemplar; valientes y dispuestos a padecerlo todo, a sacrificarlo todo, la bolsa, la nómina, la carrera, si es preciso. Pero esos hombres sólo los tendremos cuando mueran todas las cosas, cuando mueran a sí mismos para vivir la vida de Jesús”
Doncs bé, sigui com sigui, resulta que Durruti va demanar al Miquel si el volia acompañar en una missió un tant perillosa. Naturalment, el Miquel va dir que sí immediatament i tots dos van anar al palau episcopal a cercar al Dr. Irurita.
Aquest sembla els va desafiar dient que ja el podien assassinar allà mateix però la seva sorpresa fóu quan Durruti li digué que es posés ràpidament un vestit de paisà, que no venien a matar-lo sinó a salvar-lo!
Tan bon cop enllestit l’agafaren i el dugueren a un domicili particular del carrer del Call (a menys de 150 mts del palau). El que no digué el Miquel, o jo no ho recordo, és qui coneixia la família que hi vivia. Potser eren amics del Bisbe.
En tot cas, varen acollir-lo sense cap prevenció i els digueren que estaven disposats a morir per ell i amb ell.
En efecte, segons el que he pogut llegir, el desembre del 1936 els varen matar a tots…
D’aquesta memòria històrica no se’n parla massa ara. Segurament, perquè és políticament incorrecta.
El Miquel estava molt content d’haver pogut contribuir a salvar (al menys de moment) la vida d’aquell home tan eminent de qui per cert, al poc d’acabar la guerra, es va iniciar el procés de beatificació i encara, a hores d’ara, no se’n sap res…!
El 24 de juliol, Durruti, que s’havia nomenat General, amb el Miquel, que l’havia fet capità per seu coneixement de les armes, i els 3000 anarquistes que formaven la Columna Durruti, marxaren cap a Saragossa.
A Caspe varen tenir un enfrontament duríssim amb els soldats sublevats, però tot i haver-los derrotat, es varen aturar a Pina d’Ebre, per esperar a les forces convencionals republicanes i, junts, iniciar l’atac a Saragossa.
Bé, per no allargar-ho massa, el novembre d’aquell mateix any, la Columna Durruti es trobava a Madrid per ajudar als soldats republicans que estaven essent atacats per les forces combinades de la legió espanyola i dels “moros”.
El 19 de novembre, Durruti va morir d’un tret (al pit oficialment, a l’esquena, segons el Miquel) mentre dirigia un contraatac a la Casa de Campo.
La Columna Durruti es desféu, i el Miquel i un grup de fidels, dugueren el cos de Durruti a Barcelona, on fou inhumat al cementiri de Montjuic.
Al sapel•li assistiren més d’un quart de milió de persones, i va ser la darrera manifestació de la força anarquista, doncs després varen prendre el relleu els comunistes.
En opinió del Miquel, foren aquests els que mataren a Durruti per l’esquena aprofitant la confusió de l’atac.
Unes cites d’aquell idealista àcrata que denoten la mena d’home que era i el seu pensament, totalment llibertari i asocial:
• Els governs no lluiten contra el feixisme per a destruir-lo. Quan la burgesia se’n adona que el poder els llisca de les mans tornen al feixisme per tal de retenir els seus privilegis."
• "Som nosaltres els treballadors els que hem construït tots aquests palaus i ciutats a Espanya i a Amèrica i a tot arreu (cal dir que una bona part de la seva joventut l’havia passat corrent per Sud-amèrica). Nosaltres, els treballadors, en podem construir uns altres que substitueixin aquells. I que siguin millors. No tenim cap por de les ruïnes. Nosaltres heretarem la terra; no en tingueu cap dubte. La burgesia pot fer explotar i arruïnar el seu món abans de deixar el lloc que ocupen. Nosaltres, en el nos nostres cors, duem un nou món. I aquest món està naixent ara."
• "La única Església que Il•lumina És Una Església En Flames! "
Realment, devia sentir una gran admiració pel bisbe Irurita per salvar-li la vida!!
