Memorias XX

MEMÒRIES XX

(18 – 19 anys)

Des del punt de vista laboral els anys següents varen revelar-se bastant “moguts”. Evidentment, l’experiència dels Establiments LCH va servir-me, no tant sols per a saber que volia dir allò de treballar en una oficina sinó també per a comprendre que calia intentar fer el que hom hagués de fer, millor que els demés i intentant que se’n adonessin que ho feies d’allò més bé.

També vaig poder veure que els augments de sou eren més aviat reduïts i tan sols anuals. És clar, que ja teníem les dues pagues extraordinàries de Juliol i Nadal, però “quand même...”

Però llavors vaig acostumar-me també a mirar-me els anuncis de feina que podia veure a les acadèmies o a La Vanguardia, que el Frederic comprava cada dia.

I així, un bon dia vaig escriure a un anunci que posava una empresa tèxtil que cercava un auxiliar de comptabilitat. I la sorpresa me la vaig endur quan en varen entrevistar per a la feina en qüestió.

Era una distribuïdora (que en diríem ara) de filats i teixits (H. Fortuny Mateu) situada a la Via Laietana, a prop del carrer Jonqueres, doncs, molt més a la vora de casa que LCH.

M’estalviava els tramvies i anava a guanyar 450 pessetes al mes (50% d’increment!). I per acabar d’adobar-ho el dissabte, festa!!

Per tant, vaig esforçar-me en causar una bona impressió al senyor Heribert Fortuny i, de fet, ho vaig aconseguir a la primera. Dintre de 15 dies havia de presentar-me a treballar.

Quan ho vaig dir a LCH el Sr. Escarrabill es va sorprendre molt i em va dir que parlaria amb el Sr. Meurice per si volia fer quelcom amb el meu sou. Però jo li vaig respondre que ja m’havia compromès en ferm i no podia tornar-me enrere. Em varen fer un certificat de bona conducta i “auf wiedersehen”...

Amb el Sr. Fortuny vaig iniciar-se la meva experiència tèxtil; les diferents qualitats de cotó que s’importaven llavors (l’Egipci, de fibra llarga, el millor per a fer teixits fins o l’Americà, de Louisiana, als EUA, de fibra curta, però molt resistent, l’Indi, etc); la numeració dels filats [els més prims (números alts, 60s, 80s, 100s a 1 o 2 caps, que volia dir sense torçar o torçats) per popelins o teixits fins i els més baixos (10s, 12s, 14s) per teixits gruixuts com lones o drils]; els diferents tipus de teixits, de telers, i més important, qui feia què.

Érem només 6 persones i al despatx, pròpiament, tan sols 2 (el Sr. Galcerán que era el que remenava els calés i jo, ocupant-me de la comptabilitat i estadístiques de vendes) i 3 venedors. El Sr. Fortuny solia aparèixer cada dia per tal de veure com anaven les vendes i els cobros.

Quan hi havia algun concert interessant al Palau de la Música, venia amb la seva dona (em sembla recordar que és deia Tresa) i s’hi estaven fins tard, fent temps per anar a prendre un mos i en acabat, al Palau que estava molt a la vora.

El Sr. Galcerán i jo plegaven a les 7 però si venia el Sr. Fortuny feien mèrits i sortíem una mica més tard. El horari laboral era de 9 a 1 i de 3 a 7 i el dissabte de 9 a 2, o sigui 45 hores setmanals, però encara hi havia un munt d’empreses que treballaven tot el dissabte, o sigui les 48 hores.

Quan rebíem algun escrit en Anglès o Francès me’l passaven per veure què deia o què volien (el Fortuny feia una mica d’exportació), doncs jo era l’únic que podia traduir-lo.

Seguia estudiant Comptabilitat, Anglès, Francès i, els guanys extres, els vaig destinar a matricular-me a l’Escola d’Administració i Alta Direcció d’Empreses (EADA), al carrer Aragó, em sembla recordar entre Muntaner i Casanovas.

Era la millor escola de negocis que podia permetre’m, tota vegada que ESADE i IESE quedaven molt lluny del meu abast, però era una bona escola i com vaig deixar la Berlitz i la Escola Nàutica podia estudiar tant els idiomes com l’administració empresarial de forma més metòdica i ordenada.

I, com dic, era una bona escola. Quan vàrem venir al carrer Calaf, em vaig acomiadar dels apunts que encara guardava i haig de dir que em va fer una mica de pena...

Llegia, a més, tot el que queia a les meves mans. Molts llibres me’ls deixaven (el Augusto, el Antonio, l’amic del carrer Ampla, el Jordi Camps i algun amic de l’escola EADA. Curiosament, tots eren àvids lectors com jo però de gustos ben diferents.