A tot això, l’endemà l’avia volia anar a Missa, ja que era diumenge, però jo vaig voler fer-me l’home (amb menys de 10 anys!) dient-li que, primer, volia anar a la Mercè a veure com estava. Era molt jove, però intuïa ja que anaven mal dades, amb tota aquella gent que s’havia passat tot el dia abans cridant i disparant enlaire com si estiguessin bojos.
El diumenge, en canvi, havia despertat en silenci i molt calmat.
La tia Lola i jo, vàrem, doncs, sortir per veure què passava. En arribant a l’Església de la Mercè varen quedar esfereïts veient que encara fumejava... Els milicians havien calat foc per dintre i encara que el foc no va arribar a destruir l’edifici, doncs els bombers l’havien apagat al cap d’unes hores, tot l’interior, encloent l’altar major, estava cremat.
La gent del barri voltava sense saber què fer ni que dir per la Pl. Medinaceli formant petits grups que parlaven amb por, en veu baixa, xiuxejant. La tia Lola s’atansà d’un grup que coneixia per tractar de saber quelcom sobre el rector, el capellà auxiliar i el sagristà, que eren els tres que devien trobar-se a l’església el dissabte.
Ningú no en sabia res de cert, però havien escoltat a algú que deia que, abans de calar foc, els havien tret, arrossegant-los per terra i se’ls havien endut amb un camió on es trobaven altres persones...
No vàrem saber res més, però imagino que foren afusellats, tots plegats, al famós Camp de la Bota.
Curiosament, en el lloc on l’ínclit alcalde de Barcelona Sr. Clos va decidir construir el Fòrum...
Potser per evitar que, en nom de la memòria històrica, algú volgués excavar la multitud de foses comuns on enterraven els afusellats. Algunes xifres parlen de més de 5000...
Ai las! La memòria històrica...
Quan tornaven cap a casa, tot compungits, vaig voler veure si a l’escola hi havia algú, però estava tancada i a la porta escrit amb pintura blanca “que es gratificaria qui donés detalls dels llocs on s’amagaven els escarabats que hi havien viscut...”
No cal dir que vam sospirar pensant que havien pogut fugir abans no els agafessin, com així succeí. Després, varem saber que s’havien distribuït a casa de varies famílies que, jugant-se la pell, havien anat a cercar-los el mateix 18 al mati, aprofitant que els milicians estaven excitats per l’espectacle de la crema de l'incendi de la Mercè...
I ho varem saber, perquè l’Antonio em digué que, ells precisament, havien recollit al més jove, el Pare Clapers...
El pobre, com tants d’altres, com l’Ann Frank, o com el cosí de la mare, el que arribà a Arquebisbe Primat de Tarragona,Dr. Pont i Gol, que passa la guerra amagat a les golfes de la casa dels pares, a Bellpuig,el pobre, dic, doncs, no va sortir de la casa de l’Antonio fins que varen entrar els “nacionals” a Barcelona.
El Sr. Batalla (el sastre de l’escala) li va regalar un vestit usat, però, en bon estat, doncs no havia tingut temps més que de deixar la sotana i sortir corrent amb mànigues de camisa i els pantalons que duia.
Això va tenir l’ avantatge, però, que aquell padre va continuar donant-nos classe a l’Antonio, a un tal Orta i a mi, 2 o 3 cops a la setmana, per no despertar sospites. Així, quan ens acomiadàvem ja ens deia quan havíem de tornar.
Malauradament, per la dificultat en obtenir el material que ens calia (sobre tot els llibres) i perquè era un tant estrany veure 2 nois 2 o 3 cops a la setmana, pujant a casa de l’Antonio al matí i tornant a la tarda, només poguérem resistir uns mesos.
Si no recordo malament, al començar el curs escolar del 1937, em varen inscriure al Col•legi Baixeres (que estava al darrera de Correus) i que, durant el temps que durà la guerra, va agafar els alumnes dels col•legis religiosos dels voltants, que no es que fossin gaires. Els Escolapis nostres i alguns dels Jesuïtes, del carrer Caspe. A més, nosaltres no pagàvem res.
D’aquesta manera, els 3 anys de la guerra no varen ser perduts del tot per al jovent...
Curious97
martes, 30 de octubre de 2007
Saga VI
Saga VI
1936
Barcelona havia estat preparant-se per hostatjar la que seria la primera Olimpíada Popular del món. La Esquerra de Catalunya I la recent formació d’esquerres nomenada Front Popular l’havien organitzat pels dies 19 al 26 de juliol, per a protestar contra les Olimpíades d’Estiu de Berlin del mateix any planejades pel regim nazi pel l’Agost.
Així, després de la seva elecció el febrer del 1936, el Front Popular decidí boicotejar-les organitzant uns altres jocs.
Val a dir que va ser una iniciativa agosarada de les esquerres catalanes ja que l’únic lloc per a celebrar-les era l’estadi de Montjuic (que havia estat arreglat pels jocs així com tota l’àrea del parc de Montjuic) i com a vila olímpica es planejava utilitzar tots els hotels de Barcelona, molts dels quals eren força nous, doncs s’havien construït per la Fira Mundial del 1029.
Es varen enviar invitacions a molts països i, com dic, en acabar el 26 de Juliol representava fer-ho sis dies abans de que comencessin els Jocs oficials d’Alemanya.
Dins de la modèstia d’elements amb que haurien comptat aquestes Olimpíades Populars, a més dels actes esportius normals de l’època, també s’havien previst denses populars, concerts, teatre i fins un torneig d’escacs, o sigui que, era un esdeveniment esportiu i intel•lectual, a l’ansem.
Varen inscriure’s 6.000 atletes de 22 països, amb els contingents més importants venint dels Estats Units, Gran Bretanya, Bèlgica, Txecoeslovàquia, Dinamarca, Noruega, Suècia i l’Argelia Francesa. També hi havia Alemanys i Italians que havien fugit d’aquest països.
Tot un èxit que s’explica perquè les esquerres dels principis del segle XX encara tenien ideals romàntics i no calia gaire per a mobilitzar-les.
Cal no oblidar el fet que quan un és pobre i té poc a perdre està més predisposat a adoptar aquells ideals que puguin representar una millora futura.
Contràriament al que passa ara.
Que les esquerres –i en general, tots els partits- estan profundament manipulats en els països del 1er. món, degut precisament a l’alt nivell de vida assolit, fins i tot per la classe obrera.
Així, els veritables pobres d’ara no tenen res a veure amb els dels anys previs al 1936. Ara, al primer món, són pobres una minoria. Hi ha molts que tenen problemes per arribar a fi de mes, cert, però NO es poden considerar pobres. Els problemes els venen per haver canviat el cotxe, o la Tele, o estirar més el brac que la màniga. A més tenim una classe mitja, encara que sigui molt soferta. Tant uns com els altres tenen molt a perdre.
Però abans, tothom era pobre de solemnitat o, al menys, la gran majoria. La classe mitja era pràcticament inexistent i bàsicament la composaven els botiguers. I finalment, hi havia la gran burgesia que, aquí a Catalunya eren els fabricants de teixits i els industrials que provenien de la 2ª revolució industrial.
Nosaltres pertanyíem, doncs, al menys tècnicament, a aquestes esquerres formades pels pobres dels diferents països.
Cal fer esment, però, que a Espanya, Portugal, Itàlia i Grècia, aquest nivell de pobresa era inferior, molt inferior, al de la resta de la Europa Occidental, tot i que aquesta hagués passat per una guerra terrible dels anys 14 al 18.
Aquí, érem molts els que no teníem més que una camisa i una muda interior (que es rentava el dissabte per tornar a poder posar-la el dilluns), un parell de mitjons i unes espardenyes. A l’hivern jo, per exemple, només tenia un jersei marron, de coll alt, dels de llana regenerada d’Olot (que fotien una pudor impressionant), una bufanda i una boina. Els pantalons curts els duia tot l’any… I la resta de la família era per l’estil.
L’aigua calenta la podíem tenir si escalfàvem una palangana i la barrejàvem amb la freda. I la forma de rentar-se era a base d’agafar una tovallola més prima que un paper, mullar-la amb aigua freda i passar-hi per sobre una pastilla d’un sabó verd (El Lagarto), que era el mateix per a fer la bogada i per la cuina.
Amb sort, un cop al menys alguns podien anar a uns banys públics (jo havia anat als de la Rda. Sant Antoni, a prop del mercat) on per una pesseta, et donaven un tros de sabó, una tovallola de rus i mitja hora amb una banyera, això si, amb aigua calenta.