Per exemple amb els del Augusto (que veia la vida de color més aviat negre i així va acabar ell) vaig poder familiaritzar-me amb el Fiodor Dostoievski (el Jugador, els Germans Karamazov i Crim i Càstig), Leon Tolstoi (Guerra i Pau i Ana Karenina) o Ibsen (Casa de Nines o Peer Gynt). També vaig tenir ocasió de llegir el Paredis Perdut, de Milton, que em va impressionar molt.

Els altres eren més aviat lectors de novel•les americanes o angleses com Johnny dos Pasos, W. Sommerset Maugham, Pearl S. Buck o Europeus com Thomas Mann, Victor Hugo o Bernard Show...

La situació a Catalunya continuava essent delicada des del punt de vist econòmic però, possiblement, menys que a la resta d’Espanya,doncs hi havia treball per a tothom. D’acord, els sous eren baixos i tothom havia de fer molts equilibris per sortir-se’n i arribar a la fi del mes, però els que treballaven podien menjar, més o menys bé, però menjar.

D’altra banda, els estraperlistes seguien fent l’agost i encara que sembli estrany, el mercat negre contribuïa d’alguna manera a que molts ingressessin algun sobresou i així poder adquirir algun extra o donar-se algun caprici.

Ja és sabut que els Mercats Negres contribueixen notablement al desenvolupament de la economia d’un pais.

La 2ª guerra mundial s’estava acabant i tothom ja preveia la fi que tindrien tant Hitler com Mussolini. Encara que estava prohibit, molts, com nosaltres, escoltàvem per la nit les emissions de la BBC en Espanyol, on ens deien el que passava realment.

Però, les noticies oficials del NO-DO tampoc eren gens optimistes, de manera que més o menys, també és podia observar un cert canvi de tendència a nivell polític.
Franco, indubtablement, ja havia de saber que dintre de poc hauria d’enfrontar-se a la resta del món que el jutjaria com a simpatitzant del feixisme i, per tant, l’interessava deixar clar que Espanya era una democràcia orgànica (encara que molts ens preguntéssim què coi volia dir això.

Jo seguia vivint amb la tia Angelina, el tiet Frederic i sa filla l’Angelita, així com amb l’avia, que ho passava molt malament veient com jo anava creixent. I encara que les coses no els anaven pas malament tampoc és que els quartos sobressin...
Érem cinc persones a mantenir i com el tiet Frederic, que anava malament de salut, només trobava feines esporàdiques de comissionista els únics ingressos assegurats eren els de la Pensió o sigui que jo contribuïa en una petita escala a la economia domèstica.

També comprava la poca roba que tenia i guardava una mica pels festius.

La tieta Lola i el Augusto havien tingut ja dos fills, el Augusto i la Sarita i continuaven vivint a la Barceloneta; ell fent d’acomodador al cine Vergara, el que vol dir que la seva existència també era bastant limitada, i la tieta Lola, que estava molt delicada de salut, cuidant dels seus fills tant bé com podia.

Com ja he deixat dit, els diumenges, normalment després de la Missa a la Mercè (on solia anar amb l’avia de bon matí) a l’estiu anàvem a la platja i la resta de l’any, normalment, a jugar a escacs a la Plaça Nova, a ca l’Estruch.

I per les tardes, o bé anàvem al cine Vergara (on jo podia entrar de franc) o bé a ballar. El Jordi Camps i jo, solíem anar amb bastant freqüència a un ball que recordo estava al carrer Violant de Hongria (un carrer que va més o menys paral•lel a l’actual Avinguda de Madrid i a l’alçada de l’Avinguda de Brasil.

Però un diumenge (em sembla que era cap el mes de juny del 45) com estàvem cansats del matí a la platja varen decidir anar a un altre lloc (la Cooperativa del Reloj) al carrer Urgell, pujant a ma dreta, i a l’alçada del carrer València o Provença.
Ens havien dit que hi havia un ambient molt familiar, en tractant-se d’un ball parroquial, on hi havia una orquestra.

Vàrem, doncs, encaminar-nos cap allà i vosaltres en sou el resultat d’aquella decisió...!!

En efecte, jo havia estat observant el pati, amb la vista d’àliga que tenia llavors (no com ara que no veig tres en un burro). I m’havia adonat que a les cadires al voltant de la pista hi havia una noia que ballava força i que, de bon antuvi, em va semblar com un àngel.