El que recordo es que en acabar l’aigua era quasi negre...
La calefacció a casa nostre –i a mols habitatges- es composava de brasers i botelles de goma amb aigua bullint per a escalfar el llit. Una flassada i bona nit. Moltes nits havia dormit vestit...
I els gran invitats d’aquells dies d’hivern eren els penellons. Es posaven els dits de les mans, dels peus inflats, amb un mal terrible que feien i les orelles, vermelles e inflades com pàmpols. Era a causa de la mala circulació de la sang, del fred i de la mala alimentació.
Recordo que a l’escola tots anàvem (i els capellans també) amb guants de punt que no ens el traiem ni per escriure.
Jo d’això en dic ser pobre, pobre, i actualment, només els desgraciats que venen amb els “cayucos” de l’Àfrica potser ho són més per bé que molts d’ells ja venen amb mòbil…
Molts dels atletes inscrits a aquesta olimpíada popular, doncs, havien estat enviats pels sindicats, associacions de treballadors, partits socialistes i comunistes i grups d’esquerres dels diferents països.
Els atletes professionals, evidentment, anaren tots a Berlin. I en aquells Jocs va ser on Jesse Owens féu que Hitler se’n anés empipat de l’estadi en veure un negre guanyar 4 medalles d’or (100, 200, 4x100 i llargada)… contra els tot poderosos i perfectes “aris”, blancs i rosos.
Però, ai las!, o com diuen els francesos, “Hélas”, que ve a voler dir el mateix.
Amb el començament del nostre conflicte privat, aquells jocs populars varen haver d’esser cancel•lats a córrer cuita. Cal a dir que, aquí, a Catalunya som una mica “gafes”.
A la nostra diada celebrem una gran pallissa, que vol dir que ens enorgullim d’haver-la rebut, perquè nosaltres teníem raó i els que ens la pegaren no… Però podríem haver trobat quelcom de millor, com per exemple, quan el timbaler del Bruc va fer fugir als francesos...
El nostre himne “Els segadors” (que per cert, l’autor de la lletra es deia Emili Guanyavents) fa referència a un conflicte que també varen perdre.
En efecte, el 7 de juny de 1640, al carrer Ample precisament (llavors era el rovell de l’ou), un grup de segadors i alguns barcelonesos es varen barallar i un dels segadors va ser malferit. Allò va precipitar la revolta nomenada Corpus de Sang, doncs va ocórrer el dia del Corpus Christie.
La revolta va durar 3 dies, en els que segadors i pagesos van més o menys dominar la ciutat, amb un balanç d’uns 20 o 25 morts, majorment, funcionaris reials, entre els quals el compte de Queralt. Aquell alçament va marcar el inici de la Guerra dels Segadors (1640-1652) que, naturalment, varem perdre.
“Una de las dos Españas ha de helarte el corazón”
I per acabar d’arrodonir-ho, el 19 de juliol havia de començar l’Olimpíada Popular i en comptes d’això va començar la Guerra Civil el 18...! El que dic, gafes.
El problema va ser amb els atletes que ja havien arribat i que varen tenir que fugir precipitadament abans no tanquessin la frontera amb França. Amb tot i això, i per demostrar el romanticisme de l’època, al menys uns 200 atletes (bàsicament Nord-americans i Anglesos) varen optar per romandre a Barcelona i allistar-se a les milícies populars per a defensar la República.
Ja que no podien córrer a l’estadi correrien al front… Aquests atletes varen ser l’embrió de les que després serien les Brigades Internacionals Republicanes, que l’Ernest Hemingway (For whom the bells toll o Per qui repiquen les campanes) i George Orwell (Homage to Catalonia o Homenatge a Catalunya) varen exalçar.
La ciutat, i en general tot Catalunya, era resoltament Republicana. Moltes empreses i serveis públics es varen “col•lectivitzar” per la CNT i la UGT. I conforme el poder de la Generalitat i d’en Companys anava disminuint, els grups anarquistes (i més tard els comunistes anaven agafant el control).
Curious97
1936
Barcelona havia estat preparant-se per hostatjar la que seria la primera Olimpíada Popular del món. La Esquerra de Catalunya I la recent formació d’esquerres nomenada Front Popular l’havien organitzat pels dies 19 al 26 de juliol, per a protestar contra les Olimpíades d’Estiu de Berlin del mateix any planejades pel regim nazi pel l’Agost.
Així, després de la seva elecció el febrer del 1936, el Front Popular decidí boicotejar-les organitzant uns altres jocs.
Val a dir que va ser una iniciativa agosarada de les esquerres catalanes ja que l’únic lloc per a celebrar-les era l’estadi de Montjuic (que havia estat arreglat pels jocs així com tota l’àrea del parc de Montjuic) i com a vila olímpica es planejava utilitzar tots els hotels de Barcelona, molts dels quals eren força nous, doncs s’havien construït per la Fira Mundial del 1029.
Es varen enviar invitacions a molts països i, com dic, en acabar el 26 de Juliol representava fer-ho sis dies abans de que comencessin els Jocs oficials d’Alemanya.
Dins de la modèstia d’elements amb que haurien comptat aquestes Olimpíades Populars, a més dels actes esportius normals de l’època, també s’havien previst denses populars, concerts, teatre i fins un torneig d’escacs, o sigui que, era un esdeveniment esportiu i intel•lectual, a l’ansem.
Varen inscriure’s 6.000 atletes de 22 països, amb els contingents més importants venint dels Estats Units, Gran Bretanya, Bèlgica, Txecoeslovàquia, Dinamarca, Noruega, Suècia i l’Argelia Francesa. També hi havia Alemanys i Italians que havien fugit d’aquest països.
Tot un èxit que s’explica perquè les esquerres dels principis del segle XX encara tenien ideals romàntics i no calia gaire per a mobilitzar-les.
Cal no oblidar el fet que quan un és pobre i té poc a perdre està més predisposat a adoptar aquells ideals que puguin representar una millora futura.
Contràriament al que passa ara.
Que les esquerres –i en general, tots els partits- estan profundament manipulats en els països del 1er. món, degut precisament a l’alt nivell de vida assolit, fins i tot per la classe obrera.
Així, els veritables pobres d’ara no tenen res a veure amb els dels anys previs al 1936. Ara, al primer món, són pobres una minoria. Hi ha molts que tenen problemes per arribar a fi de mes, cert, però NO es poden considerar pobres. Els problemes els venen per haver canviat el cotxe, o la Tele, o estirar més el brac que la màniga. A més tenim una classe mitja, encara que sigui molt soferta. Tant uns com els altres tenen molt a perdre.
Però abans, tothom era pobre de solemnitat o, al menys, la gran majoria. La classe mitja era pràcticament inexistent i bàsicament la composaven els botiguers. I finalment, hi havia la gran burgesia que, aquí a Catalunya eren els fabricants de teixits i els industrials que provenien de la 2ª revolució industrial.
Nosaltres pertanyíem, doncs, al menys tècnicament, a aquestes esquerres formades pels pobres dels diferents països.
Cal fer esment, però, que a Espanya, Portugal, Itàlia i Grècia, aquest nivell de pobresa era inferior, molt inferior, al de la resta de la Europa Occidental, tot i que aquesta hagués passat per una guerra terrible dels anys 14 al 18.
Aquí, érem molts els que no teníem més que una camisa i una muda interior (que es rentava el dissabte per tornar a poder posar-la el dilluns), un parell de mitjons i unes espardenyes. A l’hivern jo, per exemple, només tenia un jersei marron, de coll alt, dels de llana regenerada d’Olot (que fotien una pudor impressionant), una bufanda i una boina. Els pantalons curts els duia tot l’any… I la resta de la família era per l’estil.
L’aigua calenta la podíem tenir si escalfàvem una palangana i la barrejàvem amb la freda. I la forma de rentar-se era a base d’agafar una tovallola més prima que un paper, mullar-la amb aigua freda i passar-hi per sobre una pastilla d’un sabó verd (El Lagarto), que era el mateix per a fer la bogada i per la cuina.
Amb sort, un cop al menys alguns podien anar a uns banys públics (jo havia anat als de la Rda. Sant Antoni, a prop del mercat) on per una pesseta, et donaven un tros de sabó, una tovallola de rus i mitja hora amb una banyera, això si, amb aigua calenta.