Tenia tot l’aspecte d’una noieta molt jove (16 anys, segons vaig descobrir més tard), no anava pintada i juraria que duia un vestit clar amb lunars blau fosc i mànigues curtes. Duia mitges i el seu aspecte, com dic, era celestial. Seia al costat d’una altra més arreglada però amb un aspecte molt més agressiu, que va resultar la germana gran, i el contrast entre les dues feia semblar la petita més “gloriosament” atractiva.

Molt sovint havia llegit o vist al cine representacions del famós “coup de foudre”, quan l’home veu la dona i resta bocabadat i amb la llengua afora. I fins a aquell moment no hi creia massa. Pensava que eren més aviat històries com lo del petó de la Blancaneus i el Príncep...

Però en aquells instants vaig comprendre que aquell havia de ser el famós “coup de foudre” o “love at first sight” com diuen en anglès. Recordeu a la pel•lícula “West Side Story” quan el protagonista veu a Maria per primer cop i es queda estupefacte i petrificat que si el punxen no li treuen sang, doncs igual.

I no vaig posar-me a cantar lo de Maria, Maria, perquè la pel•lícula no s’havia estrenat encara i, a més, no es deia Maria sinó Elvira...

Em podia haver posat a cantar “Bésame mucho”, un bolero de Francisco Céspedes, que estava molt de moda en aquell temps, però, francament, cantar, cantar, no ho feia com el Caruso o el Plàcido Domingo i hauria probablement espantat aquella visió.

Total que sense pensar-m’ho dos cops, al primer cop que l’Elvireta es va asseure, em vaig plantar davant ella i, amb la veu més greu que vaig poder fer sortir de la gola (per allò de semblar més masculí) i amb les cames que em tremolaven, vaig demanar-li si podria aspirar a tenir l’honor de dansar el proper ball amb ella.

Bé, potser no ho vaig dir tan elaborat, però segur que era el que sentia. A més, en aquells temps, no havíem arribat encara al que sembla es fa avui dia de “balles, tia?”

Sigui com sigui, em va dir que estava molt cansada –que era la típica excusa per dir-te que “no” amablement- com quan, després de casades, deien abans, i potser diuen encara, que tenen “migranya” quan l’home està més afectuós que de costum...
Però jo ja estava preparat!

Normalment sempre em donaven carbasses a les primeres de canvi, doncs, encara que era dels alts era una mica més lleig del normal i no vestia pas com un “dandy”, doncs la economia no donava per més.

Però tenia una arma secreta per aquests casos que no fallava mai. I era el “pico de oro”. Quan engegava la gravadora ni D. Emilio Castelar hauria pogut parar-me.
O sigui que en escoltar el seu melodiós “no” vaig omplir el pit d’aire i, automàticament, vaig sentir com es deuria sentir el Juli César quan el pobret Vercigentòrix li va donar el seu escut en senyal de rendició desprès de ser derrotat a Alexia.

Sabia que la victoria seria meva, tard o d’hora...

No puc, evidentment, recordar el que li vaig dir; però si recordo que vaig romandre plantat com un pi davant de ella i quan va tornar a sonar la orquestra es va alçar, possiblement amb l’esperança que si ballava amb mi un cop marxaria, després, a la recerca de nous horitzons...

Però la pobre criatura no podia saber el que jo sentia, al menys, no encara...

Per a començar vaig penjar un cartell virtual a la meva esquena que deia “ai del pobre que gosi apropar-se d’aquest àngel. Morirà fulminat com un miserable rèptil”. I de fet va funcionar com si, en efecte, dugués aquest cartell. Perquè ningú va apropar-se aquella tarda (ni cap més tarda) a la donzella que ja estava sota la meva protecció.

I així, quan va acabar el primer ball i la vaig acompanyar al seu lloc, i vaig quedar-me un altra cop plantat i xerrant, em sembla que ja va adonar-se que seria més aviat difícil desfer-se’n de mi.

Jo em sentia com el Penyal de Gibraltar. Abans morir que deixar-la i, per tant, vàrem ballar tota la tarda (amb gran desesperació de sa germana) i quan va arribar el moment dels adéus ja havia aconseguit una certa familiaritat amb ella.

M’havia dit on treballava (a una sabateria del carrer del Call, de nom Soriano), que vivia al carrer Lladó (als meus barris, doncs), que havia vingut amb sa germana i una amiga (Maria Tobeña) i que, normalment, venia cada diumenge a aquella Cooperativa.

Què més podia demanar?

Així que, en sortir al carrer, ens vàrem donar la ma (els petons eren desconeguts els primers 6 mesos) i li digué aquells “famous last words” que encara recordem tots dos: “aquest és un dia transcendental per a tots dos. No ho oblidi!! Ens tornarem a veure”

I, en efecte, així va ser...

El capítol XXI ampliarem dades.

Curious97