El que recordo es que en acabar l’aigua era quasi negre...
La calefacció a casa nostre –i a mols habitatges- es composava de brasers i botelles de goma amb aigua bullint per a escalfar el llit. Una flassada i bona nit. Moltes nits havia dormit vestit...
I els gran invitats d’aquells dies d’hivern eren els penellons. Es posaven els dits de les mans, dels peus inflats, amb un mal terrible que feien i les orelles, vermelles e inflades com pàmpols. Era a causa de la mala circulació de la sang, del fred i de la mala alimentació.
Recordo que a l’escola tots anàvem (i els capellans també) amb guants de punt que no ens el traiem ni per escriure.
Jo d’això en dic ser pobre, pobre, i actualment, només els desgraciats que venen amb els “cayucos” de l’Àfrica potser ho són més per bé que molts d’ells ja venen amb mòbil…
Molts dels atletes inscrits a aquesta olimpíada popular, doncs, havien estat enviats pels sindicats, associacions de treballadors, partits socialistes i comunistes i grups d’esquerres dels diferents països.
Els atletes professionals, evidentment, anaren tots a Berlin. I en aquells Jocs va ser on Jesse Owens féu que Hitler se’n anés empipat de l’estadi en veure un negre guanyar 4 medalles d’or (100, 200, 4x100 i llargada)… contra els tot poderosos i perfectes “aris”, blancs i rosos.
Però, ai las!, o com diuen els francesos, “Hélas”, que ve a voler dir el mateix.
Amb el començament del nostre conflicte privat, aquells jocs populars varen haver d’esser cancel•lats a córrer cuita. Cal a dir que, aquí, a Catalunya som una mica “gafes”.
A la nostra diada celebrem una gran pallissa, que vol dir que ens enorgullim d’haver-la rebut, perquè nosaltres teníem raó i els que ens la pegaren no… Però podríem haver trobat quelcom de millor, com per exemple, quan el timbaler del Bruc va fer fugir als francesos...
El nostre himne “Els segadors” (que per cert, l’autor de la lletra es deia Emili Guanyavents) fa referència a un conflicte que també varen perdre.
En efecte, el 7 de juny de 1640, al carrer Ample precisament (llavors era el rovell de l’ou), un grup de segadors i alguns barcelonesos es varen barallar i un dels segadors va ser malferit. Allò va precipitar la revolta nomenada Corpus de Sang, doncs va ocórrer el dia del Corpus Christie.
La revolta va durar 3 dies, en els que segadors i pagesos van més o menys dominar la ciutat, amb un balanç d’uns 20 o 25 morts, majorment, funcionaris reials, entre els quals el compte de Queralt. Aquell alçament va marcar el inici de la Guerra dels Segadors (1640-1652) que, naturalment, varem perdre.
“Una de las dos Españas ha de helarte el corazón”
I per acabar d’arrodonir-ho, el 19 de juliol havia de començar l’Olimpíada Popular i en comptes d’això va començar la Guerra Civil el 18...! El que dic, gafes.
El problema va ser amb els atletes que ja havien arribat i que varen tenir que fugir precipitadament abans no tanquessin la frontera amb França. Amb tot i això, i per demostrar el romanticisme de l’època, al menys uns 200 atletes (bàsicament Nord-americans i Anglesos) varen optar per romandre a Barcelona i allistar-se a les milícies populars per a defensar la República.
Ja que no podien córrer a l’estadi correrien al front… Aquests atletes varen ser l’embrió de les que després serien les Brigades Internacionals Republicanes, que l’Ernest Hemingway (For whom the bells toll o Per qui repiquen les campanes) i George Orwell (Homage to Catalonia o Homenatge a Catalunya) varen exalçar.
La ciutat, i en general tot Catalunya, era resoltament Republicana. Moltes empreses i serveis públics es varen “col•lectivitzar” per la CNT i la UGT. I conforme el poder de la Generalitat i d’en Companys anava disminuint, els grups anarquistes (i més tard els comunistes anaven agafant el control).
Curious97
Suscribirse a:
Entradas (Atom)